Relats Conjunts (gener - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una il·lustració de la caputxeta vermella i el llop (treta del llibre "A child's book of stories") titulada "Little Red Riding Hood" (Jessie Willcox Smith - 1911).

EL PROGRÉS

Tot és molt diferent ara, res ja no s’assembla a allò que us havien explicat. Recordeu que per arribar a la cabana de l’àvia al mig del bosc podíem passar per dos camins diferents, un de més llarg que sempre agafava jo i un altre de més curt per on el llop feia drecera? Doncs els van destrossar tots dos quan van construir la nova variant de l’autopista. I, pel mateix preu, també es van carregar mig bosc. Això va provocar que el llop es quedés sense el seu hàbitat natural i me’l vaig haver d’emportar a casa. M’ho va demanar ell mateix quan es va adonar que els funcionaris de la gossera municipal li anaven al darrere per «salvar-lo». No em va saber greu acollir-lo, és cert que me les havia fet de tots colors però és que aquesta era la seva feina al conte. En el fons i després de tants anys de fer veure que me’l creia quan, ajagut al llit, intentava fer-se passar per l’àvia, el vaig acabar estimant i per això no vaig dubtar quan em va demanar que l’ajudés a buscar un nou lloc on viure. I, a més, tots dos hi hem sortit guanyant perquè ara, quan vull tornar al bosc de l’àvia (al que queda d’ell, almenys) sempre li demano que m’acompanyi. Per arribar-hi s'ha de fer un tomb de gairebé tres quilòmetres per trobar l’únic pas que van deixar sota l’autopista i no seria segur anar tanta estona caminant sola. El llop ja no hi és, però de depredadors en continuen sortint d’on menys t’esperes. L’única cosa bona d’aquesta llarga marrada que ens toca fer, és que passem molt a la vora de les cabines on cobren el peatge de l’autopista i ara allí hi treballa el caçador. A ell també el van deixar sense feina quan van fer les obres, però va tenir més sort que el llop i no es va quedar a l’atur perquè és tiet del tinent d’alcalde d’urbanisme i aquest li va aconseguir un lloc a la concessionària d’autopistes. No és una feina que li agradi massa, estar tot el dia tancat dins una cabina de peatges es fa pesat per algú acostumat a treballar en plena natura però fa el cor fort pensant que, amb vista a la jubilació, és molt millor tenir una feina fixa que no continuar sent autònom com abans. Quan el llop i jo hi passem, sempre ens saluda i tots tres estem molt contents de veure’ns ni que sigui de lluny separats per la tanca metàl·lica que rodeja tota l’autopista. Alguna vegada he pensat que podria convidar-lo a venir a casa i fer un berenar tots tres junts per parlar dels vells temps, però no goso proposar-li perquè em sembla que, tot i que ho intenten dissimular, entre ell i el llop encara queden temes pendents i potser la trobada seria un pèl tensa. De moment, val més continuar veient-nos només de tant en tant quan el llop i jo ens posem d'acord per tornar a visitar la casa de l’àvia. I dic de tant en tant perquè cada cop ens fa menys gràcia tornar-hi per tot el que va passar. Quan li van dir a l’àvia que havia de marxar de la seva cabana perquè quedava inclosa en la zona de limitació d’edificabilitat al voltant de l’autopista, ella s’hi va negar en rodó. No va voler vendre de cap manera i va jurar que només la traurien morta de casa seva. No patiu, no va anar així. El que va passar és que el govern va considerar l’autopista com obra d’utilitat pública i va signar un decret d’expropiació. L’àvia va ser desallotjada pels mossos i ara viu a la residència del poble. La vaig a veure molt sovint, tot i que ja no em reconeix ni recorda com em dic. En canvi, del llop no se n'ha oblidat i li fa moltes festes cada cop que li porto. Tornant a la cabana, cal explicar que finalment no la van enderrocar perquè, abans que hi entressin les excavadores, uns ocupes s’hi van instal·lar i la llei diu que a ells, com que no  tenen cap dret de propietat, no se’ls pot expropiar i, per tant, no se'ls pot fer fora. En conseqüència, l’autopista es va construir amb aquella gent vivint a la casa que abans havia estat de l’àvia i van ser ells els que van rebre la indemnització per haver hagut de suportar els sorolls i les molèsties de tots aquells mesos d'obres. No eren mala gent, malgrat que mai em van deixar entrar a dins la cabana per por que la reclamés, no els feia res deixar-me passejar pel jardí quan hi anava de visita. Ara ja no hi són, van marxar a un xalet abandonat de la nova urbanització que va quedar a mig fer quan el promotor es va arruïnar. La cabana sí que hi és, encara aguanta tot i que fa llàstima de veure. Pocs dies després que els ocupes marxessin, van entrar-hi uns vàndals que van arrasar amb tot el que tenia algun valor: les portes, les finestres, els cables elèctrics, les canonades i les aixetes de l’aigua... És per això que cada vegada hi anem menys, em cau l’ànima als peus quan veig aquell esquelet d’obra ple de pintades i recordo el que havia estat. I al llop li passa el mateix, no em diu res però li veig la tristesa als ulls. Tots dos quedem sense paraules davant aquell espectacle lamentable. No parlem de tan aclaparats que estem, però és que ni que no ho estiguéssim tampoc obriríem boca perquè no serviria de res. Simplement, no ens entendríem perquè el soroll continu dels cotxes i camions que passen per l'autopista és eixordador. És el que té el progrés... que no s’atura mai.