XARADA

Una XARADA és una endevinalla en què cal encertar un mot (o un concepte) a partir d’una indicació sobre el seu significat i el de les paraules que es poden formar amb la combinació de les seves síl·labes (o parts).

El mecanisme que permet elaborar aquest joc de paraules, que consisteix a barrejar dos o més mots per formar-ne un altre, és similar al que s’utilitza per crear JEROGLÍFICS, ja que en els dos casos es busca jugar amb el doble sentit a través de l'homonímia o l'homofonia construint l'enigma per substitució. La diferència principal que separa la xarada del jeroglífic és que les parts que componen la solució són substituïdes per una definició verbal en comptes d'una imatge.

Us deixo a continuació un exemple extret del llibre «Harry Potter i el calze de foc» (J. K. Rowling – 2000) amb traducció de Laura Escorihuela i Marc Alcega:

Primer pensa i digues què és
quan no és abans ni després;
llavors suma-li uns quants dies,
amb dotze mesos faries.
Quan ho trobis, el que cridis
s’haurà d’afegir al que diguis.
Són els tres sumands de la solució:
A quina bèstia no faries un petó?

Per trobar la resposta hem d’anar pas a pas i adonar-nos que "quan no és abans ni després" significa ARA, que els "dotze mesos" són un ANY i que "el que cridis" és A. Quan ajuntem aquests "tres sumands" ens apareix l’ARANYA, "la bèstia a la qual no faríem un petó" que soluciona l’enigma.

[Imatge creada per Bing]

Les xarades es coneixen des de l'antiguitat, un dels testimonis més antics ens el dona l’historiador i assagista Plutarc de Queronea que va viure en temps de la Grècia romana quan explica com Alexandre el Gran, durant el setge de la ciutat de Tir, va somniar que capturava un sàtir i aquest somni fou interpretat per l’endeví Aristandre de Telmessos dividint el mot σάτυρος [sátyros] en dues parts com a σα Τύρος [sa Týros] que significa "Tir és teva".
De totes maneres, el seu origen com a joc lingüístic l’hauríem de situar a la França del segle XVIII. En aquella època, les xarades assoliren una gran popularitat en aquell país com a joc de saló i des d’allí s’estengueren arreu. De França també ens arriba el seu nom, que és un manlleu adoptat pels voltants de 1770 del mot francès CHARADE. Sobre la procedència prèvia d’aquesta paraula francesa hi ha diverses teories, el DECat ("Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" de Joan Coromines) ens en dona dues: L’opció més acceptada és que provingui de l’occità modern CHARRADO [conversa], derivat de CHARRÀ [xerrar]. Una altra possibilitat és que sigui una variant del francès antic CHARAUDE [fórmula màgica], del llatí CHARACTER.

Al principi, s’hi jugava tractant per separat cadascuna de les lletres de la paraula a descobrir, però s’acabà adoptant la modalitat d’utilitzar les síl·labes i les seves combinacions per formar els nous mots que serveixen de pista per resoldre l’endevinalla. Per tant, per confeccionar una xarada clàssica s’ha de començar dividint la paraula incògnita en síl·labes i fer servir aquestes per a crear un cert nombre de mots que s’han de definir amb prou vaguetat perquè la resposta no sigui massa evident indicant l’ordre que ocupa cada síl·laba en la paraula original que també s’ha de definir al final. Les síl·labes es designen, doncs, amb el seu ordinal (primera, prima o u / una, segona o dos / dues, tercera, terça o tres, etc.) i per a la incògnita final s’usa generalment «tot» o «total». El resultat es pot presentar tant en prosa com en vers, però gairebé sempre s’opta per fer servir la rima, cosa que augmenta el mèrit i la gràcia de l’enigma.
Aquí en teniu un exemple de collita pròpia (en aquest cas, la solució us la deixo per a vosaltres):

Prima-Terça, no val per a res
Segona-Terça, l’aigua et serveix
La Segona et desmenteix
i el TOT és disbauxa en excés

Una evolució d’aquesta presentació clàssica és la que substitueix els ordinals per les incògnites x, y o z per a representar les lletres. Aquesta modalitat permet conèixer la longitud de les diferents parts que s’han de desxifrar. L’exemple anterior quedaria així:

XXZZZ, no val per a res
YYZZZ, l’aigua et serveix
YY et desmenteix
i XXYYZZZ és disbauxa en excés

La forma més moderna, però, és la que hem vist a l’exemple que us he posat a l’inici d’aquest text i que es basa en la tècnica dels enigmes enllaçats en la qual cada part de la xarada, corresponent a una de les paraules que formen la solució, és també una endevinalla en si mateixa que es planteja mitjançant altres jocs de paraules com, per exemple, els ANAGRAMES. Aquesta modalitat es coneix en francès com «charade a tiroir» (xarada amb calaixos) perquè per arribar a la solució hem d’anar solucionant cada enigma parcial com si anéssim obrint successivament els calaixos d’una calaixera. I, malgrat que les més habituals continuen sent les xarades sil·làbiques, també podem trobar altres variants com la xarada a frase (la solució és una frase en comptes d’una paraula), l’alterna (fent servir l’EMPELT), o l’encadenada (usant el DESCART), per citar-ne algunes.

Finalment, no puc deixar de mencionar les XARADES EN ACCIÓ, una versió del joc ben coneguda en la qual no s’han de donar les definicions per escrit o de viva veu sinó que s’han de representar amb mímica els diferents significats de cada part i de la solució final. El conegut «Joc de les pel·lícules» on s’ha de descobrir el títol d’un film només a partir de gestos, seria un exemple d’aquest tipus de xarades.

[Imatge creada per Bing]

En l’àmbit dels PASSATEMPS i malgrat que actualment han anat molt de baixa, les XARADES també van trobar el seu espai en les seccions d’entreteniments de diaris i revistes. Per acabar el post, he volgut recuperar-ne algunes que van ser publicades en dues èpoques molt diferents del segle passat. Les primeres van sortir l’any 1938 a la revista infantil EN PATUFET i les següents (que inclouen l’afegitó dels anagrames) són del suplement dominical del diari AVUI de l’any 1992. Us les deixo a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-les:

---

GLOSSARI:

• Xarada

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: