Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El matrimoni Arnolfini" (Jan van Eyck - 1434).
AMOR INTEMPORAL
- Estimat, em fa molt feliç que hagis comprat aquesta mansió per a que sigui la nostra llar després de casar-nos. Està tan plena de detalls luxosos que, miri on miri, tot m'agrada...
Bé, tot menys això que hi ha en aquesta paret. Em pots explicar perquè t'has encaparrat a penjar aquesta andròmina a la nostra alcova?. Si volies un mirall en podies triar un altre més gros que faria millor la seva funció i si el volies com ornament t'haig de dir que no em puc imaginar una cosa més lletja!
- Em sap greu que no t'agradi, estimada, però t'hi hauràs d'acostumar. Aquest objecte és l'únic record que em queda d'allà on jo vinc i no hi penso renunciar.
Per cert, i ja que has tret aquest tema, penso que ha arribat el moment d'explicar-te una cosa. Si ens hem de casar millor que no hi hagi secrets entre nosaltres. Així que escolta bé el que et diré i no m'interrompis fins al final per molt estrany que et sembli.
- M'estàs espantant, Giovanni. Parla si et plau, t'escolto.
- Doncs mira, i començant pel nom, t'he de dir que no em dic Giovanni Arnolfini. El meu nom real és John Arnold Finney i vaig néixer als Estats Units d'Amèrica. Un país que encara no existeix perquè Cristòfor Colom no descobrirà aquell nou continent que hi ha més enllà del gran oceà fins d'aquí uns 60 anys. I, de fet, no hauria de dir "vaig néixer" sinó que seria més correcte dir "naixeré" perquè jo vinc de vuit segles en el futur, de l'any 2245 per ser exactes.
Aquest objecte que tan poc t'agrada no és un mirall, és una màquina del temps portàtil. Funciona creant un petit forat de cuc individual que provoca una curvatura de l'espai-temps. Aquesta curvatura posa en contacte el passat i el futur, permetent així l'immediat desplaçament entre llocs i èpoques de qualsevol moment de la història. A mitjans del segle 23, aquestes màquines s'havien començat a comercialitzar i vaig ser del primers a comprar-ne una. La volia estrenar anant a l'Europa del segle XV, sempre m'havia fascinat aquesta època on l'Edat Mitjana deixa pas a l'Edat Moderna. El viatge va anar tal com estava previst però, per culpa de la meva precipitació, no vaig acabar de llegir tot el llibre d'instruccions i no vaig tenir en compte que, abans de marxar, havia de carregar completament la bateria de l'aparell. Quan va ser l'hora de tornar a casa, la màquina del temps va fer figa i em vaig quedar atrapat aquí. No pateixis que no va ser tan greu com pot semblar. Vaig aprofitar el meus coneixements històrics per prosperar i m'he convertit, com ja saps, en un ric i influent banquer. No enyoro la meva vida anterior, entre altres coses allà no et tenia a tu, però no m'obliguis a despendre'm d'aquest únic record d'un temps on no podré tornar mai.
- És clar que no, amor meu. Ara que sé l'important que és per a tu, t'asseguro que a mi també em comença a agradar.
- I ja està?. No em penses fer cap altre comentari?. Segur que no has entès res del que t'he explicat...
- He entès que, quan funcionava, aquest mirall permetia fer viatges en el temps perquè el girava com si fos un mitjó posant en contacte el passat i el futur. No és així?.
- Sí, exacte. És això mateix. Però, insisteixo, no hi tens res a dir?. No et sorprens gens?. No els trobes ni una mica estranys els viatges en el temps?.
- Home, que no em veus?. Embarassada de sis mesos i ens casem d'aquí a quinze dies. D'això se'n diu «fer Pasqua abans de Rams». Estic acostumada a les giragonses temporals, no et sembla?.
Bé, tot menys això que hi ha en aquesta paret. Em pots explicar perquè t'has encaparrat a penjar aquesta andròmina a la nostra alcova?. Si volies un mirall en podies triar un altre més gros que faria millor la seva funció i si el volies com ornament t'haig de dir que no em puc imaginar una cosa més lletja!
- Em sap greu que no t'agradi, estimada, però t'hi hauràs d'acostumar. Aquest objecte és l'únic record que em queda d'allà on jo vinc i no hi penso renunciar.
Per cert, i ja que has tret aquest tema, penso que ha arribat el moment d'explicar-te una cosa. Si ens hem de casar millor que no hi hagi secrets entre nosaltres. Així que escolta bé el que et diré i no m'interrompis fins al final per molt estrany que et sembli.
- M'estàs espantant, Giovanni. Parla si et plau, t'escolto.
- Doncs mira, i començant pel nom, t'he de dir que no em dic Giovanni Arnolfini. El meu nom real és John Arnold Finney i vaig néixer als Estats Units d'Amèrica. Un país que encara no existeix perquè Cristòfor Colom no descobrirà aquell nou continent que hi ha més enllà del gran oceà fins d'aquí uns 60 anys. I, de fet, no hauria de dir "vaig néixer" sinó que seria més correcte dir "naixeré" perquè jo vinc de vuit segles en el futur, de l'any 2245 per ser exactes.
Aquest objecte que tan poc t'agrada no és un mirall, és una màquina del temps portàtil. Funciona creant un petit forat de cuc individual que provoca una curvatura de l'espai-temps. Aquesta curvatura posa en contacte el passat i el futur, permetent així l'immediat desplaçament entre llocs i èpoques de qualsevol moment de la història. A mitjans del segle 23, aquestes màquines s'havien començat a comercialitzar i vaig ser del primers a comprar-ne una. La volia estrenar anant a l'Europa del segle XV, sempre m'havia fascinat aquesta època on l'Edat Mitjana deixa pas a l'Edat Moderna. El viatge va anar tal com estava previst però, per culpa de la meva precipitació, no vaig acabar de llegir tot el llibre d'instruccions i no vaig tenir en compte que, abans de marxar, havia de carregar completament la bateria de l'aparell. Quan va ser l'hora de tornar a casa, la màquina del temps va fer figa i em vaig quedar atrapat aquí. No pateixis que no va ser tan greu com pot semblar. Vaig aprofitar el meus coneixements històrics per prosperar i m'he convertit, com ja saps, en un ric i influent banquer. No enyoro la meva vida anterior, entre altres coses allà no et tenia a tu, però no m'obliguis a despendre'm d'aquest únic record d'un temps on no podré tornar mai.
- És clar que no, amor meu. Ara que sé l'important que és per a tu, t'asseguro que a mi també em comença a agradar.
- I ja està?. No em penses fer cap altre comentari?. Segur que no has entès res del que t'he explicat...
- He entès que, quan funcionava, aquest mirall permetia fer viatges en el temps perquè el girava com si fos un mitjó posant en contacte el passat i el futur. No és així?.
- Sí, exacte. És això mateix. Però, insisteixo, no hi tens res a dir?. No et sorprens gens?. No els trobes ni una mica estranys els viatges en el temps?.
- Home, que no em veus?. Embarassada de sis mesos i ens casem d'aquí a quinze dies. D'això se'n diu «fer Pasqua abans de Rams». Estic acostumada a les giragonses temporals, no et sembla?.
10 comentaris:
quina imaginació! m'ha encisat el relat mac! que li ha de dir a ella dels viatges en el temps....boníssim!
Està curada d'espants, ella. Ni s'immuta, tu! Ni que fos per fer-lo feliç a ell una mica de sorpresa fingida o no, no estaria gens malament. O és que ella ja ho sabia?
Un aplaudiment Mc! És molt bo i divertit!
Ooooooooooooooh!!! M'encantaaaaa!!
Ara ja sabem què ha passat amb un dels viatgers que no va carregar bé la bateria de la seva màquina del temps... És feliç i crec que ha triat la dona adequada, no fa massa preguntes i està contenta amb la vida que té... hehehe... i ell, en John Arnold Finney, una gran capacitat d'adaptació a situacions no... no... massa... mmmmm... quotidianes :-DDD
Una dona ben decidida, ja res la pot sorprendre. Ben mirat la vida no para de donar voltes de la mateixa manera que el teu relat. Molt bo!
Gràcies a tots pels vostres comentaris. :-)
Quan vaig llegir que aquest quadre representa l'escena de la boda dels personatges, em va venir al cap (vist l'estat d'ella) aquesta frase feta de "fer pasqua abans de rams" que significa esperar un fill abans de casar-se. Com que això és, d'alguna manera, un viatge en el temps de seguida vaig decidir que explicaria, tal com recorda l'ASSUMPTA, la història d'un dels usuaris de la màquina del temps portàtil que em vaig inventar pel microrelat de Sant Jordi de la JOMATEIXA que vaig publicar dissabte passat. Aquest és el resultat, m'alegro que us agradi. :-)
PS: Per cert, també vaig llegir que la dona no està embarassada realment en aquest quadre sinó que només ho fa veure, realçant el ventre com a símbol de fertilitat. Però no hem de deixar que la realitat ens faci canviar una història de ficció, no?. :-D
Tanta tecnologia, per què? Si ella ja sap què són els girs temporals sense tanta màquina! Molt imaginatiu el relat, m'ha agradat molt la seva explicació sobre el segle XXIII. Qui sap, qui sap. Potser estarem propers a això.
Siiiiiiii jo ja sabia que ella no està embarassada (suposo que ho deuria estudiar a Història de l'Art hehehe) però bé, nosaltres els quadres els interpretem com volem :-DD
Llavors, fins i tot, "fer panxeta" estava de moda... quedaba molt femení per una dona. Vull dir que, en aquest cas ella es posa la roba al davant donant una imatge d'embaràs, però encara que no fes aquest truc, si posant el vestit normal, es veiés que fa "panxeta", molta gent no pensaria que està embarassada sinó que és molt femenina (i que, probablement, tingui facilitat per ser mare). Interessant tot això. M'agradava la història de l'art :-DD
Senbla que aquí hi ha més ombres que clarors.
Boníssim!!! Prou feina té ella amb el que li ve com per pensar en l'espai-temps universal.
molt bona la resposta de la dona. Aquest parella arribarà lluny amb aquesta màquina del temps.
Publica un comentari a l'entrada