Relats Conjunts (gener - 2017) quater

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Soir bleu" (Edward Hopper - 1914).

Es dóna la circumstància que aquesta és la proposta nº 100 d'aquell blog i, per celebrar com cal l'efemèride, a l'ELFREELANG se li ha acudit que estaria molt bé animar la Catosfera a aconseguir el major nombre possible de relats (i si s'arriba als 100, millor que millor). Jo ho he trobat una gran idea i per això aquesta vegada en comptes d'un n'he fet quatre que he anat publicant cada dissabte. Avui toca l'últim, espero que us agradi.

COULROFÒBIA

Aquesta vegada passo. Em sap greu perquè aquesta iniciativa participativa que ens proposa escriure relats basats en un quadre diferent cada mes m'engresca molt i, des de que m'hi vaig apuntar, procuro no perdre'm cap de les convocatòries. I molt menys ho volia fer en aquesta, que és la número 100. Però no puc, ho sento. Tot és culpa del quadre que han triat aquesta vegada. No és que sigui poc inspirador aquest «Soir bleu» d’Edward Hopper, segur que donarà per fer-ne un grapat de bons relats com demostraran els altres participants. Però no serà el meu cas. Perdoneu però és quelcom superior a mi. Quan miro el quadre només veig una cosa: Aquell pallasso blanc que presideix l'escena... i jo tinc pànic als pallassos. Sí, potser us en riureu, però a mi em fan por els pallassos, una por irracional que no puc controlar. Coulrofòbia, en diuen. Quan en veig un, i aquest del quadre de Hopper no és una excepció, m'entra una suor freda i un tremolor de cames que em supera i m'impedeix fer res.

No sempre havia estat així. És cert que, al contrari del que pretenen, a mi mai m'havien fet gaire gràcia i em ve present que, de petit, quan sentia que els ‘Payasos de la Tele’, que tant agradaven als nens de la meva època, cridaven la seva típica salutació: «¿Cómo están ustedeeeeees?, jo sempre contestava: «Maaaaal!!!». Realment, sense saber ben bé perquè, em sentia malament quan els veia alguna vegada per televisió però aleshores encara no em feien por. La fòbia em va aparèixer el dia que vaig anar a la festa d'aniversari d'en Josep, el meu millor amic. En aquella festa havien contractat un pallasso per intentar distreure a tota una colla de marrecs de deu i onze anys que, tot s'ha de dir, no li posàvem gaire fàcil. Al final, potser cansat que no li féssim gens de cas, va proposar que juguéssim a fet i amagar i tota la canalla ens vam escampar per la casa buscant amagatalls. Jo em vaig encabir dins d'un armari d'una de les habitacions i allí em vaig quedar esperant que em trobessin. No feia gaire estona que hi era quan, de sobte, la mica de claror que entrava per l'escletxa de la porta mal ajustada es va apagar. Tota la casa s'havia quedat a les fosques i, encara més estrany, en complet silenci perquè, també de cop, vaig deixar de sentir el xivarri dels meus amics que fins aquell moment feia de fons a aquell joc que començava a no agradar-me gens. Aleshores ho vaig veure clar. Sí, n'estava segur (amb aquella seguretat que només pot tenir un preadolescent) que havíem caigut en una trampa. Una trampa muntada per aquell pallasso assassí que, no sabia com, primer havia matat els pares d'en Josep i ara, amb el mateix ganivet descomunal, ens anava buscant als nens un a un per acabar amb nosaltres com si fóssim conills dins dels nostres caus. Vaig imaginar-me a en Josep al mig d'un bassal de sang sota el llit dels seus pares, a l'Esteve degollat a l'habitació de la planxa, igual que el Carles i el Genís i el David i... Tots eren morts i jo ho seria ben aviat. Pregava perquè li passés per alt aquell armari, resava perquè m'oblidés i em deixés viu però sabia que no seria així. Estava paralitzat pel terror, no m'atrevia ni a plorar, quan la porta de l'armari es va obrir d'una revolada. Era ell!!. Tinc gravada al cervell la seva cara, pintada de blanc i vermell i il·luminada des de sota per la llanterna que portava a la mà, cosa que encara la feia més diabòlica, rient i dient-me: «Ja ets meu!». No vaig veure res més, tampoc el ganivet però us prometo que el vaig sentir traspassant-me la carn i clavant-se al meu pit buscant el cor que em bategava desbocat. Recordo un dolor tan intens com no n'havia sentit mai cap abans... i allí es va acabar tot.

L'endemà em vaig despertar a l'hospital. No tenia cap tall de ganivet, ni al pit ni enlloc. Segons van explicar els metges als meus pares, m'havia espantat per res, imaginant-me el que no era d'aquell simple joc infantil i havia patit un atac d'angoixa de poca importància (per a ells, és clar). Aviat podria tornar cap a casa, només em tindrien ingressat el temps necessari per fer-me un últim electrocardiograma. El dolor que havia sentit al pit quan em pensava que m'estaven apunyalant podria ser un avís d'un possible problema cardíac que podria esdevenir perillós si es repetia però, si no tornava a passar, allò no hauria estat res i ens en podríem oblidar, la seva única recomanació era que descansés i em mantingués tranquil durant els propers dies. «Ja ho has sentit. Res de nervis, eh!», em va dir el meu pare, «surto un moment a fer un cafè que ens has tingut tota la nit en vetlla. Després tornarà la mare, tu continua així de tranquil que aquí a l'hospital no et pot passar res, d'acord?». Vaig assentir, tot i que no em feia gaire gràcia que em deixessin sol. Tant de bo no ho haguessin fet, encara no feia dos minuts que el pare havia marxat quan vaig sentir xivarri i rialles al passadís. No m'esperava gens que s'obrís de cop la porta de la meva habitació i entressin quatre o cinc persones amb perruques de colors i nassos vermells cridant: «Sorpresa!!, som els Pallapupes!!!». El que va passar després no ho recordo, només us diré que m'han explicat que van caldre mitja dotzena d'infermeres per calmar-me i que vaig esgotar la bateria de quatre desfibril·ladors durant l'estona que els metges van intentar que el meu cor tornés a bategar més o menys normalment.

A partir d'aquell dia, veure un pallasso i que m'agafi una taquicàrdia és tot el mateix. Així que de cap manera tinc intenció de fer el Relat Conjunt d'aquest mes. Deixaré que es pensin que és culpa de la davallada de participació blogaire que cada vegada afecta més la Catosfera i ho deixaré còrrer fins el pròxim quadre. Espero que aleshores ja no hi sortirà cap pallasso.

. . .

Ni tampoc cap osset de peluix. Encara suporto menys els ossets de peluix. Pelfafòbia, em sembla que en diuen. Però això ja us ho explicaré un altre dia...