GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 21 de febrer del 2022

Relats Conjunts (febrer - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Sadkó al regne subaquàtic [Садко]» (Ilià Repin – 1876).



UN ‘VIATGE’ SUBMARÍ

A mi m’agrada molt fer espeleologia subaquàtica perquè a cada immersió descobreixes noves meravelles, però el que m’ha passat avui ha superat totes les meves expectatives i, malgrat saber que no em creureu, us ho vull explicar.

Aquest matí m’he submergit amb la intenció d’explorar una zona on no hi havia estat mai i, quan ja marxava després d’una llarga estona sense trobar res rellevant, he descobert l’entrada d’una gruta amagada darrere un escull de corall. Era una mica més avall del que acostumo a anar, però no podia deixar passar aquella oportunitat i m’hi he dirigit de seguida. Només endinsar-m’hi ja m’he quedat amb la boca oberta, aquella no era una cova com les altres sinó que es tractava d’un veritable palau submarí. Un vell (i bell) palau de l’antiga Atlàntida encara habitat on, per acabar-ho d’adobar, s’hi estava oferint un dinar de gala. Compteu la meva absoluta sorpresa en veure l'amfitrió, un imponent personatge abillat com un vell tsar rus, rebent una llarga filera de convidats que, somrients i molt ben mudats, entraven al menjador darrere una sirena que els indicava el camí a les seves taules.

No tinc paraules per descriure com n’estava d’emocionat. Acabava de descobrir una civilització perduda al fons del mar i podia confirmar que les sirenes mitològiques, meitat dona, meitat peix, són ben reals. Calia deixar-ne constància gràfica, així que vaig treure la càmera que sempre porto quan faig submarinisme per gravar-ho tot abans que algú s’adonés de la meva presència. Per desgràcia, no vaig ser-hi a temps perquè, mentre el tsar i els seus convidats seguien fent la seva totalment indiferents, al fons de l’escena hi havia una dona que ja m’havia descobert. Era la cuinera i, pel que semblava, feia estona que em mirava fixament. Astorat, vaig notar que la seva expressió no era de sorpresa per veure un personatge fora de lloc vestit de neoprè o de patiment perquè s’havia presentat un convidat amb qui no comptava. Res d’això, el que aquella dona sentia era alleujament perquè ja havia arribat «l’ingredient» que li faltava per acabar de fer el menjar.

Pensant-hi una mica, és lògic deduir que en un dinar de gala sota el mar no pots servir una mariscada (allí en mengen cada dia) sinó que has de procurar sorprendre els teus convidats amb exquisideses tan exòtiques com, per exemple, un submarinista a les fines herbes algues. Jo ho havia descobert massa tard i ara em calia fugir si no volia acabar a la panxa d’aquella colla d’atlants caníbals. Però una cosa és dir-ho i una altra fer-ho quan dos taurons blancs t’acaben de rodejar en un tancar i obrir d’ulls impedint-te qualsevol intent d’escapatòria. Estava atrapat i completament perdut, quan fas el curs del «bateig subaquàtic» et detallen com funciona el material i t’expliquen perquè els submarinistes sempre entren a l’aigua llençant-se d’esquena des de la barca, però no t’ensenyen a escapar d’una situació com aquella. Tenia les de perdre i era conscient que qualsevol esforç seria inútil; així i tot, vaig plantar cara i vaig lluitar tant com vaig poder... abans de morir.

Fins aquí la meva aventura. Els metges de l’hospital on ara m’estan tractant del mal de fondària m’han diagnosticat una alteració de consciència provocada per la narcosi del nitrogen i m’han dit que això m’havia fet al·lucinar com si anés borratxo. També m’han prohibit tornar a fer submarinisme perquè es veu que m’han quedat seqüeles i no podria suportar un altre episodi similar. Bé, d’acord. Els faré cas perquè ells n’entenen més que jo i segurament tenen raó, tot i que la seva explicació no m’ha convençut gens. Admeto que és un gran punt a favor seu constatar que soc viu en aquest llit d’hospital i no mort sota el mar com recordava. També accepto, com us he dit al començament, que la meva història sigui massa fantàstica per ser creïble (i més ara que no podré tornar-hi per corroborar-la). Però, malgrat tot, continuo sense veure-ho clar i he de fer constar que a mi també em sembla molt fantasiosa la teoria que tot m’ho ha causat una borratxera... sobretot tenint en compte que fa anys que soc un abstemi militant.


12 comentaris:

Pons ha dit...

"t’expliquen perquè els submarinistes sempre entren a l’aigua llençant-se d’esquena des de la barca" Perquè si en llencessin de cara xocarien contra la barca xD

Què tal portes el submarinisme? Jo un dia vaig fer un bateig i ja no he tingut ganes de tornar-hi, no va ser cap trauma, ja que no hi havia cap ésser mitològic que em volgués menjar, però tampoc em va fer massa gràcia.

McAbeu ha dit...

PONS: Exacte, aquesta és l'explicació. Es nota que ets tot un expert submarinista. :-DD

Pel que fa a mi, et diré que no n'he fet mai de submarinisme i tampoc és una cosa que em cridi massa, així que en aquest sentit no crec que m'arribi a batejar... però no se sap mai i no m'atreveixo a dir que "d'aquesta aigua no en beuré" (una frase feta que no em pots negar que és molt adient en aquest cas). 

Carme Rosanas ha dit...

És un relat molt divertit i jo trobo que real com la vida mateixa.

He, he, he… vivim en uns moments que no se sap mai si és més fantasiosa i increïble la pura realitat o qualsevol invent que o teoria de qualsevol il·luminat. O potser soc jo que ho veig així i és que ja he perdut els papers.

Jo trobo que farà molt bé de no anar a comprovar res de res… i fer cas als seus metges. Jo no faria mai a la vida submarinisme. Ho tinc clar i a més a més em sembla que de totes maneres ja he fet una mica tard.

Com sempre, t'aplaudeixo el relat, Mc!

McAbeu ha dit...

CARME: També ho veig com tu. Actualment, qui més qui menys, tots hem perdut una mica els papers amb tot el que ens està tocant viure. Tot i això, he volgut que el meu protagonista mantingui una mica el seny i s'escolti als que n'entenen més que ell... però ja has vist que ho fa a contracor. ;-)

Moltes gràcies!!

artur ha dit...

Sense cap dubte, li ha mancat oxigen al cervell i ha imaginat moltes coses....o potser no ! :D ....jo d'ell, aixecaria els llençols, per mirar si li manca algun braç o alguna cama....hehehe
M'agrada el teu divertit relat !! Salut ;)

sa lluna ha dit...

Es veu que el nitrogen, tot i no dur alcohol, et fa al·lucinar com si anessis begut... fa bé en fer cas als metges, sobretot perquè és viu.😉
M'has tret un somriure, gràcies!.

Aferradetes, Mac.

McAbeu ha dit...

ARTUR: Aquesta seria una altra bona prova. Si està sencer, és que els taurons només se'ls ha imaginat i els metges tenen raó. :-D

Gràcies!!

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Jo també soc del parer que el fet d'estar viu demostra de manera concloent que els metges no s'equivoquen, però es veu que el nostre protagonista no en té prou. :-DD

Moltes gràcies també per a tu!

xavier pujol ha dit...

Hauràs d'anar a fer més cursos de submarinisme: a Tossa de mar, al Port de la Selva...

McAbeu ha dit...

XAVIER: Més cursos de submarinisme? Vols dir que amb saber quatre dades sobre el funcionament del material i tenir ben clar perquè cal tirar-se al mar d'esquena des de la barca no és suficient? :-D

Sergi ha dit...

M'esperava algun gir inesperat d'aquells teus, ara m'he quedat amb el dubte de si el que va veure era culpa del nitrogen, si els metges estaven en la conspiració d'amagar una civilització secreta o si el prota ja tenia deliris per tanta falta d'oxigen!

McAbeu ha dit...

XEXU: Em sembla que no ho sabrem mai... :-DD

Publica un comentari a l'entrada