Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El jueu errant" [Żyd wieczny tułacz] (Samuel Hirszenberg - 1899).
ÀNIMES EN PENA
Permeteu que em presenti. Em diuen el jueu errant i sóc un esperit condemnat a vagar eternament mentre espero la redempció dels meus pecats. Per cert, no trobeu que aquesta condemna té gat amagat? No us sembla que si he de vagar eternament, vol dir que aquesta suposada redempció no arribarà mai? Jo me'n vaig adonar de seguida d'aquest detall i vaig intentar al·legar-ho directament al judici però no em van deixar parlar i, de males maneres, em van dir que si volia presentar recurs, ho fes mitjançant un advocat. Una altra trampa jurídica. Tothom sap que no hi ha fantasmes advocats disponibles perquè, així que moren, els envien a tots de pet a l'infern... de dos en dos, juntament amb els procuradors.
De totes maneres, ara em queixo de la sentència però he d'admetre que, en el seu moment, no em va semblar del tot malament. Sempre m'ha agradat viatjar i poder fer-ho in aeternum ho vaig trobar gairebé un regal. I al principi tot va anar rodat. Els primers mil sis-cents o mil set-cents anys m'ho vaig passar força bé, anant per aquests mons de Déu i apareixent-me de tant en tant per aterrir a uns quants mortals que, confiats pensant en les seves coses, no esperaven trobar-me al mig del camí. A alguns fins i tot se'ls tornaven els cabells blancs de l'ensurt, quin tip de riure!! Allò sí que eren bons temps, la gent sabia respectar els fantasmes i no com ara que no ens fan ni cas. Alguns pensareu que sóc jo, que després de més de dos mil anys de condemna ja m'he fet gran i que no em sé adaptar als nous temps, però jo trobo que el món actual s'ha convertit en una bogeria. Tothom va corrent a tot arreu i des de l'invent de l'automòbil encara més. Em podeu ben creure si us dic que ni em plantejo aparèixer al mig d'una autopista, primer perquè en aquestes vies ràpides està prohibit que hi entrin persones a peu com jo però també perquè sóc conscient que si distrec un conductor que va a més de 100 quilòmetres per hora puc provocar una desgràcia. Així que em limito a les carreteres secundàries, però allí tampoc me'n surto. M'ha sorgit una competència ferotge, la maleïda autoestopista fantasma. Me la trobo ocupant tots els revolts i em treu tota la feina. No m'estranya, si jo fos un conductor, també preferiria l'aparició fantasmagòrica d'una noia maca abans que la d'un vell xaruc com jo.
Per tot això i malgrat que tinc clar que no és possible perquè els de dalt no m'ho permetrien, m'agradaria tenir l'oportunitat de canviar d'aires i fer alguna cosa diferent. Ja sé que l'enveja és un pecat molt lleig però entendreu que en les meves circumstàncies ja no em ve d'aquí, per tant no em fa res admetre que sempre he envejat un company de feina. Segur que el coneixeu, li diuen l'holandès errant i, en certa manera, ens dediquem al mateix però ell té l'avantatge que no li cal desplaçar-se a peu perquè té el seu propi vaixell fantasma. Això sí que ha de ser descansat i no com jo que em faig un fart de caminar. Clar que no tot són flors i violes, l'última vegada que el vaig veure se'm va queixar que sovint treballava endebades perquè els tripulants de les embarcacions modernes estan sempre amorrats a les pantalles de radar i ja no surt ningú a coberta ni per casualitat. Realment, ha de ser molt frustrant esforçar-te a fer aparèixer un vaixell complet perquè no el vegi ningú. Així que també té prou raons per estar-ne decebut i voler deixar-ho. Em va dir que està fent passos per vendre's el vaixell i comprar-se un castell a Escòcia. Segons ell, els fantasmes amb castell propi són els que millor viuen. Gaudeixen d'un lloc de treball estable, sempre resguardats de la intempèrie i, d'ençà que només treballen per als turistes, tenen un horari ben estipulat amb el luxe de poder descansar quan és temporada baixa. A priori, aquestes condicions són tota una ganga però no sé què voleu que us digui. Segur que si li preguntéssim a un d'ells, ens explicaria que no tot és tan perfecte i també ha de ser molt pesat no poder sortir mai de casa, un confinament perpetu no hi ha qui el suporti...
En fi, ja veieu que, qui més qui menys, tots els fantasmes estem igual. Això de la condemna eterna... se'ns fa molt llarg.
De totes maneres, ara em queixo de la sentència però he d'admetre que, en el seu moment, no em va semblar del tot malament. Sempre m'ha agradat viatjar i poder fer-ho in aeternum ho vaig trobar gairebé un regal. I al principi tot va anar rodat. Els primers mil sis-cents o mil set-cents anys m'ho vaig passar força bé, anant per aquests mons de Déu i apareixent-me de tant en tant per aterrir a uns quants mortals que, confiats pensant en les seves coses, no esperaven trobar-me al mig del camí. A alguns fins i tot se'ls tornaven els cabells blancs de l'ensurt, quin tip de riure!! Allò sí que eren bons temps, la gent sabia respectar els fantasmes i no com ara que no ens fan ni cas. Alguns pensareu que sóc jo, que després de més de dos mil anys de condemna ja m'he fet gran i que no em sé adaptar als nous temps, però jo trobo que el món actual s'ha convertit en una bogeria. Tothom va corrent a tot arreu i des de l'invent de l'automòbil encara més. Em podeu ben creure si us dic que ni em plantejo aparèixer al mig d'una autopista, primer perquè en aquestes vies ràpides està prohibit que hi entrin persones a peu com jo però també perquè sóc conscient que si distrec un conductor que va a més de 100 quilòmetres per hora puc provocar una desgràcia. Així que em limito a les carreteres secundàries, però allí tampoc me'n surto. M'ha sorgit una competència ferotge, la maleïda autoestopista fantasma. Me la trobo ocupant tots els revolts i em treu tota la feina. No m'estranya, si jo fos un conductor, també preferiria l'aparició fantasmagòrica d'una noia maca abans que la d'un vell xaruc com jo.
Per tot això i malgrat que tinc clar que no és possible perquè els de dalt no m'ho permetrien, m'agradaria tenir l'oportunitat de canviar d'aires i fer alguna cosa diferent. Ja sé que l'enveja és un pecat molt lleig però entendreu que en les meves circumstàncies ja no em ve d'aquí, per tant no em fa res admetre que sempre he envejat un company de feina. Segur que el coneixeu, li diuen l'holandès errant i, en certa manera, ens dediquem al mateix però ell té l'avantatge que no li cal desplaçar-se a peu perquè té el seu propi vaixell fantasma. Això sí que ha de ser descansat i no com jo que em faig un fart de caminar. Clar que no tot són flors i violes, l'última vegada que el vaig veure se'm va queixar que sovint treballava endebades perquè els tripulants de les embarcacions modernes estan sempre amorrats a les pantalles de radar i ja no surt ningú a coberta ni per casualitat. Realment, ha de ser molt frustrant esforçar-te a fer aparèixer un vaixell complet perquè no el vegi ningú. Així que també té prou raons per estar-ne decebut i voler deixar-ho. Em va dir que està fent passos per vendre's el vaixell i comprar-se un castell a Escòcia. Segons ell, els fantasmes amb castell propi són els que millor viuen. Gaudeixen d'un lloc de treball estable, sempre resguardats de la intempèrie i, d'ençà que només treballen per als turistes, tenen un horari ben estipulat amb el luxe de poder descansar quan és temporada baixa. A priori, aquestes condicions són tota una ganga però no sé què voleu que us digui. Segur que si li preguntéssim a un d'ells, ens explicaria que no tot és tan perfecte i també ha de ser molt pesat no poder sortir mai de casa, un confinament perpetu no hi ha qui el suporti...
En fi, ja veieu que, qui més qui menys, tots els fantasmes estem igual. Això de la condemna eterna... se'ns fa molt llarg.
8 comentaris:
Pobres fantasmes errants, això va de mal en pitjor... he, he,he... i jo que pensava que morir era descansar!
👏👏👏👏👏👏👏
👻🎗👻🎗👻🎗👻🎗👻🎗👻🎗👻
Si vol estar a la moda que es compri un patinet elèctric.
Jo crec que de tots els fantasmes errants haguts i per haver... aquest es el que està en millor situació... pot anar on vol i quan vol, espantar a qui li plagui i no ha de patir per cap desnonament, ja que no te casa i quan es cansa d'un lloc...cap a un altre ! i a les nits, pot anar a lligar a algun revolt de la carretera amb alguna noia de la corba... hehehe.... es que ens queixem per tot, eh !! Queda rebutjat el seu recurs ! Signat Tribunal Constitucional.
:) :) :)
Mala època per la professió. I això que no ha esmentat el conveni col·lectiu del gremi, que no és precisament afavoridor. Del tema de la jubilació ja millor ni parlar-ne...
Gràcies a tots pels vostres comentaris.
CARME: Ho tenen cada vegada pitjor, pobres. :-D
PONS: Vols dir que cal un altre fantasma en patinet. ;-)
ARTUR: És que, comparat amb altres esperits condemnats, no es pot queixar... però ja se sap que ningú està content amb el que té. Era d'esperar aquesta resolució de l'alt tribunal. ;-D
XEXU: La jubilació és un tema sensible pel col·lectiu fantasmal. Això d'haver de cotitzar tota l'eternitat per tenir dret a cobrar-la, no ho paeixen gaire bé els esperits condemnats. ;-))
Hehehehe molt bo!! :-DD
Però t'equivoques en una cosa... d'advocats fantasmes n'hi ha moooooolts, creu-me. i també n'hi ha que quan moren van al cel... això que tots es condemnen és una llegenda urbana.
I, posats a triar, jo també marxaria a Escòcia, tu... aquí ja comença a fer una xaforgor mooolt lletja i només som al maig. A Escòcia els fantasmes viuen més fresquets i, només per això, ja valdria la pena :-DD
ASSUMPTA: Gràcies!!
Em crec que hi ha molts advocats fantasmes i també estic segur que alguns altres es mereixen el cel, el refranyer popular sovint l'encerta però no ens l'hem d'agafar literalment que no sempre és del tot exacte. ;-)
Tens raó. A la llista dels "pros" de ser un fantasma amb castell propi a Escòcia, cal afegir una temperatura estiuenca més suportable. :-D
Doncs aprovat!!! Fantasmes escocesos, els millors!! 😂😂
Publica un comentari a l'entrada