Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El malson" (Johann Heinrich Füssli - 1781).
LA CASA MALEÏDA
Quan vaig veure la casa per primera vegada, em va recordar la mansió Bates de «Psicosi» però estava molt bé de preu i, malgrat que tothom em deia que no necessitava una casa tan gran si hi havia de viure sola, la vaig llogar sense pensar-m'ho gaire. A mig camí entre el centre de la ciutat i el campus universitari, era el lloc ideal per estar-m'hi fins a acabar els estudis i, quan fes amics a la universitat, segur que més d'un s'avindria a viure-hi per poder compartir despeses. De fet, em va estranyar que encara estigués disponible i que ningú hagués pensat en aquesta possibilitat abans que jo.
La primera nit no vaig poder dormir. Sentia sorolls estranys, notava corrents d'aire... el normal en una casa vella, vaig pensar, segur que en uns dies m'hi acostumaria. En canvi, el que no va ser tan normal fou la negativa unànime a la meva proposta de compartir pis, ningú volia venir a casa meva. Em van explicar que aquella era una casa maleïda, amb una macabra història al darrere. El seu anterior propietari havia estat un vell joquei arruïnat que vivia sol, cuidant com bonament podia del seu últim cavall de curses. Dues velles glòries que es feien companyia mútua, oblidats de tothom. De tothom, menys de les protectores d'animals que l'havien denunciat per no tenir la bèstia en bones condicions. Quan el joquei va rebre el requeriment del jutjat avisant-lo que li requisarien l'animal, va perdre el poc seny que li quedava. El van trobar mort al seu llit amb el cap del cavall tallat al seu costat, igual que a la famosa escena de la pel·lícula «El Padrí».
Jo no sóc gens aprensiva però he d'admetre que, a partir de conèixer aquesta història, vaig començar a mirar-me la casa d'una altra manera. Els sorolls i els corrents d'aire ja no em van semblar tan normals com abans. No són els canvis sobtats de temperatura un indicador clar de la presència d'esperits malignes? Doncs, tot i l'estufa, a la meva habitació hi feia sempre un fred que pelava. Per si no n'hi hagués prou, també vaig començar a tenir malsons. Em despertava a mitjanit sentint un renill somort i amb una opressió al pit com si algú se m'hagués assegut al damunt. Era evident que el joquei i el seu cavall no descansaven en pau i em visitaven cada nit per turmentar-me. De dia, la casa semblava calmar-se però jo no millorava; de fet, em trobava cada vegada pitjor. Em feia mal tot, em costava respirar, fins i tot tenia febre. No crec en aquestes coses però estava segura que, si no trobava aviat una solució, la casa m'acabaria matant.
Havia de demanar ajuda i vaig pensar avisar una mèdium com la que surt a «Poltergeist» per encarregar-li un Fecund Redreçament Astral Unívoc, l'únic ritual amb prou solvència contrastada per deslliurar-me de les energies negatives però no va ser necessari perquè tot es va arreglar de sobte. No va caldre que em fessin cap F.R.A.U. perquè la solució va arribar amb la primera visita que em van fer els pares. A ells no vaig necessitar explicar-los res del que em passava. Només veure'm, la mare es va posar les mans al cap i em va enviar de pet al llit. Fent-se creus que hagués pogut arribar a aquella situació extrema, de seguida va fer-se càrrec de tot com només ho saben fer les mares. Va manar al pare que poses Tesamoll® a les finestres per aturar els corrents d'aire i evitar que la meva habitació es refredés tant, mentre ella em preparava un reconfortant brou de gallina i em deia: "Però, filla meva, quin constipat has arreplegat. Pren-te la sopeta que t'anirà bé per a la gola, la tens tan enrogallada que cada vegada que respires sembles un cavall renillant. I després, et posaré una mica de Vicks Vaporub® per fer-te marxar aquest carregament de pit. Ja ho deia jo que ets massa jove per anar a viure sola..."
La primera nit no vaig poder dormir. Sentia sorolls estranys, notava corrents d'aire... el normal en una casa vella, vaig pensar, segur que en uns dies m'hi acostumaria. En canvi, el que no va ser tan normal fou la negativa unànime a la meva proposta de compartir pis, ningú volia venir a casa meva. Em van explicar que aquella era una casa maleïda, amb una macabra història al darrere. El seu anterior propietari havia estat un vell joquei arruïnat que vivia sol, cuidant com bonament podia del seu últim cavall de curses. Dues velles glòries que es feien companyia mútua, oblidats de tothom. De tothom, menys de les protectores d'animals que l'havien denunciat per no tenir la bèstia en bones condicions. Quan el joquei va rebre el requeriment del jutjat avisant-lo que li requisarien l'animal, va perdre el poc seny que li quedava. El van trobar mort al seu llit amb el cap del cavall tallat al seu costat, igual que a la famosa escena de la pel·lícula «El Padrí».
Jo no sóc gens aprensiva però he d'admetre que, a partir de conèixer aquesta història, vaig començar a mirar-me la casa d'una altra manera. Els sorolls i els corrents d'aire ja no em van semblar tan normals com abans. No són els canvis sobtats de temperatura un indicador clar de la presència d'esperits malignes? Doncs, tot i l'estufa, a la meva habitació hi feia sempre un fred que pelava. Per si no n'hi hagués prou, també vaig començar a tenir malsons. Em despertava a mitjanit sentint un renill somort i amb una opressió al pit com si algú se m'hagués assegut al damunt. Era evident que el joquei i el seu cavall no descansaven en pau i em visitaven cada nit per turmentar-me. De dia, la casa semblava calmar-se però jo no millorava; de fet, em trobava cada vegada pitjor. Em feia mal tot, em costava respirar, fins i tot tenia febre. No crec en aquestes coses però estava segura que, si no trobava aviat una solució, la casa m'acabaria matant.
Havia de demanar ajuda i vaig pensar avisar una mèdium com la que surt a «Poltergeist» per encarregar-li un Fecund Redreçament Astral Unívoc, l'únic ritual amb prou solvència contrastada per deslliurar-me de les energies negatives però no va ser necessari perquè tot es va arreglar de sobte. No va caldre que em fessin cap F.R.A.U. perquè la solució va arribar amb la primera visita que em van fer els pares. A ells no vaig necessitar explicar-los res del que em passava. Només veure'm, la mare es va posar les mans al cap i em va enviar de pet al llit. Fent-se creus que hagués pogut arribar a aquella situació extrema, de seguida va fer-se càrrec de tot com només ho saben fer les mares. Va manar al pare que poses Tesamoll® a les finestres per aturar els corrents d'aire i evitar que la meva habitació es refredés tant, mentre ella em preparava un reconfortant brou de gallina i em deia: "Però, filla meva, quin constipat has arreplegat. Pren-te la sopeta que t'anirà bé per a la gola, la tens tan enrogallada que cada vegada que respires sembles un cavall renillant. I després, et posaré una mica de Vicks Vaporub® per fer-te marxar aquest carregament de pit. Ja ho deia jo que ets massa jove per anar a viure sola..."
10 comentaris:
M'has deixat amb el dubte, eh... però les mares solen tenir raó, així que... Déu n'hi do quina història que t'has empescat.
No hi ha com una mare per resoldre tota mena de problemes... una bona història amb final, sinó feliç, perquè està malaltona, al menys molt tranquil·litzador.
Molt adients les sigles F.R.A.U.
Els que s'hi dediquen acostumen a fer frau.
El teu conte donaria per fer una pel·lícula de por. Per a la propera edició del Sitges.
XEXU: En cas de dubtes sobre aquests temes es recomana assistir a unes "Explicacions Sobre Teràpies Alternatives i Fenòmens Esotèrics Sobrenaturals" que ajuden molt a aclarir les coses ;-)
La primera idea que em va inspirar el quadre, tot veient aquesta noia amb el pit tan carregat :-D, fou la d'un constipat mal curat. Ara bé, admeto que la història amb que l'embolcallo és força estrambòtica, realment.
CARME: Sí, al final resulta que tot queda en un simple constipat. Com bé dius, ningú com les mares per posar les coses al seu lloc. :-))
XAVIER: Ja veig que a tu no et calen les E.S.T.A.F.E.S que li deia a en XEXU. ;-D
A mi em fa patir que el brou no arreplegui més fantasmes. Aquestes olors diuen que desperten un mort.
JOAN: Ben vist. A veure si serà pitjor el remei que la malaltia... :-DD
el vicks varopup ......gran remei contra cases maleïdes
ELFREELANG: El Vicks Vaporub ho cura tot... o gairebé. :-DD
M'ha agradat moltíssim... i és que ho he de reconèixer... jo sóc de... mmmmm... bé, a veure si ho sé explicar.
Fa molts anys vaig sentir un psicòleg que explicava que alguns dels millors records que tenim de petits és de quan hem estat malalts, ens hem saltat un parell o tres de dies a l'escola i hem rebut tots els "mimos" possibles... al llitet, amb els nostres ninos preferits, ben abrigadets, amb el caldet, el pa amb tomàquet i pernilet dolç tallat tot a trossets petits...
Doncs això... que jo ho entenc perfectament.
Qui pogués estar a caseta amb les cures amoroses dels pares, que tot ho saben arreglar!!
La referència al Tesamoll!! hahahaha... ja estava rient amb el FRAU (que he vist les inicials abans que ho posessis tu mateix!!) i el Tesamoll ho ha acabat d'arrodonir tot.
Molt bo!!
ASSUMPTA: De vegades, les solucions més "senzilles" són les més eficaces i, en això, els pares (amb la seva experiència de vida) en saben un niu. Jo també n'estic ben convençut. :-)
Ja saps que m'agrada molt deixar anar aquests "detalls" dins dels meus relats. Em diverteixo fent-ho i m'encanta que us agradin. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada