Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Sirenes [Wasserschlangen II]" (Gustav Klimt – 1907).
L’EXTINCIÓ DE LES SIRENES
Actualment, les sirenes no existeixen. Aquests éssers mitològics, meitat dona meitat peix, avui només apareixen a les rondalles, a les llegendes o a les pel·lícules de Disney, però anys enrere el Mediterrani n’estava ple i a la literatura clàssica podem trobar diverses proves de la seva presència al nostre mar, abans que s’extingissin per a sempre. No em refereixo a l’Odissea d’Homer que, segur, és l’exemple que primer us ha vingut al cap perquè en aquesta obra tot el capítol dedicat a les sirenes és una pura ficció novel·lesca sinó que citaré fonts historiogràfiques més fiables com serien les Quatre Grans Cròniques catalanes.
Aquestes cròniques recullen els fets més importants de la nostra història medieval i la primera d’elles és el ‘Llibre dels Feyts’ que explica els esdeveniments més destacats del regnat de Jaume I el Conqueridor. Recentment se n’ha descobert un nou apèndix on se’ns relata com va començar la conquesta de Mallorca l’any 1229: «... Partírem del port de Salou i, poc després de salpar, rebérem la visita d’un grup de sirenes que nadaren al costat dels nostres vaixells fent-nos companyia. Les belles dames amb cua de peix ens oferiren llurs cants melodiosos que delectaren la tripulació i ens feren créixer l’ànim per afrontar amb més valor la guerra contra els sarraïns. Quina sort tinguérem amb la seva presència que primer ens sadollà l’ànima i després, quan les pescarem i cuinarem, també ens omplí l’estómac. Foren un gran regal de Nostre Senyor!...»
Potser això us ha sorprès, però, efectivament, les sirenes eren comestibles i d’aquest fet també en quedà constància al ‘Llibre de Sent Soví’ (1324), el més antic receptari conegut de cuina catalana. En una primera edició completa, inèdita fins ara, hi podem trobar diverses receptes de sirena i alguns consells a tenir en compte per a la seva correcta elaboració: «La dama del mar ha de ser pescada amb cura i conservada viva fins que arribi a la cuina. Allí, el cuiner ha de saber mantenir-se completament sord als seus precs de clemència i, agafant-la dels cabells, ha de procedir a submergir-la tres cops en una olla d’aigua bullent. Aquesta tècnica, que estova la carn i fa més fàcil treure’n l’escata, no és tan cruel com podria semblar perquè hi ha estudis que demostren que les sirenes no pateixen en cap moment, malgrat que els esfereïdors crits de dolor que acostumen a proferir podrien fer-nos pensar equivocadament tot el contrari. La peça, un cop morta i escaldada, cal trossejar-la separant correctament la part superior (carn) de l’inferior (peix) que s’han d’assaonar de manera diferent abans de posar-les juntes a la cassola per preparar un suculent guisat ‘mar i muntanya’.»
Com s’ha vist, no era un plat fàcil de preparar i si a això li afegim el detall que a les mestresses de casa no els feia gaire gràcia cuinar un peix que, de meitat cap amunt, se’ls assemblava, doncs s’entén que la sirena no fos un plat habitual a les cuines del nostre país. De fet, només les utilitzaven alguns cuiners professionals i com que se’n pescaven molt poques, això en mantenia la població relativament estable. Aquest equilibri ecològic podria haver durat fins als nostres dies, però a mitjans del segle XVIII a Barcelona va tenir lloc un fet determinant per a aquesta història. A fi d'allotjar els ciutadans que havien vist enderrocades les seves cases amb motiu de la construcció de la ciutadella imposada per Felip V, es va crear la Barceloneta i, en pocs anys, aquest barri s’omplí de restaurants que competien per oferir el millor guisat de sirena possible. L'èxit d’aquesta iniciativa fou tan gran que ben aviat s’hi apuntaren restaurants de tota Catalunya (cal destacar aquí, la deliciosa variant de sirena amb romesco que feien al Serrallo de Tarragona) i de la resta d’Europa. Això va provocar una sobreexplotació dels caladors de sirenes i propicià la seva extinció definitiva.
Pel que sabem, l’última sirena de totes fou pescada el 13 de juliol de 1789 per un pescador del port de Benicàssim al País Valencià que la va vendre per una xifra astronòmica a l'ambaixador francès que estiuejava a la zona. Aquest la va enviar immediatament a la cort de França i aquella mateixa nit fou servida en un sopar de gala que Lluís XVI i Maria Antonieta van oferir als seus convidats dilapidant, un cop més, els impostos dels contribuents que patien gana. L’endemà al matí, quan el poble se n’assabentà, es va iniciar una revolta popular que els va portar amb tota la camarilla a prendre la Bastilla mentre cridaven: «Si no ens doneu sirena, us donarem tall rodó» (fent referència a la guillotina). Acabava de començar la Revolució Francesa, el primer entrebanc de la qual va ser haver de canviar a correcuita d’eslògan perquè les sirenes ja s’havien extingit i no es poden demanar impossibles. Ho van resoldre amb un lema igual d’impactant, però que (il·lusos) creien molt més assequible: «Llibertat, Igualtat i Fraternitat».
Aquestes cròniques recullen els fets més importants de la nostra història medieval i la primera d’elles és el ‘Llibre dels Feyts’ que explica els esdeveniments més destacats del regnat de Jaume I el Conqueridor. Recentment se n’ha descobert un nou apèndix on se’ns relata com va començar la conquesta de Mallorca l’any 1229: «... Partírem del port de Salou i, poc després de salpar, rebérem la visita d’un grup de sirenes que nadaren al costat dels nostres vaixells fent-nos companyia. Les belles dames amb cua de peix ens oferiren llurs cants melodiosos que delectaren la tripulació i ens feren créixer l’ànim per afrontar amb més valor la guerra contra els sarraïns. Quina sort tinguérem amb la seva presència que primer ens sadollà l’ànima i després, quan les pescarem i cuinarem, també ens omplí l’estómac. Foren un gran regal de Nostre Senyor!...»
Potser això us ha sorprès, però, efectivament, les sirenes eren comestibles i d’aquest fet també en quedà constància al ‘Llibre de Sent Soví’ (1324), el més antic receptari conegut de cuina catalana. En una primera edició completa, inèdita fins ara, hi podem trobar diverses receptes de sirena i alguns consells a tenir en compte per a la seva correcta elaboració: «La dama del mar ha de ser pescada amb cura i conservada viva fins que arribi a la cuina. Allí, el cuiner ha de saber mantenir-se completament sord als seus precs de clemència i, agafant-la dels cabells, ha de procedir a submergir-la tres cops en una olla d’aigua bullent. Aquesta tècnica, que estova la carn i fa més fàcil treure’n l’escata, no és tan cruel com podria semblar perquè hi ha estudis que demostren que les sirenes no pateixen en cap moment, malgrat que els esfereïdors crits de dolor que acostumen a proferir podrien fer-nos pensar equivocadament tot el contrari. La peça, un cop morta i escaldada, cal trossejar-la separant correctament la part superior (carn) de l’inferior (peix) que s’han d’assaonar de manera diferent abans de posar-les juntes a la cassola per preparar un suculent guisat ‘mar i muntanya’.»
Com s’ha vist, no era un plat fàcil de preparar i si a això li afegim el detall que a les mestresses de casa no els feia gaire gràcia cuinar un peix que, de meitat cap amunt, se’ls assemblava, doncs s’entén que la sirena no fos un plat habitual a les cuines del nostre país. De fet, només les utilitzaven alguns cuiners professionals i com que se’n pescaven molt poques, això en mantenia la població relativament estable. Aquest equilibri ecològic podria haver durat fins als nostres dies, però a mitjans del segle XVIII a Barcelona va tenir lloc un fet determinant per a aquesta història. A fi d'allotjar els ciutadans que havien vist enderrocades les seves cases amb motiu de la construcció de la ciutadella imposada per Felip V, es va crear la Barceloneta i, en pocs anys, aquest barri s’omplí de restaurants que competien per oferir el millor guisat de sirena possible. L'èxit d’aquesta iniciativa fou tan gran que ben aviat s’hi apuntaren restaurants de tota Catalunya (cal destacar aquí, la deliciosa variant de sirena amb romesco que feien al Serrallo de Tarragona) i de la resta d’Europa. Això va provocar una sobreexplotació dels caladors de sirenes i propicià la seva extinció definitiva.
Pel que sabem, l’última sirena de totes fou pescada el 13 de juliol de 1789 per un pescador del port de Benicàssim al País Valencià que la va vendre per una xifra astronòmica a l'ambaixador francès que estiuejava a la zona. Aquest la va enviar immediatament a la cort de França i aquella mateixa nit fou servida en un sopar de gala que Lluís XVI i Maria Antonieta van oferir als seus convidats dilapidant, un cop més, els impostos dels contribuents que patien gana. L’endemà al matí, quan el poble se n’assabentà, es va iniciar una revolta popular que els va portar amb tota la camarilla a prendre la Bastilla mentre cridaven: «Si no ens doneu sirena, us donarem tall rodó» (fent referència a la guillotina). Acabava de començar la Revolució Francesa, el primer entrebanc de la qual va ser haver de canviar a correcuita d’eslògan perquè les sirenes ja s’havien extingit i no es poden demanar impossibles. Ho van resoldre amb un lema igual d’impactant, però que (il·lusos) creien molt més assequible: «Llibertat, Igualtat i Fraternitat».
10 comentaris:
No es podia matar de cop i després escaldar? Et crec quan dius que no pateix, però els crits sempre son molests.
PONS: No t'ho sé dir, perquè de cuina n'entenc poc. Una truita a la francesa i una amanida encara te les faria, però no gaire cosa més. :-))
Això sí que era un plat de mar i muntanya.
Tot i que no sé si avui dinaré... m'has tres la gana.😱
Ben lligat!
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: Em sap greu que et quedis en dejú. Podries fer-te un tombet, pel que jo sé les patates, albergínies i els pebrots tampoc pateixen i el que és segur és que no criden gens. :-D
Potser sí que m'he animat massa amb això de la cuina de les sirenes; així i tot, m'alegra que t'hagi semblat un relat ben lligat. Gràcies!
Abraçades!!
Ostres! Aquests del segle XVIII eren bastant salvatges tots plegats i no parlo només per Felip V, els que cuinaven sirenes déu-n'hi-do, també! I pel que veig, els francesos no es quedaven enrere.
Quina desgràcia viure en un segle tant violent i despietat!
No com ara que tos som civilitzats i ens arregelem les diferències sense violències ni guerres... bé, ara que ho dic, crec que l'espècie humana no té arreglo...
Un bon relat, Mc! No sé com t'empesques aquestes idees... i a sobre les has sabut relacionart amb molta traça i de manera ben divertida amb fets històrics.
CARME: Recordes que fa uns dies comentàvem al teu blog que s'hauria de canviar la definició de "bon temps" per passar a aplicar-la als dies de pluja en comptes dels de sol? Doncs jo ja fa temps que penso que hauríem de fer una cosa semblant amb "humanitat" perquè que una de les accepcions d'aquest terme sigui "sentir compassió per les desgràcies dels altres" sembla lligar ben poc amb el "gènere humà". I això tant és que estiguem al segle XVIII com al XXI (només cal veure qualsevol telenotícies aquests dies).
El relat és una anada d'olla de les meves. M'ha agradat buscar fets històrics on encabir aquesta "extinció de les sirenes" perquè és ben sabut que qualsevol bestiesa pot passar per real si l'expliques en un context real (i si no vols tenir tanta feina també la pots publicar a Twitter sense contextualitzar que segur que molts te la compren sense problemes). I després m'he divertit afegint-hi detalls inspirats en el noble art de la tauromàquia ("las sirenas no sufren") o extrets de cançons de La Trinca ("amb tota la camarilla van anar a prendre la Bastilla") o de Mesclat ("els mostrarem nostra debilitat pel tall rodó"). Com m'ho empesco tot això? Doncs no sé què dir-te, em surt així. :-))
Gràcies!!
Sembla mes una descripció extreta d'un manual de la inquisició, aquests relats ! :DD , per sort (o desgràcia), sembla que ara que ja son extingides les sirenes, els ha tocat el rebre als pops, en això de submergir-los en aigua bullent tres cops....
Una entretinguda història, ara que vindrà el halloween ianqui ! :)
Salut !.
ARTUR: Ara que ho dius, sí que sembla de la inquisició. Siguin sirenes, pops o llamàntols realment aquests 'banys' en aigua bullent podrien passar perfectament per un mètode de tortura... gastronòmic. :-D
Et compro també que és un relat ben adient per això del Halloween. No es pot negar que una 'mica' gore sí que m'ha sortit.
M'alegro que l'hagis trobada entretinguda aquesta història. Salut!!
Els empordanesos són descendents de les sirenes. Concretament d'una sirena i un pastor.
Vam tenir la sort que el pastor se n'enamorà i no se la va cruspir. Si no ni tindríem els quadres del Dalí, ni la prosa del Pla, ni la música del Llach, etc.
XAVIER: Conec aquesta llegenda per la sardana de Joan Maragall (i també pel 'Tots som pops' de La Trinca). Cap d'aquestes versions ens permet treure l'entrellat de quina fou la raó concreta que va fer que el pastor no es mengés la sirena abans d'enamorar-s'hi. Així i tot, jo m'atreveixo a apostar per la hipòtesi que l'home era vegetarià... no hi sé veure cap altra explicació. :-))
Publica un comentari a l'entrada