Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Recordant el passat" (Carlton Alfred Smith - 1888).
CONSTÀNCIA O SINCERITAT
Aquí em teniu. Enfrontada a la síndrome del full en blanc. Capficada intentant trobar les paraules justes que em permetin continuar endavant amb la meva història. Recordo que quan vaig començar aquest projecte literari em van donar dos consells: Escriu cada dia i aboca damunt el paper els teus veritables sentiments. Constància i sinceritat, dues idees que juntes havien de fer-me reeixir en aquesta tasca que emprenia.
Doncs no me'n surto. Ho sento però trobo que aquests conceptes no poden anar junts sinó que, en el meu cas almenys, es contradiuen. A veure, hi ha vegades que sí, que quan m'assec davant el full en blanc el puc omplir sense problemes perquè ja tinc al cap tot el que hi haig d'escriure, però la majoria dels dies això no em passa ni de lluny. Em sap greu però si vull ser constant i escriure cada dia, no puc ser sincera. Jo no sé si vosaltres també us hi trobeu però la meva vida no dona per a tant, a mi no em passen cada dia coses emocionants i colpidores que mereixin ser explicades sobre un paper. Per això, si vull que el meu diari personal tingui un mínim interès quan el rellegeixi d'aquí uns quants anys, les entrades dels dies tan avorrits com el d'avui... me les invento.
Doncs no me'n surto. Ho sento però trobo que aquests conceptes no poden anar junts sinó que, en el meu cas almenys, es contradiuen. A veure, hi ha vegades que sí, que quan m'assec davant el full en blanc el puc omplir sense problemes perquè ja tinc al cap tot el que hi haig d'escriure, però la majoria dels dies això no em passa ni de lluny. Em sap greu però si vull ser constant i escriure cada dia, no puc ser sincera. Jo no sé si vosaltres també us hi trobeu però la meva vida no dona per a tant, a mi no em passen cada dia coses emocionants i colpidores que mereixin ser explicades sobre un paper. Per això, si vull que el meu diari personal tingui un mínim interès quan el rellegeixi d'aquí uns quants anys, les entrades dels dies tan avorrits com el d'avui... me les invento.
14 comentaris:
La síndrome del full en blanc en realitat és la síndrome de la ment en blanc.
XAVIER: En aquest cas, sembla que el que fa patir més a la nostra protagonista és la síndrome de la vida en blanc... i no sé si la manera que ha trobat per arreglar-ho és la millor possible. ;-)
He, he, he.... m'ha fet molta gràcia. I què? Que inventi que inventi! Home, inventar-se la vida no és tan dolent, no. Qui sap si mentre la va escrivint com la voldria, la va construint. Vull dir que en va fent el projecte. Jo ho trobo molt encertat.
CARME: També tens raó. Potser en comptes de fer el diari explicant el que li passa a la vida, es decideix a fer la vida tal com li agrada i explica al diari. Encara hi sortirà guanyant al final. :-))
bon recurs.....la recreació o creació contra la síndrome del full en blanc bo , molt bo!
ELFREELANG: Es veu que la nostra protagonista té una vida massa monòtona, si vol que el seu diari personal sigui prou emocionant s'ha de decantar directament per la creació literària. ;-)
Aquesta noia té un gran futur literari i molt enginy personal.
CONSOL: Potser sí, d'aquí a publicar novel·les només hi ha un pas. :-))
Que inventi, que inventi! Que quan ho rellegeixi veurà que ha escrit una meravellosa història de ficció i potser en sortirà una novel·la!
XEXU: Ja veig que estem tots d'acord que ha d'abandonar la idea de fer un diari i dedicar-se de ple a la literatura de ficció. :-)
Molt bo. La memòria és molt especial, i potser quan el rellegirà, es creurà tot el que hi posa :D
JOMATEIXA: Doncs pots tenir raó. Els nostres records sovint no són del tot exactes, així que quan en un futur els contrasti amb el que ara escriu al diari segur que la versió escrita tindrà més força de veracitat. :-D
Ai pobre!!!
Jo penso que si vull ser sincera quan escric... escriuria algunes coses tan bèsties que m'he d'autocensurar, però si el seu únic problema és que té una vida avorrida... noooo, que no pateixi pobreta, que inventi, que inventi ;-))
El relat (el TEU, MAC) molt bo, com sempre. Escrius molt bé... Quan em faràs cas i et decidiràs a escriure alguna novel·la? Un llibre de relats?...
ASSUMPTA: Gràcies, m'alegro que t'hagi agradat. Veig que t'apuntes als que recomanen a la nostra protagonista que deixi el diari i es dediqui directament a fer novel·les. No podem saber si ella et farà cas, el que sí és gairebé segur és que jo no em veig publicant un llibre... ara com ara, almenys. ;-)
Publica un comentari a l'entrada