Relats Conjunts (Desembre - 2014)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Caçadors a la neu" (Pieter Brueghel - 1565).

EL GRAN HIVERN

- Això d'ara no és res, esteu molt mal acostumats. Quan jo era jove si que feia fred de veritat. Encara recordo quan vam haver de patir el «gran hivern», mai abans s'havia produït una baixada de les temperatures tan exagerada i tan prolongada en el temps, i mai després l'hem tornat a viure. Només us diré que es van arribar a congelar els estanys del poble fins el punt que la gent hi podia patinar a sobre sense problemes.
No negaré que, al principi, la cosa ens va fer gràcia. Feia bonic veure tot el poble ple de neu, talment una postal nadalenca i els més grans ens vam encomanar de l'alegria dels nens que, amb l'escola tancada, es passaven el dia patinant, jugant amb la neu o fent lliscar els trineus damunt el gel. Però, a mesura que transcorria el temps, aquesta alegria inicial va anar deixant pas a la preocupació. La neu i el gel, que tan bonics ens semblaven primer, ens portaven molts maldecaps. Ja he parlat de la capa de glaç que cobria els estanys, prou gruixuda per patinar-hi a sobre però també per impedir que s'hi pogués pescar res. Els horts que hi havia als afores del poble no van tenir millor sort i, també coberts per la neu, van deixar de proveir-nos de cap classe de fruita o de verdura, ja prou escassa a l'hivern. En aquestes condicions, podeu comprendre que els rebosts de les cases s'anaven buidant i, de la mateixa manera, també ho feien les provisions de l'única botiga del poble que no podia ser abastida amb normalitat perquè els camions de repartiment no arribaven fins a nosaltres ja que, altra vegada per culpa de la neu, per la carretera només es permetia el pas de petits vehicles i, a més, que no anessin massa carregats.
Entendreu que, arribats a aquest punt, no podíem continuar amb els braços plegats i, per això, uns quants dels caçadors del poble ens vam posar d'acord per treure els gossos i anar a caçar. Havíem de portar carn a casa i amb aquesta intenció vam sortir a recórrer els boscos de l'altre costat del riu. Però el que a la primavera i a l'estiu era un bé de Déu de senglars i cérvols, aquell hivern s'havia convertit en un erm glaçat on no vam trobar ni un trist conill. Vam tornar a casa amb el cap cot i amb el sarró buit, abatuts pel nostre fracàs i conscients que, del gran tiberi de carn a la brasa que havíem promès a les nostres famílies, res de res.

- Ostres!, avi. No ens ho havies explicat mai això. Quin panorama més desolador, no?. I com us ho vau fer per menjar si al poble no hi havia ni peix ni verdures ni carn?...

- Calla, calla, no em feu recordar als extrems que vam haver d'arribar. Com que la carretera no estava tallada del tot i i el telèfon seguia funcionant, vam estar gairebé quinze dies seguits demanant que ens portessin menjar xinès a casa. Tant de bo vosaltres no hàgiu de viure mai una experiència tan dura, fills meus.