039 - EL CAS DEL JOQUEI ACCIDENTAT
Aquesta nit han trobat mort un famós joquei, guanyador de moltíssimes curses de cavalls. Era un bon amic meu, teníem gairebé la mateixa edat tot i que, quan anàvem junts, sovint el prenien pel meu fill per la seva reduïda alçada i poc pes característics de la seva professió. Quan m’han avisat per donar-me la tràgica notícia, no m’ho podia creure. La idea de no poder tornar a jugar les nostres llargues partides d’escacs o no compartir cap més concert de música clàssica —la seva passió i gairebé l’únic que escoltava— m’ha colpit profundament.
Demà havia de participar en una cursa important a l’hipòdrom de la ciutat i ja feia dies que les apostes el donaven com a favorit. Era habitual que encapçalés el rànquing de genets, però això no vol dir que no patís els nervis previs a cada cursa. Segons sembla, per mirar de relaxar-se, aquest vespre havia decidit fer un passeig per la muntanya. Han trobat el seu cotxe, un esportiu de luxe que no permetia que ningú toqués sinó ell, aparcat en un revolt del camí, molt a prop del lloc on han descobert el seu cos. Tot indica que va relliscar mentre passejava massa a prop d’un penya-segat i s’hi va estimbar, en un fatal accident que va posar fi a la seva vida.
Tot això m’ho ha explicat l’inspector Roig, un vell amic dels Mossos. Coneixent la meva amistat amb el difunt, ha pensat que voldria ser present durant l’aixecament del cadàver i ha vingut a buscar-me a casa per acompanyar-lo al lloc dels fets. Li he agraït el gest i he assistit compungit a la recuperació del cos, que ha dut a terme la unitat de rescat de muntanya. Quan finalment se l’han endut per fer-li l’autòpsia i tothom ha marxat, l’inspector Roig i jo ens hem dirigit cap al cotxe patrulla per tornar a casa. Llavors m’he recordat del vehicle del meu amic:
— Deixarem aquest esportiu de luxe abandonat aquí al mig del bosc? És massa llaminer, i no hi ha dubte que tan bon punt marxem, no tardarà gaire a desaparèixer.
— Tens raó —ha contestat l’inspector—. En tractar-se d’un accident fortuït, el cotxe no és rellevant per a la investigació. Teníem previst recollir-lo amb la grua demà al matí; però, com que per la teva feina també se’t pot considerar un agent de seguretat, te’l puc comissionar en custòdia fins que algú el reclami. Entre els objectes personals del mort hi havia les claus. Agafa-les i fes-te’n càrrec. Així estarem més tranquils.
Era la millor opció, i he acceptat les claus que m’oferia. Les he agafat, he obert el cotxe i m’he assegut sense problemes al seient del conductor. Rectifico: no ho he fet sense problemes. Haver de conduir el vehicle del meu amic on fins ara només hi havia pujat de copilot, i per un motiu tan tràgic, em suposava tot un mal tràngol. He hagut de fer el cor fort per poder cordar-me el cinturó i posar les claus al contacte. Així que he engegat el motor, també s’ha activat la ràdio, i les notes d’un hit de reggaeton han omplert l’habitacle. He apagat l’aparell de seguida: el meu amic mai no hauria suportat que allò sonés dins del seu cotxe...
Alto les seques! No només no ho hauria suportat, sinó que no ho hauria permès de cap manera. Trobar aquella emissora sintonitzada en aquell cotxe estava tan fora de lloc que, per força, ho havia hagut de fer algú altre i, coneixent al meu amic, segur que en contra de la seva voluntat. I a més, just ara ho veig, la ràdio no és l’única cosa que no encaixa. Hi ha una altra pista que indica clarament que algú desconegut ha conduït aquest cotxe fins aquí. Sort que l’inspector Roig encara no ha marxat: li he d’explicar el que he descobert. Potser aquest accident no és tan fortuït com ens semblava.
I vosaltres, sabeu a què es refereix el detectiu quan parla d’una nova pista que fa trontollar la hipòtesi de l’accident?
Demà havia de participar en una cursa important a l’hipòdrom de la ciutat i ja feia dies que les apostes el donaven com a favorit. Era habitual que encapçalés el rànquing de genets, però això no vol dir que no patís els nervis previs a cada cursa. Segons sembla, per mirar de relaxar-se, aquest vespre havia decidit fer un passeig per la muntanya. Han trobat el seu cotxe, un esportiu de luxe que no permetia que ningú toqués sinó ell, aparcat en un revolt del camí, molt a prop del lloc on han descobert el seu cos. Tot indica que va relliscar mentre passejava massa a prop d’un penya-segat i s’hi va estimbar, en un fatal accident que va posar fi a la seva vida.
Tot això m’ho ha explicat l’inspector Roig, un vell amic dels Mossos. Coneixent la meva amistat amb el difunt, ha pensat que voldria ser present durant l’aixecament del cadàver i ha vingut a buscar-me a casa per acompanyar-lo al lloc dels fets. Li he agraït el gest i he assistit compungit a la recuperació del cos, que ha dut a terme la unitat de rescat de muntanya. Quan finalment se l’han endut per fer-li l’autòpsia i tothom ha marxat, l’inspector Roig i jo ens hem dirigit cap al cotxe patrulla per tornar a casa. Llavors m’he recordat del vehicle del meu amic:
— Deixarem aquest esportiu de luxe abandonat aquí al mig del bosc? És massa llaminer, i no hi ha dubte que tan bon punt marxem, no tardarà gaire a desaparèixer.
— Tens raó —ha contestat l’inspector—. En tractar-se d’un accident fortuït, el cotxe no és rellevant per a la investigació. Teníem previst recollir-lo amb la grua demà al matí; però, com que per la teva feina també se’t pot considerar un agent de seguretat, te’l puc comissionar en custòdia fins que algú el reclami. Entre els objectes personals del mort hi havia les claus. Agafa-les i fes-te’n càrrec. Així estarem més tranquils.
Era la millor opció, i he acceptat les claus que m’oferia. Les he agafat, he obert el cotxe i m’he assegut sense problemes al seient del conductor. Rectifico: no ho he fet sense problemes. Haver de conduir el vehicle del meu amic on fins ara només hi havia pujat de copilot, i per un motiu tan tràgic, em suposava tot un mal tràngol. He hagut de fer el cor fort per poder cordar-me el cinturó i posar les claus al contacte. Així que he engegat el motor, també s’ha activat la ràdio, i les notes d’un hit de reggaeton han omplert l’habitacle. He apagat l’aparell de seguida: el meu amic mai no hauria suportat que allò sonés dins del seu cotxe...
Alto les seques! No només no ho hauria suportat, sinó que no ho hauria permès de cap manera. Trobar aquella emissora sintonitzada en aquell cotxe estava tan fora de lloc que, per força, ho havia hagut de fer algú altre i, coneixent al meu amic, segur que en contra de la seva voluntat. I a més, just ara ho veig, la ràdio no és l’única cosa que no encaixa. Hi ha una altra pista que indica clarament que algú desconegut ha conduït aquest cotxe fins aquí. Sort que l’inspector Roig encara no ha marxat: li he d’explicar el que he descobert. Potser aquest accident no és tan fortuït com ens semblava.
I vosaltres, sabeu a què es refereix el detectiu quan parla d’una nova pista que fa trontollar la hipòtesi de l’accident?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "
10 comentaris:
Em sembla que aquí a Catalunya els joqueis no cobren tant per a comprar-se esportius de luxe.
O sigui que no solament el van matar sinó que prèviament el van torturar amb reggaeton, aquest assassí és un autèntic monstre!
A veure si el cotxe acabarà sent més rellevant per la investigació de què es pensaven, espero que el detectiu s'hagi posat guants per entrar al cotxe.
Canviant totalment de tema, ara m'ha vingut al cap un capítol dels Simpsons, que es diu "22 cortometrajes sobre Springfield", on el Nelson es riu d'un home que va en cotxe.
Crec que el fet de que no hagis hagut de tocar el seient, n'és la pista. El teu amic era tan petit que passava pel teu fill. ;-)
I el que acaba de rematar que ha estat un assassinat, és trobar el reggaeton a l'emissora que sonava just en engegar-lo. De cap manera podia ser la música que ell escoltava!!
Aferradetes, Mac.
Si, i tant! La posició del seient. Quan agafes un cotxe d'una persona de diferent alçada que la teva, sempre s'ha de retocar la posició del seient. Crec que això és la pista definitiva, a més a més de reggaeton.
Una abraçada, Mc!
La solució que ens dona el LLIBRE és aquesta: "A més de la ràdio sintonitzada en una emissora de reggaeton, la segona pista que ens ha de fer dubtar és el fet que el detectiu s'asseu al seient del conductor sense problemes (més enllà del mal tràngol sentimental) i això no hauria estat possible si aquest seient estigués ajustat, com seria lògic, a l'alçada molt més baixa del joquei".
Una resposta que primer insinua PONS amb un altre dels seus comentaris-pista que són més aviat una autopista perquè sense voler dir res ho diu tot (només cal que busqueu "The Simpsons - Tall Man In Small Car" a YouTube), després ens explica perfectament SA LLUNA i finalment confirma CARME.
Moltes gràcies a tots tres i rètol vermell per a SA LLUNA. Felicitats!
I el pobre cavall què? Eh, eh, eh?
XAVIER: Segurament, el cavall que s'ha quedat sense el seu genet és també una víctima d'aquesta tràgica història. Però no hem de deixar que ens aclapari la tristesa, recorda que nosaltres sempre hem d'estar alegres, que si ploràvem fem plorar el rei, fem plorar el bisbe, i els rics sensibles, i els ducs amables, si així plorem! ;-)
Penso que el detall a que és refereix el nostre amic investigador, serà que no va haver de rectificar la posició del seient del cotxe per encabir-se, cosa que el fa dubtar de que fos el genet el que conduïa per última vegada, ja que era més petit de talla i per tant el seien hauria d'haver estat situat més endevant per a una còmoda conducció per a ell. Tot fa pensar que una altre persona, el va conduir fins al lloc del sinistre.
Vaig a llegir què hi diuen els altres amics investigadors....
Bon diumenge !!.
ARTUR: Ni més ni menys, no només trobes el detall exacte que soluciona l'enigma sinó que també ho expliques perfectament. Molt bona feina! :-)
Bona setmana.
Hola, McAbeu. He arribat fins el teu blog després de sovintejar el de sa lluna (Paula) i he trobat molt interessant aquest relat, la trama del qual també ha utilitzat la nostra bloguera comuna. Ha estat ella, doncs, qui m'ha guiat fins aquí.
La meva opinió al respecte de quina ha estat la sospita del protagonista ja l'ha anticipat l'Artur, així que me l'estalvio, he, he.
Una història molt ben narrada i entretinguda.
Salut!
JOSEP M.: Primer que tot, benvingut al blog!
Em fa content que t'hagi agradat aquest mini-relat amb enigma, és un repte que proposo més o menys un cop al mes i, efectivament, na Paula és de les que acostuma a treure'n el desllorigador ben aviat. :-)
T'he d'explicar, però, que ha estat una casualitat la coincidència amb el relat de la Paula. Que aquest post estigui protagonitzat per un joquei no té res a veure amb el quadre dels Relats Conjunts d'aquest mes perquè aquests misteris ja els tinc fets de fa temps quan els publico. El meu Relat Conjunt inspirat pel quadre "El vestidor dels joqueis" de J. Lavery, sortirà aquest proper divendres. Espero que també t'agradi.
Moltes gràcies! Salut.
Publica un comentari a l'entrada