Relats Conjunts (desembre - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Comtes de Bell Lloc" (Gerard Palomeras - 2018).

RECORDANT LA CRISI IMMOBILIÀRIA

La meva memòria ja no és el que era, però encara recordo perfectament gran part de la història.

Quan tot va començar vivíem en plena bombolla immobiliària. En aquella època, els bancs donaven crèdits sense mirar-s’hi gaire i, com que era tan fàcil hipotecar-se, la demanda de pisos creixia dia a dia. Això feia que els constructors ja no esperessin a tenir un bloc acabat (i cobrat) abans de començar el següent, sinó que finançaven les noves obres demanant també crèdits als bancs. Uns deutes que esperaven liquidar amb la venda dels pisos que la gent comprava endeutant-se. Un pla perfecte i sense escletxes? Doncs no, perquè va arribar un moment on molta de la gent que havia anat al banc a demanar una hipoteca de 100.000 € per comprar-se un pis i n’havia sortit amb una de 150.000 €, perquè «ja que hi som també et pots canviar el cotxe, home; i si pots pagar 500 € cada mes, també en pagaràs 750 €; aprofita-ho», es va adonar que no podia pagar els 750 € (i que segurament tampoc hauria pogut assumir els 500 €) i va deixar de pagar els seus deutes. I va ser tanta la gent que va deixar de pagar cada mes que els bancs van començar a tenir problemes de liquiditat i van haver de tancar l’aixeta del crèdit fàcil, provocant que els constructors deixessin de vendre pisos i que molts d’ells, endeutats fins al coll, fessin fallida acomiadant una gran quantitat de treballadors que, en quedar-se sense la major part dels seus ingressos, tampoc van poder seguir pagant les seves hipoteques. I embolica que fa fort...
De la bombolla havíem passat a la crisi. Una crisi immobiliària i, de retruc, també financera. Les llistes de l’atur estaven disparades, la gent perdia casa seva per no poder pagar-la i els bancs rebien aquests immobles que ara no tenien, ni de lluny, el valor pel qual s’havien taxat en el moment d’hipotecar-los. I no només aquests pisos dels particulars van fer cap als bancs, també es van quedar els edificis i els solars dels constructors que tampoc van poder pagar els deutes. En definitiva, els bancs eren propietaris d’un gran parc immobiliari amb el qual no podien fer res i alhora no tenien la liquiditat monetària que necessitaven per treballar. Això era un problema majúscul que afectava tota l’economia, s’havia d’actuar i el govern ho va fer. La banca va rebre una injecció multimilionària de capital públic que va permetre que tothom (sobretot els bancs) respirés tranquil perquè s’havia evitat el col·lapse econòmic i social on ens havíem abocat.

I fins aquí els meus records, la memòria em falla pel que fa a què va passar després. Són les xacres de la vellesa, ja se sap que a certes edats és més fàcil recordar allò que va passar alguns anys enrere que no els esdeveniments més recents. De totes maneres, trobo que ha de ser fàcil seguir el relat només tenint en compte el que he explicat fins ara i aplicant la lògica. Ho provo, segur que no m’equivocaré de gaire.

És evident que tots vam sortir d’aquell atzucac amb la lliçó ben apresa i sobretot els nostres governants que es van comprometre, ara de veritat, a prioritzar els interessos de les persones per sobre dels de les elits econòmiques i van adonar-se, finalment, que calia afrontar amb urgència el problema de l’habitatge. Continuava havent-hi multitud de pisos buits en mans de la banca i, al mateix temps, una gran quantitat de gent que s’havia quedat sense casa. Si no es feia res, aquestes persones es veurien obligades a caure en l’ocupació il·legal. Moltes d’elles, serien estafades per les màfies que els cobrarien per entrar a viure en pisos, sovint sense aigua ni llum, que aconseguien rebentant les portes i canviant el pany. Això no podia ser i s’havia d’evitar tant sí com no. Per tant, el govern va decidir que s’havien de compensar les ajudes públiques atorgades i, com que semblava que la intenció de la banca de retornar aquell grapat de milions anava per a llarg, va decretar que tots aquells pisos buits s’havien de destinar a lloguer social. Els bancs van remugar una mica (la seva primera idea era mantenir-los buits esperant que els preus pugessin), les màfies dels ocupes van remugar molt més (se’ls havia acabat la bicoca perquè la gent ja tenia una possibilitat legal d’obtenir habitatge assequible i, per això, els que seguien ocupant propietats alienes ara podien ser punits tal com tocava), però en general tothom va entendre que era una solució justa i que gràcies al bon govern s’havia resolt un gran problema.

Sí, segur que va anar així perquè el contrari hauria estat com si a una pandèmia global prou difícil per a tothom s’hi afegís una crisi energètica sobrevinguda i els preus de l’electricitat es multipliquessin dia rere dia. Impensable!