Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia del "Pont de George Washington sobre el riu Hudson" (1927-1931).
L'ÚLTIMA BARRERA
Per fi hem arribat a l'última etapa del nostre viatge. Des d'aquesta fosca riba del Gran Riu, el pont profusament il·luminat destaca com el que és: La nostra única entrada a un futur millor. Només ens cal fer un últim pas. Després de travessar-lo arribarem a Ciutat Capital, aquell lloc on tots els desitjos es fan realitat i que, més lluminosa encara, ja s'albira a l'altre costat.
Molt enrere queda aquell dia que vam decidir marxar de casa perquè no hi teníem cap esperança de progressar, aquell dia que el pare ens va cedir la seva vella camioneta i, amb els quatre estalvis que havíem pogut arreplegar, ens vam animar a començar la ruta. Ha estat un viatge llarg i pesat, hem hagut de fer front a molts problemes i superar molts entrebancs. Molta gent vol arribar fins aquí i no tothom ho aconsegueix, però nosaltres sí hem pogut. Estem orgullosos d'haver superat totes les barreres que ens hem anat trobant i d'haver-ho fet tots sols. Els escassos diners aviat se'ns van acabar però no vam defallir i vam anar demanant feina a les granges que ens trobàvem pel camí per aconseguir els mitjans que ens permetien seguir avançant cap el nostre destí. No demanàvem diners, segurament aquells pagesos tampoc ens n'haguessin pogut donar, ens conformàvem amb una mica de menjar i uns pocs litres de benzina, era tot el que necessitàvem per apropar-nos, dia rere dia, a aquest pont.
Ara ja hi som. Sense ni un ral a la butxaca, però ja som aquí. Ho tenim a tocar, només ens cal creuar el pont i ja estarà. Després de tot el que hem passat per arribar-hi, pensàvem que aquest últim pas seria ben fàcil. Doncs, resulta que no. Ens hem trobat un últim entrebanc, una última barrera que no ens esperàvem.
I és que ningú ens havia explicat que el pont era de peatge... i que les camionetes paguen tarifa doble.
Molt enrere queda aquell dia que vam decidir marxar de casa perquè no hi teníem cap esperança de progressar, aquell dia que el pare ens va cedir la seva vella camioneta i, amb els quatre estalvis que havíem pogut arreplegar, ens vam animar a començar la ruta. Ha estat un viatge llarg i pesat, hem hagut de fer front a molts problemes i superar molts entrebancs. Molta gent vol arribar fins aquí i no tothom ho aconsegueix, però nosaltres sí hem pogut. Estem orgullosos d'haver superat totes les barreres que ens hem anat trobant i d'haver-ho fet tots sols. Els escassos diners aviat se'ns van acabar però no vam defallir i vam anar demanant feina a les granges que ens trobàvem pel camí per aconseguir els mitjans que ens permetien seguir avançant cap el nostre destí. No demanàvem diners, segurament aquells pagesos tampoc ens n'haguessin pogut donar, ens conformàvem amb una mica de menjar i uns pocs litres de benzina, era tot el que necessitàvem per apropar-nos, dia rere dia, a aquest pont.
Ara ja hi som. Sense ni un ral a la butxaca, però ja som aquí. Ho tenim a tocar, només ens cal creuar el pont i ja estarà. Després de tot el que hem passat per arribar-hi, pensàvem que aquest últim pas seria ben fàcil. Doncs, resulta que no. Ens hem trobat un últim entrebanc, una última barrera que no ens esperàvem.
I és que ningú ens havia explicat que el pont era de peatge... i que les camionetes paguen tarifa doble.
9 comentaris:
Ànims, així i tot ho aconseguireu, esteu a tocar.
Bon relat, Mac.
Segur que se'ls acudirà alguna idea... ni un pas enrere, nois! Endavant!!!
Molt bon relat, metafòric i simbòlic. Amb els entrebancs típics de quan etbpenses que ja hi ets!
I us heu quedat sense calers??... Alguna cosa hem de fer, però aquest pont s'ha de creuar com sigui!!!
No ens podem quedar amb la mel als llavis! Hem d'arribar a la Ciutat Capital!!!
Alguna granja per aquí per demanar una feineta remunerada? No té gaire pinta, oi? Maleïts peatges!
No pareu, ho teniu aquí mateix.
Encara poden muntar un petit mercat amb productes de proximitat i passar el pont.
Molt sovint la passa més curta és la que esdevé més llarga.
Bon relat, Mac. ◠‿◠
Espero, igual que vosaltres, que els protagonistes del relat també seran capaços de superar aquesta última barrera que s'han trobat. De fet, estic segur que ho faran perquè queda clar que se n'han sortit de més grosses mentre feien camí per arribar al pont però, una mica en la mateixa idea del que ens diu SA LLUNA, un petit entrebanc quan et pensaves que ja ho tenies tot fet, esdevé un gran problema i això és el que he volgut reflectir en el relat.
Gràcies a tots pels vostres comentaris
Ja estaven quasi arribant, quina ràbiaaaa... doncs no hi ha cap problema que no tinga solució si surt d'aquest blog... ara, jo no en trobaré mai cap... segur!
Publica un comentari a l'entrada