La tercera i última entrega d'aquest cicle estiuenc de ressenyes que us he presentat cada primer dilluns de juliol, agost i setembre ens porta un altre clàssic de la ciència-ficció...
 |
|
|
|
 |
En Bill Masen, biòleg i expert en trífids (uns perillosos híbrids entre el món vegetal i l'animal conreats per l’oli que se n’extreu que són capaços de moure’s i de matar una persona amb una fuetada del fibló verinós que posseeixen), desperta al llit d’un hospital on l’han guarit d’una afecció ocular. El fet de portar els ulls embenats no l’ha deixat gaudir d’un espectacular fenomen de llums al cel que ha meravellat tothom la nit passada, però no li impedeix notar que aquest matí alguna cosa no rutlla. El carrer està estranyament silenciós i a l’hospital sembla que no hi ha ningú. Quan finalment es treu les benes per investigar, s’adona del desastre... tothom s’ha tornat cec.
Així comença aquest clàssic de la ciència-ficció escrit l’any 1951. Es nota que va ser escrit en plena Guerra Freda perquè atribueix la creació dels trífids a uns experiments secrets soviètics i també es veuen els més de setanta anys del llibre en el descarat masclisme que impregna les seves pàgines. Però si som capaços d’entendre aquest context i ‘perdonar-lo’, l’obra podria passar fàcilment per una novel·la contemporània de catàstrofes postapocalíptiques perquè no ha perdut gens de la seva força. De fet, i pensant-ho una mica, això que el mal vingui de Rússia i que el masclisme es descari cada cop més, també ho podríem considerar ben actual... per desgràcia.
En fi, disquisicions a banda, estem davant d’un gran llibre que aconsegueix atrapar-te per la manera com l’autor sorprèn el lector capítol rere capítol, presentant una trama plena de ‘girs de guió’ que van complicant la vida dels protagonistes una vegada i una altra. Cal dir que, malgrat el títol, els trífids no tenen una presència constant en la novel·la. Aquestes plantes carnívores assassines són un gran problema al qual s’han d’enfrontar els supervivents, però el llibre va més enllà. De fet, el que ens planteja aquesta obra són les diferents formes d'enfrontar-nos al desastre que tenim les persones. El repte d’organitzar una societat on només uns pocs es poden valdre per si mateixos i molts altres han quedat ‘inútils’ per la ceguesa forçosa, permet a l’autor fer-nos reflexionar sobre temes com l’egoisme o l'altruisme, la ciència o la religió, la democràcia o l’autoritarisme... Aquest és el gran valor de la novel·la i el que la converteix en una lectura molt recomanable.
Així comença aquest clàssic de la ciència-ficció escrit l’any 1951. Es nota que va ser escrit en plena Guerra Freda perquè atribueix la creació dels trífids a uns experiments secrets soviètics i també es veuen els més de setanta anys del llibre en el descarat masclisme que impregna les seves pàgines. Però si som capaços d’entendre aquest context i ‘perdonar-lo’, l’obra podria passar fàcilment per una novel·la contemporània de catàstrofes postapocalíptiques perquè no ha perdut gens de la seva força. De fet, i pensant-ho una mica, això que el mal vingui de Rússia i que el masclisme es descari cada cop més, també ho podríem considerar ben actual... per desgràcia.
En fi, disquisicions a banda, estem davant d’un gran llibre que aconsegueix atrapar-te per la manera com l’autor sorprèn el lector capítol rere capítol, presentant una trama plena de ‘girs de guió’ que van complicant la vida dels protagonistes una vegada i una altra. Cal dir que, malgrat el títol, els trífids no tenen una presència constant en la novel·la. Aquestes plantes carnívores assassines són un gran problema al qual s’han d’enfrontar els supervivents, però el llibre va més enllà. De fet, el que ens planteja aquesta obra són les diferents formes d'enfrontar-nos al desastre que tenim les persones. El repte d’organitzar una societat on només uns pocs es poden valdre per si mateixos i molts altres han quedat ‘inútils’ per la ceguesa forçosa, permet a l’autor fer-nos reflexionar sobre temes com l’egoisme o l'altruisme, la ciència o la religió, la democràcia o l’autoritarisme... Aquest és el gran valor de la novel·la i el que la converteix en una lectura molt recomanable.
6 comentaris:
No sóc molt de la ciència-ficció, però m'agraden moltíssim els girs de guió. Veig també que les reflexions que s'hi poden treure són ben actuals.
Pobre McPetit, el que fa per tu!.🤭
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: En aquest cas, la ciència-ficció és sobretot la premissa d'on parteix la història (l'existència d'unes plantes assassines que es mouen i la presència d'unes llums al cel que tornen cec a tothom qui les veu). Però, a partir d'aquí i més enllà d'això, el que explica el llibre és la diferent manera com cadascú de nosaltres s'enfronta a les dificultats. Com dic al post, sovint tenim diversos camins a escollir i segons les circumstàncies en podem triar un o altre. Això fa que la novel·la m'hagi semblat, en aquest sentit, ben actual com tu comentes.
En el meu descàrrec, diré que quan ha d'interpretar una escena perillosa ofereixo a en McPetit la possibilitat de fer servir un doble, però és tan agosarat (o inconscient) que s'hi nega sempre. :-DD
Abraçades!!
Aquest també me'l vaig llegir fa anys i panys, i em sona que també em va agradar. Em va recordar una novel·la de zombis, però amb uns zombis lents i calmats, com els clàssics zombis, no com els zombis ràpids i àgils que s'han posat de moda en algunes produccions més actuals. Igual que passa amb les bones novel·les de zombis, els zombis estan allà, però només per fer col·lapsar la societat, el veritable repte és la (in)cooperació humana.
PONS: Ho expliques perfectament i estic d'acord amb aquesta analogia amb els zombis. Efectivament, els trífids hi són i, com amb els zombis de tota la vida, malgrat que t'atraparan si et despistes una mica també te'n pots deslliurar si estàs prou atent. En canvi, el que no hi ha manera d'evitar són els humans que, tant sí com no, volen imposar les seves idees aprofitant el desgavell postapocalíptic... i també a la vida real.
No l'he llegit mai, però me'n fas venir ganes... a veure si m'hi animo.
CARME: Jo l'he gaudit força, m'agradarà saber que et sembla a tu si l'acabes llegint.
Publica un comentari a l'entrada