Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia d'un «Picaporta de la Casa de l'Ardiaca» (Museu Cau Ferrat – s. XV).
EL PICAPORTA DEL DRAC
Aquell picaporta de ferro amb forma de drac em va cridar l’atenció des del primer moment. No era excessivament gros ni estava especialment treballat, però hi havia alguna cosa inquietant en la seva expressió: tenia la boca mig oberta mostrant uns ullals petits i corbats, i els ulls que sobresortien del metall envellit semblaven vigilar-te intensament. Atrapat per aquells dos punts foscos, vaig deixar, per un moment, d’escoltar les indicacions del propietari de la casa i aquest, veient que no li feia cas, va entregar-me les claus fent-me un últim advertiment:
—És una andròmina inútil —em va dir, assenyalant el picaporta—. Fa bonic, però no funciona. Si has de tenir visites, recorda avisar-los perquè truquin al timbre.
Vaig somriure, com si es tractés d’una broma estranya. Havia llogat aquella casa antiga i perduda en un carreró solitari del barri vell, buscant tranquil·litat i inspiració per enllestir la meva novel·la. No comptava passar-m’hi gaires dies i només ho havia dit al meu editor, així que m’era ben igual si el picaporta funcionava o no: ningú vindria a veure’m. Ja sabia que l’edifici era molt antic i que no havia estat reformat, però això era just el que buscava. Com més rònega fos la casa, més m’inspiraria. Vaig acomiadar-me d’aquell home, vaig instal·lar-me a l’habitació i vaig disposar-ho tot per començar a escriure.
No vaig poder. No em treia del cap el picaporta. A veure, un escalfador d’aigua es pot avariar i la instal·lació elèctrica pot fallar. Però un picaporta? No té cap secret. Si es mou, funciona. Vaig tornar a la porta per examinar-lo, sabia que no podria avançar mentre no ho fes. Amb només un cop d’ull, vaig confirmar que la peça no tenia gens de rovell ni estava encallada, que l’anella colpejava perfectament sobre la base metàl·lica i que... no se sentia cap soroll. Realment, el picaporta no funcionava. Ho vaig provar una altra vegada, i una altra, i una més. El resultat sempre era el mateix: l’anella de ferro pegava amb força contra el metall… però no produïa cap so.
Primer vaig pensar que era víctima d’una broma de càmera oculta, però no va aparèixer ningú per riure’s de mi. Aleshores em va passar pel cap que potser m’havia tornat sord i, per descartar-ho, vaig prémer el botó del timbre. La seva dringadissa va sonar estrident en aquell carreró silenciós i, just en aquell moment sí que vaig tenir la sensació que algú se’n reia. Per un instant, hauria jurat que el drac em mirava divertit. Només m’ho va semblar. Quan vaig girar la vista cap al picaporta, aquest estava igual com sempre.
Vaig tornar a dins i vaig seure a l’escriptori, però ni pensaments de posar-me a escriure res. La ment em bullia intentant trobar una explicació lògica a aquell picaporta que semblava incomplir les lleis més bàsiques de la física. Capficat, vaig passar-m’hi hores sense treure’n l’entrellat. Fins que es va fer fosc i, de sobte, el silenci es va trencar…
CLANG
Algú havia fet sonar el picaporta. Vaig alçar-me d’un bot i vaig córrer cap a l’entrada. Però al carrer no hi havia ningú. Malgrat la foscor, els fanals l’il·luminaven prou per comprovar que continuava desert. No sabia què fer. Vaig tancar-me a casa, però no em vaig poder moure de darrere la porta. Ja no estava preocupat, ara estava espantat de debò. I, de nou…
CLANG, CLANG
Vaig obrir tot seguit, però sense cap esperança de trobar-hi algú. Efectivament, a fora només hi havia el petit drac de ferro que em mirava. Me’l vaig mirar jo també, i aleshores vaig adonar-me d’un detall que em va glaçar la sang: aquells ulls negres no eren protuberàncies de metall, sinó forats profunds que semblaven no tenir fons. M’hi vaig acostar, com hipnotitzat. I llavors ho vaig sentir: un alè antic, molt lent, que sorgia de dins del picaporta. El drac respirava.
Finalment vaig entendre les paraules del propietari: el picaporta no funcionava… des de fora. No estava fet per a aquells que volien entrar. Només servia perquè allò que s’oculta a dins pogués avisar abans de sortir.
CLANG, CLANG, CLANG
I aleshores... la boca del drac es va obrir del tot.
—És una andròmina inútil —em va dir, assenyalant el picaporta—. Fa bonic, però no funciona. Si has de tenir visites, recorda avisar-los perquè truquin al timbre.
Vaig somriure, com si es tractés d’una broma estranya. Havia llogat aquella casa antiga i perduda en un carreró solitari del barri vell, buscant tranquil·litat i inspiració per enllestir la meva novel·la. No comptava passar-m’hi gaires dies i només ho havia dit al meu editor, així que m’era ben igual si el picaporta funcionava o no: ningú vindria a veure’m. Ja sabia que l’edifici era molt antic i que no havia estat reformat, però això era just el que buscava. Com més rònega fos la casa, més m’inspiraria. Vaig acomiadar-me d’aquell home, vaig instal·lar-me a l’habitació i vaig disposar-ho tot per començar a escriure.
No vaig poder. No em treia del cap el picaporta. A veure, un escalfador d’aigua es pot avariar i la instal·lació elèctrica pot fallar. Però un picaporta? No té cap secret. Si es mou, funciona. Vaig tornar a la porta per examinar-lo, sabia que no podria avançar mentre no ho fes. Amb només un cop d’ull, vaig confirmar que la peça no tenia gens de rovell ni estava encallada, que l’anella colpejava perfectament sobre la base metàl·lica i que... no se sentia cap soroll. Realment, el picaporta no funcionava. Ho vaig provar una altra vegada, i una altra, i una més. El resultat sempre era el mateix: l’anella de ferro pegava amb força contra el metall… però no produïa cap so.
Primer vaig pensar que era víctima d’una broma de càmera oculta, però no va aparèixer ningú per riure’s de mi. Aleshores em va passar pel cap que potser m’havia tornat sord i, per descartar-ho, vaig prémer el botó del timbre. La seva dringadissa va sonar estrident en aquell carreró silenciós i, just en aquell moment sí que vaig tenir la sensació que algú se’n reia. Per un instant, hauria jurat que el drac em mirava divertit. Només m’ho va semblar. Quan vaig girar la vista cap al picaporta, aquest estava igual com sempre.
Vaig tornar a dins i vaig seure a l’escriptori, però ni pensaments de posar-me a escriure res. La ment em bullia intentant trobar una explicació lògica a aquell picaporta que semblava incomplir les lleis més bàsiques de la física. Capficat, vaig passar-m’hi hores sense treure’n l’entrellat. Fins que es va fer fosc i, de sobte, el silenci es va trencar…
CLANG
Algú havia fet sonar el picaporta. Vaig alçar-me d’un bot i vaig córrer cap a l’entrada. Però al carrer no hi havia ningú. Malgrat la foscor, els fanals l’il·luminaven prou per comprovar que continuava desert. No sabia què fer. Vaig tancar-me a casa, però no em vaig poder moure de darrere la porta. Ja no estava preocupat, ara estava espantat de debò. I, de nou…
CLANG, CLANG
Vaig obrir tot seguit, però sense cap esperança de trobar-hi algú. Efectivament, a fora només hi havia el petit drac de ferro que em mirava. Me’l vaig mirar jo també, i aleshores vaig adonar-me d’un detall que em va glaçar la sang: aquells ulls negres no eren protuberàncies de metall, sinó forats profunds que semblaven no tenir fons. M’hi vaig acostar, com hipnotitzat. I llavors ho vaig sentir: un alè antic, molt lent, que sorgia de dins del picaporta. El drac respirava.
Finalment vaig entendre les paraules del propietari: el picaporta no funcionava… des de fora. No estava fet per a aquells que volien entrar. Només servia perquè allò que s’oculta a dins pogués avisar abans de sortir.
CLANG, CLANG, CLANG
I aleshores... la boca del drac es va obrir del tot.
10 comentaris:
Un drac que fa Clang, on he vist jo això? En un joc de taula, el mateix nom ja ho diu Clank!, cada vegada que un jugador fa una imprudència el drac es remou i fa Clank! I la supervivència dels personatges baixa una mica. És cert que el joc no té picaportes, però té rossinyols.
PONS: No coneixia aquest joc de taula, però m'encanta la coincidència.
Per representar el soroll del xoc de dos objectes metàl·lics vaig dubtar entre "clang" o "clong" que són dues de les onomatopeies que Optimot assenyala per a indicar un toc de campana. Em va semblar que "clang" representava un so més vibrant, més "metàl·lic" i per això el vaig triar.
El relato de inquietud creciente: parte de un detalle aparentemente trivial —un simple picaporte— y lo transforma, con paciencia, en el eje de una amenaza perturbadora. La progresión, el desconcierto inicial da paso a una curiosidad casi obsesiva y, finalmente, a un miedo tangible que se instala sin necesidad de explicaciones excesivas. Imagino esa boca abriéndose.
Es genial.
Un abrazo
El misteri se'l va menjar. ;-)
Vaja nit que va passar, li hagués sortit més a compte anar-se'n a un hotel.
Molt ben trobat el teu relat.
Aferradetes, Mac!
NURIA: Resumeixes perfectament la meva intenció a l'hora d'escriure el relat. La idea fou anar presentant progressivament aquest picaporta que comença com un objecte quotidià, passa a ser un artefacte estrany (no produeix cap so) i acaba tornant-se "diabòlic" deixant, amb un final obert, que sigui el lector qui imagini com és el "diable" que s'hi amaga dins. Em fa content que em diguis que ho he aconseguit. Moltes gràcies!!
Abraçades.
SA LLUNA: És cert, tot i que en un hotel també pots trobar distraccions que no et deixin escriure, habitualment són menys perilloses que un picaporta maleït i que respira. :-))
Moltes gràcies! Abraçades.
Renoi, quin misteri i quina por !!.... el propietari de la casa no ha de preocupar-se pels "okupes" , aquí, no ni tindrà mai ! heheheh
Mooolt bé , m'ha encantat ; )
Salut !!.
ARTUR: Al relat no queda clar si el propietari està al cas o no de les especials "característiques" d'aquest picaporta. El teu comentari m'ha fet pensar que potser sí i que li interessa mantenir-lo perquè així es pot deslliurar ben ràpidament dels possibles okupes... i dels llogaters (als quals fa pagar per avançat, és clar). :-D
Moltes gràcies! Salut.
Anava rient mentre avançava el relat, que piquis ferro contra ferro i no faci soroll m'ha semblat una idea molt divertida, molt Mc! Fins que al final que ja no m'ha fet riure, sinó que m'ha fet posar la pell de gallina. Diferents emocions en un relat curt. Què més es pot demanar? Bravo Mc! Divertit i misteriós a la vegada.
Abraçades.
CARME: Realment que un picaporta no funcioni perquè no emet cap so és una idea ben extravagant, com les que sovint se m'acuden pels meus relats. Aquest cop, però, em va portar cap al terror en comptes de l'humor habitual. Suposo que aquest petit drac de la imatge, que malgrat el que dic el relat, a mi no em sembla ni inquietant ni terrorífic sinó que més aviat li trobo cara de noiet entremaliat hi va influir força en això... deu ser cosa del meu innat esperit de contradicció. ;-)
Me n'alegro que t'hagi agradat. Moltes gràcies!
Abraçades.
Publica un comentari a l'entrada