 |
| "Arriba el Nadal" (Elfriede Weidenhaus) [Coberta posterior de la revista "Selecciones del Reader's Digest" (XII/1975)] |
Som a la setmana abans de Nadal i per aquests dies us he preparat un parell de posts dedicats als "Bons Desitjos de Nadal i Cap d'Any" que tant proliferen durant aquestes dates (i que, una vegada han passat, oblidem força ràpidament).
En el post següent, que publicaré divendres que ve, us proposaré un petit joc (és marca de la casa :-D) sobre aquest tema però avui vull explicar-vos una anècdota que potser ja coneixeu però que jo trobo molt reveladora.
És una història que podria ser ben real malgrat que, com de tota bona anècdota, se n'expliquen diferents versions on no coincideixen tots els protagonistes. Així i tot, sembla que podem situar l'escena el desembre de 1948 i que estaria protagonitzada per alguns dels ambaixadors estrangers d'aquella època a Washington D. C., la capital dels Estats Units: El britànic Oliver Franks, el francès Henri Bonnet i el rus Alexander Panyushkin.
La versió que jo coneixia la vaig llegir fa un bon grapat d'anys a la pàgina 120 del número de desembre de 1975 de la revista "Selecciones del Reader's Digest" on consta extreta del Sunday Express de Londres i allí, a més d'aquests tres personatges, també se cita l'ambaixador alemany, tot i que Alemanya i els Estats Units van trencar relacions diplomàtiques entre 1941 i 1949 a causa de la Segona Guerra Mundial.
Malgrat aquesta possible incoherència, és aquesta mateixa versió la que he recuperat i us tradueixo a continuació:
En el post següent, que publicaré divendres que ve, us proposaré un petit joc (és marca de la casa :-D) sobre aquest tema però avui vull explicar-vos una anècdota que potser ja coneixeu però que jo trobo molt reveladora.
És una història que podria ser ben real malgrat que, com de tota bona anècdota, se n'expliquen diferents versions on no coincideixen tots els protagonistes. Així i tot, sembla que podem situar l'escena el desembre de 1948 i que estaria protagonitzada per alguns dels ambaixadors estrangers d'aquella època a Washington D. C., la capital dels Estats Units: El britànic Oliver Franks, el francès Henri Bonnet i el rus Alexander Panyushkin.
La versió que jo coneixia la vaig llegir fa un bon grapat d'anys a la pàgina 120 del número de desembre de 1975 de la revista "Selecciones del Reader's Digest" on consta extreta del Sunday Express de Londres i allí, a més d'aquests tres personatges, també se cita l'ambaixador alemany, tot i que Alemanya i els Estats Units van trencar relacions diplomàtiques entre 1941 i 1949 a causa de la Segona Guerra Mundial.
Malgrat aquesta possible incoherència, és aquesta mateixa versió la que he recuperat i us tradueixo a continuació:
El dia abans de Nadal, l'ambaixador britànic a Washington va rebre una trucada telefònica d'una emissora de ràdio local preguntant que li agradaria rebre com a regal de Nadal. L'ambaixador va pensar un moment i va donar la seva resposta.
L'endemà va sentir al locutor que deia:
«Hem fet una enquesta sobre el que desitgen rebre per Nadal els ambaixadors estrangers.
L'ambaixador francès digué: "Desitjo ardentment que l'any vinent sigui un any de pau per al món".
L'ambaixador rus esperava un any de justícia per a tots els homes.
L'ambaixador alemany desitjava veure un millor repartiment dels béns del món.
I l'ambaixador britànic va dir: "M'agradaria una capsa de fruita confitada"»
L'endemà va sentir al locutor que deia:
«Hem fet una enquesta sobre el que desitgen rebre per Nadal els ambaixadors estrangers.
L'ambaixador francès digué: "Desitjo ardentment que l'any vinent sigui un any de pau per al món".
L'ambaixador rus esperava un any de justícia per a tots els homes.
L'ambaixador alemany desitjava veure un millor repartiment dels béns del món.
I l'ambaixador britànic va dir: "M'agradaria una capsa de fruita confitada"»
Malgrat que l'anècdota no ho especifica, jo diria que no és gens agosarat afirmar que l'ambaixador britànic va ser l'únic que realment va veure complerts els seus desitjos. :-))
 |
Agafeu-ne una, no hi ha cap mal a intentar endolcir-nos la vida mentre seguim desitjant que arribi la pau mundial, la justícia universal i un millor repartiment de la riquesa... |
11 comentaris:
Demano dues coses: l'alliberament dels nostres presos polítics i una barra de torró d'Agramunt.
(Encara que m'agrada el torró, espero no rebre'l si només m'han de portar una sola cosa.)
XAVIER: De vegades és difícil triar però no és el cas. Estic d'acord amb tu, amb gust renunciaria als torrons aquest Nadal si això pogués fer que es compleixi el teu primer desig.
M'hi afegeixo, amb algun dubte, perquè no creieu que si demanéssim directament la independència, els presos, ja els alliberaríem nosaltres i ho tindriem tot?
Avui estic de pinyó fix amb això de tenir-ho tot... quin dia porto!!! ;-D
Va, em demanaré directament la Independència! Ni turró, ni xocolata, res de res...
Deixem-nos d'ambaixadors i aquesta mena d'històries! Aquest dilluns hom troba llibres abandonats a un cert bloc i sembla que ningú s'atreveix a tocar-les...
https://www.youtube.com/watch?v=OORoOGY8D2M
CARME: Ja veig que m'has fet cas i que no t'hi poses per poc a l'hora de demanar. :-))
M'apunto al teu desig, també crec que si arriba els altres li vindran al darrere.
NONAME: M'estàs dient, AHSE, que la crisi blogaire també ha arribat al Pons's Blog?. No m'ho puc creure... :-D
L’embaixador britànic era un home realista, els altres uns somiatruites
PONS: Una mica és això. Però tampoc és dolent ser un pèl somiatruites de tant en tant, moltes coses s'aconsegueixen quan els vas al darrere sense escoltar als que et diuen que no les aconseguiràs mai.
A veure, si ben recordo tenies una subscripció a un servei de notificacions gratuites sobre els CT-s que havies de llegir, revisar i comentar. Llavors de quina crisi estem parlant?
NONAME: Creia que aquest servei de notificacions només funcionava en període de vacances però està bé que segueixi actiu, gràcies. Ara bé, m'ho prenc sempre com un suggeriment no m'agraden les obligacions en general i en el món dels blogs encara menys. Així que no pateixis, ja saps que continuo seguint el blog d'en Pons i continuaré comentant-hi els posts que crec que he de comentar, ni un més ni un menys. ;-)
Doncs el becari està convençut que al CT d'avui el teu comentari pot aportar molt, fins i tot si t'equivoquessis. Tothom sap que el McAbeu és humà i - a diferència dels altres - té aquest dret a equivocar-se. No li vols fallar al pobre noi, oi?
NONAME: El becari del Pons's Blog va molt a la seva... i jo també. :-D
Publica un comentari a l'entrada