TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons , Lluna i Sa Lluna "
EL MAGATZEM
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dilluns, d’abril 17, 2023
dilluns, d’abril 10, 2023
Els misteris d'en Mac – Cas 013
013 - EL CAS DEL MARINER D’AIGUA DOLÇA
La frase feta «ser un mariner d’aigua dolça» s’utilitza per referir-se a algú poc habituat al món de la navegació i una de les maneres de reconèixer aquestes persones és pel seu desconeixement de gran part del ric lèxic mariner o, si el coneixen, per utilitzar-lo malament.
En una ocasió, això em va servir per resoldre una de les meves investigacions. Estava seguint la petja d’un sospitós del qual només sabia que intentava passar desapercebut a la zona portuària com si fos un pescador més. Una consulta a les oficines del port, em va permetre saber quins eren els últims mariners que s’havien enrolat a les barques i així vaig poder reduir dràsticament la llista de possibles objectius. Només em va caldre parlar amb cadascun d’aquests individus per trobar qui estava buscant. I no us penseu que els vaig sotmetre a un dur interrogatori ni molt menys, en vaig tenir prou amb fer-los explicar com havia anat la jornada dalt de la barca per descobrir el meu sospitós i confirmar així una altra frase feta de pescadors, aquella que assegura que «el peix per la boca mor».
Us transcric a continuació el relat que em va fer aquell mariner d’aigua dolça i que em va servir per atrapar-lo:
- «Tot i que fa poc temps que treballo en aquest port, ja fa força anys que faig de pescador. No soc pas un d’aquells passerells que quan els dius que la barca va amurada per babord s’han de parar a pensar per quin costat rep el vent perquè es confonen amb l’estribord. Clar que no m’estranya, n’hi ha que són tan inútils que, a terra ferma, tampoc sabrien distingir la seva mà esquerra de la seva mà dreta. Per ser un bon mariner, ho has de portar a la sang. És una feina dura, amb pocs moments de calma. Si puc, just després de salpar, quan ja s’han deixat anar amarres i abans d’arribar al calador, a mi m’agrada quedar-me a proa observant la immensitat de la mar des de davant de la barca mentre avancem a pocs nusos per hora. Però poques vegades puc fer-ho, sempre hi ha coses pendents: s’han de dujar els caps o abarbetar-los, si cal; guarnir els aparells; vigilar la deriva per si fos necessari ajustar el rumb amb l’arjau... i això no és res comparat amb quan arriba la feina de debò. Aquesta nit hem sortit a encerclament. Una vegada detectat el banc de pesca, l’hem rodejat per tots els costats amb la xarxa que hem tancat per la part inferior amb la sàgola fins a formar l’embossament. Després, hem hissat l’art de pesca amb el gigre i, quan hem tingut la xarxa pràcticament recollida, hem iniciat la salabrada per tal de treure del cóp els peixos i deixar-los a bord. En fi, ja ho he dit abans que la pesca és una feina molt dura...»
Amb això en vaig tenir prou per saber que era ell la persona que buscava.
I vosaltres, heu descobert el detall que va delatar-lo com un mariner menys expert del que afirmava ser?
En una ocasió, això em va servir per resoldre una de les meves investigacions. Estava seguint la petja d’un sospitós del qual només sabia que intentava passar desapercebut a la zona portuària com si fos un pescador més. Una consulta a les oficines del port, em va permetre saber quins eren els últims mariners que s’havien enrolat a les barques i així vaig poder reduir dràsticament la llista de possibles objectius. Només em va caldre parlar amb cadascun d’aquests individus per trobar qui estava buscant. I no us penseu que els vaig sotmetre a un dur interrogatori ni molt menys, en vaig tenir prou amb fer-los explicar com havia anat la jornada dalt de la barca per descobrir el meu sospitós i confirmar així una altra frase feta de pescadors, aquella que assegura que «el peix per la boca mor».
Us transcric a continuació el relat que em va fer aquell mariner d’aigua dolça i que em va servir per atrapar-lo:
- «Tot i que fa poc temps que treballo en aquest port, ja fa força anys que faig de pescador. No soc pas un d’aquells passerells que quan els dius que la barca va amurada per babord s’han de parar a pensar per quin costat rep el vent perquè es confonen amb l’estribord. Clar que no m’estranya, n’hi ha que són tan inútils que, a terra ferma, tampoc sabrien distingir la seva mà esquerra de la seva mà dreta. Per ser un bon mariner, ho has de portar a la sang. És una feina dura, amb pocs moments de calma. Si puc, just després de salpar, quan ja s’han deixat anar amarres i abans d’arribar al calador, a mi m’agrada quedar-me a proa observant la immensitat de la mar des de davant de la barca mentre avancem a pocs nusos per hora. Però poques vegades puc fer-ho, sempre hi ha coses pendents: s’han de dujar els caps o abarbetar-los, si cal; guarnir els aparells; vigilar la deriva per si fos necessari ajustar el rumb amb l’arjau... i això no és res comparat amb quan arriba la feina de debò. Aquesta nit hem sortit a encerclament. Una vegada detectat el banc de pesca, l’hem rodejat per tots els costats amb la xarxa que hem tancat per la part inferior amb la sàgola fins a formar l’embossament. Després, hem hissat l’art de pesca amb el gigre i, quan hem tingut la xarxa pràcticament recollida, hem iniciat la salabrada per tal de treure del cóp els peixos i deixar-los a bord. En fi, ja ho he dit abans que la pesca és una feina molt dura...»
Amb això en vaig tenir prou per saber que era ell la persona que buscava.
I vosaltres, heu descobert el detall que va delatar-lo com un mariner menys expert del que afirmava ser?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "
dilluns, d’abril 03, 2023
ARGOTS ADDITIUS
L’ARGOT és un llenguatge eminentment popular volgudament diferent de la llengua estàndard (fins i tot arribant a fer-se incomprensible) usat per un grup de persones molt determinat (certes professions o estaments socials) que l’adopten com a senyal distintiu i, en alguns casos, amb la intenció de no ser entesos pels forans a aquests grups. El lexicògraf anglès H. W. Fowler (1858 – 1933) en va posar de manifest no només la seva naturalesa sinó també alguns dels seus orígens, amb aquesta definició: «Llenguatge producte del plaer que troba la gent jove i faceciosa a jugar amb les paraules i a donar nous noms a les coses i a les accions; uns inventen paraules noves o mutilen o donen diferent aplicació a les ja existents en el seu afany d'originalitat i altres adopten aquests vocables per estar a la moda».
Existeixen diversos procediments per crear el lèxic d’un argot. Mentre que en alguns casos es poden manllevar i adaptar mots o expressions d’idiomes estrangers o d’argots ja existents, en altres ocasions s’utilitzen paraules del llenguatge comú, però canviant-ne el significat (donant-los un sentit figurat diferent de l’habitual) o modificant-ne el significant (tant suprimint-ne alguna part com afegint-ne d’altres). En aquest últim cas és on trobaríem els ARGOTS ADDITIUS tal com ens explica Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000):
Existeixen diversos procediments per crear el lèxic d’un argot. Mentre que en alguns casos es poden manllevar i adaptar mots o expressions d’idiomes estrangers o d’argots ja existents, en altres ocasions s’utilitzen paraules del llenguatge comú, però canviant-ne el significat (donant-los un sentit figurat diferent de l’habitual) o modificant-ne el significant (tant suprimint-ne alguna part com afegint-ne d’altres). En aquest últim cas és on trobaríem els ARGOTS ADDITIUS tal com ens explica Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000):
Algunes de les parles argòtiques més populars funcionen per addició d'elements entre les síl·labes de les paraules convencionals, com ara l'estès 'llenguatge de la P' que permet transformar "Hola, bon dia" en "Hopolapa bopon dipiapa". En espanyol és més comú afegir-hi la síl·laba TI, de manera que "una mañana" esdevé "tiutina timatiñatina". En francès destaca el 'javanais', un argot que inserta l'element parasitari AV: "beau" esdevé "baveau", "gros" "gravos" i "non" "navon". Per la seva banda en slang anglès destaca un argot anomenat 'sandwich' que afegeix mots obscens com una falca entre paraules; així la frase "absolutely irresponsible" pot esdevenir tranquil·lament "absolut-bloody-tely irre-fucking-sponsable".
També el folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", dedica un capítol a aquests ‘llenguatges enigmàtics’ que considera «de veritable enginy i de graciós enrevessament»:
Els jocs que anem a descriure són ja propis dels nois que van a estudi, i no pas dels més petits, sinó dels ja espigats. Quan nosaltres jugàvem, en dèiem «jugar al misteri», i consistia a acceptar una síl·laba determinada, per exemple "fla", i agregar-la darrere de cada síl·laba d’una frase que ens proposéssim dir; per exemple, es tractava de dir l'oració: «Plou i fa sol, les bruixes es pentinen». Si agregàvem a cada síl·laba el nexe "fla", faria així: «Ploufla ifla fafla solfla, lesfla brufla xesfla esfla penfla tifla nenfla» que, dit de pressa, es fa del tot incomprensible.
De vegades eren dues les síl·labes agregades, generalment les dues iguals; per exemple, "pepe", en el qual cas la mateixa frase indicada faria així: «Ploupepe ipepe fapepe solpepe, lespepe brupepe xespepe espepe penpepe tipepe nenpepe».
Encara que sembla que és molt senzill, dit de pressa resulta un bon xic difícil de capir, i si el qui escoltava no ho entenia, la qual cosa passava gairebé sempre si l’oient no era molt destre en el joc, havia de pagar uns cartons, ja estipulats, com a penyora, per la incomprensió. Un altre joc del mateix ordre que el del «Misteri» és el que entre mainada mal anomenàvem «Ves real», això és, «Al revés», invertint l’ordre de les síl·labes, el qual consisteix senzillament a pronunciar els mots tal com són, però invertint l’ordre de les síl·labes, començant per la darrera.
[...]
El «Misteri» era considerat com un joc, i s’hi feien juguesques de bales i cartons; es proposaven converses que havien d’ésser dites amb rapidesa; havia de pagar el qui escoltava, si no ho comprenia, i el qui parlava, si no deslligava prou bé les síl·labes o aplicava els afixos malament, de la qual cosa podia adonar-se el qui escoltava o alguns dels qui, sense prendre part a la facècia, feien d’escoltes. D’una manera indirecta venia a constituir un exercici infantil de gramàtica, car el parlant havia de saber destriar bé les síl·labes, i queia en penyora si no ho feia prou bé; hi havia casos en què es discutia si una conjugació de dues vocals arribava a constituir diftong i, per tant, una sola síl·laba, o bé si no feia joc i, per tant, en resultaven dues. El «Ves real», en canvi, tenia tot un altre caràcter i, sense tenir-se com a un joc, era emprat com a un mitjà de parla secreta.
De vegades eren dues les síl·labes agregades, generalment les dues iguals; per exemple, "pepe", en el qual cas la mateixa frase indicada faria així: «Ploupepe ipepe fapepe solpepe, lespepe brupepe xespepe espepe penpepe tipepe nenpepe».
Encara que sembla que és molt senzill, dit de pressa resulta un bon xic difícil de capir, i si el qui escoltava no ho entenia, la qual cosa passava gairebé sempre si l’oient no era molt destre en el joc, havia de pagar uns cartons, ja estipulats, com a penyora, per la incomprensió. Un altre joc del mateix ordre que el del «Misteri» és el que entre mainada mal anomenàvem «Ves real», això és, «Al revés», invertint l’ordre de les síl·labes, el qual consisteix senzillament a pronunciar els mots tal com són, però invertint l’ordre de les síl·labes, començant per la darrera.
[...]
El «Misteri» era considerat com un joc, i s’hi feien juguesques de bales i cartons; es proposaven converses que havien d’ésser dites amb rapidesa; havia de pagar el qui escoltava, si no ho comprenia, i el qui parlava, si no deslligava prou bé les síl·labes o aplicava els afixos malament, de la qual cosa podia adonar-se el qui escoltava o alguns dels qui, sense prendre part a la facècia, feien d’escoltes. D’una manera indirecta venia a constituir un exercici infantil de gramàtica, car el parlant havia de saber destriar bé les síl·labes, i queia en penyora si no ho feia prou bé; hi havia casos en què es discutia si una conjugació de dues vocals arribava a constituir diftong i, per tant, una sola síl·laba, o bé si no feia joc i, per tant, en resultaven dues. El «Ves real», en canvi, tenia tot un altre caràcter i, sense tenir-se com a un joc, era emprat com a un mitjà de parla secreta.
Com s’ha vist, els ARGOTS ADDITIUS es basen en la velocitat amb que són pronunciats per mantenir la seva característica de ‘llenguatge secret’ i, en conseqüència, no tenen gaire sentit fora d’aquesta dimensió oral perquè quan passen a l’escriptura queden desactivats.
No n’abunden, per tant, gaires exemples literaris i el més destacat seria el que apareix al llibre EXERCICES DE STYLE escrit per Raymond Queneau (1903 - 1976). En aquesta obra, l’autor ens presenta un incident trivial (un jove de coll llarg i amb un barret estrafolari puja a un autobús de la línia S, escridassa un viatger que el trepitja i tot seguit se'n va a seure. Dues hores més tard, el tornen a veure parlant amb un company sobre un botó del seu abric) narrat de 99 maneres diferents i una d’aquestes la va escriure en ‘javanais’, comença així: «Unvin jovur vevers mividin suvur unvin vautobobuvus deveu lava livigneve essève, jeveu vapeverçuvus unvin jeveunovomme vavecunvin lonvong couvou evet unvin chavapoveau envantouvourévé pavar uvune fivicevelle ovau heuveu deveu ruvubanvan...»
Els traductors del llibre al català, Annie Bats i Ramon Lladó, [EXERCICIS D’ESTIL (Quaderns Crema – 1989)] van adaptar aquest text al nostre idioma utilitzant el ‘llenguatge de la P’ i aquest en va ser el resultat:
No n’abunden, per tant, gaires exemples literaris i el més destacat seria el que apareix al llibre EXERCICES DE STYLE escrit per Raymond Queneau (1903 - 1976). En aquesta obra, l’autor ens presenta un incident trivial (un jove de coll llarg i amb un barret estrafolari puja a un autobús de la línia S, escridassa un viatger que el trepitja i tot seguit se'n va a seure. Dues hores més tard, el tornen a veure parlant amb un company sobre un botó del seu abric) narrat de 99 maneres diferents i una d’aquestes la va escriure en ‘javanais’, comença així: «Unvin jovur vevers mividin suvur unvin vautobobuvus deveu lava livigneve essève, jeveu vapeverçuvus unvin jeveunovomme vavecunvin lonvong couvou evet unvin chavapoveau envantouvourévé pavar uvune fivicevelle ovau heuveu deveu ruvubanvan...»
Els traductors del llibre al català, Annie Bats i Ramon Lladó, [EXERCICIS D’ESTIL (Quaderns Crema – 1989)] van adaptar aquest text al nostre idioma utilitzant el ‘llenguatge de la P’ i aquest en va ser el resultat:
Upun dipia capap apal mipigdipia apa lapa plapatapafoporma d’upun aupautopobupus depe lapa lípinipia epessepe, vapaig opobsepervapar upun pepersoponapatgepe apamb upun copoll llaparg quepe dupuipiapa upun baparrepet epenvopoltapat peper upun gapalopó trepenapat epen copomptepes depe cipintapa. Depe sopobtepe, ipinteperpepel·lapà epel sepeu vepeïpí prepetepenepent quepe apaquepest lipi trepepipitjapavapa epels peupeus epexprepessapamepent. Apabapandoponapà ràpapipidapamepent lapa dipiscupussipiopó peper llapançapar-sepe apa sopobrepe upun sepeiepient lliupiurepe.
Apal capap depe dupuepes hoporepes, vapaig topornapar-lopo apa veupeurepe dapavapant l’epestapacipipó depe Saipaint-Lapazaparepe, coponvepersapant apanipimapadapamepent apamb upun apamipic quepe lipi depeiapia depe dipismipinuipuir l'epescopot depel seupeu apabripic fepent-sepe pupujapar epel bopotopó supupeperipiopor depel apabripic epen qüepestipiopó peper apalgupu copompepetepent.
Apal capap depe dupuepes hoporepes, vapaig topornapar-lopo apa veupeurepe dapavapant l’epestapacipipó depe Saipaint-Lapazaparepe, coponvepersapant apanipimapadapamepent apamb upun apamipic quepe lipi depeiapia depe dipismipinuipuir l'epescopot depel seupeu apabripic fepent-sepe pupujapar epel bopotopó supupeperipiopor depel apabripic epen qüepestipiopó peper apalgupu copompepetepent.
 |  |  |
dilluns, de març 27, 2023
Jocs de sobretaula - 011
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
dilluns, de març 20, 2023
Relats Conjunts (març - 2023)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Castell de cartes» (Zinaïda Serebriakova - 1919).
LA REGLA DE TRES (DRAMA EN TRES ACTES)
Protagonistes:
NEL, 7 anys, el fill petit; TEO i ZOE, 9 anys, els bessons; MAX, 13 anys, el fill gran; la MARE i el PARE.
ACTE PRIMER
L’escena transcorre al menjador d’un pis d’aspecte modest. Al centre, hi trobem una taula amb sis cadires. En un dels costats hi ha un sofà i un televisor, ara apagat. Al fons hi veiem dues portes; la de la dreta que dona a la cuina és oberta i amb llum a dins, la de l’esquerra que porta als dormitoris està tancada.
Els quatre germans juguen amb unes cartes damunt la taula del menjador...
MAX: No feu el castell així. Poseu les cartes com us he explicat abans.
TEO i ZOE (que sempre parlen a duo): Mamaaaaaaaaa!! En Max no ens deixa jugar com volem!!
MARE (sortint de la cuina): Ja hi tornem a ser? Que no veieu que estic fent el sopar? No et sembla, Maximilià, que ja ets una mica massa gran per estar sempre molestant als més petits. I, a més, no m’has dit que tenies deures per fer?
MAX: Sí, però no sé resoldre un últim problema de matemàtiques i necessito les cartes per sortir-me’n. Per això els deia que fessin el castell d’una altra manera...
MARE: I no seria millor que li demanessis ajuda al pare, ara que està a punt d’arribar?
MAX: Al pare? Un problema de matemàtiques? Però si ell tots els soluciona amb la regla de tres i en aquest no funciona. Et demanen que si en un castell de tres pisos hi ha quinze cartes, quantes n’hi haurà en un de cinc? I en un de cent? Per la regla de tres, si en tres pisos hi ha quinze cartes, en cinc n’hi hauria d’haver vint-i-cinc i en cent, cinc-centes; però no és veritat.
MARE: A mi no m’atabalis amb càlculs a aquesta hora. De totes maneres, aviat soparem i ja acabaràs els deures després. Vinga, endreceu tot això. Plegueu les cartes i pareu taula.
NEL: Noooo!! Jo volia que acabessin el castell!!
MARE: El meu petitó. T’agraden els castells de cartes, oi?
NEL: No, si volia que l’acabessin és per poder fer-lo caure i fer enfadar els bessons. És molt divertit quan ploren els dos alhora, en estèreo.
ACTE SEGON
L’escena és la mateixa. La família ja ha sopat i la porta de la cuina ara és tancada. El pare i la mare seuen al sofà mirant la televisió. Els tres fills més petits ja han anat a dormir i a la taula només queda en Max que, per fi, ha aconseguit fer un castell de cartes de cinc pisos.
MAX: 40! En cinc pisos hi ha quaranta cartes. Però ni idea de quantes n’hi pot haver en cent pisos...
PARE: Ja has provat de fer una regla de tres?
MAX: Que no, pare! Aquest problema no surt amb una regla de tres, com t’ho haig de dir?
PARE: A la meva època tots els problemes sortien amb una regla de tres. No sé què us ensenyen els mestres d’ara. Bé, sí que ho sé. [alçant el to] Només bestieses, us ensenyen!!
MARE: No cridis, amor, que despertaràs els nens.
Com si ho hagués sentit, en Nel obre la porta dels dormitoris i esquitllant-se per darrere del seu germà gran, li tira per terra tot el castell de cartes. La mare que ho ha vist, el renya.
MARE: Què fas, Nel? Mira que ets dolent!!
MAX: No el renyis, mare. No em molesta i jo ja havia acabat amb les cartes.
NEL: No t’enfades, tete?
MAX: No, baldufa, no m’enfado. Estic massa capficat amb aquest problema...
NEL: Un problema? Vols que t’ajudi a resoldre’l?
MAX: No podràs, ets massa petit. És de números i molt difícil. Mira, veuràs com no entens res...
Divertit, en Max fa seure el seu germà petit a la falda i li ensenya els càlculs de la seva llibreta. Els pares, que no es volen perdre per on els sortirà el menut, s’aixequen del sofà i s’acosten també a la taula. En Nel es mira els comptes mostrant un gran interès i quan acaba es torna a dirigir al seu germà.
NEL: Ja veig on t’equivoques. Ho hauries de plantejar com una sèrie numèrica, si t’hi fixes veuràs que un castell d’un pis el formen 2 cartes; per fer un segon pis, hem d’afegir 5 noves cartes; per fer-ne tres, cal sumar 8 cartes més i així successivament comprovem que les cartes que afegim en cada pis formen una successió que augmenta de tres en tres. Per tant, i aplicant les propietats de la suma d’una progressió aritmètica, en aquest cas podem calcular que un castell de N pisos tindria un total de [3·((n·(n+1))/2) – n] cartes. D’aquesta fórmula obtenim que en un castell de 100 pisos hi ha 15050 cartes. No era tan difícil, tete. Mare, em portes al llit...
La mare s’emporta el nen sense dir res. En Max i el pare es miren amb la boca oberta també sense saber què dir.
ACTE TERCER
L’escena s’ha traslladat al dormitori del matrimoni. El pare i la mare són al llit; però l’home, inquiet, no dorm. Finalment, s’incorpora i encén el llum.
PARE: M’has de dir la veritat, Maria. No cal fer una regla de tres per saber que m’has fet el salt, aquest nen no pot ser meu. Confessa-ho!! M’has posat les banyes amb el matemàtic del tercer, oi?
NEL, 7 anys, el fill petit; TEO i ZOE, 9 anys, els bessons; MAX, 13 anys, el fill gran; la MARE i el PARE.
ACTE PRIMER
L’escena transcorre al menjador d’un pis d’aspecte modest. Al centre, hi trobem una taula amb sis cadires. En un dels costats hi ha un sofà i un televisor, ara apagat. Al fons hi veiem dues portes; la de la dreta que dona a la cuina és oberta i amb llum a dins, la de l’esquerra que porta als dormitoris està tancada.
Els quatre germans juguen amb unes cartes damunt la taula del menjador...
MAX: No feu el castell així. Poseu les cartes com us he explicat abans.
TEO i ZOE (que sempre parlen a duo): Mamaaaaaaaaa!! En Max no ens deixa jugar com volem!!
MARE (sortint de la cuina): Ja hi tornem a ser? Que no veieu que estic fent el sopar? No et sembla, Maximilià, que ja ets una mica massa gran per estar sempre molestant als més petits. I, a més, no m’has dit que tenies deures per fer?
MAX: Sí, però no sé resoldre un últim problema de matemàtiques i necessito les cartes per sortir-me’n. Per això els deia que fessin el castell d’una altra manera...
MARE: I no seria millor que li demanessis ajuda al pare, ara que està a punt d’arribar?
MAX: Al pare? Un problema de matemàtiques? Però si ell tots els soluciona amb la regla de tres i en aquest no funciona. Et demanen que si en un castell de tres pisos hi ha quinze cartes, quantes n’hi haurà en un de cinc? I en un de cent? Per la regla de tres, si en tres pisos hi ha quinze cartes, en cinc n’hi hauria d’haver vint-i-cinc i en cent, cinc-centes; però no és veritat.
MARE: A mi no m’atabalis amb càlculs a aquesta hora. De totes maneres, aviat soparem i ja acabaràs els deures després. Vinga, endreceu tot això. Plegueu les cartes i pareu taula.
NEL: Noooo!! Jo volia que acabessin el castell!!
MARE: El meu petitó. T’agraden els castells de cartes, oi?
NEL: No, si volia que l’acabessin és per poder fer-lo caure i fer enfadar els bessons. És molt divertit quan ploren els dos alhora, en estèreo.
ACTE SEGON
L’escena és la mateixa. La família ja ha sopat i la porta de la cuina ara és tancada. El pare i la mare seuen al sofà mirant la televisió. Els tres fills més petits ja han anat a dormir i a la taula només queda en Max que, per fi, ha aconseguit fer un castell de cartes de cinc pisos.
MAX: 40! En cinc pisos hi ha quaranta cartes. Però ni idea de quantes n’hi pot haver en cent pisos...
PARE: Ja has provat de fer una regla de tres?
MAX: Que no, pare! Aquest problema no surt amb una regla de tres, com t’ho haig de dir?
PARE: A la meva època tots els problemes sortien amb una regla de tres. No sé què us ensenyen els mestres d’ara. Bé, sí que ho sé. [alçant el to] Només bestieses, us ensenyen!!
MARE: No cridis, amor, que despertaràs els nens.
Com si ho hagués sentit, en Nel obre la porta dels dormitoris i esquitllant-se per darrere del seu germà gran, li tira per terra tot el castell de cartes. La mare que ho ha vist, el renya.
MARE: Què fas, Nel? Mira que ets dolent!!
MAX: No el renyis, mare. No em molesta i jo ja havia acabat amb les cartes.
NEL: No t’enfades, tete?
MAX: No, baldufa, no m’enfado. Estic massa capficat amb aquest problema...
NEL: Un problema? Vols que t’ajudi a resoldre’l?
MAX: No podràs, ets massa petit. És de números i molt difícil. Mira, veuràs com no entens res...
Divertit, en Max fa seure el seu germà petit a la falda i li ensenya els càlculs de la seva llibreta. Els pares, que no es volen perdre per on els sortirà el menut, s’aixequen del sofà i s’acosten també a la taula. En Nel es mira els comptes mostrant un gran interès i quan acaba es torna a dirigir al seu germà.
NEL: Ja veig on t’equivoques. Ho hauries de plantejar com una sèrie numèrica, si t’hi fixes veuràs que un castell d’un pis el formen 2 cartes; per fer un segon pis, hem d’afegir 5 noves cartes; per fer-ne tres, cal sumar 8 cartes més i així successivament comprovem que les cartes que afegim en cada pis formen una successió que augmenta de tres en tres. Per tant, i aplicant les propietats de la suma d’una progressió aritmètica, en aquest cas podem calcular que un castell de N pisos tindria un total de [3·((n·(n+1))/2) – n] cartes. D’aquesta fórmula obtenim que en un castell de 100 pisos hi ha 15050 cartes. No era tan difícil, tete. Mare, em portes al llit...
La mare s’emporta el nen sense dir res. En Max i el pare es miren amb la boca oberta també sense saber què dir.
ACTE TERCER
L’escena s’ha traslladat al dormitori del matrimoni. El pare i la mare són al llit; però l’home, inquiet, no dorm. Finalment, s’incorpora i encén el llum.
PARE: M’has de dir la veritat, Maria. No cal fer una regla de tres per saber que m’has fet el salt, aquest nen no pot ser meu. Confessa-ho!! M’has posat les banyes amb el matemàtic del tercer, oi?
TELÓ
dilluns, de març 13, 2023
Els misteris d'en Mac – Cas 012
012 - EL CAS DE LA XINESA DESAPAREGUDA
Avui us parlaré d’un cas amb ‘connexions internacionals’. Fa temps, un despatx de detectius xinesos es van posar en contacte amb mi per demanar-me que els ajudés en una investigació. Buscaven, per encàrrec dels seus pares, una noia nascuda a Wuhan (estic parlant d’abans que aquesta ciutat es fes famosa per ser l’epicentre de la COVID-19) que havia vingut a Catalunya feia uns anys i de la qual havien perdut el contacte. L’única pista era la seva última adreça on semblava que ja no hi vivia.
Vaig començar, doncs, per allí. Efectivament, la noia ja no vivia en aquella casa, però hi vaig trobar una veïna que la recordava. Em va explicar que havia tingut alguns problemes (que, segons ella, no venien al cas) que la van obligar a marxar i, fins i tot, a canviar-se el nom per intentar començar de nou en un altre lloc. La dona no sabia com es deia ara la seva antiga veïna i tampoc on havia anat exactament, malgrat que li sonava que en alguna ocasió li havia parlat d’una població concreta de la costa catalana.
El cas es complicava. Sense saber-ne el nom actual, l’opció de consultar el padró municipal quedava anul·lada i la recerca es tornava com buscar una agulla en un paller amb l’afegitó que tampoc estava segur que aquell poble que m’havien dit fos el correcte. Malgrat tot, no soc dels que llancen la tovallola abans de provar-ho i m’hi vaig dirigir per fer una mica de treball de camp. En aquella població, com en moltes altres de Catalunya, vaig trobar-hi diversos basars, restaurants, bars i perruqueries regentats per xinesos. Seria qüestió de passar per cadascun d’aquests establiments i preguntar si algú coneixia la dona que estava buscant. Si no descobria res, almenys els meus xinesos no em podrien dir que no ho havia intentat.
Com que em convenia una tallada de cabells, vaig aprofitar l’avinentesa i vaig començar per la perruqueria Yan-Yan...
- Bones tardes. Què desitja? -em va dir, molt amablement, la perruquera quan hi vaig entrar-
- Tallar-me els cabells i fer-li unes preguntes. -vaig contestar jo-
Després de fer-me seure, cobrir-me amb aquella capa que sembla un llençol i preguntar-me com volia el tallat, de seguida es va posar a la feina... i jo també.
- Estic buscant una dona anomenada Mei Ling, tot i que segurament ara utilitza un altre nom. -li vaig dir-. Sé que abans vivia a la capital, però que va decidir traslladar-se a causa d’alguns problemes i sembla que va venir a aquest poble...
- I per què la busca? -va interrompre’m ella, amb un to menys amable que abans-
- És un encàrrec dels seus pares que n’han perdut el contacte.
- Però també s’ha de respectar la intimitat de les persones, no? Vull dir que si aquesta dona no es comunica amb Wuhan potser és perquè no vol parlar amb la seva família. Cada casa és un món i no ens hi hauríem de ficar, no troba?... Ho sento, no soc ningú per dir-li com ha de fer la seva feina i, de totes maneres, no puc ajudar-lo perquè no conec de res aquesta dona que diu. Em sap greu, però haurà de continuar buscant.
- Em sembla que s’equivoca en això que em caldrà continuar buscant, però té raó en tota la resta. En el meu descàrrec, he de dir que ja tenia pensat demanar el consentiment de la interessada abans de facilitar les seves noves dades als meus clients. Així que no pateixi, no els diré que ara vostè fa de perruquera en aquest poble ni quin nou nom fa servir. Al meu informe només constarà que l’he trobada i que ja es posarà en contacte amb la seva família quan ho cregui convenient...
Sabeu com vaig descobrir que la perruquera era la dona que estava buscant?
Vaig començar, doncs, per allí. Efectivament, la noia ja no vivia en aquella casa, però hi vaig trobar una veïna que la recordava. Em va explicar que havia tingut alguns problemes (que, segons ella, no venien al cas) que la van obligar a marxar i, fins i tot, a canviar-se el nom per intentar començar de nou en un altre lloc. La dona no sabia com es deia ara la seva antiga veïna i tampoc on havia anat exactament, malgrat que li sonava que en alguna ocasió li havia parlat d’una població concreta de la costa catalana.
El cas es complicava. Sense saber-ne el nom actual, l’opció de consultar el padró municipal quedava anul·lada i la recerca es tornava com buscar una agulla en un paller amb l’afegitó que tampoc estava segur que aquell poble que m’havien dit fos el correcte. Malgrat tot, no soc dels que llancen la tovallola abans de provar-ho i m’hi vaig dirigir per fer una mica de treball de camp. En aquella població, com en moltes altres de Catalunya, vaig trobar-hi diversos basars, restaurants, bars i perruqueries regentats per xinesos. Seria qüestió de passar per cadascun d’aquests establiments i preguntar si algú coneixia la dona que estava buscant. Si no descobria res, almenys els meus xinesos no em podrien dir que no ho havia intentat.
Com que em convenia una tallada de cabells, vaig aprofitar l’avinentesa i vaig començar per la perruqueria Yan-Yan...
- Bones tardes. Què desitja? -em va dir, molt amablement, la perruquera quan hi vaig entrar-
- Tallar-me els cabells i fer-li unes preguntes. -vaig contestar jo-
Després de fer-me seure, cobrir-me amb aquella capa que sembla un llençol i preguntar-me com volia el tallat, de seguida es va posar a la feina... i jo també.
- Estic buscant una dona anomenada Mei Ling, tot i que segurament ara utilitza un altre nom. -li vaig dir-. Sé que abans vivia a la capital, però que va decidir traslladar-se a causa d’alguns problemes i sembla que va venir a aquest poble...
- I per què la busca? -va interrompre’m ella, amb un to menys amable que abans-
- És un encàrrec dels seus pares que n’han perdut el contacte.
- Però també s’ha de respectar la intimitat de les persones, no? Vull dir que si aquesta dona no es comunica amb Wuhan potser és perquè no vol parlar amb la seva família. Cada casa és un món i no ens hi hauríem de ficar, no troba?... Ho sento, no soc ningú per dir-li com ha de fer la seva feina i, de totes maneres, no puc ajudar-lo perquè no conec de res aquesta dona que diu. Em sap greu, però haurà de continuar buscant.
- Em sembla que s’equivoca en això que em caldrà continuar buscant, però té raó en tota la resta. En el meu descàrrec, he de dir que ja tenia pensat demanar el consentiment de la interessada abans de facilitar les seves noves dades als meus clients. Així que no pateixi, no els diré que ara vostè fa de perruquera en aquest poble ni quin nou nom fa servir. Al meu informe només constarà que l’he trobada i que ja es posarà en contacte amb la seva família quan ho cregui convenient...
Sabeu com vaig descobrir que la perruquera era la dona que estava buscant?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "
dilluns, de març 06, 2023
SESQUIPEDALISME
El terme SESQUIPEDALISME fa referència a la tendència a l’ús de paraules innecessàriament llargues amb la intenció de donar ampul·lositat al discurs. Aquestes ‘paraules allargades’ acostumen a aparèixer en publicitat, als mitjans de comunicació i en el llenguatge burocràtic o polític on, sovint, sembla més important com es diuen les coses que no el que realment s’està dient. El resultat són uns textos excessivament feixucs i difícils d’entendre, però que ‘sonen’ molt bé perquè, com va dir G. K. Chesterton (1874-1936): «Tant se val què diguis mentre ho diguis amb paraules llargues i cara llarga».
Etimològicament, aquesta denominació és la unió del prefix «sesqui-» (una vegada i mitja) i «pedalis» (peu) i el seu origen s’atribueix al poeta llatí Horaci (65 aC – 8 aC) que a la seva ARS POETICA va escriure: «Proicit ampullas et sesquipedalia verba» [Llança les paraules ampul·loses i llargues (d’un peu i mig)] recomanant als autors teatrals que, en les seves tragèdies, evitessin posar en boca dels protagonistes unes paraules excessivament llargues i grandiloqüents perquè amb elles, en comptes d’arribar al cor dels espectadors, només aconseguien allunyar-se’n.
Aquests mots sesquipedàlics (també anomenats «arxisíl·labs» o «arxipolisíl·labs») es creen, generalment, afegint a una paraula preexistent un sufix sense valor real i que, per tant, no aporta res més enllà d’allargar-la. Uns exemples serien termes com: «inicialitzar», «obligatorietat», «comptabilitzar», «problemàtica» o «conflictivitat» que podrien perfectament substituir-se pels més breus: «iniciar», «obligació», «comptar», «problema» o «conflicte». Des d’un altre punt de vista, també podríem incloure l’ús d’alguns neologismes, sobretot de l’àmbit científic o tècnic, formats aglutinant diversos conceptes i que, per tant, consten de moltes lletres. Com, per exemple, «ciclopentanperhidrofenantrè», un compost de química orgànica amb 27 lletres i 10 síl·labes.
En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) proposa l’anomenat «coeficient sesqui» que ens permetria calcular el grau de sesquipedalisme d’un text concret dividint-ne el nombre total de síl·labes pel nombre de mots que conté. El mateix Màrius Serra va proposar des de la seva columna d’enigmística al diari AVUI del 13/05/1999 que els lectors elaboressin textos sesquipedàlics i el 15/07/1999 es va publicar una frase enviada per l'escriptor i metge Albert Figueras que, amb 10 paraules i 63 síl·labes, aconseguia el rècord obtenint un coeficient sesqui de 6,3: "Requereixo estenodactilografia -adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca- hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora".
Etimològicament, aquesta denominació és la unió del prefix «sesqui-» (una vegada i mitja) i «pedalis» (peu) i el seu origen s’atribueix al poeta llatí Horaci (65 aC – 8 aC) que a la seva ARS POETICA va escriure: «Proicit ampullas et sesquipedalia verba» [Llança les paraules ampul·loses i llargues (d’un peu i mig)] recomanant als autors teatrals que, en les seves tragèdies, evitessin posar en boca dels protagonistes unes paraules excessivament llargues i grandiloqüents perquè amb elles, en comptes d’arribar al cor dels espectadors, només aconseguien allunyar-se’n.
Aquests mots sesquipedàlics (també anomenats «arxisíl·labs» o «arxipolisíl·labs») es creen, generalment, afegint a una paraula preexistent un sufix sense valor real i que, per tant, no aporta res més enllà d’allargar-la. Uns exemples serien termes com: «inicialitzar», «obligatorietat», «comptabilitzar», «problemàtica» o «conflictivitat» que podrien perfectament substituir-se pels més breus: «iniciar», «obligació», «comptar», «problema» o «conflicte». Des d’un altre punt de vista, també podríem incloure l’ús d’alguns neologismes, sobretot de l’àmbit científic o tècnic, formats aglutinant diversos conceptes i que, per tant, consten de moltes lletres. Com, per exemple, «ciclopentanperhidrofenantrè», un compost de química orgànica amb 27 lletres i 10 síl·labes.
En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) proposa l’anomenat «coeficient sesqui» que ens permetria calcular el grau de sesquipedalisme d’un text concret dividint-ne el nombre total de síl·labes pel nombre de mots que conté. El mateix Màrius Serra va proposar des de la seva columna d’enigmística al diari AVUI del 13/05/1999 que els lectors elaboressin textos sesquipedàlics i el 15/07/1999 es va publicar una frase enviada per l'escriptor i metge Albert Figueras que, amb 10 paraules i 63 síl·labes, aconseguia el rècord obtenint un coeficient sesqui de 6,3: "Requereixo estenodactilografia -adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca- hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora".
La creació de frases amb sentit que tinguin el coeficient "sesqui" com més elevat millor seria un dels usos ludolingüístics del sesquipedalisme. Un altre seria la recerca del mot més llarg de cada llengua.
El català no és un idioma que es caracteritzi per tenir paraules massa llargues. Al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC2) el rècord se l’emporten dos mots amb 22 lletres cadascun: «anticonstitucionalment» (22/9) i «tetrabromofluoresceïna» (22/10). Fora dels diccionaris generals podem trobar usos periodístics de conceptes com ara «desinstitucionalització» (23/11) o «desinternacionalització» (23/11) i també termes científics de l’estil de «contraimmunoelectroforesi» (25/11) i «psiconeuroimmunoendocrinologia» (30 lletres / 14 síl·labes), per exemple.
La paraula més llarga del món seria la denominació química de la proteïna més gran, la titina. Un terme anglès que té ni més ni menys que 189.819 lletres i que tardaríem diverses hores a llegir (en l’hipotètic cas que ens obliguessin a fer-ho).
De totes maneres, els lexicògrafs no consideren aquestes nomenclatures químiques com a paraules sinó com a fórmules verbals i, per això, el Llibre Guinnes dels Rècords atorga el títol de paraula més llarga a un mot sànscrit de 195 caràcters (en el nostre alfabet, equivaldrien a 428 lletres) que és en realitat una descripció d’una regió de l’Índia anomenada Tamil Nadu.
En alfabet llatí, el rècord de l’indret amb el nom més llarg del món se l’emporta, amb un total de 85 lletres, el turó de Nova Zelanda: «Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukakapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu» que es tradueix com: «El cim on Tamatea, l’home amb genolls grans, l’agrimensor, l'escalador de muntanyes, el caminant que ha viatjat fins aquí, va tocar la flauta per a la seva estimada».
El català no és un idioma que es caracteritzi per tenir paraules massa llargues. Al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC2) el rècord se l’emporten dos mots amb 22 lletres cadascun: «anticonstitucionalment» (22/9) i «tetrabromofluoresceïna» (22/10). Fora dels diccionaris generals podem trobar usos periodístics de conceptes com ara «desinstitucionalització» (23/11) o «desinternacionalització» (23/11) i també termes científics de l’estil de «contraimmunoelectroforesi» (25/11) i «psiconeuroimmunoendocrinologia» (30 lletres / 14 síl·labes), per exemple.
La paraula més llarga del món seria la denominació química de la proteïna més gran, la titina. Un terme anglès que té ni més ni menys que 189.819 lletres i que tardaríem diverses hores a llegir (en l’hipotètic cas que ens obliguessin a fer-ho).
De totes maneres, els lexicògrafs no consideren aquestes nomenclatures químiques com a paraules sinó com a fórmules verbals i, per això, el Llibre Guinnes dels Rècords atorga el títol de paraula més llarga a un mot sànscrit de 195 caràcters (en el nostre alfabet, equivaldrien a 428 lletres) que és en realitat una descripció d’una regió de l’Índia anomenada Tamil Nadu.
En alfabet llatí, el rècord de l’indret amb el nom més llarg del món se l’emporta, amb un total de 85 lletres, el turó de Nova Zelanda: «Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukakapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu» que es tradueix com: «El cim on Tamatea, l’home amb genolls grans, l’agrimensor, l'escalador de muntanyes, el caminant que ha viatjat fins aquí, va tocar la flauta per a la seva estimada».
Si obviem els topònims, els compostos químics i altres mots tècnics poc utilitzats per centrar-nos en paraules més o menys quotidianes recollides en un diccionari, tindríem que en anglès la paraula més llarga és «Pneumonoultramicroscopicsilicovolcanoconiosis» (45 lletres), en alemany «Kraftfahrzeughaftpflichtversicherung» (36 lletres), en portuguès «anticonstitucionalissimamente» (29 lletres), en italià «precipitevolissimevolmente» (26 lletres), en francès «anticonstitutionnellement» (25 lletres) i en espanyol «electroencefalografista» (23 lletres).
Cal dir que hi ha idiomes amb més facilitat que d’altres per a crear paraules molt llargues, un exemple seria l’islandès una llengua flexiva que té com a paraula més llarga: «Vaðlaheiðarvegavinnuverkfærageymsluskúraútidyralyklakippuhringur», un mot de 64 lletres que, literalment, significa «Clauer per a la clau exterior d'un cobert de treballadors de la carretera en un aiguamoll anomenat Vaðlaheiði». En l’extrem contrari es troben les llengües aïllants on pràcticament no es dona flexió morfològica, un exemple seria l’idioma vietnamita el morfema més llarg del qual és «nghiêng» (inclinat) de només 7 lletres.
Esperant que aquest post no us hagi provocat «hipopotomonstrosesquipedaliofòbia» (una llarga paraula de 33 lletres molt adient per indicar la fòbia a les paraules llargues), posaré el punt final amb una paraula de poders meravellosos que només la diuen els més grans i els més famosos. Evidentment, em refereixo a la conegudíssima «supercalifragilisticexpialidocious» (34 lletres) que és el títol d’una de les cançons de MARY POPPINS, la pel·lícula de Disney del 1964. L’any següent, Salvador Escamilla (1931 – 2008) en va treure la versió catalana titulada «Supercalifragilisticexpialidosos» (32 lletres) que podeu escoltar a continuació:
Cal dir que hi ha idiomes amb més facilitat que d’altres per a crear paraules molt llargues, un exemple seria l’islandès una llengua flexiva que té com a paraula més llarga: «Vaðlaheiðarvegavinnuverkfærageymsluskúraútidyralyklakippuhringur», un mot de 64 lletres que, literalment, significa «Clauer per a la clau exterior d'un cobert de treballadors de la carretera en un aiguamoll anomenat Vaðlaheiði». En l’extrem contrari es troben les llengües aïllants on pràcticament no es dona flexió morfològica, un exemple seria l’idioma vietnamita el morfema més llarg del qual és «nghiêng» (inclinat) de només 7 lletres.
Esperant que aquest post no us hagi provocat «hipopotomonstrosesquipedaliofòbia» (una llarga paraula de 33 lletres molt adient per indicar la fòbia a les paraules llargues), posaré el punt final amb una paraula de poders meravellosos que només la diuen els més grans i els més famosos. Evidentment, em refereixo a la conegudíssima «supercalifragilisticexpialidocious» (34 lletres) que és el títol d’una de les cançons de MARY POPPINS, la pel·lícula de Disney del 1964. L’any següent, Salvador Escamilla (1931 – 2008) en va treure la versió catalana titulada «Supercalifragilisticexpialidosos» (32 lletres) que podeu escoltar a continuació:
 |
|  |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)