Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes
Continuant amb les ressenyes literàries estiuenques, arriba el torn d'un altre clàssic del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX.
Aquí el teniu...
Aquí el teniu...
 |
|
|
 |
 |
Gaston Leroux ens trasllada a l'Òpera de París de finals del segle XIX, per a convertir aquell edifici majestuós en l'escenari d'una història de misteri, passió i horror. La trama gira al voltant d’una jove i talentosa cantant, Christine Daaé, atrapada entre dos amors: Erik, un enigmàtic protector a qui ella considera un "Àngel de la música", i el vescomte Raoul de Chagny, un antic amic d'infantesa. Resulta, però, que aquest protector misteriós no és cap àngel sinó el temut Fantasma de l’Òpera, un personatge emmascarat i deforme que habita als soterranis de l’edifici, sembrant el terror entre els seus ocupants. Quan Christine descobreix la veritat, decideix fugir amb Raoul i això provoca que Erik, consumit per la gelosia, intenti retenir-la... a qualsevol preu.
Val a dir que no és només una història de romanticisme tràgic; més aviat és una apassionant novel·la de misteri amb un rerefons de terror que manté l'interès del lector en tot moment. Es nota que la novel·la va aparèixer per entregues en un diari abans de ser publicada com a llibre, ja que molts dels capítols acaben amb finals oberts plens de suspens que t’atrapen i t’obliguen a continuar llegint. No m’ha fet tant el pes, però, que els personatges siguin tan arquetípics: El Fantasma és el típic malvat torturat i obsessiu, Christine és la noia innocent, i Raoul, el jove cavaller que lluita per alliberar-la. Probablement es tracta d’una elecció conscient de l’autor, per representar el clàssic enfrontament entre el «bé» i el «mal», però crec que la història hi hauria guanyat amb uns protagonistes més treballats i amb més matisos. Ara bé, això no vol dir que els personatges siguin completament ‘plans’, ni de bon tros. De fet, en alguns moments sí que mostren una certa complexitat emocional. Especialment en el cas del Fantasma que, basculant entre la maldat i l’amor, provoca una certa compassió en ser presentat com un producte de la seva reclusió forçada pel rebuig social que causa la seva deformitat.
De totes maneres, el que realment m’ha semblat el gran punt fort de la novel·la és la seva ambientació. He trobat excel·lent la manera com l’autor descriu la societat parisenca de l'època i ens presenta l'Òpera de París com un espai laberíntic, ple de passadissos secrets, soterranis i escenaris ocults que semblen tenir vida pròpia. A mesura que seguim els protagonistes amunt i avall per aquest enorme edifici, l'òpera mateixa es converteix en un personatge més de la història, creant una sensació de claustrofòbia que resulta perfecta per al misteri que s’hi desenvolupa.
En resum, «El Fantasma de l’Òpera» és una història que t’atrapa, ambientada en una atmosfera fascinant. Tot i ser un melodrama de cap a peus, també hi trobem algunes pinzellades de sàtira social que ens fan somriure i la trama manté un ritme prou trepidant fins a arribar a un final on tot sembla penjar d’un fil fins a l'últim moment. Les últimes pàgines tanquen la història deixant oberta una possible reflexió sobre la maldat del Fantasma i si aquesta es podria haver evitat si Erik no hagués patit un constant rebuig social per la seva lletjor extrema. Potser aquest dilema també seria massa típic i tòpic avui dia, però no s’ha d’oblidar que la novel·la fou escrita fa gairebé 120 anys. Jo em quedo amb la sensació general, força positiva, que m’ha deixat el conjunt de la lectura.
Val a dir que no és només una història de romanticisme tràgic; més aviat és una apassionant novel·la de misteri amb un rerefons de terror que manté l'interès del lector en tot moment. Es nota que la novel·la va aparèixer per entregues en un diari abans de ser publicada com a llibre, ja que molts dels capítols acaben amb finals oberts plens de suspens que t’atrapen i t’obliguen a continuar llegint. No m’ha fet tant el pes, però, que els personatges siguin tan arquetípics: El Fantasma és el típic malvat torturat i obsessiu, Christine és la noia innocent, i Raoul, el jove cavaller que lluita per alliberar-la. Probablement es tracta d’una elecció conscient de l’autor, per representar el clàssic enfrontament entre el «bé» i el «mal», però crec que la història hi hauria guanyat amb uns protagonistes més treballats i amb més matisos. Ara bé, això no vol dir que els personatges siguin completament ‘plans’, ni de bon tros. De fet, en alguns moments sí que mostren una certa complexitat emocional. Especialment en el cas del Fantasma que, basculant entre la maldat i l’amor, provoca una certa compassió en ser presentat com un producte de la seva reclusió forçada pel rebuig social que causa la seva deformitat.
De totes maneres, el que realment m’ha semblat el gran punt fort de la novel·la és la seva ambientació. He trobat excel·lent la manera com l’autor descriu la societat parisenca de l'època i ens presenta l'Òpera de París com un espai laberíntic, ple de passadissos secrets, soterranis i escenaris ocults que semblen tenir vida pròpia. A mesura que seguim els protagonistes amunt i avall per aquest enorme edifici, l'òpera mateixa es converteix en un personatge més de la història, creant una sensació de claustrofòbia que resulta perfecta per al misteri que s’hi desenvolupa.
En resum, «El Fantasma de l’Òpera» és una història que t’atrapa, ambientada en una atmosfera fascinant. Tot i ser un melodrama de cap a peus, també hi trobem algunes pinzellades de sàtira social que ens fan somriure i la trama manté un ritme prou trepidant fins a arribar a un final on tot sembla penjar d’un fil fins a l'últim moment. Les últimes pàgines tanquen la història deixant oberta una possible reflexió sobre la maldat del Fantasma i si aquesta es podria haver evitat si Erik no hagués patit un constant rebuig social per la seva lletjor extrema. Potser aquest dilema també seria massa típic i tòpic avui dia, però no s’ha d’oblidar que la novel·la fou escrita fa gairebé 120 anys. Jo em quedo amb la sensació general, força positiva, que m’ha deixat el conjunt de la lectura.
12 comentaris:
M'ha recordat una mica la història del geperut de Notre-Dame que també passa a París. Sent sincer, no he llegit ni he vist mai cap de les dues obres, però sent les històries tant famoses de la cultura popular no em cal haver-les vist per relacionar-les, crec que tinc talent per fer-me tertulià.
Potser a mi em costaria empatitzar un personatge amb lletjor extrema, sent jo mateix tot el contrari :P
PONS: Tens tota la raó en relacionar-les perquè els dos relats són uns clàssics del terror gòtic francès i exploren temes ben similars. Tant el Fantasma com el Geperut són personatges marginats per la societat que viuen aïllats per evitar el rebuig que provoca la seva deformitat física i que tenen un amor impossible. L'ambientació també és semblant, ambdues històries passen a París en un edifici emblemàtic (el Teatre de l'Òpera i la catedral de Notre-Dame). I, per si amb això no n'hi hagués prou, també comparteixen una història tràgica de triangle amorós.
I també és ben cert que no cal haver-les llegit per conèixer-les i saber de què van. D'una manera o altra, a tots ens n'ha arribat alguna referència... segur que als Simpsons també hi han sortit. ;-)
Això de l'empatia és molt personal, cadascú és com és. :-DD
No l'he llegit però sí que he vist part del musical i, com en Pons, hi trobo molta similitud amb "El geperut de Notre-Dame" que sí vaig llegir fa temps..
En Jan McPetit s'ha superat aquesta vegada. ;-)
Aferradetes, Mac.
PS: Avui no surts a la meva llista de lectura.
PAULA: Sí, realment aquestes dues obres tenen moltes similituds com li he comentat a PONS. La gran diferència seria la personalitat del protagonista perquè si el Fantasma és un geni brillant que esdevé cruel i venjatiu; en canvi, Quasimodo és gairebé analfabet, de caràcter noble i pràcticament incapaç de fer mal a ningú. Mentre Erik és el monstre que s'amaga als soterranis de l'Òpera de París, a Notre-Dame el malvat no és Quasimodo, sinó l'arxidiaca Claude Frollo, el seu tutor. Així, Victor Hugo aprofita la seva novel·la per fer crítica social i moral, mentre que Gaston Leroux opta sobretot per explicar-nos una història de misteri, suspens i amor tràgic.
Aquest any en McPetit s'ha proposat fer-nos por, sort que ja el coneixem de sobres i sabem que és un bon noi. :-DD
Abraçades!
PS: Això de les actualitzacions dels nostres posts a les llistes de lectura, falla més que una escopeta de fira. De vegades (poques) surten quan toca, però cada cop més sovint no apareixen fins uns quants dies després. Tot un desgavell que des del nostre cantó poc podem fer per arreglar perquè la causa l'hem de buscar a can Blogger per la seva desatenció creixent d'aquesta plataforma.
Quina super ressenya que ens has fet, Mc!
Ja em sembla que conec el llibre sense haver-lo llegit.
De moment no m'engresco a llegir-lo.
Em ve més de gust, de moment, llegir coses com les que estic llegint ara "Rosa càndida" de l'autora islandesa Audur Ava Ólafsdóttir, que és un llibre amb uns personatges bonics i dolços i bones persones. La història també enganxa, però els personatges són encantadors.
Una abraçada Mc!
CARME: Moltes gràcies!
No he llegit "Rosa càndida", ni cap altra obra d'aquesta autora islandesa, però pel que n'expliques ja veig que no té res a veure amb el llibre de la ressenya (poc terror gòtic podem fer amb uns personatges bonics, dolços i bona gent! :-D).
Però aquest és, precisament, un dels grans avantatges del "vici" de la lectura. Els qui ens agrada llegir sempre podem trobar un llibre que encaixi amb el nostre moment lector. Hi ha molts més llibres dels que tindrem temps de llegir, així que no val la pena perdre'l amb aquells que, simplement, ara mateix no ens venen de gust.
Que gaudeixis molt de la teva lectura!
Una abraçada.
Et diré una frase que és un clàssic, tant o més que el Fantasma de l'òpera:
"no he llegit el llibre però he vist la pel·lícula."
XAVIER: Ben cert! Tot un clàssic que jo mateix hauria pogut signar fins fa ben poc. Ara, però, ja no ho puc dir. ;-)
Fa molts molts anys (fins i tot era jove, he, he) vaig veure per televisió la pel·lícula i em va agradar molt. Més recientment (farà uns deu anys) vaig veure l'obra teatral en forma de musical a Broadway i també vaig gaudir molt d'aquesta versió. Tot i així, pel que aquí comentes, procuraré llegir la novela, ja que normalment és millor que les versions teatrals i cinematogràfiques.
Una abraçada.
JOSEP M.: Després de llegir el llibre vaig recuperar la versió cinematogràfica del 2004 que, de fet, més que una adaptació directa de la novel·la, és una adaptació del famós musical d'Andrew Lloyd Webber.
És una bona pel·lícula, però hi vaig trobar moltes diferències amb l'obra original. Com que pràcticament tot el guió es desenvolupa a través de les cançons, prima molt més l'enfocament romàntic i la història del triangle amorós, mentre que s'hi han eliminat molts detalls de la investigació policial i del misteri detectivesc que, a mi, és la part que em va agradar més de la novel·la.
En aquest sentit, doncs, jo he gaudit més el llibre perquè m'ha semblat una història més "completa" i molt més rodona. Ja em diràs si a tu et passa el mateix si l'acabes llegint.
Una abraçada!
Comento aquí, Mc, que avui tinc el cap a punt d'explotar i potser si començo a jugar amb els llumins del teu últim post, hi pot haver una desgràcia.
Un clàssic sempre és un clàssic i els clàssics sempre són actuals. És veritat que hi ha tòpics que ara ho són més que en una altra època, però com tu bé dius, s'ha de tenir en compte que l'obra té més de 100 anys. El seu argument no deixa d'impressionar, encara que ara n'hi hagi de similars. Jo no l'he llegit, però la història la conec bé i no sé si és que en vaig veure alguna pel·lícula, que l'òpera segur que no. Una vegada vaig escriure un relat ambientat a l'òpera; és possible que buscant documentació, anés a parar a aquesta obra.
Abraçada, Mc!
TERESA: Com bé dius, un clàssic ho és perquè es manté vigent malgrat el pas dels anys. La seva força fa que traspassin el "límit" de les pàgines del llibre per esdevenir cultura popular i, per això, els reconeixem perfectament. En aquest cas, com en d'altres, no ens cal haver llegit la novel·la per conèixer la història, tots n'hem rebut un munt de referències per diverses bandes. Estic convençut que, fins i tot abans de buscar aquesta documentació per al teu relat, ja sabies de sobres de què anava "El fantasma de l'òpera". ;-)
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada