Relats Conjunts (novembre - 2020)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Cinc retrats" [Fem portrætter] (Vilhelm Hammershøi - 1901/02).

PENTACRÀCIA

Va arribar un moment que la classe política havia desprestigiat tant la democràcia que aquesta forma de govern va deixar de tenir sentit. Si el que la gent votava no importava perquè totes les decisions dels governs eren imposades per les elits econòmiques no valia la pena esmerçar temps i recursos en organitzar eleccions que no servien per a res perquè era igual qui guanyés, els que manaven sempre eren els mateixos.

S’havia, doncs, de canviar el règim polític. La democràcia ja no servia, havia quedat superada igual que abans havien quedat obsoletes les dictadures, les monarquies o les teocràcies. Calia fer una cosa diferent i deixar de triar els governants entre qui tenia com únic mèrit el saber fer discursos brillants o aconseguir caure simpàtic a la gent. Si tenim un problema sanitari, no és millor que l’intenti solucionar un metge abans que un polític que només ha trepitjat un hospital per fer-se la foto el dia de la inauguració? Si sorgeix un conflicte fronterer, no és preferible encarregar-lo a un diplomàtic expert abans de permetre que el president de torn pugui prémer el botó nuclear sense més ni més? Deixar la solució en mans dels que hi entenen és sempre una bona solució i, per tant, havíem de ser governats pels que estiguessin millor preparats per afrontar cadascun dels temes cabdals que afecten la nostra societat. No va ser fàcil trobar aquests experts perquè, com tothom sap, aquestes persones realment capacitades es poden comptar amb els dits d’una mà però una vegada localitzats tots cinc, la pentacràcia (que així es va denominar aquest nou sistema polític) va ser, per fi, instaurada.

Alguns, els que heu estudiat una mica d’història, potser pensareu que aquesta fórmula ja havia estat provada anys enrere sense gaire èxit. Aquest nou règim pot recordar els governs formats per tecnòcrates o, anant encara més enllà, aquells pobles de principis del segle XX on el poder el tenien l’alcalde, el capellà i el cap de la policia que feien sempre el que els semblava. Ni de bon tros, l’error de base d’aquells governs era que no deixaven espai a la participació ciutadana en cap moment i això no passa amb la pentacràcia. En circumstàncies normals, els cinc experts poden manegar la situació a la seva manera i tot ha de funcionar correctament però si sorgeix un afer massa complicat de resoldre, aleshores es posa en marxa un recurs innovador de solvència contrastada: el pentaconclave.

Imagineu que apareix un problema que afecta greument a part de la societat i que no hi ha manera de solucionar-lo des del govern. És el moment d’activar el pentaconclave i tancar els cinc experts dins una sala amb totes les comoditats que calgui però completament aïllats de l’exterior. No es tracta, com alguns pensareu, que aprofitin aquest aïllament per trobar una solució sinó just pel contrari, el que se’ls demana és que s’apartin un temps per no fer nosa i així permetre que la gent que pateix directament aquell problema pugui solucionar-lo. Després, quan tot estigui resolt, els cinc governants poden tornar a sortir per seguir encarregant-se del dia a dia que la població té altra feina.