Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Joana d'Arc" (Jules Bastien-Lepage, 1879).
JOANA, L'HEROÏNA
El meu personatge històric preferit és na Joana d'Arc. Des de petita que l'admiro i m'hi sento molt identificada. Salvant les distàncies, diria que m'hi assemblo i tot a l'heroïna francesa.
Per començar, jo també em dic Joana, igual que ella.
També, com a ella, em revolta la injustícia i sento que he de fer alguna cosa per evitar-la.
No m'importa, igual que va fer ella, donar un pas al davant i lluitar pel que considero que és més just sense importar-me gaire si em busco més d'un maldecap amb aquesta actitud.
No deixo que m'aturi, tal com ella no es va deixar aturar, la gent que no para de dir-me que no hi ha res a fer, que aquest món que ens ha tocat viure ja no es pot arreglar i que, en conseqüència, val més quedar-se a casa mirant la televisió.
També, i més d'una vegada, he hagut de veure'm «cremada a la foguera» de l'opinió pública pels que han intentat desprestigiar-me per fer-me callar. Però per sort, no sempre qui té més diners té més raó i, més tard o més aviat, tots ells han hagut de retractar-se de les seves mentides.
De totes maneres i malgrat tot això, he d'admetre que en una cosa no m'hi assemblo gens a Joana d'Arc. Jo no sento cap veu dins el cap que em digui el que haig de fer. Però, ben mirat, aquest fet més que un problema, jo trobo que és un avantatge.
Per començar, jo també em dic Joana, igual que ella.
També, com a ella, em revolta la injustícia i sento que he de fer alguna cosa per evitar-la.
No m'importa, igual que va fer ella, donar un pas al davant i lluitar pel que considero que és més just sense importar-me gaire si em busco més d'un maldecap amb aquesta actitud.
No deixo que m'aturi, tal com ella no es va deixar aturar, la gent que no para de dir-me que no hi ha res a fer, que aquest món que ens ha tocat viure ja no es pot arreglar i que, en conseqüència, val més quedar-se a casa mirant la televisió.
També, i més d'una vegada, he hagut de veure'm «cremada a la foguera» de l'opinió pública pels que han intentat desprestigiar-me per fer-me callar. Però per sort, no sempre qui té més diners té més raó i, més tard o més aviat, tots ells han hagut de retractar-se de les seves mentides.
De totes maneres i malgrat tot això, he d'admetre que en una cosa no m'hi assemblo gens a Joana d'Arc. Jo no sento cap veu dins el cap que em digui el que haig de fer. Però, ben mirat, aquest fet més que un problema, jo trobo que és un avantatge.
10 comentaris:
Ha, ha, ha... Aquest final m'ha fet molta gràcia i estic del tot d'acord amb la "teva" Joana. No sentir veus és un gran avantatge...
I estar disposat a jugar-te-le pels teus principis i lluitar pel que creus just és del tot admirable. M'agrada aquesta noua, i espero que les "fogueres" siguin per sempre més metafòriques.
Ara m'he quedat amb les ganes de saber quina és la lluita d'aquesta Joana d'Arc, què és això pel que batalla tant!
Però, MAC!? Com ens pots deixar així, sense saber més d'aquesta JOANA? Ha de ser algú molt interessant pel que expliques... en volem saber més!!!
A mi m'aniria prou bé tenir una veueta que em digués què he d'anar fent... per fi aconseguiria ser una mica més organitzada!!! :-DDD
ha ha molt bon relat ! sense sentir cap veu dins el cap .....bon avantatge
Les veuetes interiors només se'ls ha de fe cas si són coses bones.
Una dona amb les coses clares i molta empenta. I un bon relat, Mac
Gràcies a tots pels vostres comentaris.
Pels que voleu saber a que es dedica la Joana, dir-vos que ho he deixat expressament "obert" i a gust del lector. Es pot dedicar al que més us agradi, penseu en la "causa justa" que volgueu. L'important és que ho fa amb les idees clares, sense por i sense escoltar cap "veu" que no sigui la de la seva pròpia consciència. I per això és tota una heroïna. :-)
Un final ben obert, potser ni sent la veu de la consciència.
Supose que escoltar veus dins el cap ha de tindre els seus avantatges, també: almenys, no s'ha d'anar valorant si la causa és justa o no; amb que ho diga la "veu", ja va bé. Ara, jo no en tinc cap dubte: com la teua Joana, millor deixar les veus enfora... Molt bon relat.
Cal tenir sempre l'aigua preparada, per si hem d'apagar la foguera.
Publica un comentari a l'entrada