Els llibres d'en Jan McPetit - 2024 [II]

Continuo amb la commemoració del 55è aniversari de la missió Apollo 11 de la NASA que el 20 de juliol de 1969 va trepitjar la Lluna per primera vegada amb la sèrie de ressenyes de llibres clàssics on s’anticipaven els viatges lunars que us vaig oferint cada segon dimecres de juliol, agost i setembre.

Avui és el torn de...

ELS PRIMERS HOMES A LA LLUNA
[The First Men in the Moon]
(H. G. Wells – 1901)

Un empresari endeutat lloga una casa al camp per poder escriure tranquil·lament una obra de teatre que l’ha de rescabalar dels seus problemes financers i en aquell petit poble coneix un científic que, amb un aliatge de metalls i heli, ha aconseguit crear un material extraordinari sobre el qual no actua la força de la gravetat. Malgrat que l’empresari hi veu de seguida aplicacions comercials, el científic prefereix assolir un objectiu de més alçada i prenen la decisió d’utilitzar la nova substància per a recobrir una gran esfera de vidre i acer que els ha de portar fins a la Lluna. Per poder dirigir la nau s’empesquen un enginyós joc de persianes que els permet, segons convingui, tapar o deixar al descobert diferents zones de l’exterior del vehicle, d’aquesta manera van modificant l’efecte antigravetat i aconsegueixen arribar al seu destí. Allí es troben amb un món glaçat i sense vida, però sortosament poc després de l’allunatge comença el dia lunar i tot canviarà a mesura que vagi sortint el Sol. La fina atmosfera de la Lluna que de nit roman congelada com si fos neu, amb la calor va recuperant el seu estat gasós i simultàniament comencen a brotar estranyes plantes que creixen amb una enorme rapidesa perquè han de completar el seu cicle vital mentre dura la llum. Les sorpreses no s’acaben aquí perquè a continuació fan acte de presència uns grans animals que s’alimenten d’aquestes plantes i que són trets a pasturar pels ‘selenites’. Aquests habitants de la Lluna semblants als insectes, viuen formant una civilització subterrània i quan es troben amb els nostres astronautes, els fan presoners enduent-se’ls cap a l’interior del nostre satèl·lit.

Ja veieu que el plantejament és tot un disbarat científic, però com vaig dir a la ressenya de «De la Terra a la Lluna» de Jules Verne (que pecava del contrari), això no és cap impediment per gaudir de la lectura d’una obra de ciència-ficció. En aquest cas, H. G. Wells aconsegueix que ens interessi l’aventura que ens està narrant, mentre llegim com se’n surten els protagonistes en el seu intent (no del tot reeixit) d’escapar d’aquella situació adversa i tornar a casa. I això no és tot, la novel·la encara ens reserva una sorpresa final que ens permetrà, en els seus darrers capítols, conèixer més detalls sobre aquella civilització lunar que resultarà ser una societat complexa i força avançada tecnològicament.

És evident que l’autor no pretén ser científicament rigorós sinó que deixa volar la imaginació per a oferir-nos una entretinguda novel·la d’aventures, però com en la majoria de les seves obres no es queda només amb això. Contraposant, per una banda, la manera d’actuar (egoista i violenta) dels protagonistes humans i per una altra el sotmetiment col·lectiu que regna en aquella societat lunar organitzada com un formiguer i on cada individu és ‘programat’ per a una tasca concreta (m’ha recordat aquell «Món Feliç» que Aldous Huxley descriuria tres dècades després) ens dona peu a reflexionar sobre certs aspectes de la nostra societat. En la bibliografia de H. G. Wells és recurrent l’afany d’utilitzar la ciència-ficció com una excusa per a reflectir com era la societat del seu temps i mostrar la inquietud que li produïa el futur, doncs aquest aspecte també el trobem en aquesta novel·la que sense ser la seva millor obra i potser no haver envellit tan bé com d’altres, també pot considerar-se un bon clàssic del gènere. A mi, m’ha agradat força.