La PAREMIOLOGIA és la branca de la lingüística dedicada a la recopilació, classificació i anàlisi de les PARÈMIES, un terme que engloba qualsevol expressió breu de caràcter tradicional que transmet una saviesa popular, un consell, una veritat universal o una observació sobre la vida quotidiana. Aquestes expressions, sovint metafòriques o simbòliques, es transmeten de generació en generació perquè són fàcils de recordar gràcies a la seva simplicitat i concisió i, en conseqüència, el seu estudi permet entendre millor la cultura, el folklore i la idiosincràsia d'una comunitat.
Sobre això, us copio a continuació alguns fragments del pròleg que Joan Amades va escriure per al seu llibre REFRANYER CATALÀ COMENTAT (Editorial Selecta – 1951), on el folklorista català reflexiona sobre l’estudi de l’origen i el significat de les parèmies:
Sobre això, us copio a continuació alguns fragments del pròleg que Joan Amades va escriure per al seu llibre REFRANYER CATALÀ COMENTAT (Editorial Selecta – 1951), on el folklorista català reflexiona sobre l’estudi de l’origen i el significat de les parèmies:
Des de molts anys ens hem sentit interessats per l'estudi del proverbi, per la penetració del seu clar i just significat i també pel seu origen fins on sigui possible d’escatir-lo. La gran majoria de proverbis, sobretot els de caient més sentenciós i elevat, pertanyen al fons comú de la cultura de tots els països i són com una sublimació de l’esperit humà perpetuada a través de múltiples generacions i civilitzacions variades i viuen profundament en el més amagat replec de l'ànima humana. Cada poble, però, els dóna una fesomia i un gir especial acordat amb la seva psicologia i adaptat a la seva parla, per la qual cosa en cada cultura els proverbis prenen un aspecte i un caràcter propis i especials sense deixar de contenir el sentit universal. Al costat dels grans proverbis, comuns a totes les llengües, n’hi ha un bon nombre de més humils, que sovint no enclouen la valor sentenciosa i moral dels més estesos però que no deixen d’estar posseïts d'una gràcia singular de gran valor moral i educativa. propis de cada poble i de cada llengua. Com una extensió del gran proverbi, existeixen, així mateix, un gran nombre de petites frases i formes lingüístiques de sentit proverbial: modismes, comparances i girs especials que poques vegades volen dir el que signifiquen els mots que els formen, en el seu recte sentit.
[...]
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n’adoni.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s’independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com: "qui posarà el cascavell al gat?"; "la raó és dóna a un gos, si la té"; "paga, que és gata"; "salta, borni, que hi ha un rec"; "entorna-te'n al llit, que això és la lluna". De vegades la frase no té origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d’aquesta, tal com ocorre en les frases: "el miracle de Mahoma"; "fer l’ase d’en Mora"; "dotzena de frare"; "la setmana dels tres dijous", etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: "Semblar que hem menjat tots dos en un plat"; "el qui roda l'ast és el qui no en tast"; "passar una nit en blanc"; "engegar al botavant"; "passar Bòria avall", i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: "A perdiu per barba" i "peti qui peti"; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, "Caixa o faixa"; a Juli Cèsar, "Val més ser el primer aquí que el segon a Roma", etc.
Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d’un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. ¿Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? ¿Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? ¿Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? ¿Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.
[...]
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n’adoni.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s’independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com: "qui posarà el cascavell al gat?"; "la raó és dóna a un gos, si la té"; "paga, que és gata"; "salta, borni, que hi ha un rec"; "entorna-te'n al llit, que això és la lluna". De vegades la frase no té origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d’aquesta, tal com ocorre en les frases: "el miracle de Mahoma"; "fer l’ase d’en Mora"; "dotzena de frare"; "la setmana dels tres dijous", etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: "Semblar que hem menjat tots dos en un plat"; "el qui roda l'ast és el qui no en tast"; "passar una nit en blanc"; "engegar al botavant"; "passar Bòria avall", i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: "A perdiu per barba" i "peti qui peti"; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, "Caixa o faixa"; a Juli Cèsar, "Val més ser el primer aquí que el segon a Roma", etc.
Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d’un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. ¿Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? ¿Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? ¿Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? ¿Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.
El mot PARÈMIA prové del terme grec clàssic "παροιμία" [paroimía] que està format pel prefix "παρά" [para- = al costat, a la manera de] i el mot "οἴμη" [oímē = recitat, relat / oimos = camí]. Etimològicament, doncs, podríem entendre’l com «allò que es diu al llarg del camí» o «allò que integra el que diem, que en forma part». Aquest últim sentit no difereix gaire del significat de refrany a l'Edat Mitjana, quan aquest mot es feia servir per referir-se als versos repetits en un poema o a la tornada en una cançó.
Una parèmia és una unitat fraseològica constituïda per un enunciat breu i sentenciós, que s'ha fixat en la parla i que forma part del conjunt sociocultural d'una comunitat. Aquesta denominació és un hiperònim, un mot de significat genèric que designa les diferents unitats lingüístiques que componen l'extens univers de la paremiologia que engloba termes com: REFRANY, PROVERBI, MÀXIMA, SENTÈNCIA, ADAGI, DITA, AFORISME o FRASE FETA, entre d'altres.
Aquesta multitud de conceptes que sovint es confonen entre ells, dificulta la classificació de les parèmies que se sol fer aplicant criteris diversos com la seva naturalesa, la morfologia o la semàntica, per exemple. En aquest sentit, els paremiòlegs Julia Sevilla i Carlos Alberto Crida aposten per una primera gran divisió que vindria determinada pel seu origen (conegut o anònim) i el seu ús (culte o popular). Aquesta proposta ens donaria dos grans grups primordials:
A) PARÈMIES D'ORIGEN CONEGUT I ÚS PREFERENTMENT CULTE que vindrien a ser, en part, citacions en el sentit que es tracta d’enunciats trets de textos escrits o de fragments parlats posats en boca d'algú i poden tenir una procedència molt variada: la Bíblia, el món grecollatí, la literatura, la història, la propaganda política o comercial, etc. Aquí entrarien els PROVERBIS i els AFORISMES (amb els seus sinònims: MÀXIMES, APOTEGMES i SENTÈNCIES)
B) PARÈMIES D’ORIGEN ANÒNIM I US PREFERENTMENT POPULAR que són els enunciats sentenciosos d’origen desconegut, transmesos generalment per la tradició oral. Els més destacats són els REFRANYS i les FRASES FETES. També s’inclourien en aquest grup altres variants com les FRASES i LOCUCIONS PROVERBIALS (que es diferencien dels refranys per la seva estructura oracional) o els DIALOGISMES (quan s’expressen en forma de diàleg).
Basant-nos en això, podem fer un repàs a les principals categories de parèmies:
A-1. PROVERBI
Enunciat sentenciós d’origen conegut caracteritzat per la procedència culta, l'antiguitat i, sovint, el to greu. Segons el seu origen tenim els:
- Bíblics, que són considerats els proverbis per antonomàsia [«No judiqueu, i no sereu judicats» (NT Mateu: 7,1)]
- Grecollatins, que poden ser citats en la seva llengua original (proverbi) o traduïts (frase proverbial) [Constantia fundamentum est omnium virtutum / La constància és el fonament de totes les virtuts]
- D'altres procedències, que usem pel prestigi i antiguitat de la cultura d'on provenen la qual se sol fer constar amb afegitons de l'estil: "Tal com diu el proverbi xinès / àrab / ...". [«El clau que sobresurt és el que rep el cop de martell» – Proverbi japonès]
A.2 – AFORISME
Comparteix les característiques principals del proverbi, amb la distinció que els aforismes s’atribueixen gairebé sempre a personatges famosos (reals o ficticis) com filòsofs, polítics, literats o generals reconeguts. Són sinònims d’aforisme, les MÀXIMES (frase que conté un precepte moral o una reflexió filosòfica), els APOTEGMES (dita instructiva atribuïda a una persona il·lustre o que recorda un fet famós) i les SENTÈNCIES (que destaquen pel seu caràcter moralitzador). Segons el seu contingut, es poden dividir en:
- Ètics, quan presenten una doctrina moral, proposen o condemnen algun comportament o ensenyen algun principi de caràcter general. [«Només sé que no sé res» (Sòcrates, segons Plató)]
- Polítics, els que resumeixen una ideologia o presenten una moralitat política o religiosa. Sovint es diferencien dels ètics només pel context en què són utilitzats. [«La religió és l’opi del poble» (Karl Marx)]
- Científics o professionals, quan provenen de l’àmbit de la ciència o la tècnica. [«L’ordre dels factors no altera el producte» (axioma matemàtic)]
Cal remarcar que molts AFORISMES han adquirit un caràcter popular i són utilitzats freqüentment com FRASES PROVERBIALS ignorant-ne l’origen culte. En aquest sentit, no és estrany trobar dins dels refranyers, citacions com «Errar és humà, perdonar és diví» (Alexander Pope - An Essay on Criticism) o «L’home és un llop per a l’home» (Plaute - Asinaria 2,4).
B.1 – REFRANYS
D’origen desconegut i ús popular, són parèmies que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressen un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees. Els refranys són expressions breus, sovint rimades, que transmeten una lliçó moral, un consell pràctic o una veritat universal i es caracteritzen per tenir una estructura fixa que no admet variacions, això els fa més fàcils de recordar i en facilita l’ús.
Són una part integral del folklore i de la cultura popular, estant estretament relacionats amb l’experiència col·lectiva i les situacions quotidianes (el temps, la feina, les malalties, l’economia, la geografia, el comportament humà...). Els refranys constitueixen el grup més nombrós de les parèmies i abasten gairebé qualsevol aspecte de la vida humana tant de caràcter general com d’àmbit més local o específic.
[«A la vora del riu, no t’hi facis el niu». «A Salou van els de Reus, quan volen rentar-se els peus»]
B.2 – FRASES FETES
Expressions idiomàtiques d'ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d'una llengua, que tenen una forma estereotipada i un significat figurat diferent del literal, fet que provoca que no puguin ser gairebé mai traduïdes d’un idioma a un altre. Es diferencien dels refranys i els proverbis tant en la forma (són expressions fixes i estereotipades formades per un verb seguit d’un complement i amb un significat que no es pot deduir a partir dels mots que les componen) com pel fons (no acostumen a tenir una funció didàctica o moral, sinó que es fan servir per expressar idees o emocions de manera col·loquial, sovint amb un toc d'humor o ironia). Les Frases Fetes són un component vital de la llengua parlada i contribueixen a la riquesa expressiva d'un idioma perquè aquests significats figurats sovint reflecteixen aspectes emocionals o culturals de la societat on s’han creat.
[«Enfilar-se per les parets», «Estar a la lluna de València»]
En definitiva, les parèmies en totes les seves formes són molt més que simples expressions lingüístiques; són un reflex de la cultura i la saviesa popular d'un poble. A través d’elles, es transmeten valors, creences i normes de conducta de generació en generació, contribuint a la cohesió social i a la preservació de la identitat cultural. A més, aquestes expressions enriqueixen el llenguatge quotidià, fent-lo més expressiu i viu, i oferint-nos una eina poderosa per comunicar-nos de forma més rica i matisada.
En català, com en qualsevol altre idioma amb la riquesa del nostre, tenim a l’abast multitud de reculls de parèmies que, tant de manera general com limitant-se a un tema específic, ens n’ofereixen una recopilació i classificació. En aquest sentit, però, només citaré la ingent feina del company Víctor Pàmies que s’encarrega de mantenir en línia la web «Paremiologia Catalana Comparada Digital» (https://pccd.dites.cat/), una eina que dona accés a la cerca i consulta d’un gran ventall de fonts fraseològiques escrites, orals i digitals sobre parèmies en general i que, en la seva actualització de febrer de 2025, contenia ja 805.780 fitxes, corresponents a 89.807 paremiotipus, recollides de 760 fonts i 7.446 informants.
Una parèmia és una unitat fraseològica constituïda per un enunciat breu i sentenciós, que s'ha fixat en la parla i que forma part del conjunt sociocultural d'una comunitat. Aquesta denominació és un hiperònim, un mot de significat genèric que designa les diferents unitats lingüístiques que componen l'extens univers de la paremiologia que engloba termes com: REFRANY, PROVERBI, MÀXIMA, SENTÈNCIA, ADAGI, DITA, AFORISME o FRASE FETA, entre d'altres.
Aquesta multitud de conceptes que sovint es confonen entre ells, dificulta la classificació de les parèmies que se sol fer aplicant criteris diversos com la seva naturalesa, la morfologia o la semàntica, per exemple. En aquest sentit, els paremiòlegs Julia Sevilla i Carlos Alberto Crida aposten per una primera gran divisió que vindria determinada pel seu origen (conegut o anònim) i el seu ús (culte o popular). Aquesta proposta ens donaria dos grans grups primordials:
A) PARÈMIES D'ORIGEN CONEGUT I ÚS PREFERENTMENT CULTE que vindrien a ser, en part, citacions en el sentit que es tracta d’enunciats trets de textos escrits o de fragments parlats posats en boca d'algú i poden tenir una procedència molt variada: la Bíblia, el món grecollatí, la literatura, la història, la propaganda política o comercial, etc. Aquí entrarien els PROVERBIS i els AFORISMES (amb els seus sinònims: MÀXIMES, APOTEGMES i SENTÈNCIES)
B) PARÈMIES D’ORIGEN ANÒNIM I US PREFERENTMENT POPULAR que són els enunciats sentenciosos d’origen desconegut, transmesos generalment per la tradició oral. Els més destacats són els REFRANYS i les FRASES FETES. També s’inclourien en aquest grup altres variants com les FRASES i LOCUCIONS PROVERBIALS (que es diferencien dels refranys per la seva estructura oracional) o els DIALOGISMES (quan s’expressen en forma de diàleg).
Basant-nos en això, podem fer un repàs a les principals categories de parèmies:
A-1. PROVERBI
Enunciat sentenciós d’origen conegut caracteritzat per la procedència culta, l'antiguitat i, sovint, el to greu. Segons el seu origen tenim els:
- Bíblics, que són considerats els proverbis per antonomàsia [«No judiqueu, i no sereu judicats» (NT Mateu: 7,1)]
- Grecollatins, que poden ser citats en la seva llengua original (proverbi) o traduïts (frase proverbial) [Constantia fundamentum est omnium virtutum / La constància és el fonament de totes les virtuts]
- D'altres procedències, que usem pel prestigi i antiguitat de la cultura d'on provenen la qual se sol fer constar amb afegitons de l'estil: "Tal com diu el proverbi xinès / àrab / ...". [«El clau que sobresurt és el que rep el cop de martell» – Proverbi japonès]
A.2 – AFORISME
Comparteix les característiques principals del proverbi, amb la distinció que els aforismes s’atribueixen gairebé sempre a personatges famosos (reals o ficticis) com filòsofs, polítics, literats o generals reconeguts. Són sinònims d’aforisme, les MÀXIMES (frase que conté un precepte moral o una reflexió filosòfica), els APOTEGMES (dita instructiva atribuïda a una persona il·lustre o que recorda un fet famós) i les SENTÈNCIES (que destaquen pel seu caràcter moralitzador). Segons el seu contingut, es poden dividir en:
- Ètics, quan presenten una doctrina moral, proposen o condemnen algun comportament o ensenyen algun principi de caràcter general. [«Només sé que no sé res» (Sòcrates, segons Plató)]
- Polítics, els que resumeixen una ideologia o presenten una moralitat política o religiosa. Sovint es diferencien dels ètics només pel context en què són utilitzats. [«La religió és l’opi del poble» (Karl Marx)]
- Científics o professionals, quan provenen de l’àmbit de la ciència o la tècnica. [«L’ordre dels factors no altera el producte» (axioma matemàtic)]
Cal remarcar que molts AFORISMES han adquirit un caràcter popular i són utilitzats freqüentment com FRASES PROVERBIALS ignorant-ne l’origen culte. En aquest sentit, no és estrany trobar dins dels refranyers, citacions com «Errar és humà, perdonar és diví» (Alexander Pope - An Essay on Criticism) o «L’home és un llop per a l’home» (Plaute - Asinaria 2,4).
B.1 – REFRANYS
D’origen desconegut i ús popular, són parèmies que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressen un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees. Els refranys són expressions breus, sovint rimades, que transmeten una lliçó moral, un consell pràctic o una veritat universal i es caracteritzen per tenir una estructura fixa que no admet variacions, això els fa més fàcils de recordar i en facilita l’ús.
Són una part integral del folklore i de la cultura popular, estant estretament relacionats amb l’experiència col·lectiva i les situacions quotidianes (el temps, la feina, les malalties, l’economia, la geografia, el comportament humà...). Els refranys constitueixen el grup més nombrós de les parèmies i abasten gairebé qualsevol aspecte de la vida humana tant de caràcter general com d’àmbit més local o específic.
[«A la vora del riu, no t’hi facis el niu». «A Salou van els de Reus, quan volen rentar-se els peus»]
B.2 – FRASES FETES
Expressions idiomàtiques d'ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d'una llengua, que tenen una forma estereotipada i un significat figurat diferent del literal, fet que provoca que no puguin ser gairebé mai traduïdes d’un idioma a un altre. Es diferencien dels refranys i els proverbis tant en la forma (són expressions fixes i estereotipades formades per un verb seguit d’un complement i amb un significat que no es pot deduir a partir dels mots que les componen) com pel fons (no acostumen a tenir una funció didàctica o moral, sinó que es fan servir per expressar idees o emocions de manera col·loquial, sovint amb un toc d'humor o ironia). Les Frases Fetes són un component vital de la llengua parlada i contribueixen a la riquesa expressiva d'un idioma perquè aquests significats figurats sovint reflecteixen aspectes emocionals o culturals de la societat on s’han creat.
[«Enfilar-se per les parets», «Estar a la lluna de València»]
 |
COSES DE L'IDIOMA – La Trinca («Trincar i Riure» - 1971) |
En definitiva, les parèmies en totes les seves formes són molt més que simples expressions lingüístiques; són un reflex de la cultura i la saviesa popular d'un poble. A través d’elles, es transmeten valors, creences i normes de conducta de generació en generació, contribuint a la cohesió social i a la preservació de la identitat cultural. A més, aquestes expressions enriqueixen el llenguatge quotidià, fent-lo més expressiu i viu, i oferint-nos una eina poderosa per comunicar-nos de forma més rica i matisada.
En català, com en qualsevol altre idioma amb la riquesa del nostre, tenim a l’abast multitud de reculls de parèmies que, tant de manera general com limitant-se a un tema específic, ens n’ofereixen una recopilació i classificació. En aquest sentit, però, només citaré la ingent feina del company Víctor Pàmies que s’encarrega de mantenir en línia la web «Paremiologia Catalana Comparada Digital» (https://pccd.dites.cat/), una eina que dona accés a la cerca i consulta d’un gran ventall de fonts fraseològiques escrites, orals i digitals sobre parèmies en general i que, en la seva actualització de febrer de 2025, contenia ja 805.780 fitxes, corresponents a 89.807 paremiotipus, recollides de 760 fonts i 7.446 informants.
Pel que fa a l’àmbit ludolingüístic, és evident que els refranys i les parèmies en general sempre han donat molt de joc. La seva estructura fixa i la seva popularitat les fan especialment adequades per a la creació de jocs de paraules i altres entreteniments lingüístics perquè poden ser fàcilment modificades o reinterpretades amb finalitats humorístiques o creatives.
D’aquesta manera, podem utilitzar els refranys per fer jocs de paraules mitjançant la Modificació Lèxica (canviant una o més paraules del refrany original per altres de semblants fonèticament o morfològicament, creant així un nou significat), Inversió o Canvi d'ordre (alterant l'ordre de les paraules per generar un efecte humorístic o sorprenent), Barreja de parèmies (mesclant parts de dues o més parèmies diferents per crear una frase nova amb significat inesperat), etc.
Altres exemples d’entreteniments amb les parèmies podrien ser els jocs que ens repten a descobrir-les amb finalitats educatives, lúdiques o fins i tot competitives. Serien del tipus: Completa el refrany (ens en donen una part i n’hem de recordar la resta), Frase Feta Desfeta (se’ns mostra una parèmia desordenada i l’hem de reconstruir correctament), Refranys Encreuats (mots encreuats les definicions dels quals són fragments de refranys o frases fetes), Refranys Representats (s’explica una història o es representa una situació que s’escau a un refrany concret que cal endevinar), Refranys Il·lustrats (imatges que representen un refrany de manera simbòlica o literal que els participants han de descobrir), entre molts d’altres.
En aquest blog, fa temps, vam jugar als Refranys Il·lustrats amb una proposta que vaig anomenar REFRANYER JEROGLÍFIC. Durant uns quants anys, aproximadament un cop al mes, us vaig anar presentant unes imatges (fins a un total de 108) que amagaven una parèmia que havíeu de desxifrar. Per acabar aquest post, m’ha semblat bona idea recuperar aquell joc i presentar-vos-en mitja dotzena més per si us ve de gust jugar-hi. En aquesta ocasió, però, les imatges no les he fet jo mateix utilitzant un programa d’edició fotogràfica com aleshores sinó que he demanat a la IA de Microsoft Bing que em faci tota la feina. Segur que no us costarà res trobar la parèmia que representen, aquí les teniu:
Altres exemples d’entreteniments amb les parèmies podrien ser els jocs que ens repten a descobrir-les amb finalitats educatives, lúdiques o fins i tot competitives. Serien del tipus: Completa el refrany (ens en donen una part i n’hem de recordar la resta), Frase Feta Desfeta (se’ns mostra una parèmia desordenada i l’hem de reconstruir correctament), Refranys Encreuats (mots encreuats les definicions dels quals són fragments de refranys o frases fetes), Refranys Representats (s’explica una història o es representa una situació que s’escau a un refrany concret que cal endevinar), Refranys Il·lustrats (imatges que representen un refrany de manera simbòlica o literal que els participants han de descobrir), entre molts d’altres.
En aquest blog, fa temps, vam jugar als Refranys Il·lustrats amb una proposta que vaig anomenar REFRANYER JEROGLÍFIC. Durant uns quants anys, aproximadament un cop al mes, us vaig anar presentant unes imatges (fins a un total de 108) que amagaven una parèmia que havíeu de desxifrar. Per acabar aquest post, m’ha semblat bona idea recuperar aquell joc i presentar-vos-en mitja dotzena més per si us ve de gust jugar-hi. En aquesta ocasió, però, les imatges no les he fet jo mateix utilitzant un programa d’edició fotogràfica com aleshores sinó que he demanat a la IA de Microsoft Bing que em faci tota la feina. Segur que no us costarà res trobar la parèmia que representen, aquí les teniu:
1
2
3
4
5
6
 |
 |
 |
5 comentaris:
Quin rotllo que ens has clavat quan ho podries haver resumit dient que les parèmies són els mems d'abans d'internet. Espero veure en un futur un post de Glossari dedicat a l'exclusivament als mems i la seva classificació, en aquest cas no et podràs ajudar de Joan Amades, però potser pots consultar als altres amics Màrius Serra i Víctor Pàmies.
Gràcies a la Paremiologia Catalana he descobert que existeix "Fer Pons", però amb un significat una mica trist "Pantejar, estar-se morint."
1. Al mal temps bona cara
2. No planyis aigua i sabó, si et vols guardar d'infecció (en aquesta m'he llençat una mica a la piscina)
3. Déu dona pa a qui no té dents
4. Darrere la creu està el diable
5. Per fer una truita, cal trencar ous (Té una forma estranya l'ouera)
6. Amb temps i palla maduren les nespres
Feina feta, no corre pressa.
En aquest cas, referint-me a que en Pons ja s'ha avançat. ;-)
Un text molt complet i ben explicat.
Aferradetes, Mac.
Del número 3 que proposa en Pons, en sabia una variació: "Déu dona faves a qui no té queixals".
He fet tard i ja no puc concursar perquè "tota la carn ja és a la graella", I "a la taula del Mac, qui no hi és no hi és comptat".
La propera vegada procuraré ser-hi prest. Ja ho diu la dita:
"Al Xarel·10 i al llit, al primer crit."
Doncs a mi m'ha agradat molt la teva explicació. I també m'has fet rumiar que malgrat la feina dels recopiladors, dels classificadors i dels divulgadors de parèmies de tota mena; el seu ús va minvant a cada generació. Quan jo repeteixo, segons les ocasions, tots els refranys que utilitzaven els meus pares (sobretot la mare), el meu fill, diu sí que sabia refranys, l'àvia! I sí en sabia més que tota la resta de família junts. Sempre intento recordar-los i mantenir-los. Amb els meus germans fins i tot en vam fer un llistat que anavem allargant segons com ens anàvem recordant de més dites o més refranys o frases fetes, que tot val.
Com que en Pons ja ens ha fet la feina, ja no dic res. Tot i que en realitat, abans de mirar les solucions, jo només havia endevinat l'1, el 3 i el 5... els altres no sé pas si m'haurien sortit.
Abraçades, Mc!
Tot i que voldria afegir que el nº 3, jo el sabia una mica diferent "Déu dona pa a qui no el pot rosegar" però suposo que deuen existir diverses variants de tots els refranys, i el 5 també el dèiem diferent. "No es poden fer truites, sense trencar els ous"
Tornaré a veure si tots són correctes.
Publica un comentari a l'entrada