Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquest fotograma de la pel·lícula "Temps Moderns" (Charles Chaplin - 1936)
LA FÀBRICA
... i podeu estar segurs que era una oportunitat que no podíem deixar escapar. Per això us he reunit al Saló de Plens de l’Ajuntament tan aviat com m’han confirmat que les negociacions han arribat a bon terme i que la instal·lació de la Fàbrica al nostre poble és un fet. Alguns potser m’acusaran d’electoralisme per fer aquest anunci a menys d’un mes de les eleccions però els que em coneixeu sabeu que no és el cas, sóc el vostre alcalde però també sóc un veí com un altre i com a tal vull compartir amb vosaltres la notícia. Repeteixo, era una oportunitat que no podíem deixar escapar... i no l’hem deixat escapar!
Els aplaudiments retronaren a la petita sala de plens, plena de gom a gom. Tothom estava content i l’alcalde sabia que s’acabava de guanyar la reelecció al càrrec. La gent el felicitava amb un somriure a la cara: en Quimet, el propietari dels terrenys on s’havien de fer les obres i que comptava fer pela llarga; en Janot, l’amo dels terrenys del costat que esperava treure’n més que en Quimet amb la instal·lació dels equipaments que sempre acompanyen una industria d’aquesta magnitud; en Tonet, que somniava augmentar exponencialment els clients (i els beneficis) de la seva botiga, l’única del poble, amb els nous treballadors; somni compartit amb en Peret, l’amo del bar i, en general, amb tots els veïns del poble que, bé indirectament o fins i tot directament (molts esperaven poder entrar a treballar-hi) comptaven que la Fàbrica els solucionés la vida.
L’alcalde rebia les felicitacions completament cofoi. Bé, potser no completament perquè tenia un petit rau-rau que no li permetia gaudir del moment com aquest es mereixia. I és que no ho havia explicat tot, no havia dit que a en Quimet i a en Janot els expropiarien els terrenys per quatre quartos, que en Tonet i en Peret es quedarien amb un pam de nas quan descobrissin que el projecte constructiu incloïa un supermercat i un bar al costat de la Fàbrica i també havia oblidat citar que la majoria de treballadors que s’hi contractarien vindrien de fora perquè els llocs de treball eren tan especialitzats que la gent del poble, dedicada a l’agricultura, no els podria assumir. A la llarga el poble quedaria engolit pels engranatges de la Fàbrica, propietat d'una multinacional amb molt poder, i aquest fet els portaria bastants més problemes que beneficis. D'això, l'alcalde n'era ben conscient com també n'era de que quan la gent se n’adonés ja no el tornarien a votar mai més. Sabia doncs que la legislatura que començaria el mes vinent seria el seu últim mandat i li sabia greu, però per altra banda tothom sap que un polític avui hi és i demà no, sempre sotmès a la voluntat dels votants. Per això, quan la direcció de la Fàbrica li va prometre un càrrec al consell directiu per quan deixés la política, va entendre de seguida que... era una oportunitat que no podia deixar escapar!.
Els aplaudiments retronaren a la petita sala de plens, plena de gom a gom. Tothom estava content i l’alcalde sabia que s’acabava de guanyar la reelecció al càrrec. La gent el felicitava amb un somriure a la cara: en Quimet, el propietari dels terrenys on s’havien de fer les obres i que comptava fer pela llarga; en Janot, l’amo dels terrenys del costat que esperava treure’n més que en Quimet amb la instal·lació dels equipaments que sempre acompanyen una industria d’aquesta magnitud; en Tonet, que somniava augmentar exponencialment els clients (i els beneficis) de la seva botiga, l’única del poble, amb els nous treballadors; somni compartit amb en Peret, l’amo del bar i, en general, amb tots els veïns del poble que, bé indirectament o fins i tot directament (molts esperaven poder entrar a treballar-hi) comptaven que la Fàbrica els solucionés la vida.
L’alcalde rebia les felicitacions completament cofoi. Bé, potser no completament perquè tenia un petit rau-rau que no li permetia gaudir del moment com aquest es mereixia. I és que no ho havia explicat tot, no havia dit que a en Quimet i a en Janot els expropiarien els terrenys per quatre quartos, que en Tonet i en Peret es quedarien amb un pam de nas quan descobrissin que el projecte constructiu incloïa un supermercat i un bar al costat de la Fàbrica i també havia oblidat citar que la majoria de treballadors que s’hi contractarien vindrien de fora perquè els llocs de treball eren tan especialitzats que la gent del poble, dedicada a l’agricultura, no els podria assumir. A la llarga el poble quedaria engolit pels engranatges de la Fàbrica, propietat d'una multinacional amb molt poder, i aquest fet els portaria bastants més problemes que beneficis. D'això, l'alcalde n'era ben conscient com també n'era de que quan la gent se n’adonés ja no el tornarien a votar mai més. Sabia doncs que la legislatura que començaria el mes vinent seria el seu últim mandat i li sabia greu, però per altra banda tothom sap que un polític avui hi és i demà no, sempre sotmès a la voluntat dels votants. Per això, quan la direcció de la Fàbrica li va prometre un càrrec al consell directiu per quan deixés la política, va entendre de seguida que... era una oportunitat que no podia deixar escapar!.
14 comentaris:
Bon relat. El més trist és que s'acosta massa a la realitat.
Quin fàstic. Del diari personal de quin alcalde dius que has tret aquest escrit? Perquè això no és un relat, és pura i dura realitat. Amb el que vaig escriure ahir, els comentaris que han fet, i ara llegint això, em venen unes ganes de sortir al carrer amb la retallada... tenen sort que no en tinc.
Bé, molt ben escrit i pensat, el mèrit se t'ha de donar, però que sàpigues que m'has deixat un mal rotllo al cos... me'n vaig a llegir el d'en Banyeres, que segur que és més de conya.
Estic absolutament sorpresa, he llegit el teu relat i, a més d'estar molt ben escrit, m'ha semblat tan real que he pensat "quina situació tan fastigosa", així, amb aquesta paraula... Entro i llegeixo en XEXU dient "Quin fàstic".
Crec que queda resumit perfectament el que pensem del que fan molts polítics (m'entesto en pensar que no tots, tot i que cada vegada em costa més fer-ho)
Molt bon relat, MAC!!
M'afegeixo als comentaris de fàstic... no pas pel teu relat, Mc, ja ho saps.
Tan ben explicat que es realitat pura i sobretot dura.
Ho havia d'haver fet al revés, primer llegir-te aquí i després anar a prendre un bany de riures al teu enllaç de ca l'Assumpta... hi hauré de tornar. :)
Bon cap de setmana, malgrat tots els alcaldes i polítics...
Osti, a mi, més que fàstic, em fa ràbia. I ja saps perquè!
Però recoi, molt ben escrit, Mac!
Encara que pecant de reiteratiu, només puc dirque ja és ben bé així, ja.
Bon relat, el mon està ple de polítics oportunistes.
El relat és boníssim, Mc, però aquest paio és un cabronàs!
Una abraçada!
i el pitjor de tot no és quan vingui la multinacional... és quan marxi.
Molt bon relat ! oportunistes eccs!
Sigueu comprensius amb aquest pobre home. No veieu que ja no guanyava diners amb requalificacions, havia de buscar-se la vida.
Bon relat!
O**** p***!!! D'acord, m'han vingut tacos molt grossos al cap a l'acabar de llegir. I jo no sóc malparlada, habitualment...!
Però és que... és tan versemblant! Així va el món, collons. Així ens va...
Els "vicis ocults" de qualsevol obra, pot fer mal a la pròpia construcció i a les construccions del costat.
Bon relat!
Gràcies a tots, pels vostres comentaris.
I, en quant al relat, ja sabeu que "qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència"... o no. :-)
Publica un comentari a l'entrada