Relats Conjunts (gener - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Missatge secret [Le courrier secret]» (François Boucher – 1767).

EL SECRET DE LA TIETA

De jove, la tieta Melània havia estat una dona de bellesa captivadora. El retrat que presideix el menjador de la torre on ha viscut tota la vida la mostra al jardí com una donzella delicada que llegeix un missatge secret portat per un colom. Quan jo la vaig conèixer, però, ja era una iaia solitària, reclosa en aquell casalot decadent que, com ella, s’anava marcint amb el pas dels anys. Malgrat tot, dos detalls del quadre s’havien mantingut intactes: aquella aura romàntica que semblava part intrínseca de la seva personalitat i la presència constant dels coloms a la seva vida.

Des de fora, tothom la veia només com una vella conca obsessionada pels seus coloms, però ja se sap que les aparences enganyen. És cert que els coloms sempre havien estat la seva passió i també és veritat que, fent cas omís de les queixes dels veïns per la pudor i la brutícia del colomar, mai no va voler desfer-se’n. Però no seria just que us l’imaginéssiu com una d’aquelles "velles boges dels gats" (o dels coloms, en el seu cas). La tieta Melània no estava boja, la seva dèria pels coloms tenia una bona raó al darrere... i jo la vaig descobrir.

Sempre vaig ser el seu nebot preferit i, com que des de petit m’han agradat molt els animals, la visitava sovint, encantat d’ajudar-la a cuidar els seus ocells. Reunia pa sec per alimentar-los, anava a comprar les veces i canviava l’aigua dels abeuradors. A canvi, la tieta em convidava a berenar i m’explicava històries viscudes que em transportaven a un passat pretèrit mentre les escoltava embadalit. Una cosa, però, no me la va voler explicar mai. Quan jo li preguntava pel secret que amagava el missatge del quadre, ella sempre feia un somriure enigmàtic i canviava de tema.

En aquella època, jo era un adolescent i tanta reserva per part seva no feia més que augmentar la meva curiositat innata. Així que vaig decidir espiar-la. Aviat vaig descobrir que aquell vell missatge secret no era l’únic. La tieta guardava, en una capsa de llauna ornamentada amb flors blaves, un munt de papers esgrogueïts que repassava quan es pensava que jo no la veia. Mai vaig gosar llegir-los. Vaig entendre que la fal·lera de la tieta vers els coloms provenia del fet que els utilitzava per intercanviar cartes romàntiques, segurament amb un antic amant, i vaig preferir respectar la seva intimitat. Això també explicava per què, de tant en tant, desapareixia alguna de les aus. Quan això passava, jo me la imaginava volant cap a un destí llunyà portant un nou missatge d’amor, fidel al seu paper de confident alat.

Els anys van passar. Vaig fer-me gran i vaig formar la meva pròpia família, però mai vaig perdre el contacte amb la tieta i vaig ser jo qui, fa uns dies, la vaig trobar morta al seu llit. La seva pèrdua em va colpir profundament. Avui he sabut que m’ha nomenat únic hereu. Entre les poques possessions que em deixa, hi ha els coloms. He de trobar-los una sortida perquè les meves actuals circumstàncies no em permeten fer-me’n càrrec, però alhora em dol desfer-me’n, seria una traïció al record de la tieta. Per sort, se m’acut un camí del mig que em pot ajudar a resoldre aquest problema. M’estranyaria que l’amor secret de la tieta Melània no estigués interessat en les aus i no acceptés quedar-se-les. Li enviaré un últim missatge, sigui com sigui també es mereix saber què ha passat.

El desenllaç de la història ha estat ben diferent del que m’esperava. Malgrat que un tràgic gir de guió final m’ha donat una solució fàcil al problema dels coloms respectant el record de la tieta, ho ha fet d’una manera que ni m’havia passat pel cap. Quan he obert la capsa de les flors blaves per provar d’identificar el destinatari dels suposats missatges d’amor, la sorpresa ha estat majúscula. Encara estic astorat. Només m’ha calgut llegir alguns d’aquells papers esgrogueïts i plens de taques perquè la visió romàntica que tenia de la tieta s'esvaís completament. De sobte, se m’ha fet evident que els coloms desapareguts no volaven tan lluny com jo m’havia imaginat i he comprovat de nou allò que se suposava que ja hauria de saber, que les aparences sempre enganyen. La tieta no mentia quan assegurava que li agradaven molt els coloms, però ara he vist que potser no se’ls estimava tant com m’havia fet pensar i que aquell somriure enigmàtic amagava un secret més aviat pragmàtic. Resulta que els vells documents no són pas cartes d’un amant perdut, sinó receptes de cuina: Colom rostit amb salsa de prunes, estofat de colom al vi de Porto, arròs de colomí...