Relats Conjunts (gener - 2013)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per un fotograma de la pel·lícula "El viatge a la lluna" (George Méliès, 1902).

LA LLUNA I EL PRUNA

Fa uns mesos, vaig trobar als encants un disc antic que em va cridar l'atenció. A primer cop d'ull em va semblar un disc de cançons populars catalanes, es titulava “La Lluna i el Pruna”, però a la portada hi sortien uns astronautes i això últim em va estranyar molt tenint en compte que era un disc de pedra, de 78 rpm, de la primera dècada del segle XX. Evidentment vaig comprar-lo de seguida.

Una vegada a casa em vaig trobar que el disc estava molt malmès i gairebé no s'entenia res de la gravació. L'únic que vaig poder esbrinar era que no contenia cançons sinó discursos polítics que celebraven la inauguració a Barcelona d'un centre dedicat a la investigació dels viatges espacials anomenat "Projecte de Recerca a l'Univers: Nem Allà" (notis l'ortografia prefabriana) i més conegut per les seves sigles com "el PRUNA". Repeteixo que estem parlant d'un disc que té més de cent anys, així que podeu imaginar la meva sorpresa davant aquella increïble troballa. Sorpresa que va augmentar quan dins de la carpeta del disc, em van aparèixer una foto (la que encapçala aquest article) i una carta manuscrita. Aquesta carta parla també del PRUNA però està escrita uns 70 anys més tard ja que s'hi esmenten les missions Apollo que van portar els americans a la Lluna.

Jo no sé que pensar del que hi diu a la carta, de fet les seves primeres línies em semblen un plagi d'una novel·la que vaig llegir fa temps i de la que ara no recordo el títol, però per altra banda tenim el disc i la foto que semblen proves concloents. Així que he decidit que el millor és que la llegiu i opineu vosaltres mateixos. Aquí la teniu:

“Cap a la darreria de la meva vida, mentre, blancs els cabells, m'envelleixo com el món, tot esperant de perdre'm en l'avenc sense fons de la divinitat silenciosa, retingut encara al meu cos feixugós i malalt en aquesta cambra d'una oblidada residència, em disposo a deixar testimoniatge, sobre aquest blanc paper, de la veritat.

I la veritat és aquesta: Els americans no han estat els primers en arribar a la Lluna. De fet, no hi han pogut arribar ni hi arribaran mai. Ni a ells, ni a cap altra nació d'aquest planeta on vivim ens és permès tornar-hi després del que va passar.

Més de 600 milions de persones, la cinquena part de la població mundial, van veure per televisió com Neil Armstrong, el 20 de juliol de 1969, es convertia suposadament en el primer home que trepitjava la Lluna. Potser encara més gent ha vist després les diferents fotografies de la superfície lunar fetes per les successives missions Apollo. Però només uns pocs saben que tot va ser un muntatge. La NASA havia gastat molts milions de dòlars preparant el viatge a la Lluna i quan van veure que era impossible fer-lo de veritat van decidir fer-lo de mentida en un gran plató de cinema. Com expliqueu sinó que la petjada del comandant Armstrong quedés tan ben marcada com si estigués feta sobre terra humida si a la Lluna no hi ha gens d'humitat?. O que la bandera dels USA onegi d'aquella manera si a la Lluna no hi ha atmosfera i per tant no hi bufa el vent?. O que no es vegi ni una estrella al fons si, justament per no haver-hi atmosfera, se n'haurien de veure moltes més que des de la Terra?. Moltes preguntes i una sola resposta: Perquè tot és una enganyifa!!. I com ho sé?. Doncs perquè jo si que vaig anar a la Lluna i per aquest motiu sé del cert que no s'hi pot tornar... per culpa nostra.

A principis de segle, gràcies als ben preparats enginyers i als magnífics equips tècnics del PRUNA, Catalunya estava en condicions d'enviar el primer coet tripulat al nostre satèl·lit i, naturalment, l'hi vam enviar. Uns càlculs precisos del punt d'intersecció hiperbòlic de l'eclíptica amb les òrbites lunar i terrestre (càlculs que ara no venen al cas i que, a més, probablement no entendríeu) van situar l'allunatge a una de les Valls Ocularis i des d'allí vam escalar el Mont Nasalis per plantar-hi la senyera. Quan vam arribar al cim, ens adonàrem del desastre. La cara oculta de la Lluna és això, una cara. I li havíem ficat el coet a l'ull. No ho havíem fet expressament però el mal ja estava fet. Vam haver de marxar a corre-cuita mentre de l'Avenc Oralis sortien uns improperis que no m'atreveixo a reproduir aquí, amb l'afegit de la prohibició in aeternum de tornar-hi per part de qualsevol altre ésser humà.

Quina diferència entre el nostre retorn a la Terra i la nostra partida només uns dies abans. Aquella va ser apoteòsica, amb cançons creades per a l'ocasió (El Pruna a la Lluna i al Sol Mariner), amb discursos entusiàstics dels polítics i, fins i tot, un francès va venir a gravar un documental per cinema, aleshores un invent recent d'aquell país. En canvi, la tornada va ser considerada un fracàs que va comportar la desaparició immediata del PRUNA, de tota la documentació que en fes esment i de qualsevol informació periodística que recordés aquell projecte. La vergonya era tal que ningú en va parlar més i, en pocs mesos, tot es va oblidar com si no hagués passat mai. Fins i tot monsieur George, el francès aquell del cine, va estrenar el seu documental com si fos una pel·lícula de ficció. Sort que, mentre ens enlairàvem amb el mòdul lunar, jo vaig tenir temps de fer una fotografia amb la meva càmera personal, que sinó ara ningú em creuria.”