Fa uns dies, al blog de l'ASSUMPTA vaig deixar un comentari on deia que jo guardava tretze agendes d'anys passats. Ella va respondre que n'hi hauria per fer-ne un relat i... L'HA FET :-).
Abans d'ahir ella en va publicar LA PRIMERA PART on vam conèixer la Laura Fonts i Solana, una dona que acaba d'arribar al cim de la seva carrera professional però que es planteja si també ho ha aconseguit tot a la vida mentre els fantasmes del passat tornen a la seva memòria. Mentre espera que sigui l'hora d'anar al sopar amb els caps on li seran reconeguts els seus mèrits a l'empresa, la Laura recorda a la Patrícia (aquella nena malcriada que li havia fet la vida impossible a l'escola) i recorda al seu antic enamorat, en Joan...
Una de les seves darreres converses amb en Joan se li va fer tan present com si hagués tingut lloc el dia abans... i havien passat més de deu anys!
Ell li havia retret la seva excessiva dedicació a la feina, descuidant qualsevol altre cosa que no fos el treball, va arribar a dir-li: "On vols arribar, Laura? Fins la lluna? Doncs pensa que allí no hi ha ningú... el dia que hi arribis estaràs sola, molt sola", ho va trobar tan injust que va marxar deixant-lo amb la paraula a la boca. Al cap de pocs dies la seva relació va finalitzar.
El record d’en Joan l'havia trasbalsat, potser ara hauria actuat d'una altra manera però ja era tard. Va fer un esforç per no pensar-hi. Era el moment d’anar a gaudir del seu triomf, així que va respirar fons i va sortir de l’estància sense ni tan sols sospitar el que estava a punt de passar.
Deu minuts més tard el món se li posaria cap per avall. En Kakuei Sukuda entrava al menjador i, agafada al seu braç, impressionantment bella, Patrícia de Folgueroles!!
Sabia que el senyor Sukuda s'havia tornat a casar feia poc, altres directius ho havien comentat, però ella mai entrava en aquestes converses, no li interessaven...
No s'ho podia creure! El destí jugava amb ella de manera cruel i, de nou, es sentia inferior davant aquella persona que sí semblava tenir-ho tot.
Algú feia les presentacions, però la Laura no escoltava. Es sentia marejada i molt cansada, com si li haguessin posat un pes de cent quilos damunt l’esquena, quasi ridícula i absurda. Si s’hagués guiat pel seu primer desig hauria marxat.
Però se’n va sortir. Tants anys de camí no podien perdre’s en un moment. Ella era forta, valenta, lluitadora. Quan li van presentar a la senyora Sukuda, va dibuixar un somriure exquisit mentre sentia la seva pròpia veu dient:
- Patrícia, amiga meva, em recordes? Laura Fonts, de l’escola.
- Laura, estimada! I tant que et recordo! No saps quina alegria trobar-te aquí!
Després, durant el sopar, es va adonar que la Patrícia no intervenia a la conversa i, si en algun moment ho intentava, el seu marit la tallava de forma quasi impertinent, com si considerés que el que ella pogués dir no tenia la menor importància.
La nena que tant l’havia ferit de petita, s'havia casat amb un multimilionari, però era un zero a l’esquerra, una dona que quedava molt bé portar al costat, però calladeta...
Al finalitzar la vetllada, tota la rancúnia de la Laura envers aquella pobra noia havia desaparegut.
Cansadíssima, però intentant processar tot el que havia passat aquella nit, va tornar a la seva habitació.
Només obrir la porta va veure un paquet damunt la taula. Recolzada en ell, una cartolina escrita a mà amb el seu nom. La va agafar i, al darrera, va llegir: “Enhorabona, ho has aconseguit. Joan”.
Aquella nit tot era sorprenent. Va mirar el paquet sense saber què fer i, finalment, va estripar el paper.
Llibres? No. Semblaven llibres, però no ho eren. Eren agendes! Dietaris d’anys enrere... En va anar obrint uns quants, els va fullejar. No hi havia res escrit. Quin sentit tenia tot això?
De l’agenda de l’any 2009 en va caure un full:
Aquí tens el resum de la meva vida durant aquests dotze anys sense tu: Un transcórrer de dies absolutament buits sense ni una sola cosa remarcable per anotar. Res.
M’he penedit moltes vegades de no haver sabut fer-te costat perquè estic segur que alguna raó t’empenyia a actuar com ho feies, però en cada ocasió que hagués intentat un retrobament, m’agafava por de convertir-me en un obstacle perquè poguessis arribar a la teva meta.
Hi ha tretze dietaris, el darrer és el del 2010, tampoc hi ha res encara. Tot just acaba de començar. Potser et sonarà ridícul, però el que jo voldria és que m’ajudessis a omplir aquest 2010 d’instants inoblidables.
Sempre t’he estimat.
Joan
La Laura va abraçar aquell dietari buit i va pensar... no, no em sona ridícul, perquè avui tot pot passar, tot és possible... i va somriure feliç.
Text del relat: Assumpta
Fotos Tretze Agendes: McAbeu
32 comentaris:
No se m'havia acudit que la Patrícia seria la dona objecte d'un capità manaies. Com tot bon conte de l'Assumpta, ha d'acabar bé :-) I molt bé, també, el muntatge de les fotos.
Eiii, gran final. En el teu últim conte em queixava que no acabavem bé. Aquest sí. Per cert, no sorten els comentaris a la primera part de l'escrit ( no sé si sóc jo).
Mac: 13 agendes ocupen molt per anar-les guradant, no?
Hola, bon dia!! :-))
Jo també vull felicitar a en Mac per les fotos de les agendes perquè, com ja li vaig dir des del primer moment, eren exactament el que jo volia i li van quedar genials!!
Aprofito per dir, responent a la MIREIA que he inhabilitat els comentaris al meu blog perquè n'hi havia algun que encertava tot el tema de la Patrícia!! Sí!! :-) i he pensat que si algú ho llegia doncs ja perderia la gràcia :-)
Però no estan esborrats, eh? No, no... només estan "invisibles", dilluns els tornaré a fer "visibles" i ja està :-))
Petons!!
Wow!!! Molt bé el relat, artistes!! He de dir que... bé, que m'ha agradat molt. Estic cansadet de notícies no especialment bones, i coi, un relat que acaba bé com aquest vostre... bravo! M'heu posat un somriure a la cara! :)
Gràcies.
Uns artistes,Us felicito.
Tenia una esgarrifança quan ha aparegut la Patrícia que... em tremolaven les cames... Ben mirat ja és veia que era una no rés.. I el Joan ? Ara creu en la Laura, ara...
Ja podríeu continuar una miqueta més i... Res, res... callo. M'agradat molt.Anton.
Doncs sí que hi havia enigma avui, perquè jo també em preguntava on havien anat a parar els comentaris de ca l'Assumpta. I ja s'ha resolt.
Jo que no em vaig voler fer cap idea del que passaria imaginava que en Joan tornaria finalment (això sí que ho vaig dir). No imaginava res de la Patricia. En llegir aquesta segona part, el pensament que tenia era que tot era massa maco, que la vida no sol ser tan agraïda. Bé, què voleu, sóc així.
Però la veritat és que el tema de les agendes m'ha deixat meravellat. L'escrit del Joan, vull dir. De vegades hi ha algú que té un detall immens amb una altra persona. Poden semblar petits, i suposo que ho són per alguns, però per altres són molt grans. Quan veig una cosa d'aquestes em ve al cap què pensaria jo si algú em fes una cosa així. Un cas com el del relat seria... bé, jo em moria, la veritat. Em treia el vestit elegant i li tirava a la cara a en Sukuda amb un 'aquí us quedeu, pringats!', i me n'anava a trobar l'altra persona.
L'amor es demostra amb detalls. Potser no cal que siguin tan espectaculars com aquest, però qualsevol cosa que faci la persona estimada ens semblarà espectacular. Això és el més important, i la resta són hòsties!
Un fort i llarg aplaudiment els dos per el relat!!
Molt molt bo el relat a dues mans! felicitats Macabeu i Assumpta! un relat rodó i amb final feliç! m'ha agradat mooolt!!!
Molt bon relat, i tant!
Genial això de les agendes en blanc... na gran pensada i una imatge que dóna una energia immensa al relat.
Si ho entès bé, però, el relat no és a quatre mans, oi? És 100% made in Assumpta i en Mac hi aporta la imatgeria (i les agendes)?
Una bona col·laboració, felicitats a tots dos!
M'ha agradat aquesta complicitat blogaire entre vosaltres, una idea fantàstica!
El relat té tristor (caram quina vida en la que no pots ni posar un trist "avui m'ha tocat la loteria" o "avui ha lluït el sol i m'he pres una canya al xiringuito", però acaba esperançat, si no m'erro, perquè això d'omplir la tretzena agenda junts és tan romàntic com la mateixa autora.
Ei McAbeu: Bon acompanyament fotogràfic, eh?
Entro ara per aclarir el dubte d'en VÍCTOR. La meva feina ha consistit només en fer les fotos i a més seguint les indicacions de l'ASSUMPTA que és qui ha fet TOT el relat.
De totes maneres, he de dir que treballar amb l'ASSUMPTA ha estat un plaer perquè durant aquesta setmana mentre preparàvem aquest Joc de Blogs (de només dos blogs :-D) hem parlat sovint i hem intercanviat idees, per això també em sento meu el resultat final que m'agrada que us agradi.
Que bé, hem pogut llegir el desenllaç! :) M'ha agradat! Això d'anara de blo a bloc també ha estat interessant. Felicitats a tots dos! :P
Ei!! Estic contentíssima que us hagi agradat!! ;-)
Han estat uns dies molt divertits i farcits d’anècdotes que, amb permís d’en MAC voldria explicar, ja que ell també té part en el que és la idea del relat :-)
Resulta que quan jo el vaig escriure, era llarguet, però no tant. De totes formes, donava per a dos posts i per això varem decidir partir-lo, la meitat primera al meu blog, amb un “continuarà” que ens feia gràcia i després la segona part, amb la majoria de les fotos, al seu.
Doncs bé, en el relat inicial, JA NO ES MENCIONAVA MÉS A LA PATRÍCIA!! No sortia més. Era un personatge en el que jo no havia tornat a pensar... però llavors varem veure que molts dels comentaris a la primera part de la història parlaven d’ella... així que jo li vaig dir a en Mac que, si li semblava bé, retocava el relat i la feia sortir...
M’ho vaig passar molt bé, perquè li vaig fer tres propostes:
a) La Patrícia apareixia casada amb un dels amos.
b) La Patrícia apareixia com a cambrera durant el sopar.
c) La Laura descobria que... la Patrícia i en Joan s’havien casat!! (això hagués implicat també modificar el final d’alguna forma)
La tercera opció va ser ràpidament eliminada per en Mac, que preferia que en Joan tingués una altre oportunitat... i va ser totalment idea d’ell que la Patrícia aparegués casada amb un dels amos però el qual no la valorava gens, la volia tan sols com a dona “florero”... a mi em va fer molta gràcia aquesta sortida i la vaig escriure, per tant idea seva.
D’altre part he de dir que el motiu del relat era justificar l’existència de tretze agendes buides, aquesta era la part més important... així el que vaig pensar primer va ser el principi i el final (cosa que no faig mai, moltes vegades canvio els finals sobre la marxa), la carta d’en Joan presentant-les com a símbol de la seva vida sense ella, em va venir aviat al cap... però necessitava unes fotos bones!! Li vaig demanar a en Mac que fes un paquet, l’estripés, etc. i l’anés fotografiant, i prometo que quan vaig veure el resultat em va ENCANTAR... perquè va aconseguir fer EXACTAMENT el que jo havia visualitzat!!
Voleu les dades del paquet d’agendes? ;-) Doncs segons em va dir en Mac, feia 34'5 cm d'alt, 24'5 cm d'ample i 18 cm de gruix, amb un pes de 8 kg i 600 gr!!
No tinc ni idea de quants correus hem intercanviat però en Mac té una paciència molt, molt gran... ;-)) no sé quantes vegades li vaig fer canviar petites frases, preguntant-li si li agradava més “així o així”... però ho he passat molt, molt, molt bé.
Així doncs, aprofito també per donar-te les gràcies a tu, Mac!!! Moltes gràcies!!
No cal afegir gaires coses, potser dir que el total de e-mails des de dilluns que vam començar tot això fins ahir al vespre, ha estat de 47, amb títols com 13 Agendes -IMPORTANT, Possibles finals, TINC UNA IDEAAA!! o Un altre final :-) :-DDD
Jo també m'ho passat molt i molt bé, i encara m'ho estic passant de fàbula comprovant que us agrada.
I també et dono les gràcies, ASSUMPTA, per fer-ho possible. :-)
Llegir la història ha estat un plaer i llegir els vostres comentaris i anècdotes un altre plaer encara més gran. Ja sabeu com m'agraden les complicitats... aquest a ha estat una complicitat amb un molt bon resultat.
Felicitats i una abraçada.
Felicitats Laura, Felicitats Assumpta i Felicitats McAbeu!!!
Quina joia d'història/apunt conjunt.
Em trec el barrec!
Em sap greu, no poder deixar-li comentari a l'Assumpta en el seu bloc, però des d'aquí la meva enhorabona per aquesta història. Ja ho veus MacAbeu, tu ves dient coses... que ja veus el que passa.
Genial!!!
=)))
Estic molt contenta! Pensava que essent un cap de setmana entraria poqueta gent a llegir el relat i, en canvi, hi ha un munt d’opinions i totes molt, molt bones (sou bona gent!!)
P-cfacsbc2v, El més matiner... el primer que m’ha donat una alegria!!
Mireia Em va fer molta gràcia un comentari teu al meu blog en que t’estranyaves de tants comentaris parlant de la Patrícia... A mi em va passar igual! ;-)
Ferran, ui! A mi el que em costa és fer que acabin malament... em sap greu! jajaja
Anton, Dir-li això a en Joan era una opció que em va passar pel cap!! “a bones hores!”... Ara bé, continuar... ui! Quina feinada! ;-)
En XeXu...Quan he llegit que t’havia agradat tant el detall de les agendes buides per simbolitzar com l’havia trobat a faltar he estat molt, molt contenta!! Ets un romàntic ;-)
Striper, Moltíssimes gràcies!! ;-)
Elvira, Jejeje m’agraden els finals feliços ;-)
Víctor, Sí, text meu però amb idees i consultes constants a en Mac... i les fotos una passada! ;-)
Els del PiT, La idea sí que va ser TOTA d’en Mac!! Que jo li deia “podries fer un relat” i ell em va dir “fes-lo tu” jajaja
Ma-Poc, Mil gràcies!! ;-)
Carme, Crec que ets la persona de tota la catosfera que més col•laboracions fa amb tothom... podries ser la Reina de les complicitats i una de les persones més positives que corre per la xarxa ;-)
-assumpta-, No pateixis! Si estic aquí d’okupa... cada vegada que em connectava, enlloc d’anar al meu blog ja venia cap aquí jajaja
McAbeu, 47 mails!!... Ja ho he dit: una paciència molt gran i un bon rotllo increïble!! ;-)) Gràcies de nou perquè t’ho mereixes!!
Abraçades i petons a repartir!! Molt bona nit a tots!! :-))
un desenllaç preciós!!!!
He rigut amb la Patrícia, sempre s'acaba fent justícia, encara que potser ella ni se n'adona.
I el retorn d'en Joan, sense paraules!!!! buf!!! quin relat que heu fet!!! fantàstic!!!
Una agenda del 2009 buida? Devia ser del Madrid doncs, ja que no tenien res a celebrar.
Us felicito pel relat.
Adéu!
Gràcies de tot cor!! :-))
Rits, Tenia por que el final pugués semblar cursi, però en Mac em va dir que no em preocupés, que li agradava jejeje
Albert Jajaja doncs segur que l'agenda dels merengues també era ben buida, sobre tot la part destinada a les celebracions ;-))
Admeto que jo VOLIA que s'acabés bé. Com diu en XEXU, potser és massa maco i la realitat no és mai tan agraïda però per això tenim els relats, no?
En Joan espera massa per fer el pas, però al final el fa i es mereix una oportunitat després ja veure'm com va. :-))
Ah!! els hi anirà molt bé!! segur!! Després de tants anys esperant ara s'ho mereixen!! ;-))
Que ningú pateixi. El proper mes d'abril es casaran a Montserrat! ;-))
Tindran un nen i una nena (que NO es dirà Patrícia) :-))
I durant tota la seva vida aniran omplint dietaris de cada any amb les coses més boniques que els vagin passant ;-))
Per cert, quan els nens eren petits, un dia van trobar guardades dotze agendes buides... i els hi va anar genial per omplir-les de dibuixos, tot estrenant els llapis de colors i retoladors que els hi havien portat els Reis!!!
Ostres Assumpta, aquesta vegada d'has superat! Sí senyor! Un gran aplaudiment! M'ha agradat moltíssim! I molt original, sí senyor!
I tant que s'ha superat, ens acaba d'oferir el desenllaç del desenllaç. :-))
Jordi, Moltes gràcies!! ;-) La veritat és que el fet de tenir 13 agendes en blanc és original en sí jejeje
Mac!! Jejeje T'imagines un xiquet i una xiqueta petits, de quatre i cinc anys (per exemple), fent els seus dibuixos a LES TEVES AGENDES? tu que les conserves tan bé!! ;-))
En fi, la meva profe d'anglès és escocesa i els escocesos sempre m'heu caigut molt bé, sou bona gent, però tu, amb aquest "experiment" que hem fet, ho has demostrat sobradament ;-) m'has deixat fer d'okupa total, he estat responent comentaris sense ni demanar permís ni res... i bé, que m'ho he passat pipa!! ;-))
Jo també he estat encantat de rebre't per aquí, pots disposar d'aquests comentaris sempre que vulguis. :-)
I com que segurament aquestes agendes no serviran perquè jo hi escrigui una gran novel·la o les meves memòries :-D, trobo que un nens les facin servir per pintar-les seria un bon destí per elles. :-))
Si més no, ha sigut un final perfecte per aquest joc que hem muntat.
Perquè ho acabes així, no?.
Vull dir que la història de la Patrícia i la seva separació de Mr. Sukuda ja no l'escriuràs. :-DDD
La podríes escriure tu!! :-)))
Si la fas, jo també et cedeixo el meu blog per la meitat de la història!! De veritat, veritat de la bona!! :-DD
Ara bé, fotos d'un japonès no sé on les podria fer jajaja
Doncs mira, no et dic que no ho faré. Ho deixo com una idea al tinter i potser d'aquí un temps rebis un correu amb un relat que hauràs de dir-me que et sembla. ;-))
Ostres!! Som-hi doncs!! :-)))
Doncs... aquí refrescant la memòria. M'encanten les històries romàntiques amb final feliç. De moment tot està en ordre...
Hehehehe HOLA CARMEEEEEEEEE!! :-))
Publica un comentari a l'entrada