TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
EL MAGATZEM
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dijous, de novembre 27, 2025
dijous, de novembre 20, 2025
Relats Conjunts (novembre - 2025)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Garrote vil» (Ramon Casas – 1894).
BAN DE L’ALCALDE
BAN INFORMATIU
L'il·lustríssim senyor alcalde del municipi de Vila-molla del Secà, amb motiu de les circumstàncies de força major que obliguen a modificar el programa d’actes previst per als pròxims dies a la nostra població,
FA SABER:
Primer. Que, malauradament, s’ha confirmat la impossibilitat per part de l’advocat defensor d’assistir al judici que s’havia de celebrar dissabte vinent al Palau de Justícia.
Segon. Que, atès que un judici sense advocat defensor no té cap sentit jurídic, ens hem vist obligats a cancel·lar aquest acte. En conseqüència, el susdit judici ja no se celebrarà i el convicte serà directament condemnat a mort sense necessitat d’aquest carregós tràmit previ.
Tercer. Que, per tal d’omplir el buit que aquesta circumstància ha deixat en el nostre programa de festes, s’avança l’execució del reu a aquest mateix dissabte en comptes de fer-la diumenge com inicialment havia estat anunciat.
Quart. Que aquest avançament de l’aplicació de la pena capital no afectarà, en cap cas, la qualitat de l’acte i que, per tant, es mantindrà la novetat anunciada per a enguany: l’ús de l’innovador mètode del garrot vil, procediment d’execució molt més net que la forca emprada fins ara.
Quart Bis. Que l’equip de govern en ple desmenteix rotundament els rumors —sens dubte escampats per l’oposició— sobre la suposada intenció d’aquest consistori d’adquirir una guillotina. Com ha quedat clar en el punt anterior, el nostre govern és un ferm defensor de la netedat en les execucions, i poc net pot ser un aparell que talla el coll dels condemnats omplint-ho tot d’esquitxos de sang.
Cinquè. Que el canvi de data no implica cap modificació de l’hora ni del lloc previstos. Tal com consta al programa d’actes, l’execució es farà a la plaça Major, just davant de l’Ajuntament, a les cinc de la tarda. Amb el benentès que, també tal com s’havia anunciat, en cas de pluja l’espectacle es traslladarà als magatzems de la Cooperativa Agrícola.
Sisè. Que cal recordar que, tot i que l’entrada és gratuïta, l’aforament de la plaça és limitat i per aquest motiu s’aconsella anar-hi amb prou antelació per evitar aglomeracions d’última hora. Pel que fa als infants, es recomana que els menors de dotze anys hi assisteixin acompanyats d’un adult que, en el moment exacte que l’ajusticiat exhali el seu últim alè, els hi doni un fort calbot perquè aprenguin la lliçó i recordin que s’han de portar bé si no volen acabar com l’interfecte.
Setè. Que, després de l’esdeveniment i previ pagament del tiquet corresponent, els convilatans que ho vulguin podran assistir a un berenar-sopar que se celebrarà al Casal de la Vila. Aquest acte comptarà amb la presència del botxí, amb qui els assistents podran comentar directament les circumstàncies i anècdotes de l’execució en un ambient distès, un cop deslliurats tots plegats de la natural tensió que, vulguis o no, comporta qualsevol pena de mort.
Vuitè. Que si hi ha alguna persona o persones que desitgin emportar-se el cadàver del condemnat, ho hauran de notificar per escrit (instància model N-03) a aquest Ajuntament amb una antelació mínima de vint-i-quatre hores i fer-se càrrec de les taxes que corresponguin. Es fa constar que, tal com està estipulat, aquestes taxes gaudiran d’unes bonificacions variables segons les circumstàncies dels demandants. Així, i en funció del grau de parentiu, els familiars del difunt tindran uns descomptes d’entre el 25% i el 50%. Si es donés el cas que algun dels interessats fos una institució sense ànim de lucre que al·legui un interès científic, la bonificació serà del 100% i tindrà prioritat en l’adjudicació.
I perquè així consti, publico i signo el present ban amb data d’avui.
L’alcalde.
L'il·lustríssim senyor alcalde del municipi de Vila-molla del Secà, amb motiu de les circumstàncies de força major que obliguen a modificar el programa d’actes previst per als pròxims dies a la nostra població,
FA SABER:
Primer. Que, malauradament, s’ha confirmat la impossibilitat per part de l’advocat defensor d’assistir al judici que s’havia de celebrar dissabte vinent al Palau de Justícia.
Segon. Que, atès que un judici sense advocat defensor no té cap sentit jurídic, ens hem vist obligats a cancel·lar aquest acte. En conseqüència, el susdit judici ja no se celebrarà i el convicte serà directament condemnat a mort sense necessitat d’aquest carregós tràmit previ.
Tercer. Que, per tal d’omplir el buit que aquesta circumstància ha deixat en el nostre programa de festes, s’avança l’execució del reu a aquest mateix dissabte en comptes de fer-la diumenge com inicialment havia estat anunciat.
Quart. Que aquest avançament de l’aplicació de la pena capital no afectarà, en cap cas, la qualitat de l’acte i que, per tant, es mantindrà la novetat anunciada per a enguany: l’ús de l’innovador mètode del garrot vil, procediment d’execució molt més net que la forca emprada fins ara.
Quart Bis. Que l’equip de govern en ple desmenteix rotundament els rumors —sens dubte escampats per l’oposició— sobre la suposada intenció d’aquest consistori d’adquirir una guillotina. Com ha quedat clar en el punt anterior, el nostre govern és un ferm defensor de la netedat en les execucions, i poc net pot ser un aparell que talla el coll dels condemnats omplint-ho tot d’esquitxos de sang.
Cinquè. Que el canvi de data no implica cap modificació de l’hora ni del lloc previstos. Tal com consta al programa d’actes, l’execució es farà a la plaça Major, just davant de l’Ajuntament, a les cinc de la tarda. Amb el benentès que, també tal com s’havia anunciat, en cas de pluja l’espectacle es traslladarà als magatzems de la Cooperativa Agrícola.
Sisè. Que cal recordar que, tot i que l’entrada és gratuïta, l’aforament de la plaça és limitat i per aquest motiu s’aconsella anar-hi amb prou antelació per evitar aglomeracions d’última hora. Pel que fa als infants, es recomana que els menors de dotze anys hi assisteixin acompanyats d’un adult que, en el moment exacte que l’ajusticiat exhali el seu últim alè, els hi doni un fort calbot perquè aprenguin la lliçó i recordin que s’han de portar bé si no volen acabar com l’interfecte.
Setè. Que, després de l’esdeveniment i previ pagament del tiquet corresponent, els convilatans que ho vulguin podran assistir a un berenar-sopar que se celebrarà al Casal de la Vila. Aquest acte comptarà amb la presència del botxí, amb qui els assistents podran comentar directament les circumstàncies i anècdotes de l’execució en un ambient distès, un cop deslliurats tots plegats de la natural tensió que, vulguis o no, comporta qualsevol pena de mort.
Vuitè. Que si hi ha alguna persona o persones que desitgin emportar-se el cadàver del condemnat, ho hauran de notificar per escrit (instància model N-03) a aquest Ajuntament amb una antelació mínima de vint-i-quatre hores i fer-se càrrec de les taxes que corresponguin. Es fa constar que, tal com està estipulat, aquestes taxes gaudiran d’unes bonificacions variables segons les circumstàncies dels demandants. Així, i en funció del grau de parentiu, els familiars del difunt tindran uns descomptes d’entre el 25% i el 50%. Si es donés el cas que algun dels interessats fos una institució sense ànim de lucre que al·legui un interès científic, la bonificació serà del 100% i tindrà prioritat en l’adjudicació.
I perquè així consti, publico i signo el present ban amb data d’avui.
L’alcalde.
dijous, de novembre 13, 2025
Els misteris d'en Mac – Cas 034
034 - EL CAS DEL LLADRE VAPEJADOR
Com que avui tenia força feina d’oficina endarrerida, he decidit no sortir a dinar per poder aprofitar millor el temps. Ja sé que generalment no és gaire bona idea això de menjar al despatx i si, com era el cas, l’àpat és un entrepà de sardines de llauna encara pitjor perquè la catipén que fan converteix de seguida qualsevol estança en una peixateria. Però què voleu que us digui, m’agraden les sardines i cal tenir en compte que aporten molta vitamina D que, en una feina com la meva on em toca poc el sol perquè sobretot treballo de nit, sempre és benvinguda. A més, quina probabilitat hi ha que entri un client just mentre dino? Seria molta casualitat, no trobeu? Si, ja sé que la llei de Murphy diu que «si una cosa pot sortir malament, sortirà malament», però aquesta llei també deu tenir les seves excepcions, no?
I un be negre amb potes rosses! Ni excepcions, ni porres! Encara no havia fet ni un parell de mossegades a l’entrepà que s’ha obert la porta i una dona, perfectament mudada, se m’ha quedat mirant sense atrevir-se a acabar d’entrar mentre jo intentava empassar, sense ennuegar-me gaire, l’últim mos que m’havia posat a la boca. Una situació molt delicada que hem pogut esquivar gràcies a la sort que tenim tots plegats de viure en una societat que ens ha ensenyat a mantenir les formes i obviar tàcitament el que no ens interessa, en aquest sentit la conversa que ha seguit ha estat d’allò més educada:
- Ui, perdoni! -ha dit ella- Veig que està dinant. Vol que vingui més tard?
- No pateixi, només és un entrepà. Si li ve de gust... -he contestat jo, assenyalant el plat-
Ja ho sé, ja ho sé... Només haver pronunciat aquestes paraules, ja m'he adonat que eren una bestiesa. Per sort, la clienta ha tingut prou cintura per escapolir-se de l’escomesa:
- De què és l’entrepà?
- De sardines de llauna.
- En aquest cas, prefereixo declinar el seu l’oferiment. No és que no m’agradin les sardines, però ara no em venen de gust.
Aquestes amables paraules han servit perquè tot es posés a lloc d’una vegada. He fet el que hauria d’haver fet de bon començament (guardar el plat amb l’entrepà dins d’un calaix del meu escriptori) i, amb un somriure d’allò més professional, he anat per feina.
- Però no som aquí per parlar del meu dinar. Expliqui’m per què ha vingut, si us plau.
- Aquesta nit, algú ha entrat al meu pis mentre jo estava dormint i m’ha robat les joies. Posaria la mà al foc que ha estat el meu exmarit, segur que encara conserva les claus de casa...
- És una acusació massa directa que no hauria de fer sense proves. -li he dit jo.
- Però és que sí que en tinc de proves! -ha replicat la meva clienta, abans de seguir el seu relat-. Com li he dit, algú ha entrat a la meva habitació aquesta nit i m’ha despertat. M’he espantat tant que no he volgut fer cap moviment, he simulat que continuava adormida i així, malgrat no veure’l, he pogut escoltar com el meu ex obria el calaix del meu vestidor on guardo les joies i se les emportava.
- Li repeteixo allò de les proves -he insistit jo-. Si vostè mateixa admet que no l’ha vist, com sap que era el seu exmarit?
- Doncs perquè, just abans que marxés, m’ha arribat el tuf del seu vapejador. Conec de sobres, aquella aroma de vainilla i mango que és la seva preferida. Jo estic segura que era ell, la seva feina és investigar-ho per trobar aquestes proves més contundents que em demana...
Ho faré, evidentment. Investigaré aquest home i comprovaré si té alguna coartada per ahir a la nit, però tinc la intuïció que no servirà per a res. Alguna cosa em diu que la meva clienta s’ho ha inventat tot i que només necessita la meva investigació per demostrar davant la companyia d’assegurances que ha fet tot el possible per recuperar les joies i així cobrar més aviat la indemnització...
I vosaltres, sabeu per què el detectiu no es creu la clienta?
I un be negre amb potes rosses! Ni excepcions, ni porres! Encara no havia fet ni un parell de mossegades a l’entrepà que s’ha obert la porta i una dona, perfectament mudada, se m’ha quedat mirant sense atrevir-se a acabar d’entrar mentre jo intentava empassar, sense ennuegar-me gaire, l’últim mos que m’havia posat a la boca. Una situació molt delicada que hem pogut esquivar gràcies a la sort que tenim tots plegats de viure en una societat que ens ha ensenyat a mantenir les formes i obviar tàcitament el que no ens interessa, en aquest sentit la conversa que ha seguit ha estat d’allò més educada:
- Ui, perdoni! -ha dit ella- Veig que està dinant. Vol que vingui més tard?
- No pateixi, només és un entrepà. Si li ve de gust... -he contestat jo, assenyalant el plat-
Ja ho sé, ja ho sé... Només haver pronunciat aquestes paraules, ja m'he adonat que eren una bestiesa. Per sort, la clienta ha tingut prou cintura per escapolir-se de l’escomesa:
- De què és l’entrepà?
- De sardines de llauna.
- En aquest cas, prefereixo declinar el seu l’oferiment. No és que no m’agradin les sardines, però ara no em venen de gust.
Aquestes amables paraules han servit perquè tot es posés a lloc d’una vegada. He fet el que hauria d’haver fet de bon començament (guardar el plat amb l’entrepà dins d’un calaix del meu escriptori) i, amb un somriure d’allò més professional, he anat per feina.
- Però no som aquí per parlar del meu dinar. Expliqui’m per què ha vingut, si us plau.
- Aquesta nit, algú ha entrat al meu pis mentre jo estava dormint i m’ha robat les joies. Posaria la mà al foc que ha estat el meu exmarit, segur que encara conserva les claus de casa...
- És una acusació massa directa que no hauria de fer sense proves. -li he dit jo.
- Però és que sí que en tinc de proves! -ha replicat la meva clienta, abans de seguir el seu relat-. Com li he dit, algú ha entrat a la meva habitació aquesta nit i m’ha despertat. M’he espantat tant que no he volgut fer cap moviment, he simulat que continuava adormida i així, malgrat no veure’l, he pogut escoltar com el meu ex obria el calaix del meu vestidor on guardo les joies i se les emportava.
- Li repeteixo allò de les proves -he insistit jo-. Si vostè mateixa admet que no l’ha vist, com sap que era el seu exmarit?
- Doncs perquè, just abans que marxés, m’ha arribat el tuf del seu vapejador. Conec de sobres, aquella aroma de vainilla i mango que és la seva preferida. Jo estic segura que era ell, la seva feina és investigar-ho per trobar aquestes proves més contundents que em demana...
Ho faré, evidentment. Investigaré aquest home i comprovaré si té alguna coartada per ahir a la nit, però tinc la intuïció que no servirà per a res. Alguna cosa em diu que la meva clienta s’ho ha inventat tot i que només necessita la meva investigació per demostrar davant la companyia d’assegurances que ha fet tot el possible per recuperar les joies i així cobrar més aviat la indemnització...
I vosaltres, sabeu per què el detectiu no es creu la clienta?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "
dijous, de novembre 06, 2025
ALFABETS REDUÏTS
La tècnica del LIPOGRAMA, que es basa en l’omissió deliberada de les paraules que contenen unes determinades lletres a l’hora d’escriure un text, permet la creació de diversos artificis lingüístics que ens repten a jugar amb les possibilitats de l’abecedari.
Així, un lipograma canònic (on s’admeten totes les lletres excepte una) ens obliga a treballar amb un alfabet -1 que ens deixa "només" 25 lletres al nostre abast. En aquest cas, la tasca no semblaria massa difícil —tot i que això depèn de la lletra que vulguem eliminar—, però sempre ens la podem complicar imposant-nos noves traves lingüístiques que ens facin obviar encara més lletres per anar més enllà d’aquest alfabet -1. En teoria, totes les opcions són possibles: Alfabet -2, -3, -4... fins a arribar a un hipotètic i gens productiu monolletrisme -25 que només ens permetria usar una sola lletra de les 26 que componen el nostre abecedari. A la pràctica, però, només algunes d’aquestes possibilitats han fet forat dins la tradició ludolingüística. Les més destacades les cito a continuació:
MONOVOCALISME [ALFABET -4]
Variant del lipograma que ens permet utilitzar únicament paraules que compleixin la restricció lingüística que resulta d’haver d’obviar quatre de les cinc vocals.
Aquest joc lingüístic d’escriure textos on apareix només una vocal ha tingut, fins i tot, certa tradició literària i és, segurament, l’opció més coneguda dins els alfabets reduïts. Per aquest motiu, li vaig dedicar en exclusiva l’anterior entrada de Glossari on en vam parlar a bastament i on podreu trobar-ne diversos exemples. Us en deixo l’ENLLAÇ.
Així, un lipograma canònic (on s’admeten totes les lletres excepte una) ens obliga a treballar amb un alfabet -1 que ens deixa "només" 25 lletres al nostre abast. En aquest cas, la tasca no semblaria massa difícil —tot i que això depèn de la lletra que vulguem eliminar—, però sempre ens la podem complicar imposant-nos noves traves lingüístiques que ens facin obviar encara més lletres per anar més enllà d’aquest alfabet -1. En teoria, totes les opcions són possibles: Alfabet -2, -3, -4... fins a arribar a un hipotètic i gens productiu monolletrisme -25 que només ens permetria usar una sola lletra de les 26 que componen el nostre abecedari. A la pràctica, però, només algunes d’aquestes possibilitats han fet forat dins la tradició ludolingüística. Les més destacades les cito a continuació:
MONOVOCALISME [ALFABET -4]
Variant del lipograma que ens permet utilitzar únicament paraules que compleixin la restricció lingüística que resulta d’haver d’obviar quatre de les cinc vocals.
Aquest joc lingüístic d’escriure textos on apareix només una vocal ha tingut, fins i tot, certa tradició literària i és, segurament, l’opció més coneguda dins els alfabets reduïts. Per aquest motiu, li vaig dedicar en exclusiva l’anterior entrada de Glossari on en vam parlar a bastament i on podreu trobar-ne diversos exemples. Us en deixo l’ENLLAÇ.
MONOCONSONANTISME [ALFABET -20]
Artifici complementari al monovocalisme —però molt menys practicat— que consisteix a escriure amb un alfabet de només sis elements: les cinc vocals i la consonant triada. Un exemple seria la frase: «N’Anna, una nena nana, anà en nau a un nou neó i n’uní una nina».
La limitació imposada per l’eliminació de 20 de les 26 lletres de l’abecedari ens deixa un marge de maniobra molt escàs que explica la poca tradició ludolingüística d’aquest joc de paraules. Tot i això, n’he trobat un exemple dins l’àmbit dels passatemps. Per commemorar els seus mots encreuats núm. 4000 a "La Vanguardia", l’enigmista Màrius Serra «es va aferrar a la R per fer una ‘vibrrrant grraella’ monoconsonàntica» —de fet, també hi apareix una altra consonant en un parell d’ocasions, però sí que és cert que la R és l’única que sona en tot l’encreuat—. Us el deixo a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-lo:
Artifici complementari al monovocalisme —però molt menys practicat— que consisteix a escriure amb un alfabet de només sis elements: les cinc vocals i la consonant triada. Un exemple seria la frase: «N’Anna, una nena nana, anà en nau a un nou neó i n’uní una nina».
La limitació imposada per l’eliminació de 20 de les 26 lletres de l’abecedari ens deixa un marge de maniobra molt escàs que explica la poca tradició ludolingüística d’aquest joc de paraules. Tot i això, n’he trobat un exemple dins l’àmbit dels passatemps. Per commemorar els seus mots encreuats núm. 4000 a "La Vanguardia", l’enigmista Màrius Serra «es va aferrar a la R per fer una ‘vibrrrant grraella’ monoconsonàntica» —de fet, també hi apareix una altra consonant en un parell d’ocasions, però sí que és cert que la R és l’única que sona en tot l’encreuat—. Us el deixo a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-lo:
(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)
CRONOGRAMES PURS [ALFABET -17]
Com ja vam explicar en un altre post de Glossari, un CRONOGRAMA és un artifici literari pel qual les lletres numerals que conté un enunciat, reunides, expressen una data determinada. En el nostre àmbit cultural, el més habitual és utilitzar la numeració romana que fa servir algunes lletres majúscules com a símbols per representar certs valors: I(J) = 1, V(U) = 5, X = 10, L = 50, C = 100, D = 500 i M = 1000.
Però també podem obviar el seu valor numèric i intentar escriure textos amb aquestes nou lletres. No és una tasca fàcil, sobretot tenint en compte que només comptem amb set consonants (C, D, J, L, M, V, X) i dues vocals (I, U) que, a més, són de les menys usades en el nostre idioma. La prova és que les paraules que únicament continguin les lletres numerals romanes són ben escasses al diccionari i això ho converteix en un repte molt complicat.
Un exemple possible seria la frase: «"VULL VI!, VULL XIM-XIM!!" DIU LLUC, XIC CÍVIC. ULL VIU!, IDÍL·LIC VICI CIVIL.»
Com ja vam explicar en un altre post de Glossari, un CRONOGRAMA és un artifici literari pel qual les lletres numerals que conté un enunciat, reunides, expressen una data determinada. En el nostre àmbit cultural, el més habitual és utilitzar la numeració romana que fa servir algunes lletres majúscules com a símbols per representar certs valors: I(J) = 1, V(U) = 5, X = 10, L = 50, C = 100, D = 500 i M = 1000.
Però també podem obviar el seu valor numèric i intentar escriure textos amb aquestes nou lletres. No és una tasca fàcil, sobretot tenint en compte que només comptem amb set consonants (C, D, J, L, M, V, X) i dues vocals (I, U) que, a més, són de les menys usades en el nostre idioma. La prova és que les paraules que únicament continguin les lletres numerals romanes són ben escasses al diccionari i això ho converteix en un repte molt complicat.
Un exemple possible seria la frase: «"VULL VI!, VULL XIM-XIM!!" DIU LLUC, XIC CÍVIC. ULL VIU!, IDÍL·LIC VICI CIVIL.»
[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]
ESCRIPTURA ESPECULAR [ALFABET -15 / ALFABET -17]
En aquest cas, només podem fer servir les lletres que es mantindrien sense variacions si apliquéssim un mirall al seu eix de simetria central.
Aquestes lletres simètriques —en majúscules i sense signes de puntuació com els accents o els apòstrofs— s’agrupen en dues categories diferents, segons s’hagin d’escriure verticalment o horitzontalment:
- Especulars Verticals [Alfabet -15]: A, H, I, M, O, T, U, V, W, X, Y
- Especulars Horitzontals [Alfabet -17]: B, C, D, E, H, I, K, O, X
En aquest cas, només podem fer servir les lletres que es mantindrien sense variacions si apliquéssim un mirall al seu eix de simetria central.
Aquestes lletres simètriques —en majúscules i sense signes de puntuació com els accents o els apòstrofs— s’agrupen en dues categories diferents, segons s’hagin d’escriure verticalment o horitzontalment:
- Especulars Verticals [Alfabet -15]: A, H, I, M, O, T, U, V, W, X, Y
- Especulars Horitzontals [Alfabet -17]: B, C, D, E, H, I, K, O, X
MICROGRAMES (La constricció del presoner) [ALFABET -13]
La «Constricció del presoner» és una de les traves lingüístiques inventades pels membres de l’OuLiPo. En aquest cas, hem de suposar que som un presoner dins la nostra cel·la i que disposem de molt poc paper. Per tant, es tracta d’utilitzar el mínim espai possible per escriure evitant totes les lletres que superen la "línia d’escriptura", tant per dalt [b, d, f, h, k, l, t] com per sota [g, j, p, q, y], incloent-hi a més totes les majúscules, les vocals accentuades, els apòstrofs i també la i (pel punt). Això ens deixa un alfabet de només 13 lletres [a, c, e, m, n, o, r, s, u, v, w, x, z] al nostre abast.
El nom en català, Micrograma, fou proposat per l’escriptor rossellonenc Joan-Lluís Lluís i és del seu llibre XOCOLATA DESFETA: EXERCICIS D'ESPILL (La Magrana - 2010) d’on trec l’exemple següent:
La «Constricció del presoner» és una de les traves lingüístiques inventades pels membres de l’OuLiPo. En aquest cas, hem de suposar que som un presoner dins la nostra cel·la i que disposem de molt poc paper. Per tant, es tracta d’utilitzar el mínim espai possible per escriure evitant totes les lletres que superen la "línia d’escriptura", tant per dalt [b, d, f, h, k, l, t] com per sota [g, j, p, q, y], incloent-hi a més totes les majúscules, les vocals accentuades, els apòstrofs i també la i (pel punt). Això ens deixa un alfabet de només 13 lletres [a, c, e, m, n, o, r, s, u, v, w, x, z] al nostre abast.
El nom en català, Micrograma, fou proposat per l’escriptor rossellonenc Joan-Lluís Lluís i és del seu llibre XOCOLATA DESFETA: EXERCICIS D'ESPILL (La Magrana - 2010) d’on trec l’exemple següent:
MICROGRAMA: anar a mamar cacau en un carrer vacu. esverar-se en veure una no-rossa... maca mes orca: ronca renecs... cerca raons... arma un enrenou... avara un ver raor vers es meu cos e me massacra... mon cor es cansa en sec.
sanes mes xacres un usurer vora meu assevera: creu-me... sa mossa era sense sarcasmes...
sanes mes xacres un usurer vora meu assevera: creu-me... sa mossa era sense sarcasmes...
[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]
ELS EPITALAMIS [ALFABET -X]
Un epitalami és un poema nupcial escrit en honor dels nuvis. Agafant aquest terme d’una manera més àmplia, en aquest cas es tracta d’escriure un text dedicat a una persona utilitzant només les lletres del seu nom. Els ‘oulipians’ francesos batejaren aquests escrits fets amb alfabets personalitzats com "Beaux Présents" (Bells Regals).
També en trobem un exemple al llibre XOCOLATA DESFETA: EXERCICIS D'ESPILL (La Magrana - 2010) de Joan-Lluís Lluís:
Un epitalami és un poema nupcial escrit en honor dels nuvis. Agafant aquest terme d’una manera més àmplia, en aquest cas es tracta d’escriure un text dedicat a una persona utilitzant només les lletres del seu nom. Els ‘oulipians’ francesos batejaren aquests escrits fets amb alfabets personalitzats com "Beaux Présents" (Bells Regals).
També en trobem un exemple al llibre XOCOLATA DESFETA: EXERCICIS D'ESPILL (La Magrana - 2010) de Joan-Lluís Lluís:
NOBLE TRAVA PER A FRANCESC PUJOLS: En un carrer no pas nou, proper a Cucurulla, cerco cacau al forn, per llepar-ne culleres. Però no puc passejar, car una folla pallassa -pulcra, opaca, e un penjoll al nas- para els passos, un parapluja a prop. Jaupa còlera en parla cassanenca e, sorpresa!, pren una espasa roja... Ja no puc arrencar-la un cop la sé enclosa en l'aspra carn.
L'encèfal ja no pla, sec, sencer, en un cau on sóc presoner; e la culpa, crec, la creà el Papa. Escorcolla, el renec a flor de parla: "Era solacera, la fosca e fellona esposa, en colpejar?"
L'encèfal ja no pla, sec, sencer, en un cau on sóc presoner; e la culpa, crec, la creà el Papa. Escorcolla, el renec a flor de parla: "Era solacera, la fosca e fellona esposa, en colpejar?"
ALTRES VARIANTS
Hi ha força més opcions a l’hora d’inventar-nos aquesta mena de lipogrames "fets a mida".
Podríem, per exemple, portar la contrària a la «Constricció del presoner» i utilitzar únicament les consonants tipogràficament ascendents (b, d, f, h, k, l, t) amb les vocals accentuades o no [Alfabet -14] o només les consonants tipogràficament descendents (g, j, p, q, y) amb les vocals sense accentuar [Alfabet -16].
O buscar paraules "musicals" que s’escriguin amb les síl·labes de la notació llatina (DO, RE, MI, FA, SOL, LA, SI) o les lletres de la notació anglosaxona [A (la), B (si), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol)] o les síl·labes i les lletres de la notació musical alemanya [A (la), As (la bemoll), B (si bemoll), C (do), Cis (do sostingut), D (re), E (mi), Es (mi bemoll), F (fa), Fis (fa sostingut), G (sol), H (si)].
O podríem decidir escriure només amb la primera meitat de l’abecedari (de la A a la M) o amb la segona (de la N a la Z) [Alfabet -13].
O fixar-nos en la distribució del teclat QWERTY de les màquines d’escriure o els ordinadors i dividir les lletres en dues meitats prenent la mecanografia com a sistema. Així tindríem l’escriptura levòquira escollint només les lletres que s’han de teclejar amb la mà esquerra (q, w, e, r, t, a, s, d, f, g, z, x, c, v, b) [Alfabet -11] o l’escriptura dextròquira en el cas de fer servir les que corresponen a la mà dreta (p, o, i, u, y, l, k, j, h, m, n) [Alfabet -15]. També, posats a fer, podem dividir el teclat d’altres maneres i, per exemple, provar d’escriure només amb les lletres de la línia superior o central (la inferior no té cap vocal).
O triar qualsevol altra trava lingüística que ens imaginem... i jugar-hi una estona.
Hi ha força més opcions a l’hora d’inventar-nos aquesta mena de lipogrames "fets a mida".
Podríem, per exemple, portar la contrària a la «Constricció del presoner» i utilitzar únicament les consonants tipogràficament ascendents (b, d, f, h, k, l, t) amb les vocals accentuades o no [Alfabet -14] o només les consonants tipogràficament descendents (g, j, p, q, y) amb les vocals sense accentuar [Alfabet -16].
O buscar paraules "musicals" que s’escriguin amb les síl·labes de la notació llatina (DO, RE, MI, FA, SOL, LA, SI) o les lletres de la notació anglosaxona [A (la), B (si), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol)] o les síl·labes i les lletres de la notació musical alemanya [A (la), As (la bemoll), B (si bemoll), C (do), Cis (do sostingut), D (re), E (mi), Es (mi bemoll), F (fa), Fis (fa sostingut), G (sol), H (si)].
O podríem decidir escriure només amb la primera meitat de l’abecedari (de la A a la M) o amb la segona (de la N a la Z) [Alfabet -13].
O fixar-nos en la distribució del teclat QWERTY de les màquines d’escriure o els ordinadors i dividir les lletres en dues meitats prenent la mecanografia com a sistema. Així tindríem l’escriptura levòquira escollint només les lletres que s’han de teclejar amb la mà esquerra (q, w, e, r, t, a, s, d, f, g, z, x, c, v, b) [Alfabet -11] o l’escriptura dextròquira en el cas de fer servir les que corresponen a la mà dreta (p, o, i, u, y, l, k, j, h, m, n) [Alfabet -15]. També, posats a fer, podem dividir el teclat d’altres maneres i, per exemple, provar d’escriure només amb les lletres de la línia superior o central (la inferior no té cap vocal).
O triar qualsevol altra trava lingüística que ens imaginem... i jugar-hi una estona.
GLOSSARI:
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:
- Alfabets Reduïts
- Epitalamis
- Microgrames
- Monoconsonantisme
- Mots Especulars
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:
 |
 |
dijous, d’octubre 30, 2025
Joc de Ment - 050
ALLÒ QUE LA BARALLA HA SEPARAT, QUE LA MÀGIA HO UNEIXI
Una baralla de cartes de pòquer
Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.
Aquest és un senzill truc de sobretaula, de fàcil execució, que pot ser improvisat en qualsevol moment si tenim una baralla francesa (les cartes de pòquer) a prop.
Per començar, el mag agafa el paquet de naips —que els espectadors poden examinar sense problemes per comprovar que es tracta de cartes ordinàries— i l’obre en ventall per mostrar que està complet. Un cop fet això, demanarà a un dels assistents que, sense tenir en compte el coll, triï un valor de la baralla. L’espectador, per tant, ha d’escollir una de les tretze possibilitats entre l’As i el Rei i és indiferent per quina d’elles es decanti. Per seguir amb l’explicació, suposem que opta per les cartes que porten el cinc.
A continuació, el mag informa que només es necessiten tres de les quatre cartes amb aquest valor i comença a buscar-les dins la baralla. Un cop ha trobat els tres «cincs», els mostra a tothom per deixar ben clar que només ha extret tres cartes i que són exactament del valor triat per l’espectador per a, seguidament, deixar-les sobre la taula, una sobre l’altra, amb els dorsos cap amunt. El següent pas és treure unes altres tres cartes qualssevol de la baralla (aquestes no cal ensenyar-les, però sí que cal treure-les també d’una en una per deixar ben clar que només n’hi ha tres) i fer-ne un altre munt (també amb els dorsos cap amunt) a la dreta i una mica separat del que s'ha deixat primer.
Ara és hora de dipositar la resta de la baralla entre els dos munts de tres cartes que ja hi ha sobre la taula i començar a fer la màgia. Així, el mag agafarà la primera carta del munt de la dreta i el posarà a sobre de la baralla que hi ha al mig. Després, repetirà la mateixa operació amb la primera carta (un cinc) del munt de l’esquerra. I seguirà fent el mateix, alternant entre els dos munts, fins que totes les cartes hagin tornat a la baralla central. En aquest punt, el mag ha de recalcar allò que tothom sap, que els tres «cincs» triats per l’espectador han quedat intercalats entre les altres tres cartes i, per tant, separats entre ells. Però ja sabem que, en el món de la màgia, els naips sovint van a la seva i que se’ls pot aplicar aquella dita que diu que «Déu (o Heraclio Fournier) els cria, i ells s’ajunten». Efectivament, només caldrà un simple petament de dits per part del mag per aconseguir que els tres «cincs» passin a dalt de tot de la baralla, com demostrarà girant les tres primeres cartes d’una en una per acabar el truc.
Per començar, el mag agafa el paquet de naips —que els espectadors poden examinar sense problemes per comprovar que es tracta de cartes ordinàries— i l’obre en ventall per mostrar que està complet. Un cop fet això, demanarà a un dels assistents que, sense tenir en compte el coll, triï un valor de la baralla. L’espectador, per tant, ha d’escollir una de les tretze possibilitats entre l’As i el Rei i és indiferent per quina d’elles es decanti. Per seguir amb l’explicació, suposem que opta per les cartes que porten el cinc.
A continuació, el mag informa que només es necessiten tres de les quatre cartes amb aquest valor i comença a buscar-les dins la baralla. Un cop ha trobat els tres «cincs», els mostra a tothom per deixar ben clar que només ha extret tres cartes i que són exactament del valor triat per l’espectador per a, seguidament, deixar-les sobre la taula, una sobre l’altra, amb els dorsos cap amunt. El següent pas és treure unes altres tres cartes qualssevol de la baralla (aquestes no cal ensenyar-les, però sí que cal treure-les també d’una en una per deixar ben clar que només n’hi ha tres) i fer-ne un altre munt (també amb els dorsos cap amunt) a la dreta i una mica separat del que s'ha deixat primer.
Ara és hora de dipositar la resta de la baralla entre els dos munts de tres cartes que ja hi ha sobre la taula i començar a fer la màgia. Així, el mag agafarà la primera carta del munt de la dreta i el posarà a sobre de la baralla que hi ha al mig. Després, repetirà la mateixa operació amb la primera carta (un cinc) del munt de l’esquerra. I seguirà fent el mateix, alternant entre els dos munts, fins que totes les cartes hagin tornat a la baralla central. En aquest punt, el mag ha de recalcar allò que tothom sap, que els tres «cincs» triats per l’espectador han quedat intercalats entre les altres tres cartes i, per tant, separats entre ells. Però ja sabem que, en el món de la màgia, els naips sovint van a la seva i que se’ls pot aplicar aquella dita que diu que «Déu (o Heraclio Fournier) els cria, i ells s’ajunten». Efectivament, només caldrà un simple petament de dits per part del mag per aconseguir que els tres «cincs» passin a dalt de tot de la baralla, com demostrarà girant les tres primeres cartes d’una en una per acabar el truc.
dijous, d’octubre 23, 2025
Relats Conjunts (octubre - 2025)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today).
FULL DE RECLAMACIONS
Per la present, vull deixar constància de la meva queixa pels fets succeïts aquesta tarda a l’establiment «HOLODECK: The Next Generation» de la nostra ciutat. Hi he anat, amb el meu fill, per gaudir d'una (i cito textualment de la seva publicitat) "experiència multisensorial d'entreteniment immersiu, dissenyada amb la tecnologia més innovadora en hologrames d'alta resolució, que et submergirà dins un món virtual sense límits". Es tracta, per tant, de l’aplicació pràctica d’una revolució tecnològica que fins ara només podíem imaginar a les sèries de ciència-ficció i que ens permet viure una simulació 3D completament realista d'un entorn real o imaginari triat per l’usuari. A la nostra família ens encanten les innovacions científiques i no podíem deixar passar l’oportunitat de provar-ho. Així que, entre les diverses opcions disponibles, el meu fill i jo hem escollit "viatjar" fins a una cala de la Costa Brava. Malgrat saber que es tractava de realitat virtual, seria la nostra única oportunitat de visitar una d’aquelles platges paradisíaques sense estar rodejats de desenes d’altres banyistes.
Quan hem accedit a l’aparell, però, la nostra sorpresa ha estat majúscula. El que ens envoltava era una costa que semblava pintada per un artista modern amb una copa (o alguna cosa més forta) de més. Les roques no eren roques, eren una espècie de pastís de nata i maduixa amb ‘toppings’ de xocolata amb llet i el que se suposava que era la sorra de la platja semblava una mena de vellut de color porpra. En comptes d’entrar dins una fotografia d’una cala secreta de la Costa Brava, havíem entrat dins un quadre abstracte.
Allò era inadmissible i, tot i que el sòmines del meu fill no parava de dir que ho trobava molt "guai", he sortit indignat per demanar explicacions al responsable. L’encarregat, un home gras vestit amb una samarreta suada i pantalons texans, m’ha dit que no m’havia de preocupar per res perquè allò era habitual. «De vegades, els generadors d’hologrames s’encallen i barregen els colors a la babalà» —m’ha explicat— «No pateixi que ho solucionaré immediatament i podran gaudir de l’experiència que han demanat sense cap problema». I, efectivament, de seguida ha arreglat aquella distorsió òptica amb el simple mètode de donar uns quants cops ben forts a la màquina hologràfica per fer que tornés a funcionar correctament.
I aquesta és la meva queixa. Com es pot permetre que un establiment que presumeix d’utilitzar tecnologia capdavantera d’última generació estigui a càrrec d’algú que no només no porta un uniforme de científic, sinó que repara les avaries de la mateixa manera que els nostres avis arreglaven els televisors mal sintonitzats? Com puc jo, que intento ser un pare responsable, exigir al meu fill que s’esforci en els estudis per arribar a ser algú en aquesta vida, si l’exemple que li donem és que no cal saber ni fer anar un tornavís perquè les coses s’arreglen a cops? És una vergonya! Exigeixo una indemnització per danys i perjudicis!!
Quan hem accedit a l’aparell, però, la nostra sorpresa ha estat majúscula. El que ens envoltava era una costa que semblava pintada per un artista modern amb una copa (o alguna cosa més forta) de més. Les roques no eren roques, eren una espècie de pastís de nata i maduixa amb ‘toppings’ de xocolata amb llet i el que se suposava que era la sorra de la platja semblava una mena de vellut de color porpra. En comptes d’entrar dins una fotografia d’una cala secreta de la Costa Brava, havíem entrat dins un quadre abstracte.
Allò era inadmissible i, tot i que el sòmines del meu fill no parava de dir que ho trobava molt "guai", he sortit indignat per demanar explicacions al responsable. L’encarregat, un home gras vestit amb una samarreta suada i pantalons texans, m’ha dit que no m’havia de preocupar per res perquè allò era habitual. «De vegades, els generadors d’hologrames s’encallen i barregen els colors a la babalà» —m’ha explicat— «No pateixi que ho solucionaré immediatament i podran gaudir de l’experiència que han demanat sense cap problema». I, efectivament, de seguida ha arreglat aquella distorsió òptica amb el simple mètode de donar uns quants cops ben forts a la màquina hologràfica per fer que tornés a funcionar correctament.
I aquesta és la meva queixa. Com es pot permetre que un establiment que presumeix d’utilitzar tecnologia capdavantera d’última generació estigui a càrrec d’algú que no només no porta un uniforme de científic, sinó que repara les avaries de la mateixa manera que els nostres avis arreglaven els televisors mal sintonitzats? Com puc jo, que intento ser un pare responsable, exigir al meu fill que s’esforci en els estudis per arribar a ser algú en aquesta vida, si l’exemple que li donem és que no cal saber ni fer anar un tornavís perquè les coses s’arreglen a cops? És una vergonya! Exigeixo una indemnització per danys i perjudicis!!
dijous, d’octubre 16, 2025
Els misteris d'en Mac – Cas 033
033 - EL CAS DEL TESTAMENT DEL LINGÜISTA
Segur que us heu assabentat de la recent mort del conegut ‘influencer’ conegut com a Horaci. Aquest lingüista i filòleg obsessionat amb l’ortografia havia triomfat a les xarxes socials gràcies al seu afany per l’escriptura correcta que l’impulsava a corregir els escrits dels altres usuaris sense que ningú li hagués demanat. Tenia una corrua de seguidors que el veien com un mestre que, ell sol, salvaria el català mitjançant la seva lluita sense quarter en contra de les expressions foranes que, segons ells, estan desfent el nostre idioma. Però aquesta dèria d'ultracorrecció també li havia creat força enemics que el consideraven només un ‘borde’ o, per dir-ho correctament en català, un torracollons. El fet és que gràcies a tants seguidors i detractors que, uns per alabar-lo i els altres per riure-se'n, no paraven de republicar els seus escrits, l’home s’havia fet famós i de retruc també s’havia fet ric gràcies al sucós contracte de patrocini signat amb una acreditada editorial especialitzada en diccionaris. I precisament és la seva gran fortuna el que fa que en parlem avui aquí...
L’advocat del difunt, un bon amic meu, m’ha explicat (off the record, evidentment) com va anar la lectura del testament. Es veu que just començar l'acte i abans de poder llegir res, la família va impugnar el testament registrat a la notaria amb l'argument que n’existia un altre de més recent que, per tant, prevalia sobre qualsevol d'anterior. El meu amic no en sabia res, és clar, però quan li van presentar els nous papers va veure que estaven escrits amb la vella màquina d'escriure del difunt que ell sabia que Horaci tenia la mania de fer servir quan es tractava de redactar documents importants i que era fàcilment reconeixible gràcies al fet que a la lletra "t" li faltava la ratlla horitzontal. Per la seva banda, la signatura o era una falsificació perfecta o es tractava, sens dubte de la del seu client que també coneixia de sobres. Malgrat la sorpresa inicial, tot semblava en ordre i, per tant, l’advocat va procedir a llegir el nou testament que començava així:
«Jo, Horaci V. O., en ple ús de les meves facultats mentals, declaro nul qualsevol altre testament anterior i em disposo a redactar-ne un de nou mitjançant aquest document composat per un total de tres pàgines que signaré i rubricaré davant dels dos testimonis que marca la llei. Aquesta és, per tant, la meva última voluntat i mitjançant aquest escrit a continuació disposo que la meva fortuna quedi repartida de la següent manera...»
L’advocat, com és lògic, no em va comentar res de la resta d'aquell testament farcit de les clàusules legals pertinents i, per tant, confidencials, però sí que em va fer avinent que després de finalitzar la lectura de les tres pàgines del document, la seva obligació era interrogar als testimonis que hi constaven per verificar que tot era correcte. I així ho va fer:
- En tractar-se d’un testament no registrat, la seva signatura és la que testifica i dona fe de la veracitat del que acabem de llegir. En conseqüència, tinc el deure imperatiu de demanar-los que confirmin sense cap dubte que aquests papers van ser escrits i firmats pel difunt.
- Efectivament, així va ser -van contestar els testimonis.
La rèplica del meu amic va resultar del tot inesperada:
- Doncs jo ho dubto molt i crec que vostès haurien de ser acusats de fals testimoni i de connivència amb els familiars que surten beneficiats amb aquest nou testament que estic ben segur que és una falsificació de cap a peus...
Un final ben sorprenent, no trobeu? Vosaltres podeu explicar per què l’advocat va arribar a aquesta conclusió?
L’advocat del difunt, un bon amic meu, m’ha explicat (off the record, evidentment) com va anar la lectura del testament. Es veu que just començar l'acte i abans de poder llegir res, la família va impugnar el testament registrat a la notaria amb l'argument que n’existia un altre de més recent que, per tant, prevalia sobre qualsevol d'anterior. El meu amic no en sabia res, és clar, però quan li van presentar els nous papers va veure que estaven escrits amb la vella màquina d'escriure del difunt que ell sabia que Horaci tenia la mania de fer servir quan es tractava de redactar documents importants i que era fàcilment reconeixible gràcies al fet que a la lletra "t" li faltava la ratlla horitzontal. Per la seva banda, la signatura o era una falsificació perfecta o es tractava, sens dubte de la del seu client que també coneixia de sobres. Malgrat la sorpresa inicial, tot semblava en ordre i, per tant, l’advocat va procedir a llegir el nou testament que començava així:
«Jo, Horaci V. O., en ple ús de les meves facultats mentals, declaro nul qualsevol altre testament anterior i em disposo a redactar-ne un de nou mitjançant aquest document composat per un total de tres pàgines que signaré i rubricaré davant dels dos testimonis que marca la llei. Aquesta és, per tant, la meva última voluntat i mitjançant aquest escrit a continuació disposo que la meva fortuna quedi repartida de la següent manera...»
L’advocat, com és lògic, no em va comentar res de la resta d'aquell testament farcit de les clàusules legals pertinents i, per tant, confidencials, però sí que em va fer avinent que després de finalitzar la lectura de les tres pàgines del document, la seva obligació era interrogar als testimonis que hi constaven per verificar que tot era correcte. I així ho va fer:
- En tractar-se d’un testament no registrat, la seva signatura és la que testifica i dona fe de la veracitat del que acabem de llegir. En conseqüència, tinc el deure imperatiu de demanar-los que confirmin sense cap dubte que aquests papers van ser escrits i firmats pel difunt.
- Efectivament, així va ser -van contestar els testimonis.
La rèplica del meu amic va resultar del tot inesperada:
- Doncs jo ho dubto molt i crec que vostès haurien de ser acusats de fals testimoni i de connivència amb els familiars que surten beneficiats amb aquest nou testament que estic ben segur que és una falsificació de cap a peus...
Un final ben sorprenent, no trobeu? Vosaltres podeu explicar per què l’advocat va arribar a aquesta conclusió?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
Subscriure's a:
Missatges (Atom)