Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquesta imatge de "L'Oncle Sam" (Pòster de reclutament, personificació dels EUA - 1917)
SOM-HI!
Ho he de fer!. El meu país em necessita i no me'n puc desentendre. Tots els meus amics ja s'han allistat i als de casa també els sembla bé. Tant que, fins i tot, m'han animat a fer-ho.
Però no puc!. Aquí em teniu, plantat com un imbècil a la porta de la caserna de reclutament totalment incapaç d'entrar-hi. Fa hores que passejo per aquest carrer, sense atrevir-me a fer el pas decisiu per allistar-me. Imagineu quina cara dec fer, que ha arribat a sortir el sergent de guàrdia per dir-me que no patís, que és normal tenir por abans d'allistar-se i que, si no ho tenia clar, podia tornar un altre dia. M'ha explicat que només els bojos no tenen por de la guerra i que ningú em consideraria un covard si deixo passar uns dies abans de fer el pas. Torna a casa, m'ha dit amablement, i veuràs com de seguida entendràs que el teu país et necessita, t'adonaràs de la importància del què estem fent, del què tu mateix pots ajudar a fer i aleshores no et costarà gens superar aquesta por i faràs el que cal, convençut de fer-ho.
No he sabut què dir-li perquè té tota la raó però, alhora, no sap de què parla. És veritat que tinc por i que és aquesta por el què m'impedeix fer l'últim pas per entrar a la caserna de reclutament. Però no és veritat que em faci por anar a la guerra. Bé, si que me'n fa però no és això el què no em permet allistar-me perquè d'aquesta por ja n'he parlat amb els pares i amb els amics i també m'he passat més d'una nit en vetlla rumiant abastament sobre la importància del què anem a fer i sé de sobres que cal fer-ho, n'estic ben convençut d'això. Però com li dic al sergent que no cal que reflexioni sobre el que m'ha dit perquè ja ho he fet, que no és l'haver d'anar a la guerra el què em fa por i m'impedeix allistar-me?. Com li explico que el què no em permet entrar a la caserna, el què de veritat em fa por... és aquest avi del barret ple d'estrelles que em mira fixament i m'assenyala amb el dit?.
Però no puc!. Aquí em teniu, plantat com un imbècil a la porta de la caserna de reclutament totalment incapaç d'entrar-hi. Fa hores que passejo per aquest carrer, sense atrevir-me a fer el pas decisiu per allistar-me. Imagineu quina cara dec fer, que ha arribat a sortir el sergent de guàrdia per dir-me que no patís, que és normal tenir por abans d'allistar-se i que, si no ho tenia clar, podia tornar un altre dia. M'ha explicat que només els bojos no tenen por de la guerra i que ningú em consideraria un covard si deixo passar uns dies abans de fer el pas. Torna a casa, m'ha dit amablement, i veuràs com de seguida entendràs que el teu país et necessita, t'adonaràs de la importància del què estem fent, del què tu mateix pots ajudar a fer i aleshores no et costarà gens superar aquesta por i faràs el que cal, convençut de fer-ho.
No he sabut què dir-li perquè té tota la raó però, alhora, no sap de què parla. És veritat que tinc por i que és aquesta por el què m'impedeix fer l'últim pas per entrar a la caserna de reclutament. Però no és veritat que em faci por anar a la guerra. Bé, si que me'n fa però no és això el què no em permet allistar-me perquè d'aquesta por ja n'he parlat amb els pares i amb els amics i també m'he passat més d'una nit en vetlla rumiant abastament sobre la importància del què anem a fer i sé de sobres que cal fer-ho, n'estic ben convençut d'això. Però com li dic al sergent que no cal que reflexioni sobre el que m'ha dit perquè ja ho he fet, que no és l'haver d'anar a la guerra el què em fa por i m'impedeix allistar-me?. Com li explico que el què no em permet entrar a la caserna, el què de veritat em fa por... és aquest avi del barret ple d'estrelles que em mira fixament i m'assenyala amb el dit?.
