Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Aix-en-Provence" (Carme Rosanas - 2013).
Un homenatge a la nostra amiga blogaire, al qual m'afegeixo amb un relat que més que estar inspirat per la pintura està inspirat per la pintora. :-)
Un homenatge a la nostra amiga blogaire, al qual m'afegeixo amb un relat que més que estar inspirat per la pintura està inspirat per la pintora. :-)
AFICIÓ O FEINA
Li agrada molt pintar i aprofita qualsevol ocasió per fer-ho. No és estrany veure-la amb el llapis òptic damunt la seva tablet, esbossant les cares dels altres passatgers del tren que cada matí la porta a la feina o aprofitant l'estona de després de dinar per dibuixar, amb retoladors i en un petit bloc, aquelles primeres flors que omplen de color el parc que té davant del despatx on, per culpa de la crisi, cada vegada ha de passar més hores per poder-se guanyar la vida igual que abans.
De totes maneres, és durant les vacances quan més es pot dedicar a la seva afició i mai s'oblida de posar a la maleta la capsa de les aquarel·les i el bloc gran de dibuix. Li agrada descobrir petits racons de les ciutats que visita i passar-hi el temps que calgui mentre els seus pinzells van convertint la realitat que es mou al seu davant en traços de color damunt el paper. I justament això, és el que està fent ara en aquesta placeta d'Aix-en-Provence. Ha passat uns dies meravellosos recorrent la Provença francesa i ha pintat un bon grapat de quadres amb els paisatges de la Costa Blava, però no volia marxar sense dibuixar aquesta petita plaça mig amagada però plena de color i de vida. Fa estona que s'hi dedica i ja té el quadre gairebé acabat. Perfeccionista com és, el resultat no li fa el pes del tot: Que si la taula de la dreta sembla que «voli», que si l'arbre una mica també, que si no ha deixat tots els espais en blanc que caldria... Però en general, n'està ben satisfeta. Aquesta plaça li va arribar al cor pels colors: Pel vermell dels tendals dels bars, pel verd de les fulles dels arbres, pel blau de les finestres de les cases... i tots aquests colors són al seu quadre, d'això no n'hi ha cap dubte. Decideix doncs que pot donar la feina per enllestida i que és hora de tornar cap a l'hotel.
Quan es mig gira per començar a recollir les aquarel·les i tots els altres estris que ha deixat sobre el banc on seu, s'adona que just al darrere hi té un home que la mira somrient. No sap quanta estona fa que hi és ni que vol, però li torna el somriure i el saluda:
- Bonjour!
- Bon dia!. No s'estranyi que li parli català, jo també ho sóc i l'he sentida a vostè mentre s'acomiadava dels seus acompanyants per quedar-se aquí pintant...
- Caram!. Així fa una bona estona que m'observa...
- Sí. No he pogut evitar quedar-me a veure-la pintar. Sóc un expert en art. De fet, tinc una galeria a Barcelona.
- Bé, no sé si això que faig jo es pot considerar «art»...
- I tant que sí. No en dubti ni un moment. Amb aquesta estona que fa que l'observo, ja li puc dir que té força potencial i que s'hi podria dedicar professionalment.
- Vol dir?
- Naturalment. Si es volgués posar a les meves mans, li garanteixo l'èxit total. Primer, hauria de deixar de dibuixar en un bloc de paper i fer-ho sobre tela, sempre es poden vendre més cars els quadres que els dibuixets...
- Ah!. I després?
- A continuació s'hauria de dedicar a pintar llocs més coneguts que aquesta simple placeta mig perduda. La gent sempre paga més si el quadre és d'un lloc que pot reconèixer. No pateixi, jo mateix li diré que pot pintar i que no...
- Està bé. I després?
- Després faríem una exposició a la meva galeria. Amb els meus contactes i força publicitat, li asseguro que ho vendríem gairebé tot.
- Caram!. I després?
- Doncs després tornar a començar. Vostè faria els quadres que jo li digués i quan jo li digués per exposar-los a la meva galeria. Però amb la diferència que, com ja seria una pintora coneguda, aquesta vegada els podríem vendre més cars i en conseqüència guanyaríem molts més diners.
- Cosa que no està gens malament. I després?
- Hehehe!. Encara no en té prou?. Doncs aleshores ja tocaria descansar, dona!. Després se'n podria anar de vacances i fer el que més li agradi, per exemple.
- Ah, miri!. Doncs així no cal ni que ens hi posem perquè ja és això el que jo estic fent aquí: Vacances i gaudir del que més m'agrada!!
- Bé, escolti... em sembla que no ha entès el que jo volia dir...
- Al contrari, jo diria que ho he entès perfectament. Jo pinto per distreure'm, per divertir-me, per passar-m'ho bé en definitiva. I el que vostè em proposa ni és distret, ni molt menys és divertit i de cap manera m'ho passaria bé si acceptés la seva proposta. No li dic que les exposicions i la "fama" no estiguin bé, però no és això el que jo busco en la pintura ni en la vida. Diuen que "no hi ha cap pa que no costi una coca" i em sembla que aquesta coca que vostè m'ofereix la pagaria massa cara. I ara si em disculpa, m'esperen a l'hotel. Bona tarda tingui...
De totes maneres, és durant les vacances quan més es pot dedicar a la seva afició i mai s'oblida de posar a la maleta la capsa de les aquarel·les i el bloc gran de dibuix. Li agrada descobrir petits racons de les ciutats que visita i passar-hi el temps que calgui mentre els seus pinzells van convertint la realitat que es mou al seu davant en traços de color damunt el paper. I justament això, és el que està fent ara en aquesta placeta d'Aix-en-Provence. Ha passat uns dies meravellosos recorrent la Provença francesa i ha pintat un bon grapat de quadres amb els paisatges de la Costa Blava, però no volia marxar sense dibuixar aquesta petita plaça mig amagada però plena de color i de vida. Fa estona que s'hi dedica i ja té el quadre gairebé acabat. Perfeccionista com és, el resultat no li fa el pes del tot: Que si la taula de la dreta sembla que «voli», que si l'arbre una mica també, que si no ha deixat tots els espais en blanc que caldria... Però en general, n'està ben satisfeta. Aquesta plaça li va arribar al cor pels colors: Pel vermell dels tendals dels bars, pel verd de les fulles dels arbres, pel blau de les finestres de les cases... i tots aquests colors són al seu quadre, d'això no n'hi ha cap dubte. Decideix doncs que pot donar la feina per enllestida i que és hora de tornar cap a l'hotel.
Quan es mig gira per començar a recollir les aquarel·les i tots els altres estris que ha deixat sobre el banc on seu, s'adona que just al darrere hi té un home que la mira somrient. No sap quanta estona fa que hi és ni que vol, però li torna el somriure i el saluda:
- Bonjour!
- Bon dia!. No s'estranyi que li parli català, jo també ho sóc i l'he sentida a vostè mentre s'acomiadava dels seus acompanyants per quedar-se aquí pintant...
- Caram!. Així fa una bona estona que m'observa...
- Sí. No he pogut evitar quedar-me a veure-la pintar. Sóc un expert en art. De fet, tinc una galeria a Barcelona.
- Bé, no sé si això que faig jo es pot considerar «art»...
- I tant que sí. No en dubti ni un moment. Amb aquesta estona que fa que l'observo, ja li puc dir que té força potencial i que s'hi podria dedicar professionalment.
- Vol dir?
- Naturalment. Si es volgués posar a les meves mans, li garanteixo l'èxit total. Primer, hauria de deixar de dibuixar en un bloc de paper i fer-ho sobre tela, sempre es poden vendre més cars els quadres que els dibuixets...
- Ah!. I després?
- A continuació s'hauria de dedicar a pintar llocs més coneguts que aquesta simple placeta mig perduda. La gent sempre paga més si el quadre és d'un lloc que pot reconèixer. No pateixi, jo mateix li diré que pot pintar i que no...
- Està bé. I després?
- Després faríem una exposició a la meva galeria. Amb els meus contactes i força publicitat, li asseguro que ho vendríem gairebé tot.
- Caram!. I després?
- Doncs després tornar a començar. Vostè faria els quadres que jo li digués i quan jo li digués per exposar-los a la meva galeria. Però amb la diferència que, com ja seria una pintora coneguda, aquesta vegada els podríem vendre més cars i en conseqüència guanyaríem molts més diners.
- Cosa que no està gens malament. I després?
- Hehehe!. Encara no en té prou?. Doncs aleshores ja tocaria descansar, dona!. Després se'n podria anar de vacances i fer el que més li agradi, per exemple.
- Ah, miri!. Doncs així no cal ni que ens hi posem perquè ja és això el que jo estic fent aquí: Vacances i gaudir del que més m'agrada!!
- Bé, escolti... em sembla que no ha entès el que jo volia dir...
- Al contrari, jo diria que ho he entès perfectament. Jo pinto per distreure'm, per divertir-me, per passar-m'ho bé en definitiva. I el que vostè em proposa ni és distret, ni molt menys és divertit i de cap manera m'ho passaria bé si acceptés la seva proposta. No li dic que les exposicions i la "fama" no estiguin bé, però no és això el que jo busco en la pintura ni en la vida. Diuen que "no hi ha cap pa que no costi una coca" i em sembla que aquesta coca que vostè m'ofereix la pagaria massa cara. I ara si em disculpa, m'esperen a l'hotel. Bona tarda tingui...
14 comentaris:
Uiiiis si he cregut en tot moment que parlaves de na Carme !!
Ja ho diuen, no es pot barrejar el negoci amb el plaer, i per a aquesta noia la pintura és la millor manera de gaudir la vida. Ni pensar-ho!! ... Tot i que una exposició per pur plaer també es pot fer, i no miro a ningú ehhhh ;)
M'agrada, Mac!!
Aferradetes :)
Ho reconec, jo li hauria dit que SÍ, tu... amb la falta que em fan! ;-))
El relat és boníssim!! :-) De fet, puc imaginar-me la CARME perfectament en el lloc d'aquesta magnífica pintora amateur... i és que poder decidir què fas, com ho fas i quan ho fas no té preu...
Tot i que, a vegades, les circumstàncies no et donen aquesta llibertat. Si algú em vol contractar perquè faci les manualitats que em manin i com me les manin, jo accepto, de veritat :-)
Jo crec que es veia a venir, però m'ha agradat com has tancat el tema de manera circular, tant esforç per tornar a l'inici, al que ella ja està fent, i sense passar-s'ho massa bé. Per sort té molt clares les seves prioritats.
Bé, està clar que parles de la Carme, no? És evident!
cARTme
El plaer de fer-ho és el que dóna qualitat a la pintura, potser la obligació trauria el que aqiestes pintures tenen.
SA LLUNA: Podríem dir allò que "els personatges d'aquest relat són ficticis i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència" però està clar que les "semblances" no són coincidència sinó que les he buscat expressament. Per exemple, les opinions de la pintora davant el seu propi quadre (allò de que la taula "vola" i que no ha deixat prou espais en blanc) són paraules textuals de la Carme tretes del post que va dedicar a aquesta pintura en el seu blog. Evidentment, el que si m'he inventat és la conversa amb l'expert en art i la reacció final de la pintora, no sé si la Carme hagés reaccionat igual, però m'he imaginat just això que dius, que algú que té la pintura per gaudir de la vida no renunciarà fàcilment a aquest gaudi per barrejar-ho amb un negoci. I és clar que sí, una exposició feta per plaer (sense les exigències d'aquest galerista) és tota una altra cosa, n'estic completament d'acord.
ASSUMPTA: He volgut, ja des del mateix títol del relat, diferenciar entre afició i feina. Acceptar les condicions imposades per l'amo de la galeria faria perdre tot el bo que aquesta pintora troba a la pintura per convertir-la només en una feina monòtona. Evidentment tens tota la raó que, tal com estan les coses,la majoria de nosaltres segurament no estaríem en condicions de triar en un cas així però he volgut que la meva protagonista si tingués l'oportunitat de fer-ho. :-)
XEXU: La idea central d'on va sortir el relat és justament aquesta que remarques. Això que si al final hem d'acabar just allà on hem començat potser no val la pena posar-nos-hi (una idea treta d'un vell acudit d'un pescador de canya que no sé si coneixes). És molt important tenir clares les prioritats i també poder-les mantenir fermes, com dius és una sort que la protagonista ho pugui fer.
Com li he dit a SA LLUNA i també dic al post, m'he "inspirat" en la Carme per crear aquesta pintora amateur amb les idees ben clares però no la conec prou per saber si la seva reacció a la proposta hauria estat la mateixa.
XAVIER: És pot dir més llarg però no més clar. L'has clavat!! :-)
JOAN: Doncs segurament tens tota la raó. No pot sortir igual el quadre si el que era una afició que feies per plaer s'acaba convertint en una feina plena d'exigències que t'impedeix, per exemple, pintar el que t'agrada perquè "no és prou conegut".
magnific i esplèndid relat retrat!!!!! crec que reflecteixes perfectament la manera de fer de la Carme!
Magnífic relat Mc. Sembla que hem viscut el moment de pintar l'aquarel i sobretot aquest no final, això només ho pot dir una persona molt segura del que fa i del que vol. Moltes vegades ens deixem portar de les adulacions i les propostes fàcils i resulta que al final ens trobem que hem perdut la nostra pròpia manera de ser.
Una abraçada
ELFREELANG: M'agrada això que dius del "relat - retrat". Malgrat tot, no era la meva intenció fer un retrat de la Carme en concret sinó d'algú amb les idees ben clares i la possibilitat de mantenir-les.
ALFONSO: És això mateix, de vegades el més fàcil és deixar-nos enlluernar per una quimèrica "fama" i a causa d'això renunciar al que de veritat som. Si es fa per necessitat és una cosa però si no és per això, jo trobo que amb aquest "negoci" s'hi perd més que no es guanya.
M'ha agradat molt.
Tenir les coses clares és molt important, encara que de vegades no ho entengui tothom.
Mc!!! He reconegut de seguida les meves paraules sobre aquest dibuix...
I també m,hi sento identificada. Està clar, que això per a mi és un joc i no pas una feina i estic segura que reaccionaria ben bé com la teva protagonista. Per dues raons ben contundents: perquè m'agrada pintar per passar el remps i gaudir-lo i perquè no em creuria ni una paraula de tot el que diu el galerista...
He, he, he... Els meus dibuixets... Són ben bé d'aprenent...
Moltïssimes gràcies per fer-me sentir protagonista del teu conte. M'ha fet molta il.lusió i sembla que m,hagis fet un conte a la carta com els del Tibau.
Ara penso... Em sembla que me l'emportaré al meu bloc com si fos un trofeu... Si no et fa res.
Una abraçada intensa del perrsonatge al seu autor... He, he, he, amb totes les complicitats corresponents.
JOMATEIXA: Certament no sempre és fàcil mantenir-se ferm defensant allò que creus, de vegades les circumstàncies faciliten justament el contrari.
CARME: Doncs me n'alegro molt d'aquesta "identificació" perquè és exactament aquesta que dius, la idea que volia transmetre: Es pot fer una activitat (en el cas que ens ocupa, la pintura) només pel gust de fer-la perquè això ja ens omple prou i no necessitem res més, i molt menys si aquest "més" l'hem d'obtenir a canvi de perdre el que de veritat ens agrada.
El nostre galerista segur que no ho entén això però és perquè encara que s'autodefineix com "expert en art", està clar que no està buscant una artista sinó una "màquina de fer quadres" i només per això tens tota la raó que no ens el podem creure. Una altra prova és aquest detall que tu mateixa també destaques. Com pots començar una conversa on intentes "seduir" una pintora, anomenant "dibuixets" als seus quadres?. No és de fiar, aquest paio. ;-)
Me n'alegro molt de que t'hagi agradat el conte i naturalment que te'l pots emportar al teu blog (i a on vulguis). Com "autor" no hi ha res que em pugui fer més feliç que veure que "el meu personatge" agafa vida pròpia. :-DDD
Una altra gran abraçada de retorn i moltes gràcies per ser com ets. :-)
Sort que no ha cedit als cants de sirena, si no ens quedaríem sense el blog de la Carme.
RAFEL Un efecte col·lateral que no havíem tingut en compte. Estic d'acord amb tu, hem tingut sort. :-))
Publica un comentari a l'entrada