Acabo aquest cicle estiuenc on he publicat (cada primer dilluns de juliol, agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany acompanyades de les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet basant-se en ells, amb una altra gran obra literària que també va tenir una versió cinematogràfica a càrrec del director Stanley Kubrick. Avui és el torn d'una novel·la distòpica i d'una pel·lícula de culte...
 |
|
|
|
 |
L’Àlex surt cada notxi amb la seva xaica de drugs nadsats a pitejar moloca plus i després es dedica a dratsar-se amb altres malxics, crastar deng o vestxes dorogois, llubillubar alguna ptitsa o tolxocar un txelovec estarri per vidar-lo cobert de crova. La seva jisni es basa en l’ultraviolència i ho troba esmecant i horrouxou.
Però tot això s’acabarà escorri quan ubiva una sumca, la militsa el lloveteja i el tanquen a l’estaja. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...
Apipologies [disculpes] perquè segurament no esteu copant [entenent] ni una odinoqui eslova [ni una sola paraula] i pensareu que m’he tornat betzumni [foll], així que torno a natxinar [començar].
L’Àlex surt cada nit amb la seva banda d’amics adolescents a beure llet barrejada amb droga i després es dedica a barallar-se amb altres nois, robar diners o coses valuoses, cardar amb alguna noia o colpejar un ancià per veure’l cobert de sang. La seva vida es basa en la violència extrema i ho troba divertit i meravellós.
Però tot això s’acabarà ben de pressa quan mata una dona gran, la policia l’enxampa i el tanquen a la presó. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...
Tota la novel·la està narrada en primera persona per l’Àlex i, per tant, escrita com ell parla: utilitzant el «nadsat», aquest argot adolescent que us he mig presentat al primer paràgraf. Això pot semblar un impediment per a lectura, però cal dir que només és així a les primeres (poques) pàgines. Ben aviat, gràcies a que el vocabulari és limitat i els principals mots es repeteixen sovint, el context permet entendre’n la majoria i seguir la trama sense problemes. De fet, quan acabes la novel·la et queda la sensació que més que un impediment aquest fet és un punt a favor del text perquè l’ús del nadsat t’ubica perfectament en la manera de ser i de pensar del protagonista donant més força al relat de violència juvenil portada a l’extrem i de com els mètodes que des del govern s’utilitzen per combatre-la poden ser igual d’extremistes quan obvien la llibertat individual buscant una suposada tranquil·litat social. A mi m’ha agradat força i diria que és una lectura molt recomanable... però no apta per a tots els públics.
La pel·lícula de Kubrick [«A Clockwork Orange» - 1971], en la que cal destacar la gran actuació de Malcolm McDowell en el paper d’Àlex, és, encara ara, molt impactant i, exceptuant-ne alguns detalls puntuals, segueix molt fidelment la història de la novel·la... si no tenim en compte el final. Efectivament, el final és diferent perquè a la versió cinematogràfica van prescindir de l’últim capítol del llibre (que, pel que he llegit, tampoc havia sortit publicat a la versió americana de la novel·la). Així, mentre Burgess aposta per la redempció del protagonista amb l’edat, Kubrick deixa entendre que la seva maldat roman intacta. Jo no sabria dir quina opció és «millor»...
Aquí teniu en Jan McPetit a la pell de l’Àlex, no trobeu que està horrouxou?...
Però tot això s’acabarà escorri quan ubiva una sumca, la militsa el lloveteja i el tanquen a l’estaja. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...
Apipologies [disculpes] perquè segurament no esteu copant [entenent] ni una odinoqui eslova [ni una sola paraula] i pensareu que m’he tornat betzumni [foll], així que torno a natxinar [començar].
L’Àlex surt cada nit amb la seva banda d’amics adolescents a beure llet barrejada amb droga i després es dedica a barallar-se amb altres nois, robar diners o coses valuoses, cardar amb alguna noia o colpejar un ancià per veure’l cobert de sang. La seva vida es basa en la violència extrema i ho troba divertit i meravellós.
Però tot això s’acabarà ben de pressa quan mata una dona gran, la policia l’enxampa i el tanquen a la presó. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...
Tota la novel·la està narrada en primera persona per l’Àlex i, per tant, escrita com ell parla: utilitzant el «nadsat», aquest argot adolescent que us he mig presentat al primer paràgraf. Això pot semblar un impediment per a lectura, però cal dir que només és així a les primeres (poques) pàgines. Ben aviat, gràcies a que el vocabulari és limitat i els principals mots es repeteixen sovint, el context permet entendre’n la majoria i seguir la trama sense problemes. De fet, quan acabes la novel·la et queda la sensació que més que un impediment aquest fet és un punt a favor del text perquè l’ús del nadsat t’ubica perfectament en la manera de ser i de pensar del protagonista donant més força al relat de violència juvenil portada a l’extrem i de com els mètodes que des del govern s’utilitzen per combatre-la poden ser igual d’extremistes quan obvien la llibertat individual buscant una suposada tranquil·litat social. A mi m’ha agradat força i diria que és una lectura molt recomanable... però no apta per a tots els públics.
La pel·lícula de Kubrick [«A Clockwork Orange» - 1971], en la que cal destacar la gran actuació de Malcolm McDowell en el paper d’Àlex, és, encara ara, molt impactant i, exceptuant-ne alguns detalls puntuals, segueix molt fidelment la història de la novel·la... si no tenim en compte el final. Efectivament, el final és diferent perquè a la versió cinematogràfica van prescindir de l’últim capítol del llibre (que, pel que he llegit, tampoc havia sortit publicat a la versió americana de la novel·la). Així, mentre Burgess aposta per la redempció del protagonista amb l’edat, Kubrick deixa entendre que la seva maldat roman intacta. Jo no sabria dir quina opció és «millor»...
Aquí teniu en Jan McPetit a la pell de l’Àlex, no trobeu que està horrouxou?...
10 comentaris:
Vaig veure la pel·lícula, en el seu moment, però no he llegit mai la novel·la. Em sembla interessant, aquesta manera de parlar del "nadsat" i em crec perfectament que t’ajudi a situar-te millor pel que fa al personatge. Potser m'hi animaré, però no ho tinc del tot clar. Ara mateix, no em ve gaire de gust, coneixent la història.
M'has fet pensar en el llibre que acabo de llegir "Flors per Algernon" on el protagonista escriu en primera persona i escriu molt malament perquè és discapacitat i no en sap més. I també trobo que, malgrat que provoqui una certa incomoditat llegir un text amb una sintaxi i ortografia horroroses, ajuda molt a entendre el personatge.
En Mc petit està esmecant i horrouxou, del tot. Gràcies Mc!
CARME: Jo tampoc l'havia llegit abans i m'ha agradat fer-ho. M'ha servit també per recuperar la pel·lícula (que sí que l'havia vist, però feia força anys) i he comprovat, com dic al post, que és ben fidel al llibre. Entenc, per tant, això que dius que per llegir-la t'ha de venir de gust, és una història dura i, és cert, val més agafar-la amb ganes.
No he llegit "Flors per Algernon", però la idea és aquesta que expliques. L'ús d'aquest llenguatge diferent complica una mica la lectura, però et permet ficar-te completament dins el personatge i acaba esdevenint un plus que millora la novel·la.
Gràcies a tu (també de part d'en McPetit) :-))
També vaig veure la pel·lícula. Jo era molt jove i no em va agradar gaire. Potser no hi entenc gens de cinema, però a la meva modesta opinió els films d'en Kubrick (amb alguna excepció) estan sobrevalorats.
XAVIER: Kubrick té un estil molt personal de fer cinema i això pot agradar molt... o gens. Si no t'agraden les seves pel·lícules, és ben normal que les consideris sobrevalorades.
En el meu cas, jo feia molts anys que no en veia cap i les tres que he recuperat per fer aquest cicle estiuenc de ressenyes m'han tornat a agradar força. Però això no té altre valor que el de ser una simple apreciació personal perquè tampoc soc, ni de bon tros, cap expert en cinema.
No he llegit la novel·la, però n'he vist la peli de Kubrick, va anar precedida per una fama de pel·lícula violenta, però com a persona nascuda als 80 ja estava tan acostumat a la violència en el cine que tampoc em va semblar per tant. La pel·lícula s'ha de veure un cop, ni que sigui per captar les referències dels Simpsons, però ja està.
PONS: Que la pel·lícula és violenta no es pot negar, però potser tens raó que pels paràmetres actuals es pot quedar curta per a segons qui. Ha passat ja mig segle des que es va rodar i això s'ha de notar per força.
I ja que has tret el tema dels Simpsons, ara no sé dir-te si en el paper de l'Àlex en McPetit ho fa més bé que en Bart... o que la Maggie. ;-D
Trobo molt interessant que pugueu veure o llegir aquests llibres. Cert que la violència només pot dur més violència (ara molt més) i esbrinar els motius potser ajudin a entendre la naturalesa humana... però a mi no m'agraden gens. És una tara meva, des de molt joveneta m'escarrufa quan veig a una persona que agafa un ganivet que no sigui de manera normal... imagina't!. Això em fa pensar que, en alguna vida anterior, vaig tenir problemes seriosos amb ells o vés a saber!. No puc veure (o llegir) escenes violentes explícites.
En McPetit està molt maco, li posis el que li posis. 😉
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: En aquest cas, el que fa interessant el llibre és la manera com mostra que la "solució" que donen els governants per acabar amb certa violència resulta sovint tant o més violenta i, per tant, no soluciona res.
Cadascú de nosaltres tenim coses que no suportem en menor o major grau. No és cap tara això i és ben normal que intentem evitar-los. Si no pots amb les escenes violentes, fas bé de deixar passar aquest tipus de novel·les o pel·lícules.
Gràcies de part d'en McPetit. :-))
Vaig llegir el llibre fa uns quants anys però no recordo haver vist la pel·lícula, tot i que és inevitable no tenir unes qunates imatges icòniques al cap. El record que em queda és de no haver-me agradat massa el llibre, però he anat a mirar la ressenya que en vaig fer i es veu que sí, sense posar-li tanta puntuació com tu, em va agradar prou. El tinc molt oblidat, però llegint el teu primer paràgraf m'ha tornat a la memòria. És veritat, aquest argot... De fet, potser és de les poques distopies que té en compte el llenguatge, i això només ja és motiu d'elogi, perquè no podem pretendre que en un futur o realitat hipotètiques i imaginades els personatges parlaran igual que nosaltres. Que guapo està en Mac Petit, per cert!
XEXU: La història de violència extrema que explica la novel·la té prou força, però és cert que l'ús del 'nadsat' encara li dona més potència i fa que t'hi enganxis més. Estic d'acord amb tu, que l'autor s'hagi inventat aquest llenguatge és motiu d'elogi i li dona molta més versemblança a la lectura en aquest sentit que comentes.
Com diu Sa Lluna, en McPetit està maco li posis el que li posis. ;-D
Publica un comentari a l'entrada