BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dissabte, 11 de febrer de 2017

Relats Conjunts (gener - 2017) quater


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Soir bleu" (Edward Hopper - 1914).

Es dóna la circumstància que aquesta és la proposta nº 100 d'aquell blog i, per celebrar com cal l'efemèride, a l'ELFREELANG se li ha acudit que estaria molt bé animar la Catosfera a aconseguir el major nombre possible de relats (i si s'arriba als 100, millor que millor). Jo ho he trobat una gran idea i per això aquesta vegada en comptes d'un n'he fet quatre que he anat publicant cada dissabte. Avui toca l'últim, espero que us agradi.




COULROFÒBIA

Aquesta vegada passo. Em sap greu perquè aquesta iniciativa participativa que ens proposa escriure relats basats en un quadre diferent cada mes m'engresca molt i, des de que m'hi vaig apuntar, procuro no perdre'm cap de les convocatòries. I molt menys ho volia fer en aquesta, que és la número 100. Però no puc, ho sento. Tot és culpa del quadre que han triat aquesta vegada. No és que sigui poc inspirador aquest «Soir bleu» d’Edward Hopper, segur que donarà per fer-ne un grapat de bons relats com demostraran els altres participants. Però no serà el meu cas. Perdoneu però és quelcom superior a mi. Quan miro el quadre només veig una cosa: Aquell pallasso blanc que presideix l'escena... i jo tinc pànic als pallassos. Sí, potser us en riureu, però a mi em fan por els pallassos, una por irracional que no puc controlar. Coulrofòbia, en diuen. Quan en veig un, i aquest del quadre de Hopper no és una excepció, m'entra una suor freda i un tremolor de cames que em supera i m'impedeix fer res.

No sempre havia estat així. És cert que, al contrari del que pretenen, a mi mai m'havien fet gaire gràcia i em ve present que, de petit, quan sentia que els ‘Payasos de la Tele’, que tant agradaven als nens de la meva època, cridaven la seva típica salutació: «¿Cómo están ustedeeeeees?, jo sempre contestava: «Maaaaal!!!». Realment, sense saber ben bé perquè, em sentia malament quan els veia alguna vegada per televisió però aleshores encara no em feien por. La fòbia em va aparèixer el dia que vaig anar a la festa d'aniversari d'en Josep, el meu millor amic. En aquella festa havien contractat un pallasso per intentar distreure a tota una colla de marrecs de deu i onze anys que, tot s'ha de dir, no li posàvem gaire fàcil. Al final, potser cansat que no li féssim gens de cas, va proposar que juguéssim a fet i amagar i tota la canalla ens vam escampar per la casa buscant amagatalls. Jo em vaig encabir dins d'un armari d'una de les habitacions i allí em vaig quedar esperant que em trobessin. No feia gaire estona que hi era quan, de sobte, la mica de claror que entrava per l'escletxa de la porta mal ajustada es va apagar. Tota la casa s'havia quedat a les fosques i, encara més estrany, en complet silenci perquè, també de cop, vaig deixar de sentir el xivarri dels meus amics que fins aquell moment feia de fons a aquell joc que començava a no agradar-me gens. Aleshores ho vaig veure clar. Sí, n'estava segur (amb aquella seguretat que només pot tenir un preadolescent) que havíem caigut en una trampa. Una trampa muntada per aquell pallasso assassí que, no sabia com, primer havia matat els pares d'en Josep i ara, amb el mateix ganivet descomunal, ens anava buscant als nens un a un per acabar amb nosaltres com si fóssim conills dins dels nostres caus. Vaig imaginar-me a en Josep al mig d'un bassal de sang sota el llit dels seus pares, a l'Esteve degollat a l'habitació de la planxa, igual que el Carles i el Genís i el David i... Tots eren morts i jo ho seria ben aviat. Pregava perquè li passés per alt aquell armari, resava perquè m'oblidés i em deixés viu però sabia que no seria així. Estava paralitzat pel terror, no m'atrevia ni a plorar, quan la porta de l'armari es va obrir d'una revolada. Era ell!!. Tinc gravada al cervell la seva cara, pintada de blanc i vermell i il·luminada des de sota per la llanterna que portava a la mà, cosa que encara la feia més diabòlica, rient i dient-me: «Ja ets meu!». No vaig veure res més, tampoc el ganivet però us prometo que el vaig sentir traspassant-me la carn i clavant-se al meu pit buscant el cor que em bategava desbocat. Recordo un dolor tan intens com no n'havia sentit mai cap abans... i allí es va acabar tot.

L'endemà em vaig despertar a l'hospital. No tenia cap tall de ganivet, ni al pit ni enlloc. Segons van explicar els metges als meus pares, m'havia espantat per res, imaginant-me el que no era d'aquell simple joc infantil i havia patit un atac d'angoixa de poca importància (per a ells, és clar). Aviat podria tornar cap a casa, només em tindrien ingressat el temps necessari per fer-me un últim electrocardiograma. El dolor que havia sentit al pit quan em pensava que m'estaven apunyalant podria ser un avís d'un possible problema cardíac que podria esdevenir perillós si es repetia però, si no tornava a passar, allò no hauria estat res i ens en podríem oblidar, la seva única recomanació era que descansés i em mantingués tranquil durant els propers dies. «Ja ho has sentit. Res de nervis, eh!», em va dir el meu pare, «surto un moment a fer un cafè que ens has tingut tota la nit en vetlla. Després tornarà la mare, tu continua així de tranquil que aquí a l'hospital no et pot passar res, d'acord?». Vaig assentir, tot i que no em feia gaire gràcia que em deixessin sol. Tant de bo no ho haguessin fet, encara no feia dos minuts que el pare havia marxat quan vaig sentir xivarri i rialles al passadís. No m'esperava gens que s'obrís de cop la porta de la meva habitació i entressin quatre o cinc persones amb perruques de colors i nassos vermells cridant: «Sorpresa!!, som els Pallapupes!!!». El que va passar després no ho recordo, només us diré que m'han explicat que van caldre mitja dotzena d'infermeres per calmar-me i que vaig esgotar la bateria de quatre desfibril·ladors durant l'estona que els metges van intentar que el meu cor tornés a bategar més o menys normalment.

A partir d'aquell dia, veure un pallasso i que m'agafi una taquicàrdia és tot el mateix. Així que de cap manera tinc intenció de fer el Relat Conjunt d'aquest mes. Deixaré que es pensin que és culpa de la davallada de participació blogaire que cada vegada afecta més la Catosfera i ho deixaré còrrer fins el pròxim quadre. Espero que aleshores ja no hi sortirà cap pallasso.

. . .

Ni tampoc cap osset de peluix. Encara suporto menys els ossets de peluix. Pelfafòbia, em sembla que en diuen. Però això ja us ho explicaré un altre dia...


11 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ha, ha, ha... és boníssim el teu relat. T'asseguro que esperarem impacients que ens expliquis també el cas de la Pelfafòbia, segur que serà molt i molt interessant. (Ei! Relats Conjunts, no tindríeu pas, per algun racó, un quadre amb un osset de peluix?)

També vull dir-te que has explicat molt bé la creació d'una fòbia, treta del no res i afegir que a vegades encara fa falta "menys" elements de realitat que en aquest cas per a "crear-la".

Carme Rosanas ha dit...

I moltíssimes gràcies per la teva participació múltiple i per ajudar-nos a batre el récord.

Elfreelang ha dit...

m'encanta el relat!!!! una gran història de fòbies.....un gran relat! t'aplaudeixo!

Assumpta ha dit...

Aquest relat -boníssim- m'ha fet molta, molta llàstima...

És curiós. A mi m'encanten els relats que em sorprenen, els que em fan riure, els que tenen elements absurds, de ciència ficció... en canvi aquest teu el trobo molt bo, però no té res d'això... Em deixa amb una sensació de certa tristor. Si hi ha quelcom que pugui fer per ajudar-lo :-)

Jo tampoc sóc una súper fan dels pallassos... En canvi, els "de la Tele" m'agradaven. Potser perquè la seva caracterització era mínima. Tan sols uns nassos (maquillats del mateix color de la pell) i unes perruques. Les samarretes llarguíssimes i sabates grosses. La gràcia estava en la seva forma de parlar, en les cançons, en les aventures que explicaven... Però els pallassos amb uns maquillatges exagerats, amb una "boca?" desmesurada ressaltada en negre i tota pintada de blanc ocupant mitja cara... no sé, no m'atrauen especialment...

Consol ha dit...

Ho entenc i et recolzo: de cap manera has de fer aquest relat si això et perjudica la salut. El teu no-relat és esplèndid, he rigut molt. A mi tampoc m'agradaven els pallassos de petita. Ara tampoc, no em fan riure les seves pallassades.

joan gasull ha dit...

ni se't acudeixi publicar res de pallassos, que amb la crisi i la pujada de llum deuen estar tots els desfribiladors sense bateria

XeXu ha dit...

Caram tu, quin trauma. Pobres Pallapupes, ells que ho feien amb bona intenció, i mira quina una van muntar. Em sembla que això es pot curar amb una mica de teràpia, no? I el tema dels ossos de pelfa també... però potser ens interessaria que ens expliquessis aquesta història també...

McAbeu ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris.

Malgrat que el que hi explico no és gaire divertit, he de confessar que jo m'ho vaig passar força bé fent patir a aquest pobre noiet exagerant les seves experiències amb els pallassos. Aprofito per demanar disculpes als Pallapupes que segur que en la vida real no haurien entrat mai per sorpresa a una habitació d'un nen en aquestes condicions. :-)

sa lluna ha dit...

Tot i ser boníssim he patit molt amb el teu relat, els que tenim alguna fòbia ens hi hem vist reflectits en tot moment. Molt ben descrites totes les sensacions.
Pel que fa als pallassos, tampoc m'han fet gaire gràcia mai.

Alfonso Robles Motos ha dit...

Segur que resultaria curiosos que, algun o alguna, es molestés en veure tots els temes que s'han tractat en aquest relats conjunts.
El tema de les fòbies, per a qui les pateix, és molt angoixant i dolorós, els que som aliens no podem arribar a imaginar el fort que pot ser. Només he vist de prop una cas de claustrofòbia, en un ascensor, d'un pis a un altre, anava amb una persona claustrofòbica i semblava que es moria, amb solament el temps d'una planta a la següent.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Gràcies!

ALFONSO: He d'admetre que hi vaig pensar en això que dius. Expressament vaig fer un relat exagerat i, per això, amb alguns punts còmics però amb cap intenció de riure'm de les fòbies ni de qui les pateix. Sé que són un gran problema per alguna gent.

Publica un comentari a l'entrada