Els JOCS LITERARIS del blog Tens un racó dalt del món continuen sortint gairebé cada dimecres i jo continuo tenint ganes de col·laborar-hi. Donada aquesta feliç coincidència, és ben normal que us presenti a continuació les meves aportacions als Jocs del darrer mes:
Inspirant-nos en una fotografia d'una porta barrada i malmesa on, en un paper mig arrencat, en Tibau l'hi ha semblat veure una papallona hem d'escriure un text literari. Jo n'he fet un sonet:
Fent-se ressò de l'aparició de dues pàgines inèdites d'El petit príncep, en Tibau ens demana que inventem un possible capítol d'aquest famós llibre, en que el protagonista es trobi amb un nou personatge. Jo li he afegit un planeta nou al seu periple per la regió dels asteroides i l'he convidat a casa:
El següent planeta que el Petit Príncep va visitar era més gran que el seu però més petit que el del geògraf. Estava habitat per un home, de pocs cabells i llarga barba blanca, que feinejava força atrafegat davant d'un ordinador consultant sense parar un vell llibre que tenia obert al seu costat.
- Bon dia, li digué el Petit Príncep, què fas?
- Faig endevinalles i enigmes pels meus amics, respongué l'home.
- Què és un enigma?
- Un enigma és una cosa que no es pot explicar.
El Petit Príncep es posà trist, encara que ell no responia gairebé mai les preguntes dels altres no li agradava que les preguntes que ell feia quedessin sense resposta. Per això replicà:
- Però a mi m'ho has d'explicar. Jo no he renunciat mai a una pregunta una vegada l'he fet. Què és un enigma?
L'home de barba blanca va somriure i va tranquil·litzar el noiet:
- No m'has entès. Ja t'he respost la pregunta. Un enigma és justament això, una cosa que no es pot explicar. Perquè quan l'expliques deixa de ser un enigma. Vols que te'n regali un?
- Si us plau. Em faria molt feliç tenir una cosa tan màgica.
- Doncs aquí el tens: “Tinc la cara vermella i sóc bella com ningú, però si vols abraçar-me et punxaré a tu. Qui sóc?”
El Petit Príncep va rumiar un moment, no sabia que podia ser aquella cosa tan estranya. L'home va fer acció d'ajudar-lo, donant-li alguna pista, però el noi no li va deixar fer. Li agradava sospesar les diferents possibilitats, li agradava pensar el seu enigma. Per fi, una gran rialla li va il·luminar el rostre i digué:
- Ja ho sé, és LA ROSA. La meva rosa. He de tornar al meu planeta i explicar-li. Estarà contenta de tenir un enigma que parli d'ella. Puc?
- És clar que si. El teu enigma ja no és un enigma per tu, però ho seguirà sent per tothom a qui li expliquis. Aquesta és la seva màgia.
El Petit Príncep es va acomiadar de l'home de pocs cabells i llarga barba blanca i va partir immediatament cap al seu planeta per explicar-li el seu enigma a la seva rosa. Seguia pensant que les persones grans són força estranyes però es va dir a ell mateix que no li faria res tornar a visitar aquell planeta que era més gran que el seu però més petit que el del geògraf.
Aquest petit cranc que veieu a la foto és una nova espècie invasora que ha estat detectada al Delta de l'Ebre i en Tibau opina que aquesta notícia ens pot inspirar una bona història de ciències naturals o de ciència ficció. Serà qüestió de provar-ho:
- Aquest sembla un bon lloc. Ens el farem nostre. Estan a punt d'arribar els exploradors que he enviat a fer el reconeixement inicial i a deixar les coses clares als autòctons. Tota resistència és inútil. Hem vingut a envair-los i els envairem. Hahaha!
- Senyor...
- Què vols tu ara, no et tinc dit que no vull que se'm molesti quan estic elaborant els plans d'atac?
- Perdó, senyor. Però és que ja han arribat els exploradors i...
- Seràs inútil!!. Fes-los passar immediatament, no perdis més temps.
- Si senyor, perdó senyor...
- Endavant, endavant. Com ha anat el reconeixement del terreny?. Tenim via lliure com sempre?
- A les seves ordres, senyor. Els informes desaconsellen la invasió. No són gens favorables. Hauríem de buscar un altre objectiu més fàcil.
- Què voleu dir amb això?. Els indígenes oposen resistència?. I què si ho fan?. Nosaltres guanyarem com sempre!. Hem vingut a envair-los i els envairem!!.
- No senyor, els autòctons diuen que a ells ja els està bé. Que si volem envair-los endavant, que ja no vindrà d'un. Però que tinguem en compte que ens hem de posar a la cua. Abans de nosaltres han demanat tanda el silur, el cargol poma, el cranc roig, el musclo zebrat, el...
NI BLANC NI NEGRE
Una petita papallona blanca,
que ens alegra la vida amb un aleteig.
Ens mostra la porta, com un centelleig
que ens assenyala la sortida franca.
Un paper brut, amb un tros que li manca,
que voleia en un estúpid bellugueig.
No pot moure's de lloc, mostrant el bloqueig
d'una porta que ni s'obre ni es tanca.
Dues visions per una mateixa imatge:
l'una optimista, mancada de realitat
l'altra pessimista, molt dura i salvatge.
Les dues poden ser d'una gran absurditat,
quan el que volem es continuar el viatge
el millor de la vida és l'objectivitat.
Una petita papallona blanca,
que ens alegra la vida amb un aleteig.
Ens mostra la porta, com un centelleig
que ens assenyala la sortida franca.
Un paper brut, amb un tros que li manca,
que voleia en un estúpid bellugueig.
No pot moure's de lloc, mostrant el bloqueig
d'una porta que ni s'obre ni es tanca.
Dues visions per una mateixa imatge:
l'una optimista, mancada de realitat
l'altra pessimista, molt dura i salvatge.
Les dues poden ser d'una gran absurditat,
quan el que volem es continuar el viatge
el millor de la vida és l'objectivitat.
El següent planeta que el Petit Príncep va visitar era més gran que el seu però més petit que el del geògraf. Estava habitat per un home, de pocs cabells i llarga barba blanca, que feinejava força atrafegat davant d'un ordinador consultant sense parar un vell llibre que tenia obert al seu costat.
- Bon dia, li digué el Petit Príncep, què fas?
- Faig endevinalles i enigmes pels meus amics, respongué l'home.
- Què és un enigma?
- Un enigma és una cosa que no es pot explicar.
El Petit Príncep es posà trist, encara que ell no responia gairebé mai les preguntes dels altres no li agradava que les preguntes que ell feia quedessin sense resposta. Per això replicà:
- Però a mi m'ho has d'explicar. Jo no he renunciat mai a una pregunta una vegada l'he fet. Què és un enigma?
L'home de barba blanca va somriure i va tranquil·litzar el noiet:
- No m'has entès. Ja t'he respost la pregunta. Un enigma és justament això, una cosa que no es pot explicar. Perquè quan l'expliques deixa de ser un enigma. Vols que te'n regali un?
- Si us plau. Em faria molt feliç tenir una cosa tan màgica.
- Doncs aquí el tens: “Tinc la cara vermella i sóc bella com ningú, però si vols abraçar-me et punxaré a tu. Qui sóc?”
El Petit Príncep va rumiar un moment, no sabia que podia ser aquella cosa tan estranya. L'home va fer acció d'ajudar-lo, donant-li alguna pista, però el noi no li va deixar fer. Li agradava sospesar les diferents possibilitats, li agradava pensar el seu enigma. Per fi, una gran rialla li va il·luminar el rostre i digué:
- Ja ho sé, és LA ROSA. La meva rosa. He de tornar al meu planeta i explicar-li. Estarà contenta de tenir un enigma que parli d'ella. Puc?
- És clar que si. El teu enigma ja no és un enigma per tu, però ho seguirà sent per tothom a qui li expliquis. Aquesta és la seva màgia.
El Petit Príncep es va acomiadar de l'home de pocs cabells i llarga barba blanca i va partir immediatament cap al seu planeta per explicar-li el seu enigma a la seva rosa. Seguia pensant que les persones grans són força estranyes però es va dir a ell mateix que no li faria res tornar a visitar aquell planeta que era més gran que el seu però més petit que el del geògraf.
- Aquest sembla un bon lloc. Ens el farem nostre. Estan a punt d'arribar els exploradors que he enviat a fer el reconeixement inicial i a deixar les coses clares als autòctons. Tota resistència és inútil. Hem vingut a envair-los i els envairem. Hahaha!
- Senyor...
- Què vols tu ara, no et tinc dit que no vull que se'm molesti quan estic elaborant els plans d'atac?
- Perdó, senyor. Però és que ja han arribat els exploradors i...
- Seràs inútil!!. Fes-los passar immediatament, no perdis més temps.
- Si senyor, perdó senyor...
- Endavant, endavant. Com ha anat el reconeixement del terreny?. Tenim via lliure com sempre?
- A les seves ordres, senyor. Els informes desaconsellen la invasió. No són gens favorables. Hauríem de buscar un altre objectiu més fàcil.
- Què voleu dir amb això?. Els indígenes oposen resistència?. I què si ho fan?. Nosaltres guanyarem com sempre!. Hem vingut a envair-los i els envairem!!.
- No senyor, els autòctons diuen que a ells ja els està bé. Que si volem envair-los endavant, que ja no vindrà d'un. Però que tinguem en compte que ens hem de posar a la cua. Abans de nosaltres han demanat tanda el silur, el cargol poma, el cranc roig, el musclo zebrat, el...
17 comentaris:
Genials!
Domines tots els gèneres! M'encanta la teva participació.
Uaaaaaaaaau!!!
Crec que aplaudiments i reverències ja es queden curts... Les teves tres intervencions són molt bones! En el sonet, com sempre, no estalvies buscar rimes complicades i aconsegueixes explicar una història en forma de poesia: Dues visions, optimista i pessimista per a una mateixa imatge i les dues igualment convincents... tot i que al final recomanes mirar de ser realistes ;-)
El conte del cranc... amb un sentit de l'humor crític i intel·ligent...
Però el que m'ha FASCINAT és el capítol del Petit Príncep!! Si és que podria ser real!! Si és que l'has escrit ben bé com si fos un més del llibre original... L'arribada al nou planeta i la seva gairebé inexistent descripció però... que ja el veus "més gran que... més petit que...". L'habitant, què fa... la pregunta, el petit príncep que mai renuncia a una pregunta una vegada l'ha fet! La il·lusió de l'infant quan li regalen un enigma... i quin enigma!!! La protagonista és la seva rosa!! :-))
És molt bo, eh? Però MOLT, MOLT, MOLT BO...!!!! ;-)))
JPMERCH: Moltes gràcies!
PILAR: El meu domini literari és força relatiu però m'alegra que t'hagin agradat. :-)
ASSUMPTA: Quan en Tibau va proposar el Joc literari de fer un nou capítol del Petit Príncep vaig pensar que no en seria capaç, que era massa agosarat intentar-ho. Però em vaig rellegir el llibre (per cert, al meu precari e-book que vaig deixar el llibre en paper i ara no el tinc) i després de fer-ho aquest text va sortir gairebé sol. No ho sé, potser és la màgia d'aquest clàssic de la literatura. :-D.
Potser no faig bé de dir-ho però jo n'estic molt satisfet de com m'ha quedat i per això estic molt content que també us agradi. :-))
M'has fet somriure pensant en el teu "precari e-book", tan "bonic" que és ell! ;-)
Pots estar-ne satisfet, perquè t'ha quedat molt, molt, molt bé, t'ho ben asseguro!! Era ben bé com llegir un capítol "autèntic" del llibre i m'has fet venir ganes de rellegir-lo de nou (jo sí que el tinc en paper hehehe) ;-))
us he explicat mai com de sobrevalorat trobo aquest "llibre"?
Què gran que ets! no sé amb quin quedar-me els tres són boníssims! el sonet brutal, el capítol inventat del petit príncep una joia! i el darrer hilarant ! gràcies!
PONS, Us he explicat mai la tírria que jo li tenia a aquest llibre i com, al final, em va conquerir? ;-)
Doncs sí, fillet, sí... A l'escola era lectura obligatòria. Jo era una nena trapella i la paraula "obligatòria" no existia al meu vocabulari, així que no el vaig llegir. Tot i així, pels treballs i opinions de les altres nenes i coses que sortien als llibres, sabia de què anava i em semblava una rucada de marca major.
Una vegada, essent jo ja grandeta (bastant grandeta, potser deu fer uns nou o deu anys) un amic meu, un noi molt maco i sensible que va morir d'un càncer ja fa uns cinc o sis anys, me'n va parlar tan bé i amb tanta tendresa que vaig decidir llegir-lo amb l'ànim predisposat a trobar-hi aquelles coses bones que ell em deia que hi trobava.
Llavors s'apropava Sant Jordi i li vaig demanar a en Josep Lluís aquest llibre, i me'l va regalar... i el vaig llegir una vegada... i em va agradar. Sí, em va agradar però vaig pensar que "no n'hi havia per tant"...
Passat un temps, el vaig tornar a llegir... i em va agradar molt més, hi vaig descobrir noves coses que no havia trobat la primera vegada.
Fa un parell d'anys, a la revista parroquial, a la contracoberta vàrem decidir (no va ser idea meva, però era jo qui ho havia de fer) posar-hi una frase del Petit Príncep. Durant tot un curs cada mes una frase diferent...
M'ho vaig passar genial rellegint-lo i buscant... i a cada frase hi trobava una gran veritat!! ;-))
Per què no li dones una segona oportunitat al llibre? :-))
L'Assumpta ha tret la seva famosa pistola, aquella amb la que convida a llegir Dickens, ja saps, i m'ha dit que no em perdés el capítol del Petit Príncep que havies inventat. Està molt bé, realment, penso que si el posessin per allà al mig del llibre ningú no s'adonaria de que és un afegit. Quina traça, imitant i tot l'estil amb el que està escrit.
Hahahaha exagerat!! Saps que no hagués disparat a matar! :-DDD
Bé, bona gent, us deixo... El meu maridet i jo anem a passar la tarda al Viena hehe... consumició: dos tallats (pastetes de regal)... Llibres a la bossa... i au! tres horetes ben distretes (a casa ja comença a fer calor! pobres de nosaltres!) ;-))
ASSUMPTA (1): No, si bonic ho és però no apte per lectures massa llargues. :-DD.
Jo feia molt de temps que no el rellegia però m'ha agradat tornar a fer-ho. :-)
PONS: No passa res, no a tothom ens ha d'agradar el mateix.
ELFREELANG: Gràcies a tu, de veritat. :-)
ASSUMPTA (2): M'ha agradat molt aquesta explicació de com et va "conquerir" el Petit Príncep. :-))
Jo també el vaig descobrir de gran i he de dir que des de aleshores l'he rellegit alguna vegada que altra i que em continua agradant.
No recordava la "història del llibre desaparegut", m'ha fet gràcia tornar a llegir aquells posts. :-DD
XEXU: T'entenc noi, recorda que jo ja vaig començar a notar la mateixa pistola amb el llibre de la pela de patata. :-DD
Això si, tot i que ho fas obligat, moltes gràcies. Em fa content que t'hagi agradat.
ASSUMPTA (3): Si és d'això que ens queixem, de que no dispares a matar. Ens deixes vius per poder seguir amb les teves recomanacions. :-DD
Ja saps que és broma, estic molt content de tots els teus convits literaris i no me'n penedeixo gens d'haver-los acceptat, en tots els casos ha valgut molt la pena. :-))
Passeu-vos ho bé, al Viena!!
M'han encantat els teus relats, però el meu preferit és el del Petit Príncep. M'ha encantat.
A mi el Petit Príncep em va conquerir als 10 anys i cada cop que l'he llegit he descobert alguna cosa que m'ha commogut especialment.
I trobo que fer llegir el Petit Príncep "obligatòriament" és una animalada de les més grosses. Quina maner a d'espatllar-lo a la gent! Les lectures precioses s'han de trobar, no pas que te les tirin pel cap!
I
CARME: Gràcies, m'alegro que t'hagi agradat!!. Estic d'acord amb tu, obligar a llegir és la millor manera de fer avorrir la lectura.
Els meus amables suggeriments dickensians i de pela de patata i tot això no són obligacions, oi MAC? :-DDDDDDD
ASSUMPTA: Si us plau, com pots ni arribar a insinuar-ho?. És clar que no!. Una amable obligació no té res a veure amb un suggeriment per força... o era al revés, ara em sembla que m'he "liat"!! ;-DDD
Hahahahaha molt bo això de "l'amable obligació" o el "suggeriment per força"!! :-DDDDDD
MAC... que... avui t'has oblidat de posar l'endevinalla!!
Publica un comentari a l'entrada