707.- Homenatge a Olga Xirinacs

Avui 11.05.2015, és l'aniversari d'OLGA XIRINACS i seguint la crida que vaig trobar al blog DES DEL MEU MAR m'adhereixo a l'homenatge blogaire a la gran escriptora tarragonina amb aquest enigma que fa un repàs a una part de la seva obra publicada:

707.- Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) té una extensa bibliografia que li ha fet guanyar alguns dels premis més importants de la literatura catalana. Ha escrit poesia, novel·la, contes, assaig, literatura infantil i juvenil... En el següent text s'hi han amagat alguns dels títols de les seves obres, a veure quants en trobeu:

Si hagués pogut triar, la Marina no seria aquí.
Estaria passant la tarda a Venècia veient caure la pluja sobre els palaus, o descansant en un balneari del nord sense altra ocupació que alimentar la peresa, o passejant sota el sol a les vinyes tot menjant uns saborosos grills de mandarina...

Però no és a cap d'aquests llocs. Acaba de desembarcar a la zona marítima de la seva ciutat natal després d'un horrorós viatge en vaixell. I no per culpa de la mar de fons provocada per la tempesta d'hivern que, malgrat encara estem a final d'estiu, els ha acompanyat durant l'últim tram del trajecte i que continua caient amb força amenaçant amb la inundació el barri vell on, a peus de la muralla eterna, l'esperen per participar en una cerimònia privada. El viatge hauria estat igual de dolent ni que el bon temps hagués permès observar l'óssa major cada nit, perquè ella no tenia cap ganes de fer-lo. Té l'esperança, almenys, d'arribar prou tard per haver-se perdut l'agonia de Severià Vargas però sap que no podrà evitar presenciar el seu enterrament.

No hi ha enterraments lleugers, ni a ningú li agrada que li serveixin un cadàver per sopar. Podem gaudir d'uns relats de mort i altres matèries que ens fan por, però ningú vol viure una setmana de difunts en carn pròpia. I menys quan el mort t'és tan proper com en Severià ho era per la Marina. Va ser el seu primer professor de cant i dansa, el "culpable" de que ella s'hi dediqués professionalment. Tens uns llavis que dansen i unes cames que canten, li deia sempre i afegia: Torna a ballar aquesta pavana mentre jo et preparo el te sota palmeres roges. És clar que sí, acceptava ella: Una pavana per un tauró, un ball per l'home que mossegava a les dones...
Era una broma sense malícia, que els feia riure. Tot venia d'aquell matí que passejant pel cementiri del Far, van trobar un nen i una nena d'uns deu anys que molestaven l'escrivent de làpides. No jugueu al cementiri!, els va recriminar Severià i aleshores, en comptes de fugir, el noiet se li va encarar: Aquest és el cementiri del far del capità i el meu pare és capità. Doncs segur que al teu pare, no li faria gràcia que jugueu aquí a l'interior amb difunts, que us sembla si anem a fora i us convido a unes patates fregides o a un gelat de xocolata?. No puc, replicà el nen, ara sóc un arbre i, si em moc, al meu cap una llosa caurà. I, afegí girant-se cap a la seva petita companya, tu Wendy torna a volar abans que aquest senyor et mossegui dins el mar... Una resposta surrealista que els va fer riure aleshores i els feia riure cada vegada que la Marina s'hi referia anomenant "tauró" al seu mestre i amic.

Ara no riu, ben al contrari. Mentre arrossega la maleta sota la pluja, dirigint-se al lloc on no voldria anar, se sent com la núvia dormida a qui algú ha robat el seu llençol de noces. No pot evitar posar-se a plorar quan se li fa ben present que mai més tornarà a riure amb en Severià i, ara com ara n'està ben convençuda, que potser mai més tornarà a riure...

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A " Tegells "

NOTA: Podeu veure la llista completa de participants en l'homenatge blogaire a Olga Xirinacs, en AQUEST POST del blog "La panxa del bou"