GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 9 de maig del 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 003


003 - EL CAS DE LA RELÍQUIA FAMILIAR


Per a un bon investigador privat és molt important conèixer els antecedents del cas que té entre mans, per això sempre demano a qui me’n planteja algun que «comenci pel començament». El que no m’esperava és que avui, aquesta expressió tan típica i tòpica ens fes anar dos segles enrere.

- La història comença l’octubre de l’any 1852 –em va dir el meu client–. En aquella època, un avantpassat meu era de viatge per Espanya i feia nit a Saragossa. Des d’allí va enviar a la seva dona un paquet postal que contenia una pedra estranya i una carta que, entre altres coses, deia: «Caríssima muller. Havent de passar lluny teu la data de la teva onomàstica, t’envio un record del meu amor. La pedra que adjunto, amb forma de cor, està treta del pilar de la Verge del Pilar, de la qual ets tan devota...». La dona es devia esgarrifar. Si allò que li deia el seu marit era veritat, seria un sacrilegi. No hi ha heretgia més gran que comprar o pitjor, robar una relíquia de la Verge. Amb la seva inconsciència, l’home havia portat la maledicció a la nostra família. I, de fet, les conseqüències no es van fer esperar. El meu avantpassat no va tornar mai a casa, unes setmanes després d’enviar el paquet per correu la seva diligència va ser atacada als Monegres i l’home va morir en l’assalt.

- Bé –vaig intervenir jo–, en aquells temps els lladres de diligències eren molt abundants. Potser més que una maledicció, va ser només una casualitat.

- Sí, jo també ho penso. En aquella època, en canvi, la gent hi creia més en aquestes coses i, com que no podia tornar la pedra sense acusar el seu marit de lladre sacríleg, la meva avantpassada va decidir amagar-la a les golfes de la casa pairal. I allí va quedar, oblidada per tothom, fins que jo la vaig trobar, ara fa tres o quatre anys...

- Vostè coneixia la història d’abans?

- No, dins la família no se’n va tornar a parlar i a la nostra generació ja ningú sabia res de tot allò. Jo en vaig poder treure l’entrellat perquè a l’amagatall hi era tot: la pedra, la carta i, fins i tot, el paper que embolicava el paquet que només estava una mica fet malbé pel temps, però que encara es mantenia igual com el carter devia entregar-lo.

- I què va fer?

- Home, ja li he dit que no hi crec en aquestes coses, però tampoc volia perpetuar un possible sacrilegi. El primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb un amic historiador que fa de professor a la universitat de Saragossa per explicar-li el cas. Em va dir que no patís, que de suposades relíquies fetes amb el pilar de la Mare de Déu del Pilar n’hi havia centenars, sinó milers, i totes falses. El meu avantpassat va caure en una estafa molt típica d’aquella època.

- Així la pedra no té cap valor?

- No, d’espiritual cap ni un. I pel que fa a l’econòmic val entre dos i tres euros, el que costa un tros petit de jaspi rosat sense polir. Però, per a mi, té el valor de la història que hi ha al darrere i per això vaig emportar-me el paquet cap a casa. Des d’aquell dia, el tinc en un calaix del menjador i el trec quan venen convidats. No acostumo a explicar el que em va dir el meu amic historiador i deixo que el tema de la possible maledicció animi les converses de sobretaula.

- I quin és el problema?

- Doncs que fa uns dies va passar una cosa estranya. A un d’aquells àpats a casa, va venir un conegut d’un conegut que jo no havia vist mai. L’home no va participar gaire de la conversa ni de les bromes sobre «l’heretgia» del meu avantpassat mentre tots els convidats examinaven el paquet que jo havia, com sempre, deixat sobre la taula, però va procurar ser l’últim a marxar i, quan tothom ja s’havia acomiadat, va demanar-me si podia tornar a veure la pedra. No hi havia cap motiu per negar-m’hi i li vaig entregar el paquet que ja havia començat a recollir per desar-lo al calaix. L’home va treure la carta i la pedra del seu embolcall, va mirar-les un moment i tornant-me només la carta em va dir: «Es pot quedar la carta del seu avantpassat, però no té dret de quedar-se la pedra. Jo la tornaré a la Mare de Déu». Em va sobtar pel to greu que va fer servir, però no vaig permetre que m’intimidés i vaig replicar parant la mà: «Faci el favor de tornar-me-la ara mateix. La pedra no pertany a la Verge ni té cap valor fora del sentimental, li asseguro que no se l’emportarà». L’home es va alterar visiblement i vaig témer una reacció violenta, però finalment va posar-me de mala gana la pedra a la mà i, d’una revolada, va marxar de casa amb una última amenaça: «Jo he sigut massa amable, els altres no ho seran tant. Un calaix de menjador no és el lloc per a una relíquia i, ara que sabem on és, res ens aturarà». He de confessar que em vaig espantar i preocupar. Fins al punt que immediatament vaig decidir amagar la carta al meu despatx, és només un full de paper que queda ben dissimulat entre altres documents i la pedra la vaig posar dins la caixa forta, per si de cas. Però encara no estic tranquil, per això he vingut a veure’l.

- Què hi puc fer jo?

- He pensat que podria investigar qui era aquell individu i qui poden ser els «altres». No m’agradaria tornar-lo a veure, ni a ell ni a cap dels seus possibles col·legues.

- Doncs si és així, no cal que pagui els meus honoraris. Estic convençut que no tornarà a veure aquell home perquè ja va aconseguir el que volia...

- No entenc què vol dir.


I vosaltres ho enteneu? Podeu treure l’entrellat d’aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "

19 comentaris:

sa lluna ha dit...

Com no sigui que el va convencer de que era veritat la maledicció i per això va començar a tenir por...
Ho tornaré a llegir amb més calma.

Aferradetes, Mac.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Vols dir que la intenció d'aquell personatge era només espantar el nostre protagonista? Si fos aquest el cas, no es pot negar que ho va aconseguir de totes, totes. :-D

La resposta del LLIBRE, però, va per una altra banda. A veure si surt amb aquesta segona lectura...

sa lluna ha dit...

Podria ser un lladre?
Ell ja no podia tornar perquè el reconeixeria, però si altres o amics seus. Sembla que la pedra té més valor del que es pensava.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Entenc que quan preguntes sí aquest personatge és un lladre, et refereixes que el que ha estat fent fins ara és preparar el cop que ell o la seva banda donaran més endavant. Crec que aquesta opció la podem descartar quan el detectiu diu que no cal que el contractin. Si es preparés un futur robatori, no es negaria a seguir investigant per intentar descobrir els lladres que és el que li demana el seu client.
Pel que fa al preu de la pedra, l'enunciat és molt clar indicant que, com a relíquia sagrada, no en té cap i com a tros de mineral no val cap fortuna ni molt menys. Tampoc sembla que la cosa vagi per aquí.
Caldrà donar-li un tomb més a l'assumpte. ;-)

Carme Rosanas ha dit...

De moment veig que el senyor enfadat, va dir que "un calaix de menjador no és un lloc adequat per a un relíquia" Amb la por, ha fer que la canviés de lloc. Si aquesta era la seva intenció ho ha aconseguit. Li ha fet por i l'ha guardat millor.

Però, de fet, no, no he entenc. No sé perquè hauria de voler que la canvies de lloc, ni com ho sap tan de pressa l'investigador... haurem de rumiar-hi.

McAbeu ha dit...

CARME: Crec que el que cal és trobar l'objectiu final d'aquest "senyor enfadat" (m'encanta dir-li així :-D). Per explicar-ho amb un exemple, pensa en aquells lladres que et taquen la jaqueta per fer-te-la treure i així poder robar-te. És evident que la seva intenció és tacar-te la jaqueta, però el seu propòsit no és deixar-te amb la taca sinó sense la cartera. El nostre cas d'avui vindria a ser similar, espantar a l'amo de la suposada relíquia està fet amb tota la intenció del món i està clar que el senyor enfadat se'n surt perfectament. Però per solucionar l'enigma cal descobrir perquè ho fa, quin és el seu objectiu amagat. A veure si surt rumiant-ho una mica més. :-)

sa lluna ha dit...

Per un instant havia pensat que l'home enfadat era el seu avantpassat, però veient la resposta que dónes a la Carme... no sé. Com no sigui l'investigador el lladre. Ell ja sap on ho ha amagat.
Bon dia, Mac!

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Ni una cosa ni l'altra.
L'home enfadat no és l'avantpassat del nostre protagonista (tindria més de 170 anys!!) ni tampoc cap familiar seu posterior. Encara et diré més, no sabia res d'aquesta història fins que va anar de convidat a aquella trobada i va veure el paquet amb la carta i la pedra per primer cop.
Pel que fa a en Mac, l'investigador, és una bellíssima persona. No sé com pots dubtar d'ell d'aquesta manera. :-DD

Una pista? Penseu que si el detectiu diu que "aquell home ja va aconseguir el que volia" és per alguna cosa. Per tant, cal endevinar quina és exactament aquesta cosa que l'home enfadat volia obtenir de l'amo de la relíquia... a més d'espantar-lo i posar-lo nerviós, és clar. Sort! :-)

sa lluna ha dit...

Et deia l'avantpassat com a fantasma.🤭
Crec que el que volia era que deixes de fer ximpleries i que tingués més respecte amb les relíquies de la família. I ho va aconseguir, a més d'espantar-lo.
No dubto de tu, Mac.🤔😉

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Doncs no, res de fantasmes. L'home enfadat és tan de carn i ossos com tots els altres protagonistes. Aprofito l'avinentesa per dir, com a pista afegida, que el seu objectiu també és una cosa ben tangible. Res de "deixar de fer el ximple", "demanar respecte" o similars, el que busquem es pot tocar. ;-)

Carme Rosanas ha dit...

Volia i es va quedar el paper de l'embolcall? O la carta? O les dues coses? Hi ha papers antics que tenen molt de valor. Tinc un amic antiquari que m'ho va explicar. Es paguen molt bé perquè hi fan falsificacions i així, fetes amb paper antic són molt més dificils de detectar. Despistant amb la relíquia, es va quedar el paper.

Per provar sort no hi perdo res...

McAbeu ha dit...

CARME: Provant qualsevol idea que ens ve al cap no només no hi perdem res sinó que jo diria que en aquesta mena d'enigmes és imprescindible per descobrir la solució. Així que ben fet perquè, efectivament, has trobat el desllorigador d'aquest cas i l'encertes... a mitges. ;-)

Anem per parts. Durant tot l'enunciat, la relíquia sempre se'ns presenta formant part d'un paquet de tres objectes (la pedra, la carta i l'embolcall) i això és així, fins i tot, quan el "dolent" l'agafa per examinar-lo. Se li entrega el paquet complet, però només torna la carta i la pedra i, a partir d'aquí, l'enunciat ja no torna a esmentar l'embolcall en cap moment perquè, com molt bé dius, era just aquest paper el que volia el lladre i amb el seu "joc de mans" aconsegueix emportar-se'l. Fins aquí, doncs, l'encertes totalment. Felicitats!!

Ara bé, t'he de dir que aquest paper d'embolicar no val res. És ben cert això que expliques de l'antiquari i el gran valor que tenen certs papers antics, però en el nostre cas només es podria aplicar a la carta (que el lladre no s'emporta) perquè l'embolcall és simple paper d'estrassa que ningú faria servir per falsificar documents. Així que, per acabar de treure l'entrellat complet, cal contestar una última pregunta: Per què el lladre té tant d'interès en el paper que embolica el paquet? Com sempre, totes les pistes són a l'enunciat. Sort!! 

sa lluna ha dit...

El valor està en el segell de correus del paper d'embolicar?
No se m'acudeix altra cosa.

Aferradetes, Mac.

Pons ha dit...

Jo també he pensat en el segell, però veig que no soc el primer que hi ha pensat.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA i PONS: Efectivament, per acabar de reblar el clau de l'enigma calia adonar-se del fet que una carta que passa per correus ha de portar algun segell i que els segells antics estan molt buscats. Felicitats!!

El LLIBRE ho explica així: El text ens parla d'un paquet postal entregat per un carter i, en conseqüència, que havia d'estar franquejat a Correus. La pedra i la carta només tenien un valor sentimental, però els segells que hi havia a l'embolcall eren, per la data, dels primers segells emesos a Espanya i, per tant, de gran valor.
Amb la seva "actuació", el desconegut aconsegueix centrar l'atenció del protagonista només en la pedra i la carta fent-li oblidar que no li ha tornat el paper que embolicava el paquet, robant-li davant dels nassos.


Ara mateix publico el rètol vermell que compartiran na CARME i SA LLUNA (un altre dia arriba a l'hora, PONS :-D) i aprofitaré per afegir al post una imatge que vaig fer per il·lustrar l'enigma, però que al final vaig decidir no publicar per no donar-vos més pistes del compte. ;-))

sa lluna ha dit...

Un honor compartir aquest rètol vermell amb na Carme.🤗
Ho sento molt Pons!.

Gràcies, Mac!.😉

artur ha dit...

Amb el segell no hi havia pensat, però si que la "pedra" no fos una relíquia, sinó un "adoquin" , els caramels típics de Saragossa i que el desconegut fos un llaminer i li hagués fet el "cambiaso" per una pedra normal.... res, idees meves :D
Felicitats a les noies !!

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Gràcies a tu per jugar sempre a tot el que us proposo. :-))


ARTUR: Ben trobat això dels "adoquines", tens tota la raó quan dius que aquests caramels poden passar fàcilment per una pedra... per això, si puc triar, jo prefereixo les "frutas de Aragón" que són més mengívoles. :-DD

Carme Rosanas ha dit...

Visca!

M'alegro que la Paula hagi acabat de desxifrar l'enigma!
És un plaer compartir rètol vermell amb ella.

Publica un comentari a l'entrada