GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 18 de gener del 2021

Relats Conjunts (gener - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una il·lustració de la caputxeta vermella i el llop (treta del llibre "A child's book of stories") titulada "Little Red Riding Hood" (Jessie Willcox Smith - 1911).



EL PROGRÉS

Tot és molt diferent ara, res ja no s’assembla a allò que us havien explicat. Recordeu que per arribar a la cabana de l’àvia al mig del bosc podíem passar per dos camins diferents, un de més llarg que sempre agafava jo i un altre de més curt per on el llop feia drecera? Doncs els van destrossar tots dos quan van construir la nova variant de l’autopista. I, pel mateix preu, també es van carregar mig bosc. Això va provocar que el llop es quedés sense el seu hàbitat natural i me’l vaig haver d’emportar a casa. M’ho va demanar ell mateix quan es va adonar que els funcionaris de la gossera municipal li anaven al darrere per «salvar-lo». No em va saber greu acollir-lo, és cert que me les havia fet de tots colors però és que aquesta era la seva feina al conte. En el fons i després de tants anys de fer veure que me’l creia quan, ajagut al llit, intentava fer-se passar per l’àvia, el vaig acabar estimant i per això no vaig dubtar quan em va demanar que l’ajudés a buscar un nou lloc on viure. I, a més, tots dos hi hem sortit guanyant perquè ara, quan vull tornar al bosc de l’àvia (al que queda d’ell, almenys) sempre li demano que m’acompanyi. Per arribar-hi s'ha de fer un tomb de gairebé tres quilòmetres per trobar l’únic pas que van deixar sota l’autopista i no seria segur anar tanta estona caminant sola. El llop ja no hi és, però de depredadors en continuen sortint d’on menys t’esperes. L’única cosa bona d’aquesta llarga marrada que ens toca fer, és que passem molt a la vora de les cabines on cobren el peatge de l’autopista i ara allí hi treballa el caçador. A ell també el van deixar sense feina quan van fer les obres, però va tenir més sort que el llop i no es va quedar a l’atur perquè és tiet del tinent d’alcalde d’urbanisme i aquest li va aconseguir un lloc a la concessionària d’autopistes. No és una feina que li agradi massa, estar tot el dia tancat dins una cabina de peatges es fa pesat per algú acostumat a treballar en plena natura però fa el cor fort pensant que, amb vista a la jubilació, és molt millor tenir una feina fixa que no continuar sent autònom com abans. Quan el llop i jo hi passem, sempre ens saluda i tots tres estem molt contents de veure’ns ni que sigui de lluny separats per la tanca metàl·lica que rodeja tota l’autopista. Alguna vegada he pensat que podria convidar-lo a venir a casa i fer un berenar tots tres junts per parlar dels vells temps, però no goso proposar-li perquè em sembla que, tot i que ho intenten dissimular, entre ell i el llop encara queden temes pendents i potser la trobada seria un pèl tensa. De moment, val més continuar veient-nos només de tant en tant quan el llop i jo ens posem d'acord per tornar a visitar la casa de l’àvia. I dic de tant en tant perquè cada cop ens fa menys gràcia tornar-hi per tot el que va passar. Quan li van dir a l’àvia que havia de marxar de la seva cabana perquè quedava inclosa en la zona de limitació d’edificabilitat al voltant de l’autopista, ella s’hi va negar en rodó. No va voler vendre de cap manera i va jurar que només la traurien morta de casa seva. No patiu, no va anar així. El que va passar és que el govern va considerar l’autopista com obra d’utilitat pública i va signar un decret d’expropiació. L’àvia va ser desallotjada pels mossos i ara viu a la residència del poble. La vaig a veure molt sovint, tot i que ja no em reconeix ni recorda com em dic. En canvi, del llop no se n'ha oblidat i li fa moltes festes cada cop que li porto. Tornant a la cabana, cal explicar que finalment no la van enderrocar perquè, abans que hi entressin les excavadores, uns ocupes s’hi van instal·lar i la llei diu que a ells, com que no  tenen cap dret de propietat, no se’ls pot expropiar i, per tant, no se'ls pot fer fora. En conseqüència, l’autopista es va construir amb aquella gent vivint a la casa que abans havia estat de l’àvia i van ser ells els que van rebre la indemnització per haver hagut de suportar els sorolls i les molèsties de tots aquells mesos d'obres. No eren mala gent, malgrat que mai em van deixar entrar a dins la cabana per por que la reclamés, no els feia res deixar-me passejar pel jardí quan hi anava de visita. Ara ja no hi són, van marxar a un xalet abandonat de la nova urbanització que va quedar a mig fer quan el promotor es va arruïnar. La cabana sí que hi és, encara aguanta tot i que fa llàstima de veure. Pocs dies després que els ocupes marxessin, van entrar-hi uns vàndals que van arrasar amb tot el que tenia algun valor: les portes, les finestres, els cables elèctrics, les canonades i les aixetes de l’aigua... És per això que cada vegada hi anem menys, em cau l’ànima als peus quan veig aquell esquelet d’obra ple de pintades i recordo el que havia estat. I al llop li passa el mateix, no em diu res però li veig la tristesa als ulls. Tots dos quedem sense paraules davant aquell espectacle lamentable. No parlem de tan aclaparats que estem, però és que ni que no ho estiguéssim tampoc obriríem boca perquè no serviria de res. Simplement, no ens entendríem perquè el soroll continu dels cotxes i camions que passen per l'autopista és eixordador. És el que té el progrés... que no s’atura mai.

18 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

T'aplaudeixo fins i tot amb les orelles!!! Una bona història! Ets un crack!

Molt ben trobat, m'has fer riure més d'un cop i quasi em fas plorar algun altre cop, de tant real que és tot plegat... desallotjar una àvia és fàcil i amb els ocupes ja no s'hi atreveixen... real com la vida mateixa i fa molta ràbia.

M'agrada que coincideixi aquest teu conte amb el meu text pessimista d'avui, perquè exemplifica un dels moltíssim aspectes en els quals l'ètica s'ha perdut del tot, darrere les lleis i darrere tants i tants interessos ja res no és humà, ni sincer, ni raonable. Quina merda de món estem muntant!!!

artur ha dit...

Aquest pas de la ficció a la realitat, fa obrir els ulls de bat a bat ! El govern dels interessos no es pas el govern de la gent senzilla i el pitjor és, que ni té la més mínima intenció de ser-ho...
Molt bona història ...realista !.
Salut.

AlfredRussel ha dit...

Una volta més, absolutament genial. Un poc depriment, i tan realista que esborrona --és el que té el progrés--, però genial... Salut i enhorabona!

sa lluna ha dit...

Una versió moderna del conte que si et dic la veritat, tot i les connotacions negatives de l'original, em quedo amb el de la caputxeta i el llop de tota la vida... no sé si m'esgarrifa menys.
Has filat molt bé la història, felicitats!

Aferradetes, Mac.

xavier pujol ha dit...

Igual que els comentaristes anteriors: t'aplaudeixo. Has fet un conte excel·lent.
És com si la Caputxeta i el Llop fossin els darrers supervivents d'una societat que menysprea la natura.

Pons ha dit...

No remarques prou la importància de l’autopista per l’economia del país. Per exemple, ara la gent pot arribar abans a la muntanya per anar a esquiar i no han de matinar tan. El llop, la caputxeta i l’àvia són danys col·laterals perfectament assumibles.

Sergi ha dit...

Quina reinterpretació del conte! Ara està de moda fer reinterpretacions d'històries antigues, tant si n'estaves al cas com si no, ja veus que tu estàs perfectament muntat en el carro del progrés!

Risto ha dit...

Jo si fos la caputxeta no me'n fiaria gens del llop. Potser ara està calmat i ja no va pel món atacant jovenetes, però en qualsevol moment pot ressorgir el seu instint animal i acabar la feina.

McAbeu ha dit...

Moltes gràcies a tots per comentar.

CARME: És realment un relat més de plorar que no de riure. Estic d'acord amb tu, fa ràbia comprovar que el que li passa a la protagonista del conte és completament possible i s'adiu perfectament a la realitat d'aquesta societat on vivim. I això, efectivament, és una bona merda.

ARTUR: És això, manen uns quants i ho fan només pels seus interessos. Els nostres interessos i les nostres necessitats queden sempre en segon terme quan no s'obvien directament.

ALFREDRUSSEL: És depriment de tan realista que és, i això és el que fa més ràbia.

SA LLUNA: La modernització i el progrés no sempre impliquen millores, en aquest cas jo també penso que aquesta nova versió fa més por que l'original.

XAVIER: Bona manera de veure-ho. Jo encara obriria més el focus. Si no hi posem remei, tots nosaltres estem abocats a ser els darrers supervivents d'una societat que menysprea la natura.

PONS: El conte ens l'explica un d'aquests "danys col·laterals", l'altra part té a la seva disposició un gran aparell mediàtic que no para d'explicar-nos tot el que hi guanyem amb aquest progrés que ens passa per damunt. I ens ho han d'explicar molt sovint perquè, rucs de nosaltres, no ens adonem dels avantatges de ser cada vegada més pobres i menys lliures.

XEXU: No ho tenia present (més enllà d'alguns gags del Polònia que reinterpreten la història en temps de Covid) però me n'alegro d'estar "a la page". (Per cert, ara no sé si aquesta expressió encara s'utilitza o, al contrari, ja ha quedat superada pel carro del progrés :-D)

RISTO: Els llops no són de fiar, però em sembla que aquest sap que li convé continuar portant-se bé... si no vol acabar a la gossera municipal.

Assumpta ha dit...

Em permets que et posi una altra Matrícula d'Honor??

És espectacular, escrit així, d' una tirada i anar trobant, un per un, els "beneficis del món actual"... quan he arribat als okupes ja estava rient obertament... 👏👏👏👏👏

Et felicito!!!

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: Saps, el vaig escriure tal com raja amb la idea al cap que després, en una segona lectura per corregir els errors, ja el separaria en paràgrafs. Les errades les vaig corregir (com a mínim, algunes) però vaig decidir no tocar el format, em va semblar que escrita d'una tirada és com millor es mostrava aquesta tirallonga de pensaments sobre com ha "progressat" la vida de la protagonista... i de tots nosaltres.

I tant que t'ho permeto. A qui no li agrada que li posin una matrícula d'honor? :-DD
Moltes gràcies!!

Assumpta ha dit...

És que en aquest cas, escrita d'una tirada aconsegueix l'efecte perfectament... els pensaments que arriben al cap de la Caputxeta, tal com li venen... i queda genial. M'has recordat una mica l'estil de la Mercè Rodoreda hehehe

Doncs au, Matrícula d'Honor! :-DD

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: Em fa content que coincidim, jo vaig pensar just el mateix. Bé, això de la Rodoreda, no; només que quedava millor escrit tot seguit. :-DD

Assumpta ha dit...

Doncs agafa qualsevol llibre de la Rodoreda... Veuràs que ho fa molt d'escriure així, tot seguit. La primera vegada que vaig llegir la Plaça del Diamant (bé, primera i única, però vull dir que, quan el vaig llegir no tenia ni ni idea de què anava, no com ara que ja he vist pel·lícules i tal) jo era molt joveneta però ja tenia bona experiència lectora i em va cridar una barbaritat l'atenció aquella forma d'escriure tan especial... Mira:

"Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d'hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant, se'n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se'n van anar cap a la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per sota dels llits i me'ls vaig trobar a l'habitació fosca on, quan l'Antoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda a terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van alçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms d'allà dintre... ¡I la gran comèdia! Es veu que ja feia temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora. Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven al colomar fent la volta. I era així que els meus fills havien après a estar quiets, per no espantar els coloms i tenir la seva companyia..."

Què et sembla? :-DD

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: Em sembla un text molt bo i m'ha recordat que no he tornat a llegir res de la Mercè Rodoreda des d'aquella lectura conjunta que vam fer de "Mirall trencat" (i ja fa més de cinc anys d'allò). Potser seria hora de recuperar-la. 

Assumpta ha dit...

Doncs em fa il·lusió que el meu comentari t'hagi fet venir ganes de recuperar-la.
No sé si ho he somiat o què, però juraria que avui per la ràdio han dit alguna cosa de la Rosalia (la cantant) relacionada amb la Mercè Rodoreda... sona estrany, no?

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: Desconec si a la ràdio parlaven justament d'això, però es veu que na Rosalia només segueix cinc comptes de Twitter i un d'ells és el dedicat a l'escriptora barcelonina. No ho sé perquè jo sigui un gran fan (ni de Rosalia, ni de Twitter) sinó perquè ho vaig llegir publicat en algun digital no fa gaire. De totes maneres, ara mateix ho he anat a comprovar i, efectivament, un dels cinc comptes que segueix la cantant és @RodoredaMerce.

Assumpta ha dit...

Ostres!! Això és molt interessant!!
La deu haver llegit i li deu agradar molt... Doncs mira, m'alegra saber-ho. Si descobreixo alguna cosa més sobre el tema vindré a posar-ho aquí 😉😉😉

Publica un comentari a l'entrada