Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Miquel Àngel Vich on veiem, de fons, una pantalla gegant amb volutes de fum i en primer pla, una bombolla de sabó il·luminada per un raig de llum blava.
Una imatge molt 'conceptual' que, segur, dona per a diverses interpretacions. Aquesta és la meva:

SEMPRE PLOU SOBRE MULLAT

L’organització d’aquest espectacle de cultura popular ha suposat un problema darrere l’altre.

Decidits a trencar esquemes i superar estereotips obsolets (perquè no pot ser que només els concerts de rock tinguin a l’abast l’última tecnologia mentre que els recitals populars s’hagin de limitar, amb sort, a una guitarra i un parell de micròfons) vam demanar que ens instal·lessin una gran pantalla multimèdia, un potent equip de so, un parell de canons de fum, una màquina de fer bombolles i diversos llums làser. Ens semblava lògic que si havíem de fer un espectacle el féssim espectacular (si la mateixa paraula ho diu), però es veu que hi ha patrocinadors que els sembla excessiu pagar el lloguer d’un altaveu d’última generació i alta potència per a cantar corrandes i hi ha programadors que no li saben veure el sentit a muntar una lluita de «Proverbs Freestyle» enfrontant dos paremiòlegs professionals en una competició de refranys mentre, al seu voltant, esclaten bombolles de sabó plenes de fum i il·luminades amb làsers, per posar només un parell d’exemples. Solucionar el problema del finançament va ser, doncs, una odissea, però ens en vam sortir.

Un altre maldecap va ser la burocràcia. Vosaltres sabíeu que substituir els bastons del ball de bastons per nunchakus japonesos incompleix no sé quin article de la normativa de riscos laborals? Nosaltres ho desconeixíem i van estar a punt de no donar-nos els permisos per aquest motiu. A un patrocinador o a un programador els pots arribar a convèncer si els teus arguments són prou ferms, però això és impossible quan el teu interlocutor és l’administració. Així que no ho vam ni provar, simplement vam claudicar i vam renunciar als nunchakus. L’important era poder fer el recital i tirar endavant.

Amb el finançament aprovat i els permisos atorgats, ja vam poder muntar l’escenari amb tots els aparells tecnològics que havíem llogat. Encara que sembli estrany, tot va anar com una seda i no ens va sorgir ni un entrebanc malgrat la complexitat tècnica del muntatge. He de dir que una mica ja ens ho esperàvem perquè és sabut que els problemes grossos sempre apareixen quan creus que ho tens tot a punt i això va ser just el que ens va passar. Què és el pitjor que li pot passar a un aparell elèctric? Exacte, que es mulli. Doncs ahir a la nit, quan no faltaven ni vint-i-quatre hores per a l’estrena, es va posar a ploure a bots i barrals. No patiu, vam ser prou previsors i vam arribar a temps de cobrir-ho tot. Amb el que havíem hagut de superar per a arribar fins allí, no ens deixaríem vèncer per un simple xàfec. Estàvem curats d’espants i preparats per fer front a qualsevol cosa. O això ens pensàvem…

He d’admetre, però, que l’últim problema no ens l’esperàvem. Quan aquest matí s’ha presentat la policia, no per demanar-nos si estàvem al corrent de tots els permisos, sinó per a interrogar-nos sobre dos assassinats, ens ha caigut el món a sobre. Han començat explicant-nos que, feia poques hores, havien trobat mort al seu compartiment del tren un dels paremiòlegs que havia d’actuar al recital i just després havia aparegut també al mig d’un bassal de sang el propietari del bar encarregat de servir el càtering dels artistes. Per si això no fos prou gros, a continuació ens han dit que les dues víctimes havien estat apunyalades de la mateixa manera i segurament per la mateixa persona que no havia deixat cap pista ni cap empremta, indicis clars d’un possible assassí en sèrie. I per acabar de reblar el clau, ens han anunciat que els investigadors anaven tan perduts que l’únic fil que podien estirar era la relació d’ambdós morts amb el nostre recital de cultura popular i que, en conseqüència, ens havien de detenir a tots per a investigar-nos i que no ens deixarien anar fins a haver comprovat fil per randa les nostres coartades.

Fins ara ens hi han tingut. Acabem de sortir de comissaria quan no falta ni una hora per a l’estrena. El més lògic seria suspendre-ho tot, però continuar endavant ja és una qüestió d’honor i hem obert taquilles com si no hagués passat res. Doncs s’ha complert allò de «Qui està de pega, fins amb els collons ensopega» perquè aquí no s’hi ha presentat ningú. Es veu que ha corregut la veu que ronda per la ciutat un assassí en sèrie que ataca als amants de la cultura popular i no hem venut cap entrada. Menteixo. De fet, n’hem venut una. Només ha vingut una dona que quan li hem dit que li tornaríem els diners perquè per a ella sola no ens veiem en cor de posar-ho tot en marxa, ens ha contestat que no patíssim i que en tenia prou si engegàvem una estona un dels canons de fum i la màquina de fer bombolles mentre li recitàvem alguns refranys.

Doncs mireu, ha estat oli en un llum. Cal dir que en un primer moment hem tingut un fort ensurt en veure que treia un llarg ganivet de dins la seva bossa, però després ha estat molt divertit veure-la pujar a l’escenari, envoltada de fum i rient com una boja, per dedicar-se a ‘apunyalar’ una bombolla de sabó per cada refrany que se’ns acudia. Ha estat catàrtic, aquesta simpàtica escena ens ha fet adonar que els problemes sempre són relatius i això ens ha donat ànims. Com aquestes bombolles que grimpen en la incertesa per trobar una sortida a través del fum (*), hem vist que fins i tot al mig de les tenebres s’hi pot trobar un xic d'esperança (*). Aquesta vegada no ha pogut ser, però no defallirem i aprendrem d’aquesta desastrosa experiència per sortir-ne més forts. Hem d’agrair-li-ho a aquesta dona valenta i tenaç que, fins i tot ara que ja ha rebentat totes les bombolles, ens continua demanant més i més refranys sense amollar el ganivet. N’estem convençuts, gràcies a ella tirarem endavant i a partir d’ara res més ens anirà malament…

Test d'intel·ligència - 016 [E06]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Els llibres d'en Jan McPetit - 2024 [II]

Continuo amb la commemoració del 55è aniversari de la missió Apollo 11 de la NASA que el 20 de juliol de 1969 va trepitjar la Lluna per primera vegada amb la sèrie de ressenyes de llibres clàssics on s’anticipaven els viatges lunars que us vaig oferint cada segon dimecres de juliol, agost i setembre.

Avui és el torn de...

ELS PRIMERS HOMES A LA LLUNA
[The First Men in the Moon]
(H. G. Wells – 1901)

Un empresari endeutat lloga una casa al camp per poder escriure tranquil·lament una obra de teatre que l’ha de rescabalar dels seus problemes financers i en aquell petit poble coneix un científic que, amb un aliatge de metalls i heli, ha aconseguit crear un material extraordinari sobre el qual no actua la força de la gravetat. Malgrat que l’empresari hi veu de seguida aplicacions comercials, el científic prefereix assolir un objectiu de més alçada i prenen la decisió d’utilitzar la nova substància per a recobrir una gran esfera de vidre i acer que els ha de portar fins a la Lluna. Per poder dirigir la nau s’empesquen un enginyós joc de persianes que els permet, segons convingui, tapar o deixar al descobert diferents zones de l’exterior del vehicle, d’aquesta manera van modificant l’efecte antigravetat i aconsegueixen arribar al seu destí. Allí es troben amb un món glaçat i sense vida, però sortosament poc després de l’allunatge comença el dia lunar i tot canviarà a mesura que vagi sortint el Sol. La fina atmosfera de la Lluna que de nit roman congelada com si fos neu, amb la calor va recuperant el seu estat gasós i simultàniament comencen a brotar estranyes plantes que creixen amb una enorme rapidesa perquè han de completar el seu cicle vital mentre dura la llum. Les sorpreses no s’acaben aquí perquè a continuació fan acte de presència uns grans animals que s’alimenten d’aquestes plantes i que són trets a pasturar pels ‘selenites’. Aquests habitants de la Lluna semblants als insectes, viuen formant una civilització subterrània i quan es troben amb els nostres astronautes, els fan presoners enduent-se’ls cap a l’interior del nostre satèl·lit.

Ja veieu que el plantejament és tot un disbarat científic, però com vaig dir a la ressenya de «De la Terra a la Lluna» de Jules Verne (que pecava del contrari), això no és cap impediment per gaudir de la lectura d’una obra de ciència-ficció. En aquest cas, H. G. Wells aconsegueix que ens interessi l’aventura que ens està narrant, mentre llegim com se’n surten els protagonistes en el seu intent (no del tot reeixit) d’escapar d’aquella situació adversa i tornar a casa. I això no és tot, la novel·la encara ens reserva una sorpresa final que ens permetrà, en els seus darrers capítols, conèixer més detalls sobre aquella civilització lunar que resultarà ser una societat complexa i força avançada tecnològicament.

És evident que l’autor no pretén ser científicament rigorós sinó que deixa volar la imaginació per a oferir-nos una entretinguda novel·la d’aventures, però com en la majoria de les seves obres no es queda només amb això. Contraposant, per una banda, la manera d’actuar (egoista i violenta) dels protagonistes humans i per una altra el sotmetiment col·lectiu que regna en aquella societat lunar organitzada com un formiguer i on cada individu és ‘programat’ per a una tasca concreta (m’ha recordat aquell «Món Feliç» que Aldous Huxley descriuria tres dècades després) ens dona peu a reflexionar sobre certs aspectes de la nostra societat. En la bibliografia de H. G. Wells és recurrent l’afany d’utilitzar la ciència-ficció com una excusa per a reflectir com era la societat del seu temps i mostrar la inquietud que li produïa el futur, doncs aquest aspecte també el trobem en aquesta novel·la que sense ser la seva millor obra i potser no haver envellit tan bé com d’altres, també pot considerar-se un bon clàssic del gènere. A mi, m’ha agradat força.

Jocs de sobretaula - 017

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Joc de Ment - 047

SINCRONIA MENTAL

Una baralla de cartes
Una moneda (o qualsevol altre petit objecte)

Abans de presentar el truc, escolliu deu cartes de la baralla. Cadascuna d'un valor diferent (de l'1 al 10) sense importar de quin pal siguin. Aquestes cartes les heu de posar damunt de la baralla, cara avall com la resta de naips però ordenades segons el seu valor.

El mag agafarà la baralla que ha preparat anteriorment amb les deu cartes ordenades de l’1 al 10 al capdamunt i, mentre simula barrejar-la mantenint sempre aquestes deu cartes a dalt de tot, explicarà que es disposa a fer un truc que demostrarà sense cap dubte la capacitat del cervell humà de sincronitzar-se telepàticament amb els del seu voltant.

Amb aquest objectiu, començarà dipositant sobre la taula un nombre qualsevol de cartes que serà escollit pel públic amb l’única limitació que no sigui ni massa alt ni massa baix. Així que, simplement per a facilitar el joc, el mag proposarà que en triïn més de 10, però menys de 15, per exemple.

Després, el mag formarà un ample cercle damunt la taula traient, per ordre, tantes cartes de la baralla com hagin escollit els espectadors. Ho farà seguint la direcció de les agulles del rellotge i pot posar la primera carta en qualsevol lloc del cercle, però és molt important que recordi on l’ha deixat perquè aquest naip és l’as (detall que els espectadors ignoren) i ens marca també el valor de les nou que li van al darrere.

A continuació, el mag entregarà una moneda (o un objecte similar) a un dels espectadors i li demanarà que el posi sobre una qualsevol de les cartes del cercle, no importa quina. Una vegada fet això, el mag es girarà d’esquena i li dirà a la seva ‘víctima’ que pensi, sense dir-lo, un número entre l’1 i el 10 i avanci la moneda pel cercle de cartes en la direcció de les agulles del rellotge tantes posicions com indiqui la xifra que ha pensat. Després serà el torn del mag que, encara sense girar-se, farà gala de la seva capacitat de sincronia mental amb el cervell de l’espectador triant un altre número amb el qual l’espectador ha de tornar a fer avançar la moneda igual que abans.

Amb això, el truc està llest. El mag ja pot girar-se i remarcar que malgrat que l’espectador no ha dit en cap moment quin número havia triat ni ell ha pogut veure quantes cartes avançava la moneda primer, la sincronia mental telepàtica sí que ha funcionat i la moneda assenyala exactament quin és aquest número. I, efectivament, només cal girar la carta on és la moneda per comprovar que el seu valor equival al número triat per l’espectador.

Com que el mag sap on ha deixat l’as, li és fàcil saber quin és el valor de la carta on l’espectador ha deixat la moneda a l’inici del joc (a les cartes més enllà del 10 els atorgarem el valor del lloc que ocupen). Amb aquesta dada, només cal que resti aquest valor del nombre total de cartes del cercle i el resultat serà el número que ell ha d’escollir per portar al final la moneda sobre la carta desitjada que tindrà el valor que ha triat l’espectador malgrat desconèixer-lo.
Vegem-ho amb un exemple. Imaginem que el públic ha decidit que el cercle el formin 13 cartes i que, per facilitar ara l’explicació, el mag posa l’as a dalt de tot (la primera). Suposem que la ‘víctima’ deixa primer la moneda sobre la sisena carta i pensa en el número 4. Per tant, després del primer moviment la moneda anirà a la desena carta (6+4) i com que el mag ha de triar el número que surt de restar 13-6 = 7, amb el segon moviment la moneda seguint el cercle haurà anat a parar sobre la carta número 4 que és la xifra de l’espectador. Nota: Si l’espectador deixa la moneda en una de les primeres cartes, el número pensat pel mag haurà de ser major de 10, però això no és cap problema perquè l’enunciat no indica en cap moment que ell s’hagi de limitar entre 1 i 10 com ha de fer l’espectador. Per altra banda, si l’espectador tria l’última carta,  la moneda ja haurà arribat al lloc indicat només amb el primer moviment i aleshores el mag pot optar per dir el zero, el 13 o no dir-ne cap i acabar el truc directament.

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia en blanc i negre de SA LLUNA que mostra una dona entomant la pluja sota un paraigua en una andana de tren.
Donaria per fer-ne una bona novel·la negra, però a mi només m'ha sortit això:

QUI NO EN VE DE RAÇA, O EN FA POC O EN FA MASSA

Malgrat que els núvols vermellosos del capvespre ja ho havien avisat, es veu que la majoria dels passatgers del tren no havien tingut en compte allò de «cel rogent, pluja o vent» i ara els tocava abandonar l’estació més de pressa que corrents sorpresos per aquell xàfec inclement. Una dona, però, n’és l’excepció. Palplantada sota el paraigua al mig de l’andana, els observa com s’afanyen a tornar a casa mentre pensa que ella no té on anar. Qualsevol lloc que pogués anomenar ‘casa’ ha quedat oblidat ben enrere, massa lluny i acaba de descobrir que tampoc aquella ciutat li podrà oferir el recer que busca. Abans de pujar al tren no ho veia així. Estava convençuda que la seva fugida finalitzaria quan arribés a la gran ciutat, però just quan el tren entrava a l’estació tot s’havia capgirat. Aquell individu que li havia dit que «per aquell viatge, no calien tantes alforges», li havia fet veure que mai podria fugir prou lluny i que «per tot arreu toquen campanes».

Però també té clar que quedar-se allí parada no treu cap a res i, com si sabés que «la peresa porta tristesa», s’obliga a avançar perquè és ben conscient que no moure’s li pot fer «perdre bous i esquelles». Surt, doncs, de l’estació i s’endinsa per aquells carrers desconeguts. Tria els menys transitats, sap per experiència pròpia que interactuar amb massa gent sempre augmenta les possibilitats que les coses vagin malament. Sortosament, no li ha calgut allunyar-se gaire per quedar completament sola, amb l’únic acompanyament de la pluja que cau amb força sobre el seu paraigua. Encara que diuen que «hi ha mals que no volen soroll», a ella ja li va bé aquell brogit de l’aigua que li impedeix sentir res més perquè això li proporciona un aparent aïllament que l’alleuja i la tranquil·litza. Un cop més s’acompleix allò que «val més anar sol que mal acompanyat» i això li refà l’ànim. Torna a canviar d’opinió, ara pensa que potser aquell individu del tren era, com ella, un foraster vingut d’un poble més petit, més antic, més rural... i de nou es convenç que a ciutat la gent està feta d’una altra pasta i que aquí la deixaran en pau. No l’importa allò de «gran ciutat, gran soledat», ben al contrari, això l’anima i fa que s’esvaeixi aquella desesperació que l’angoixava. Ara se sent pletòrica i no pot evitar riure aixecant el cap al cel.

La freda aigua que, de sobte, li amara la cara, li fa entendre que la felicitat no la immunitza contra una possible pulmonia i decideix deixar de vagar com una ànima en pena per aquells carrers foscos i molls. Ara està convençuda que torna a tenir una possibilitat per sortir-se’n i aquell vell bar de finestres entelades i rètol desgastat que, com un far acollidor, sembla oferir-li refugi pot ser un lloc perfecte per resguardar-se de l’aiguat i començar a fer plans pel seu nou futur amb el desig que «després de la tempesta, arribi la calma». Hi entra esperançada i quan observa que a l’establiment, a part d’un cambrer que l’observa amatent des de darrere la barra, no hi ha ningú més, s’ho pren com el millor dels senyals. Ho considera la prova definitiva que ho ha encertat i que aquella ciutat serà el destí final de la seva fugida on trobarà el que fa massa temps que no troba enlloc.

S’atansa, doncs, somrient al cambrer. Però així que ell obre la boca, totes les seves il·lusions se’n van definitivament en orris. L’home, tornant-li el somriure, li explica que ja no esperava cap més client perquè ja se sap que «carrers humits, calaixos eixuts» i a ella li cau el món a sobre. Ni allí a la gran ciutat la gent pot deixar d'utilitzar els maleïts refranys? Quina gràcia troben a aquelles rimes sense sentit que es vanten de ser ‘saviesa popular’? Com poden ser sàvies unes dites que tant afirmen una cosa com la contrària? De veritat que n’està farta, havia arribat fins aquí decidida a passar full, però no hi ha manera. És inútil intentar escapar de l’inevitable i, mentre enfonsa al coll del cambrer el ganivet que sempre porta a la bossa encara tacat per la sang de l'interfecte del tren, decideix que ja ha acabat de fugir. No tornarà a dubtar mai més de la seva sagrada missió i continuarà sent una implacable assassina en sèrie paremiològica sense defallir fins a haver eliminat tots i cadascun dels amants dels refranys perquè ja se sap que «mort el gos, morta la ràbia».

Test d'intel·ligència - 015 [M05]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els llibres d'en Jan McPetit - 2024 [I]

Com ja ve sent tradicional, les ressenyes al XAREL-10 tornen per l’estiu i enguany no podria ser menys. Així que cada segon dimecres de juliol, agost i setembre us comentaré algun dels llibres que he llegit il·lustrant-ho amb una "fotografia" ad hoc d’en Jan McPetit. ;-)

El 20 de juliol de 1969, els astronautes de la missió Apollo 11 de la NASA van trepitjar la Lluna per primera vegada i això vol dir que aquest 2024 es commemora el 55è aniversari d’aquella efemèride. M’ha semblat una excusa ‘immillorable’ per a dedicar les meves ressenyes estiuenques a una selecció de llibres clàssics on s’anticipaven els viatges lunars. Comencem amb el més antic...

DE LA TERRA A LA LLUNA / AL VOLTANT DE LA LLUNA
[De la Terre à la Lune / Autour de la Lune]
(Jules Verne – 1865 / 1869)

Aquesta serà una ressenya doble perquè Jules Verne dedicà dos volums dels seus «Viatges Extraordinaris» a explicar com seria una hipotètica missió lunar a les acaballes del segle XIX.

El primer llibre (DE LA TERRA A LA LLUNA – 1865) narra com, un cop finalitzada la Guerra Civil dels Estats Units, els membres del «Gun-Club» de Baltimore s’han quedat sense ‘feina’ perquè els militars ja no necessiten més artilleria i, per tant, decideixen embrancar-se en un projecte civil: dissenyar i fabricar un canó gegantí que els permeti enviar un gran projectil a la Lluna. Aquesta primera part s’acaba un cop efectuat el llançament de la nau espacial (que primer havia de ser una bala de canó i acaba esdevenint una càpsula tripulada) i l’autor ho fa amb un final penjat, allò que en anglès en diuen ‘cliffhanger’, sobre el destí real dels tres astronautes i els dos gossos que els acompanyen. Serà en el segon volum (AL VOLTANT DE LA LLUNA – 1869) quan sabrem si se n’han sortit o no (que serà que sí, evidentment) i descobrirem les peripècies del viatge.

Està clar que és una obra de ciència-ficció, però Jules Verne intenta fer-la completament creïble amb tot de dades i descripcions tècniques. Així, nombroses pàgines de la primera part estan dedicades a explicar en detall com han de ser el canó, el projectil i el llançament i des d’on s’ha d’efectuar aquest perquè la missió tingui èxit (per cert, el lloc escollit per l’autor francès és a la península de Florida, el mateix estat nord-americà on es troba el cap Canaveral des d’on es van enlairar els coets del Programa Apollo). I aquest afany erudit continua en el segon llibre on dedica, per exemple, tot un capítol a desenvolupar la fórmula matemàtica que permet calcular la velocitat de sortida del projectil i, més endavant, també s’esplaia amb minucioses descripcions sobre l’aspecte de la superfície lunar (arribant a citar la longitud i la latitud on està situat cada cràter, vall o muntanya). No dic que aquesta part més teòrica no tingui el seu interès (si més no per comparar els coneixements de fa cent anys amb els actuals), però alhora provoca que la lectura es torni feixuga quan et trobes amb tants nombres i dades. Cal dir que, potser conscient d’això, l’autor ho amaneix (sobretot al primer llibre) amb algunes gotes d’humor sarcàstic que de tant en tant alleugereixen el text i fan que aquest passi millor.

El problema, però, és que aquest intent de fer-ho tot ‘científicament creïble’ no acaba de rutllar perquè el text té algunes errades bàsiques, ja de concepte, que vistes amb els coneixements d’ara criden molt l’atenció i fan que t’adonis que, malgrat tots els càlculs, l’aventura tal com ens l’estan explicant no és gens viable. Com que estem llegint ciència-ficció, que la ‘ciència’ grinyoli no ha de ser un impediment per gaudir de la narració sempre que la ‘ficció’ t’atrapi perquè és prou emocionant, però això no succeeix en aquest cas perquè l’aventura sempre queda en un segon terme superada pel devessall d’informació (fins i tot els diàlegs dels protagonistes serveixen per introduir més dades sobre els coneixements que es tenien a l’època). I això és així gairebé tota l’estona, només en comptades excepcions com el rescat final a l’oceà (perquè, en una altra ‘premonició’, la càpsula també cau al Pacífic com un segle després faria l’Apollo 11) la lectura va aconseguir atrapar-me prou. Potser quan van sortir les novel·les es considerava més necessari donar tanta informació científica, però, com a lector actual, jo hauria preferit que l’obra no s’hagués centrat tant en unes explicacions que arriben a fer-se carregoses. Crec que així hauria gaudit molt més i alhora hauria acceptat sense problemes coses com que els astronautes sobrevisquin fàcilment a l’enorme acceleració que provocaria un tret de canó d’aquestes característiques, que trobin una segona lluna orbitant la Terra o que puguin obrir una escotilla en el buit «només un moment perquè no marxi gaire aire», entre d’altres.

La conclusió és, doncs, que la lectura no m’ha fet prou el pes i que no situaria cap d’aquestes dues novel·les entre les millors de l’autor (vaig gaudir moltíssim més amb «La volta al món en 80 dies», per exemple). Però dit això, també vull deixar clar que reconec el mèrit d’haver arribat a imaginar i explicar ‘científicament’ un possible viatge lunar cent anys abans que s’efectués de veritat i, només per això, m’ha agradat haver-les pogut llegir.

Test d'intel·ligència - 014 [L05]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Relats Conjunts (juny - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la pintura «L’escola d’Atenes» (Raffaello Sanzio – 1511).

L’ESCOLA D’ATENES

«L’escola d’Atenes» és una pintura mural renaixentista que representa la filosofia clàssica grega. Els dos personatges centrals són Plató i Aristòtil envoltats per altres pensadors dels segles VI aC fins al IV aC. La majoria d’aquests personatges són coneguts, però n’hi ha alguns que encara no han estat identificats i que se suposa que eren estudiants anònims. Gràcies a una investigació exhaustiva, hem pogut descobrir la identitat d’un d’ells. Avui us parlaré d’aquell noi que, al fons del quadre, pren apunts frenèticament recolzat sobre una única cama.

Es deia Pèricles de Rodes i va ser un dels alumnes més aplicats d’aquesta prestigiosa escola d’Atenes on va ingressar de molt jove. No sabem gairebé res de la seva vida anterior, però estudis recents semblen confirmar que realment no es deia Pèricles sinó Pep i que tampoc provenia de l’illa de Rodes sinó que havia nascut a Reus. En aquella època (faltaven gairebé dos segles per a la fundació de Tàrraco i no existia la província Tarraconensis que posteriorment li restaria protagonisme), la capital del Baix Camp era una important metròpoli que al costat d’altres destacades ciutats europees com París i Londres formava el que aleshores es coneixia com el «triangle virtuós de les arts i les ciències» que impulsava el coneixement per tot el continent. Influenciat per un ambient cultural com aquell, no és d’estranyar que en Pep decidís embarcar-se cap a Grècia tan bon punt es va assabentar de l’existència d’una escola filosòfica que feia furor a l’altra punta del Mediterrani. Només arribar a destí, s’hi va dirigir de seguida disposat a aprendre sense perdre ni un minut i, casualitats de la vida, qui primer es va trobar fou en Plató que baixava l’escalinata de l’entrada. La fama del gran filòsof havia traspassat fronteres i en Pep va quedar glaçat de l’emoció al mig del pas. En Plató, que anava despistat rumiant el mite de la caverna, gairebé s’hi entrebanca i el va apartar d’una empenta mentre li deia irat: «Què fots aquí plantat com un estúpid estaquirot?».

Fer enfadar a qui ha de ser el teu principal mestre no és la millor manera de començar un aprenentatge, però el pitjor problema no era aquest. El nostre protagonista es va adonar en aquell moment d’una cosa que no havia tingut en compte fins aleshores i és que no havia entès res del que havia dit Plató perquè, evidentment, aquest li havia parlat en grec antic i en Pep no en sabia ni un borrall. Un petit incís per aclarir que en aquella època el grec no era antic sinó que era modern, però no el modern d’ara sinó el modern d’aleshores que ara en diem antic. Bé, ja m’enteneu... suposo. En fi, tornem al problema que ens ocupa per dir que amb aquesta complicació de l’idioma s’hi trobaven tots els estudiants vinguts de fora i que, per tant, a en Pep no li quedava altra abans d’entrar a l’escola filosòfica d’Atenes que matricular-se a l’acadèmia atenenca d’idiomes. Era un pas necessari i tots els alumnes estrangers s’hi avenien de grat, la majoria, o per força, com per exemple en Paco. En Paco era un noi espanyol que, queixós per aquesta obligació d’aprendre el grec, insistia a exigir que tothom parlés en castellà perquè aquest era l’idioma «en que nos entendemos todos» i «que mania teneis de hablar catalán solo para joder». En Pep, sempre de tarannà dialogant, va intentar fer-li veure que en aquella època, abans de la llatinització de la península Ibèrica, el català i l’espanyol no existien i va provar de consolar-lo explicant-li que segur que en un futur ja tindria altres oportunitats més adients per carregar-se les llengües minoritàries, però no hi va haver manera de convèncer-lo. Es veu que en Paco tenia un tarannà diferent...

Per la seva banda, en Pep va superar ben aviat l’entrebanc de l’idioma. Va aprofitar com cal els ensenyaments de l’acadèmia i al cap de poc temps ja va poder assistir sense problemes a totes les classes de l’escola de filosofia. Era un bon estudiant, però ho volia abastar tot i anava tan atabalat d’una aula a una altra que, sovint, feia tard i arribava a misses dites malgrat intentar portar sempre la clepsidra a l’hora. A empentes i rodolons, va aconseguir avançar en els estudis i va arribar el moment de presentar el treball de fi de curs. El seu tutor li va proposar que desenvolupés la coneguda teoria filosòfica que afirma que és més important ser capaç de formular una bona pregunta que no saber encertar una resposta correcta. En Pep havia de trobar una pregunta senzilla amb una resposta aparentment assequible, però alhora que fos impossible d’encertar. No era una feina fàcil i no tenia massa temps per fer-la, però ja estava acostumat a treballar a contrarellotge i se’n va sortir. O s’ho pensava, almenys. Davant els examinadors encapçalats per l’insigne Plató va dir: «He trobat la pregunta infinita, una pregunta que per molt que es repeteixi mai pot deixar-te satisfet durant molt de temps i l’hauràs de tornar a plantejar, per força, moltíssimes vegades durant la resta de la teva vida perquè una resposta que t’ha semblat correcta ara, ja no ho serà una estona després. Aquesta pregunta és: ‘Quina hora és?’». Els examinadors se’l van mirar estupefactes i en Plató, que es veu que encara li guardava rancor per aquella antiga topada, el va suspendre obligant-lo a repetir curs mentre li deia tres paraules que en Pep tampoc va entendre: «Estàs tonto, nen». Potser era un vell dialecte xinès? En Pep també hauria de tornar a l’acadèmia d’idiomes el curs següent...

En fi, ja ho heu vist. En Pèricles de Rodes (o en Pep de Reus, com preferiu) podria haver estat un filòsof eminent a l’altura de Plató, Aristòtil o Sòcrates i si avui en dia no és tan famós com aquests personatges és simplement perquè la història és molt injusta... i perquè en Plató li tenia mania.