Per tercer any consecutiu, m’he volgut apuntar al #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters llegint (tal com vaig fer el 2022 i el 2023) un parell de llibres ambientats en el fred. Enguany he triat una novel·la d’un autor noruec i una altra d’una escriptora catalana que coincideixen a portar la paraula NEU al títol. Aquí les teniu:
 |
|
|
 |
 |
L’Olav es descriu a ell mateix amb aquestes paraules: «Soc incapaç de conduir a poc a poc, soc tou com la mantega, m’enamoro amb massa facilitat, perdo el cap quan m’emprenyo i soc ruc per a les matemàtiques. He llegit una mica, però sé ben poca cosa i, en tot cas, res d’utilitat». Aquestes característiques, quan treballes per a un dels majors traficants de drogues d’Oslo, et descarten per a moltes feines i, per tant, l’Olav ha acabat fent de ‘despatxador’. En això sí que és bo i li va prou bé treballant de sicari, però quan el seu cap li mana que assassini a la seva muller que li està fent el salt, la cosa es complica perquè l’Olav, enamoradís de mena, és incapaç de fer mal a una dona. Així que decideix solucionar el problema d’una altra manera...
Aquesta és una novel·la molt curta de l’autor de la saga Harry Hole que ens explica en primera persona uns pocs dies de la vida d’un assassí a sou en una ciutat, la capital de Noruega, glaçada poc abans de Nadal. És un relat cru ple de sang i fetge, però on també trobem la part més íntima i personal del protagonista i és que en Jo Nesbø aconsegueix que gairebé empatitzem amb aquest sicari al qual se li complica molt la vida per voler fer les coses ‘ben fetes’ (segons el seu criteri). El llibre es llegeix en un no res, tot passa molt de pressa i la trama, que no es pot embrancar gaire en un llibre de menys de 200 pàgines, t’enganxa des del principi amb més d’un gir de guió i un final que primer sembla una cosa, però que n’acaba sent una altra totalment diferent.
N’he gaudit la lectura, és una obra sense la complexitat dels llibres de la saga Harry Hole (que he llegit completa i que m’agrada força), però on també trobem la mestria explicant aquesta classe d’històries d’un autor que per alguna cosa és un gran referent en la literatura negra nòrdica. Per cert, aquesta novel·la és la primera d’una sèrie de dues, així que em tocarà llegir-ne la segona un dia d’aquests.
Aquesta és una novel·la molt curta de l’autor de la saga Harry Hole que ens explica en primera persona uns pocs dies de la vida d’un assassí a sou en una ciutat, la capital de Noruega, glaçada poc abans de Nadal. És un relat cru ple de sang i fetge, però on també trobem la part més íntima i personal del protagonista i és que en Jo Nesbø aconsegueix que gairebé empatitzem amb aquest sicari al qual se li complica molt la vida per voler fer les coses ‘ben fetes’ (segons el seu criteri). El llibre es llegeix en un no res, tot passa molt de pressa i la trama, que no es pot embrancar gaire en un llibre de menys de 200 pàgines, t’enganxa des del principi amb més d’un gir de guió i un final que primer sembla una cosa, però que n’acaba sent una altra totalment diferent.
N’he gaudit la lectura, és una obra sense la complexitat dels llibres de la saga Harry Hole (que he llegit completa i que m’agrada força), però on també trobem la mestria explicant aquesta classe d’històries d’un autor que per alguna cosa és un gran referent en la literatura negra nòrdica. Per cert, aquesta novel·la és la primera d’una sèrie de dues, així que em tocarà llegir-ne la segona un dia d’aquests.
|
|
|
|
|
En el seu llit de mort, l’àvia de la Sarah li explica que el seu pare no és un desconegut com li havien fet creure des de petita sinó que és un ‘famós’ guardabosc del parc natural de Yosemite. Famós perquè, tres anys enrere, es va encarregar d’investigar la desaparició d’una noia al parc, va publicar un llibre explicant-ne el cas i finalment també va acabar desapareixent ell mateix. Evidentment, la Sarah, jugadora professional de pòquer a Las Vegas, voldrà treure l’entrellat d’aquesta història intentant esbrinar tot el que pugui sobre el seu pare recentment descobert i això, inevitablement, l’obligarà també a endinsar-se en la desaparició encara no resolta d’aquella noia...
Aquest és el misteri que ens presenta aquest llibre, un thriller clàssic que ens atrapa des de la primera pàgina. L’autora ens ofereix aquestes dues històries entrelligades fent que les dues línies temporals s’entremesclin en cada capítol, de manera que avancem en la lectura mentre coneixem com la Sarah va descobrint qui era el seu pare, trobem progressivament noves dades sobre la noia desapareguda a partir dels fragments del llibre que va escriure ell o dels extractes del blog de ‘true crime’ que li van dedicar i sabem, de boca d’altres protagonistes, més detalls de tot el que va passar realment en una trama que no para d’embolicar-se. Drogues, segrestos, morts, venjances, mentides... van formant una mena de puzle literari que es va completant de mica en mica amb les peces que anem trobant a mesura que llegim i això fa que, com he dit abans, et mantinguis constantment atrapat en la lectura fins a arribar a un final on tot convergeix i que no puc dir que sigui una gran sorpresa perquè en part ja te l’esperes, però que com a lector et deixa prou satisfet. Almenys a mi m’ha agradat força.
Aquest és el segon llibre que llegeixo de Laia Vilaseca. La vaig descobrir l’any passat amb «La noia del vestit blau», una novel·la de misteri rural ambientada als Pirineus que vaig gaudir prou per repetir ara amb aquest viatge als Estats Units del que, ja ho heu vist, també n’he quedat satisfet. El següent de la llista serà, doncs, la seva nova novel·la d’aquest 2024 que es titula «L’illa del silenci» i que, pel que he llegit, és un retorn als paisatges del Pirineu català. No tinc intenció de deixar-me-la perdre.
Aquest és el misteri que ens presenta aquest llibre, un thriller clàssic que ens atrapa des de la primera pàgina. L’autora ens ofereix aquestes dues històries entrelligades fent que les dues línies temporals s’entremesclin en cada capítol, de manera que avancem en la lectura mentre coneixem com la Sarah va descobrint qui era el seu pare, trobem progressivament noves dades sobre la noia desapareguda a partir dels fragments del llibre que va escriure ell o dels extractes del blog de ‘true crime’ que li van dedicar i sabem, de boca d’altres protagonistes, més detalls de tot el que va passar realment en una trama que no para d’embolicar-se. Drogues, segrestos, morts, venjances, mentides... van formant una mena de puzle literari que es va completant de mica en mica amb les peces que anem trobant a mesura que llegim i això fa que, com he dit abans, et mantinguis constantment atrapat en la lectura fins a arribar a un final on tot convergeix i que no puc dir que sigui una gran sorpresa perquè en part ja te l’esperes, però que com a lector et deixa prou satisfet. Almenys a mi m’ha agradat força.
Aquest és el segon llibre que llegeixo de Laia Vilaseca. La vaig descobrir l’any passat amb «La noia del vestit blau», una novel·la de misteri rural ambientada als Pirineus que vaig gaudir prou per repetir ara amb aquest viatge als Estats Units del que, ja ho heu vist, també n’he quedat satisfet. El següent de la llista serà, doncs, la seva nova novel·la d’aquest 2024 que es titula «L’illa del silenci» i que, pel que he llegit, és un retorn als paisatges del Pirineu català. No tinc intenció de deixar-me-la perdre.
