013 - EL CAS DEL MARINER D’AIGUA DOLÇA
La frase feta «ser un mariner d’aigua dolça» s’utilitza per referir-se a algú poc habituat al món de la navegació i una de les maneres de reconèixer aquestes persones és pel seu desconeixement de gran part del ric lèxic mariner o, si el coneixen, per utilitzar-lo malament.
En una ocasió, això em va servir per resoldre una de les meves investigacions. Estava seguint la petja d’un sospitós del qual només sabia que intentava passar desapercebut a la zona portuària com si fos un pescador més. Una consulta a les oficines del port, em va permetre saber quins eren els últims mariners que s’havien enrolat a les barques i així vaig poder reduir dràsticament la llista de possibles objectius. Només em va caldre parlar amb cadascun d’aquests individus per trobar qui estava buscant. I no us penseu que els vaig sotmetre a un dur interrogatori ni molt menys, en vaig tenir prou amb fer-los explicar com havia anat la jornada dalt de la barca per descobrir el meu sospitós i confirmar així una altra frase feta de pescadors, aquella que assegura que «el peix per la boca mor».
Us transcric a continuació el relat que em va fer aquell mariner d’aigua dolça i que em va servir per atrapar-lo:
- «Tot i que fa poc temps que treballo en aquest port, ja fa força anys que faig de pescador. No soc pas un d’aquells passerells que quan els dius que la barca va amurada per babord s’han de parar a pensar per quin costat rep el vent perquè es confonen amb l’estribord. Clar que no m’estranya, n’hi ha que són tan inútils que, a terra ferma, tampoc sabrien distingir la seva mà esquerra de la seva mà dreta. Per ser un bon mariner, ho has de portar a la sang. És una feina dura, amb pocs moments de calma. Si puc, just després de salpar, quan ja s’han deixat anar amarres i abans d’arribar al calador, a mi m’agrada quedar-me a proa observant la immensitat de la mar des de davant de la barca mentre avancem a pocs nusos per hora. Però poques vegades puc fer-ho, sempre hi ha coses pendents: s’han de dujar els caps o abarbetar-los, si cal; guarnir els aparells; vigilar la deriva per si fos necessari ajustar el rumb amb l’arjau... i això no és res comparat amb quan arriba la feina de debò. Aquesta nit hem sortit a encerclament. Una vegada detectat el banc de pesca, l’hem rodejat per tots els costats amb la xarxa que hem tancat per la part inferior amb la sàgola fins a formar l’embossament. Després, hem hissat l’art de pesca amb el gigre i, quan hem tingut la xarxa pràcticament recollida, hem iniciat la salabrada per tal de treure del cóp els peixos i deixar-los a bord. En fi, ja ho he dit abans que la pesca és una feina molt dura...»
Amb això en vaig tenir prou per saber que era ell la persona que buscava.
I vosaltres, heu descobert el detall que va delatar-lo com un mariner menys expert del que afirmava ser?
En una ocasió, això em va servir per resoldre una de les meves investigacions. Estava seguint la petja d’un sospitós del qual només sabia que intentava passar desapercebut a la zona portuària com si fos un pescador més. Una consulta a les oficines del port, em va permetre saber quins eren els últims mariners que s’havien enrolat a les barques i així vaig poder reduir dràsticament la llista de possibles objectius. Només em va caldre parlar amb cadascun d’aquests individus per trobar qui estava buscant. I no us penseu que els vaig sotmetre a un dur interrogatori ni molt menys, en vaig tenir prou amb fer-los explicar com havia anat la jornada dalt de la barca per descobrir el meu sospitós i confirmar així una altra frase feta de pescadors, aquella que assegura que «el peix per la boca mor».
Us transcric a continuació el relat que em va fer aquell mariner d’aigua dolça i que em va servir per atrapar-lo:
- «Tot i que fa poc temps que treballo en aquest port, ja fa força anys que faig de pescador. No soc pas un d’aquells passerells que quan els dius que la barca va amurada per babord s’han de parar a pensar per quin costat rep el vent perquè es confonen amb l’estribord. Clar que no m’estranya, n’hi ha que són tan inútils que, a terra ferma, tampoc sabrien distingir la seva mà esquerra de la seva mà dreta. Per ser un bon mariner, ho has de portar a la sang. És una feina dura, amb pocs moments de calma. Si puc, just després de salpar, quan ja s’han deixat anar amarres i abans d’arribar al calador, a mi m’agrada quedar-me a proa observant la immensitat de la mar des de davant de la barca mentre avancem a pocs nusos per hora. Però poques vegades puc fer-ho, sempre hi ha coses pendents: s’han de dujar els caps o abarbetar-los, si cal; guarnir els aparells; vigilar la deriva per si fos necessari ajustar el rumb amb l’arjau... i això no és res comparat amb quan arriba la feina de debò. Aquesta nit hem sortit a encerclament. Una vegada detectat el banc de pesca, l’hem rodejat per tots els costats amb la xarxa que hem tancat per la part inferior amb la sàgola fins a formar l’embossament. Després, hem hissat l’art de pesca amb el gigre i, quan hem tingut la xarxa pràcticament recollida, hem iniciat la salabrada per tal de treure del cóp els peixos i deixar-los a bord. En fi, ja ho he dit abans que la pesca és una feina molt dura...»
Amb això en vaig tenir prou per saber que era ell la persona que buscava.
I vosaltres, heu descobert el detall que va delatar-lo com un mariner menys expert del que afirmava ser?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "
6 comentaris:
Diu: "avancem a pocs nusos per hora."
Crec que dient "nusos" n'hi ha prou. No cal especificar "per hora" ja que la mesura "nus" implica per definició que un nus és una milla marina per hora.
Crec que aquest cop no puc ajudar a resoldre el misteri, tot i que m'agrada molt la mar i que no puc pujar a cap vaixell perquè em marejo, no en sé res del lèxic mariner.🤔
Aferradetes, Mac.
Si van a "l'encerclament" no hi ha un calador en concret on anar, és la intuïció del patró i amb l'ajuda del equip tècnic que hi pugui portar a bord, per trobar el banc de peixos. D'altra banda , quan tiren la xarxa, prèviament han deixat un bot petit amb llums per atraure el peix a la superfície i quant preveuen que ja n'hi ha molt, tanca'n la xarxa al voltant de la barca de llum, desprès eleva'n la xarxa cap al vaixell i quant el peix ja es veu a la superfície, des de el bot de llum l'agafen amb una xarxa més petita per pujar-la a bord de la barca gran finalment. Així és com ho fan a Vilanova al menys !.
Salut !.
XAVIER: Correcte, aquesta és l'errada que buscàvem. Com molt bé expliques, el nus és una unitat de velocitat i si diem que "un vaixell va a tants nusos per hora" seria com dir que "un cotxe va a tants quilòmetres per hora per hora". Felicitats, t'emportes el rètol vermell. :-)
SA LLUNA: És molt ric el lèxic mariner i cal estar-hi molt avesat per entendre'l ni que sigui una part. No és el teu cas... i tampoc el meu. ;-)
ARTUR: Ja hauràs vist que la solució del LLIBRE no anava per aquí, però t'agraeixo molt la teva resposta que, sens dubte, millora l'enunciat de l'enigma. Molt ben explicat!
Sent sincer, jo no ho hauria descobert, jo prefereixo la terra, que no es belluga.
PONS: Jo també soc més de tocar de peus a terra. ;-)
Publica un comentari a l'entrada