Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [I] [#JUNYNÒRDIC]

Després de l’avançament especial fora de programa del mes de maig, arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2025 publicaré cada segon dijous de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per una selecció de novel·les d’aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura. He triat tres clàssics del gènere ben coneguts i un altre força més recent d’una autora catalana que narra les peripècies d’una noieta al nord de Canadà, un detall que em serveix per a apuntar-me un any més (i ja en van quatre) al #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Començo, doncs, per aquest últim...

EMBOSCADES AL GRAN NORD
(Margarida Aritzeta – 2009)

La Marina és una noia catalana de setze anys que ha viatjat al Canadà per anar a viure amb uns parents que gairebé no coneix. Un cop allí, però, s’adona que el seu oncle té intenció de prostituir-la i, evidentment, decideix fugir d’aquella casa així que pugui. Ho fa durant la nit de Sant Joan, quan tot el poble està distret gaudint del castell de focs que celebra el solstici d’estiu, i un cop al carrer aprofita que una camioneta està fent maniobres per sortir d’un aparcament massa estret per colar-se dins la caixa del vehicle sense que ningú la vegi i així poder abandonar aquell indret. Uns quants quilòmetres més tard, mentre passaven pel mig del bosc, rebenta una de les rodes del cotxe i en Luc i en Jim, els dos indis muntanyesos que el condueixen, s’han d’aturar per reparar-la. Serà aleshores quan descobriran la polissona dins la seva camioneta i començarà la verdadera aventura de la nostra protagonista...

Aquesta és una novel·la juvenil, tant perquè els seus protagonistes principals ho són com per la manera com està escrita, però tot i que el lector jove s’hi pugui sentir més identificat, he de dir que té característiques que la fan interessant per a qualsevol edat. La trama, a estones trepidant, inclou intriga, segrestos, atacs, traïcions i més d’un ‘cliffhanger’ que deixa als protagonistes (i al lector) amb l’ai al cor. Mentre avança el relat, seguim els tres joves protagonistes en el seu intent de fer arribar el calumet de la seva tribu, la famosa pipa de la pau dels indígenes americans, fins a una reunió dels caps indis amb els governants blancs. Aquest estri tradicional és imprescindible perquè aquella reunió acabi amb un acord i, conscients d’això, els responsables d’una companyia petroliera que saben que el conflicte els permetrà fer la seva als terrenys indis sense gaire control, provaran d’impedir que aquell calumet arribi al seu destí. Per ella mateixa, aquesta aventura ja aconsegueix enganxar força al lector, però allò que m’ha semblat més interessant de la novel·la és com l’autora ens mostra també la vida dels pobles indígenes i els problemes que els comporta sentir-se relegats dins de les seves reserves mentre es veuen obligats a adaptar-se a una «civilització» que no és la seva. Ja sabem que aquests xocs culturals, on sempre són els mateixos els que tenen les de perdre, són ben coneguts i es repeteixen en diversos indrets sense que sembli que hi hagi gaire interès a trobar-los alguna solució, per això no vol dir que no els hàgim de continuar tenint presents.

I aquesta novel·la ho aconsegueix això mentre seguim l’aventura dels tres protagonistes pels inhòspits territoris del nord-est del Quebec que estan molt lluny de casa nostra en molts aspectes, però ben a prop en d’altres. M’ha agradat haver-la pogut llegir.

LIPOGRAMA

Un LIPOGRAMA és un text en què s’ometen intencionadament totes les paraules en què apareix una determinada lletra o un grup determinat de lletres.
El seu grau de dificultat depèn, òbviament, de la llargada del text que ens proposem escriure i de la freqüència d’ús en l’idioma escollit de les lletres absents. D’aquesta manera, els lipogrames de més mèrit són els que eviten una de les vocals que, en el cas de la llengua catalana, sumen en conjunt un 50% de percentatge d’utilització (un 30% ja se l’emporten només la E i la A) o, força menys, els que deixen fora alguna de les consonants més usuals com S, R, L, N o T (aquestes cinc apareixen amb una freqüència d'un 30% en total). Molt més fàcil seria fer un lipograma obviant alguna de les lletres menys utilitzades com W, K, Z o Ç (cadascuna amb una freqüència per sota del 0,2%), però en aquest cas de repte lingüístic n’hi hauria ben poc i resultaria una tasca trivial sense gens d'interès com a joc de paraules.

Vegeu aquest exemple en forma d’enigma mental que vaig publicar al blog ja fa uns anys:

309. L'OBJECTE PERDUT: Un inspector polonès de cognom molt difícil, Yuwçikecz, rep un text sobre un objecte perdut, el llegeix i reconeix que no pot descobrir-ne ni un indici. El document diu que l'objecte en qüestió pot ser petit o no, és dels primers segons un ordre o dels últims segons un de diferent, és molt útil i tothom se'n serveix... El text és més prolix, minuciós i meticulós, però l'inspector no en treu res per molt que el rellegeixi diversos cops. Li diuen que tots els indicis possibles són presents dins del document, però l'home no pot fer res i el desesper l'omple, ple de nervis que el corsequen es rendeix sense remei i et cedeix l'escrit. Tu no ets ni més intel·ligent ni tens més estudis que l'inspector i no entens res del text que no és escrit en polonès, però llegint el document en qüestió descobreixes l'objecte perdut en un moment. Pots dir-nos quin és, sí o no?

Aleshores va costar una mica treure’n l’entrellat perquè no vaig avisar que es tractava d’un lipograma, però en aquesta ocasió segur que no heu tardat gens a descobrir que aquest misteriós «objecte perdut» és la lletra A.
Aprofito l’avinentesa per recordar altres vegades que em vaig atrevir amb els lipogrames al XAREL-10. Participant en els recordats JOCS LITERARIS de Jesús M. Tibau, vaig escriure un sonet sense cap I (JL253) i dos contes curts, un obviant la E (JL177) i l’altre sense la I (JL113).

EXERCICIS D’ESTIL (Raymond Queneau)
[Versió catalana: Annie Bats i Ramon Lladó]

La paraula LIPOGRAMA integra els mots grecs λείπειν (lipo-, ‘mancat de’) i γράμμα (gràmma, ‘lletra’) que li donen el seu significat d’«abandonar una lletra».
Històricament, es considera que el primer exemple del que es té notícia és un poema titulat "Oda als centaures" d’un autor grec del s. VI aC anomenat Las d'Hermione (o Lasos d'Hermíona). En aquest poema no apareix la lletra sigma i sembla que el mateix autor va repetir l’experiència en un altre poema, "Himne a Demèter", del qual només ha arribat fins als nostres dies el primer vers. Altres exemples antics són reescriptures lipogramàtiques de grans textos literaris fetes per alguns poetes grecs de l'antiguitat tardana, com Nèstor de Laranda que, al segle III, va compondre una versió de la Ilíada d’Homer eliminant de cadascun dels cants que formen l’obra original una de les lletres de l’alfabet grec (en el primer llibre ometia l'alfa, en el segon la beta, i així successivament). Posteriorment, un gramàtic grec de nom Trifiodor, el va imitar fent el mateix procés de reescriptura amb la també homèrica Odissea. Aquestes obres, però, s’han perdut i només les coneixem a partir de referències posteriors. El primer lipograma que es conserva és del segle VI, el monjo Fabi Plancíades Fulgenci va compondre el "De aetatibus mundi et hominis" (Sobre les edats del món i de l'home) en vint-i-tres capítols mancats, respectivament, de cadascuna de les vint-i-tres lletres que aleshores tenia l'alfabet llatí.
Com altres jocs lingüístics, els lipogrames van ressorgir durant el Barroc destacant, sobretot, a Espanya i a Itàlia. Segurament l’exemple més conegut en castellà és l’obra "Varios effetos de amor en cinco novelas exemplares (Y nuevo artificio de escrevir prosas, y versos sin una de las cinco lettras vocales, excluyendo Vocal differente en cada Novela)" de l’escriptor hispanoportuguès Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662).
Hem d’arribar, però, a ple segle XX per trobar dues de les fites lipogramàtiques més reeixides. Una d’elles és la novel·la "Gadsby" (1939) del nord-americà Ernest Vincent Wright que quan es va assabentar, llegint un estudi sobre el CRIPTOGRAMA que apareix al conte ‘L’escarabat d’or’ d’Edgar Allan Poe, que en anglès la lletra E és la d’ús més freqüent, va prendre la determinació d'erradicar aquesta vocal de la seva novel·la fins a aconseguir enllestir una obra de 50.110 paraules i més d’un quart de milió de lletres entre les quals no hi ha cap E.
De totes maneres, l’exemple més paradigmàtic en el camp dels lipogrames és la novel·la "La disparition" que Georges Perec va publicar l’any 1969. Es tracta d'una novel·la policíaca amb una trama on s'inclouen desaparicions, però la veritable «desaparició» del text és la de lletra "E". La vocal més difícil d'evitar en francès que, amb un admirable esforç gramatical, l'autor aconsegueix escamotejar al lector en les aproximadament 300 pàgines del seu llibre. L’any 2017, l’escriptor Adrià Pujols va publicar-ne la versió en català que té unes 70.000 paraules sense cap A i que va titular "L’eclipsi".

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), Màrius Serra cita també alguns exemples literaris de lipogrames en català.

El més antic seria la transcripció del primer exemple conegut de textos lipogramàtics en el nostre idioma recollits originàriament en el manuscrit núm. 18 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat (un aplec de textos literaris en vers i en prosa, castellans, catalans i llatins datat l’any 1746 i procedent del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra) que van aparèixer publicats durant 1880 al setmanari vigatà "La Veu del Montserrat (setmanari popular de Catalunya)". Precedits per l’epígraf «Varietats» i amb el títol «Curiositat gran de las cinch vocals», els textos són cinc suposades cartes. La primera sense cap A, la segona sense E, la tercera evitant les O (malgrat que a la transcripció se n’escapen fins a quatre), la quarta prescindeix de fins a tres lletres, I–Y–J, i finalment la cinquena on no apareix la parella U–V. Estan escrites en el català d’abans de la normativització ortogràfica, però això no els resta cap mèrit per a ser considerades com tot un tresor en l’àmbit de la nostra ludolingüística.
En tenim una mostra a l’inici de la carta sense E on podem llegir una de les típiques fórmules de cortesia epistolar de l’època:

«Amich caríssim: La mia salut, junt ab la dona, fills y fillas, y la criada, gosam salut, gracias al Altíssim, al qual suplico vos mantingau ab tota la vostra casa y família, axí com la mia...»

L’altre exemple és més recent. L’any 1990, el pintor i bibliòfil olotí Miquel Plana va editar un llibre titulat "En defensa de la lletra", en el qual vint-i-sis escriptors catalans foren requerits per escriure un text basant-se en una de les lletres de l’alfabet. El poeta Miquel Martí i Pol s'encarregà de la P escrivint un conte on no trobem cap P.
Ell mateix ho explica en el paràgraf final d’aquell relat que us copio a continuació:

«En aquest conte –ho remarco amb tota la intenció– no hi surt ni una sola vegada la lletra que estic segur que l'enemic hi sotjava. Que es faci fotre! Diuen que de vegades la millor defensa és un bon atac. No ho dubto gens. D'altres vegades, tanmateix, el millor atac és una bona defensa. Almenys en aquesta ocasió no sabrà com fer-s'ho si em vol mirar amb aquell aire, entre ingenu i sorneguer, que tan fart em tenia. Ho torno a dir amb tots els cinc sentits: que es facin ben refotre!»

Finalment, al llibre XOCOLATA DESFETA [EXERCICIS D'ESPILL] (La Magrana - 2010) on l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís presenta un mateix relat de 123 maneres diferents, trobem tres variants basades en els lipogrames. A «Lipograma» l'autor reescriu la història sense cap lletra A, a «Liponímia» no fa servir cap substantiu i a «Lipoverb» evita qualsevol forma verbal.
Us deixo el relat original i aquestes tres variacions lipogramàtiques:

RELAT: Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l’aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: «Jo també soc de Cassà de la Selva!» i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me’l a la panxa. Em vaig despertar dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, un policia d’uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: «Somreia, mentre us apunyalava?.

LIPOGRAMA: Com tots els primers dijous de mes, vull prendre un suc bru i espès vers Petritxol, però no puc moure’m més lluny del comerç d’estris pluviosos del número disset, on m’immobilitzo per imposició d’un ésser femení de rostre ombrívol. És un individu bonic, però, de pèls testers llongs i negres i un penjoll del bord esquerre del musell. Un esgüell seu: «Soc dels encontorns del Gironès» i, sense cedir-me temps per respondre, treu un coltell del seu bossot i me l’introdueix ventre endins. Em desperto dos dies després, en un llit mèdic. Prop meu, seu un cerber d’uniforme que, crec, no em treu l’ull de sobre. Vol entendre tot primer si l’ens bregós tingué un somriure mentre em ferí.

LIPONÍMIA: Sí, mensualment vaig a xocolatar, caminant, molt barceloní. Per què, doncs, no vaig poder anar gaire lluny i, paraigüer, vaig haver d’aturar-me al dissetè? Aquella qui m’obstaculitzava era força bonica, cabelluda, nasalment enjoiada. Enfurismada, cridava. «Sóc cassanenca, i selvàtica també». Aviat va agredir-me, però, molt blancament armada, i jo, silenciós, abans de poder respondre, vaig caure, foradat. Em vaig despertar molt més tard, ajagut i hospitalitzat. De seguida vaig sentir-me vigilat, interrogat policíacament. Però ni tan sols esforçant-me no podria recordar-me si s’havia fumut mentre em danyava.

LIPOVERB: Degustació impacient de xocolata desfeta cada primer dijous de mes al carrer Petritxol. Aquell dia, però, aturada obligatòria i involuntària a la botiga de paraigües del número disset, per culpa d’una noia d’aire malhumorat. Força bonica, això sí, amb els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Un crit seu: «Jo i Cassà de la Selva!» i, sense més dilació, moviment punxant i peremptori del seu ganivet cap a la meva panxa. Retorn a la consciència dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, vigilància aparent d’un policia d’uniforme. Una pregunta de l’agent: «Somriure femení durant la perforació?»

---

GLOSSARI:

• Lipograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: