Lectures 2024 - Feliç 2025

Amb l’últim post de l’any, us presento la meva llista de lectures d’aquest 2024. Les xifres d’enguany són gairebé idèntiques a les de l’any passat. El mateix nombre de llibres (79) i només 124 pàgines menys (20.896). Això ens dona una mitjana de 57 pàgines diàries i un «llibre mitjà» de 264 pàgines... i mitja. ;-)

Si classifiquem aquests 79 volums per l’espai (que ocupen) tenim 27 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 43 Estàndards (de 201 a 400), 7 Llargs (de 401 a 600) i 2 Totxos (més de 600 pàgines).

Classificats pel temps (que fa que van ser escrits) resulten 14 Novetats (d’aquest any o l’anterior), 12 Actuals (entre 2 i 10 anys), 35 Contemporanis (entre 11 i 50 anys) i 18 Antics (amb més de 50 anys).

I el rànquing d’autors de l’any ha quedat així:
6 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Continuo el repàs de la seva obra literària i enguany ha estat el torn de dos reculls de relats i la tetralogia de «La Terra Prohibida».

4 LLIBRES:
J.R.R. Tolkien. Aquest 2024 s’ha complert el 70è aniversari de la publicació del primer volum de «El Senyor dels Anells» i he pensat que aquesta efemèride era l’excusa perfecta per a rellegir la trilogia completa afegint-hi també «El Hòbbit» (aquest per primera vegada en català). Cada cert temps va bé reforçar la dosi de literatura fantàstica clàssica amb solvència contrastada.

3 LLIBRES:
Maria Barbal, Jaume Cabré, Baltasar Porcel, Emili Teixidor, Ferran Torrent i Vicenç Villatoro. Mitja dotzena d’autors d’aquells que anomeno «els meus clàssics catalans» perquè fa anys que formen part de la biblioteca de casa. Algunes d’aquestes obres són, doncs, relectures recuperades després de molt de temps; però no totes, n'hi ha també que les llegeixo ara per primera vegada.

2 LLIBRES:
Teresa Duch. El seu primer recull de relats i el segon volum de la saga Mimí Vidal que no han estat els primers llibres que llegeixo de la companya bloguera del «Salsa-Ficció» ni seran els últims.
Laia Vilaseca. Els dos últims llibres d’aquesta autora de thrillers clàssics on el misteri i la seva resolució són sempre més importants que el ‘sang i fetge’. (Nota: El primer d’ells el vaig ressenyar per al #JunyNòrdic - 2024)
Jo Nesbø. Tot esperant algun altre títol de la saga Harry Hole, han caigut els dos volums de la sèrie dels sicaris d’Oslo. Aquests sí que en tenen a dojo de ‘sang i fetge’. (Nota: El primer d’ells el vaig ressenyar per al #JunyNòrdic - 2024)
Martha Wells. Un amic va recomanar la saga «The Murderbot Diaries» i, refiant-me del seu criteri, vaig llegir els dos primers volums d’aquesta sèrie de ciència-ficció protagonitzada per un cíborg ‘especial’ que va força a la seva. No estan gens malament, si més no són prou entretinguts.

Entre la resta d’autors de la llista, faig una tria dels títols més destacats ara que n’he fet el repàs:
CONFETI; l’últim premi Sant Jordi repassa la biografia d’en Xavier Cugat en una història molt ben documentada que, tal com la pròpia vida de l’artista, transcorre entre la realitat i la invenció. Molt bona novel·la.
LA CIUTAT I LES SEVES MURALLES INCERTES; torna Murakami i torna a atrapar-me en un dels seus mons estranys i irreals que ell fa completament versemblants. Sé que hi ha lectors a qui no agrada gens aquest autor; però als que ens agrada, ens agrada molt.
RETORN ALS ORÍGENS; novel·la que recrea l’origen de la inspiració artística d’Antoni Gaudí a la zona del Baix Camp anant del passat (amb el relat de la història real de l’amistat del famós arquitecte amb el diplomàtic i egiptòleg Eduard Toda) al present (amb una emocionant aventura sobre la troballa d’uns suposats quaderns perduts de Gaudí relacionats amb uns jaciments neolítics). M’ha agradat força.
LES CIUTATS INVISIBLES; una amiga va recomanar aquesta obra d’Italo Calvino com un dels cinc llibres que més li havien agradat l’any passat i, un cop més, ha valgut la pena fer-li cas. M’ho vaig passar molt bé en aquest viatge per unes ciutats imaginades que són d’allò més suggeridores.
LA COLÒNIA; una reflexió sobre el colonialisme, la identitat nacional i les llengües minoritàries que, a més, són minoritzades no només pels forans sinó també per la diglòssia dels parlants nadius. És una novel·la (molt ben escrita) que parla d’Irlanda, però que ens toca de ben a prop. Una lectura molt recomanable.
EL CANTAR DEL PROFETA; una història situada en un país amb un govern totalitari que, amb l’excusa de la seguretat nacional, es dedica a limitar els drets de la població i a empresonar dissidents fins que acaba esclatant una guerra civil. Com que passa en una «democràcia consolidada europea» ens la venen com a novel·la distòpica, però de fet el que s’hi explica és totalment creïble i el que pateix la mare de família protagonista és, sens dubte, un reflex del sofriment de moltes famílies reals que actualment ja viuen en una de les «zones de conflicte» que, fins ara, veiem de lluny, però que si tenim en compte l’auge (imparable?) de l’extrema dreta arreu potser aviat tindrem a casa nostra. És un relat colpidor, del qual n’hauríem de prendre nota mentre hi siguem a temps.

I acabo aquesta llista amb el llibre que ara mateix tinc entre mans:
URGELL, LA FEBRE D’AIGUA; tot explicant la proesa que per a l'època va comportar la construcció del canal d'Urgell, Vicenç Villatoro ens mostra la Catalunya rural del segle XIX on es confronten els que volen avançar socialment i tecnològicament amb els que, més tradicionals, estan en contra d'aquests canvis que comporta el progrés. És un llibre llarg que, pel que porto llegit fins ara, a voltes potser també s'allarga massa, però malgrat això la història se m'està fent força interessant i n'estic gaudint la lectura.

Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2024

Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...
FELIÇ 2025!!

Passatemps Nadalenc i BONES FESTES!!

Com cada any per aquestes dates, us he preparat l'Enigma Nadalenc del XAREL-10. Tota una tradició en aquest blog.

Enguany es tracta d'un passatemps matemàtic-visual que heu d'anar resolent fent els comptes corresponents amb les dades correctes fins a arribar al final i trobar el preu del Pare Noel, tal com s'indica a la imatge que encapçala aquest post.

Podeu deixar les vostres solucions als comentaris i, per a seguir mantenint una altra tradició: la dels Calendaris d'Advent i dels posts nadalencs de la Catosfera, a continuació us ofereixo un cofre ple a vessar de monedes de xocolata. Agafeu-ne les que vulgueu que potser us poden ajudar a l'hora de fer els càlculs. ;-))

[Imatge creada per Bing]

Aprofito per a desitjar-vos un
MOLT BON NADAL

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (desembre - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Sobre la ciutat» (Marc Chagall – 1918).

VOLANT, VOLANT SEMPRE AMUNT

Tampoc cal posar-se així. He dit que la vostra proposta no és viable ara com ara, però això no vol dir que no em sembli bé. De fet, és una idea genial per solucionar el problema crònic de saturació dels nostres carrers. Si, com proposeu, tothom anés volant a tot arreu, la ciutat es descongestionaria de seguida. En això teniu raó, però a mi em sembla que hi ha alguns problemes logístics que no heu tingut en compte.

Heu pensat com s’ho farà la gent per volar? Vull dir que, evidentment, no podem fer servir propulsors amb motors de reacció. Si el que intentem és evitar la pol·lució dels cotxes, aquests motors encara contaminen més. De fet, aquest detall ja impedeix que puguem utilitzar qualsevol altre tipus de giny mecànic. Tampoc és qüestió d’inventar una píndola voladora, s’ha de conscienciar la societat dels perills de l’automedicació, i això és incompatible amb posar més pastilles al mercat. A més, també s’ha de pensar en els efectes secundaris. Imagineu que la pastilla que permet volar també provoca mal de panxa. A ningú li agradaria volar amb mal de panxa, no trobeu?

Encara més. Suposant que la gent pugui volar, això no vol dir que ho sàpiga fer correctament. Si no tothom és capaç de controlar el seu vol, podrien produir-se molts accidents. Per tant, primer hauríem de fer-los anar a una escola on s’haurien de treure un carnet. Després necessitaríem crear una Agència d’Afers Aeris Individuals (AAAI) que s’encarregaria de definir els espais aeris reservats per als vianants voladors, regular les altures màximes i establir zones d'aterratge. També hauríem de col·locar estacions d'inspecció al mig del cel per revisar que els vols compleixen amb la normativa. I, si molta gent s’apunta a la idea, potser també caldria instal·lar semàfors flotants per tota la ciutat. Jo no sé quant val un semàfor flotant, però segur que és molt més car que un d’estàndard i costa molt més de mantenir. I els ocells? Hi heu pensat en els ocells? Qui tindria prioritat en cas d’un conflicte de pas, un estol d’estornells migrant o una parella que arriba tard al seu casament? Cal rumiar-ho tot això.

Per últim, però no per això menys important, també s’ha de tenir en compte l’aspecte jurídic. A primer cop d’ull, aquesta proposta que em feu incompleix diversos articles de la llei de la gravetat, i no és fàcil modificar aquesta llei. No és tan sagrada com la Constitució, però gairebé. Evidentment, no podem derogar-la tota. Eliminar la llei de la gravetat produiria un desgavell a escala mundial impossible de controlar. Suposo que seria qüestió de modificar-ne només alguns aspectes per fer que les persones volin, però els testos dels balcons no, per exemple. També podríem instaurar un horari, podríem fer que la llei de la gravetat fos una mica més flexible entre les 9 del matí i les 5 de la tarda; però només en zones urbanes, suposo que als pobles no caldria un lapse tan llarg. De totes maneres, no sé si és del tot factible això; n’hauríem de parlar amb el departament jurídic i quan els advocats es fiquen pel mig, tot es complica.

No us penseu, però, que la meva intenció és desil·lusionar-vos. Us repeteixo que no estic en contra de la vostra idea i, a més, he d’admetre que es nota que està treballada perquè en aquesta segona versió ja no hi heu fet sortir ni els núvols Kinton ni el ‘canvi de lloc instantani’, però malgrat això em veig obligat a dir-vos el mateix que quan vau venir a proposar les càpsules Hoi-Poi com a solució al problema de l’aparcament. El problema principal és que, de moment, les vostres propostes no poden ser implementades i cal deixar passar una mica de temps per veure si més endavant es donen les condicions que les facin possibles. M’heu dit que ara esteu a segon de primària, oi? Doncs que us sembla si ho rumieu tot una mica més i en tornem a parlar quan entreu a la universitat?

"Bola de Drac" torna a 3Cat, 30 anys després de la primera emissió en català

Els misteris d'en Mac – Cas 026

026 - EL CAS DE LA NOTÍCIA DE SUCCESSOS

Us copio una notícia que he llegit aquest matí al diari:

«El conegut empresari de la nostra ciutat C.L.V. ha estat trobat mort al seu despatx.
L’home presentava un tret al cap i jeia, sense vida, sobre la taula de la seva oficina. A la mà dreta empunyava una pistola i, també damunt la taula, hi havia el seu mòbil i alguns papers. A la paret s’hi veia una petita caixa forta oberta que no contenia diners sinó només diversos documents. De totes maneres, ni la caixa forta ni la resta del despatx semblaven haver estat registrats perquè tot restava en perfecte ordre.
Fonts policials ens informen que, a falta de l'autòpsia pertinent, sembla clar que la mort va ser instantània a causa del tret fet gairebé a boca de canó i que la ferida és compatible amb l’arma trobada. El cadàver no mostra cap altra ferida que l’assenyalada, amb l’excepció d’unes lleugeres rascades sense importància als canells. No s'ha trobat tampoc cap empremta fora de les de l'empresari o la seva secretària. Pel que fa als papers i documents citats encara no han estat estudiats, però, en canvi, del mòbil sí que ha sorgit una pista crucial. S’hi ha trobat una breu nota d’àudio, d’encara no un minut de durada, gravada per la víctima on, visiblement nerviós i amb veu entretallada, confessa que tenia grans deutes de joc i s’acomiada de tothom. A continuació se sent el tret causant de la mort i tot seguit un cop sec que s’atribueix al cap de l’empresari picant sobre la taula ja sense vida. L’arxiu d'àudio acaba en aquest punt, però serveix per a indicar l'hora exacta del decés i és més que suficient per a confirmar la hipòtesi de suïcidi que els investigadors ja havien començat a sospesar.
Aquest periodista ha parlat amb la secretària del mort, que fou qui trobà el cadàver, i ens ha explicat que quan es va incorporar a la feina de bon matí trobà la porta de l’oficina tancada, però no amb clau. Això no la preocupà perquè no era un fet extraordinari que el seu cap arribés a treballar abans que ella. Per tant, va entrar tranquil·la, va deixar algunes coses sobre la seva taula i seguidament es va dirigir al despatx a saludar al seu cap i posar-se a la seva disposició, fou aleshores quan descobrí la tràgica escena. Afirma no haver tocat res i haver avisat immediatament a la policia. Preguntada sobre si havia notat res fora de lloc i sobre la falta de diners dins la caixa forta, ens va informar que no s’havia adonat de res estrany i que era normal que a la caixa no hi hagués efectiu perquè no n’acostumaven a tenir. Va afegir, però, que sí que va passar una cosa inusual el dia anterior perquè el seu cap la va fer plegar abans d’hora. Això no era gens habitual, però ho va atribuir al fet que feia dies que l’home estava força nerviós. Quan vam insistir en aquest punt, només ens va dir que ella no volia malparlar del mort, però que havia de ser cosa de diners perquè últimament havia intentat, sense èxit, demanar un crèdit en diverses entitats bancàries.
Aquestes declaracions descartarien el robatori com a causa del macabre succés i, malgrat que és necessari seguir investigant totes les circumstàncies, no està de més recordar que és vox populi el fet que C.L.V. era un habitual visitant del casino de la nostra ciutat on es jugava fortes quantitats de diners i que les males llengües afirmen que també era un ‘client’ assidu d’algunes timbes de cartes il·legals. En aquests llocs no sempre s’hi guanya i, de fet, no és estrany tenir-hi males ratxes. Potser aquest és el motiu que el va portar a la desesperació i va precipitar el seu final. Descansi en pau.»

Potser és deformació professional, però a mi em sembla que els que s'han precipitat són el periodista i la policia acceptant tan aviat el suïcidi com a causa de la mort. Hauré de trucar a l’inspector Roig perquè hi faci una nova ullada abans de tancar el cas.

I vosaltres, hi ha alguna cosa del relat que no us quadri amb la hipòtesi del suïcidi?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

COMPOSICIONS AMB ECO

Les COMPOSICIONS AMB ECO són aquells poemes que presenten una repetició de les paraules o síl·labes finals dels versos. Aquesta repetició crea un efecte sonor que pot servir per augmentar la intensitat o el significat poètic, utilitzant un sentit literal o figurat per a crear jocs de paraules que fan ressaltar certs temes o idees, reforçant-ne el sentit o subratllant-ne les emocions.

Tot i que, segurament, d’autors que han jugat amb el mimetisme del fenomen acústic de l’eco per reforçar l’efecte poètic de la seva obra en podríem trobar en qualsevol època de la literatura, cal dir que és a partir del segle XVI quan aquest recurs és més freqüentment utilitzat associant-lo, sobretot, a composicions poètiques de caràcter lúdic, experimental, satíric, fins i tot, i de forma particular, a determinats gèneres, com el sonet. Com en el cas d’altres ‘innovacions’ i tècniques d'elaboració literària més o menys atrevides, és durant el Barroc quan les composicions amb eco van passar per moments especialment fructífers.

En destaquen tres variants principals:

1. DUPLICACIÓ DEL FINAL DEL VERS, on l'últim mot de la frase és la repetició del penúltim (sencer o només les seves síl·labes finals).
Un exemple característic d'aquesta tècnica poètica són els "Sonets amb Eco", una sofisticada variant del sonet que, com hem comentat abans, va ser utilitzada sobretot durant el barroc per autors com Francisco de Quevedo (1580 - 1645) o Lope de Vega (1562 - 1635), entre d'altres. En aquest ENLLAÇ podreu llegir sengles sonets amb eco d'aquests dos autors clàssics de les lletres castellanes. En català no n'he trobat cap per fer-lo servir d'exemple i, en conseqüència, he provat de compondre'n un jo mateix:

SI AL REI ENFADEU, ADEU!

Prou que s’esgargamellava el rei, ei!
però no el sentia el seu lacai, ai!
que dins la cuina rostia un xai, ai!
mentre escoltava un partit d’hoquei, ei!

Fart de suportar tant de xivarri, arri!
s’alçà emprenyat el vell vescomte, compte!
anant a la cuina a fer recompte, compte!
abans que el xai no se'ns socarri, arri!

Deixa la ràdio, criat babau! Au!
i afanya't més amb la cassola, hola!
Com pots estar tan encarcarat? Carat!

Tots tenim gana aquí al palau, au!
el rei fa estona que udola, hola!
i ja saps com n'és de malcarat, carat!

2. REPETICIÓ DE L’ÚLTIMA PARAULA D’UN VERS AL PRINCIPI DEL SEGÜENT. És l’aplicació del recurs literari anomenat ANADIPLOSI, una figura de dicció que consisteix en la repetició de l’última part d’un enunciat al començament de l’enunciat següent de manera que es crea un efecte fonètic que crida l’atenció del lector trencant el ritme habitual de la recitació i ressaltant la importància dels mots repetits.
En trobem un exemple en el següent fragment del poema "Lo noi ressuscitat" inclòs al poemari «Sant Francesc (1895)» de Jacint Verdaguer (1845-1902):

...mes jo voldria una poma,
una poma per ma set,
per la set que m'agullona...

3. REPETICIÓ DE L’ÚLTIMA PARAULA DEL VERS (O DE LA SEVA RIMA) COM SI FOS UNA RESPOSTA AL POEMA. Aquesta variant emula el fenomen acústic d'un eco natural i sovint s’utilitza per afegir un contrapunt sorprenent o humorístic.
Com a exemple us copio una de les estrofes del poema anònim "Glossa a la Catalana" extret del llibre «Versos Per Vèncer: Poesia de la Guerra dels Segadors» a cura d’Eulàlia Miralles i publicat per l’editorial Barcino l’any 2020. Es tracta d’un cant a la revolta armada, escrit a finals de 1640 i ens l’hem d’imaginar en boca dels soldats o dels parroquians d’alguna taverna amb l’eco pronunciat a cor:

Ja crida tota la terra...
GUERRA!
per a matar amb ses mans...
CASTELLANS!
que ens han fet amb cruels fúries...
INJÚRIES!

Conegueren totes les cúries
si el diable ho ha portat
en gran dany del Principat,
GUERRA, CASTELLANS I INJÚRIES.

[NOTA: Per si us interessa llegir-lo complet, us enllaço l'article "Poesia barroca de la Guerra dels Segadors" que Anna M. Torrent va publicar al número 31 de la revista «Els Marges», on també el podem trobar transcrit respectant la versió del text original del segle XVII.]

[Imatge creada per Bing]

Per acabar el post, he triat una mostra de cançons (més contemporànies i menys exaltades que aquesta «Glossa Catalana») on també s’utilitza aquest recurs de repetició dels mots finals d’alguns versos. N’he escollit tres de caire humorístic que us deixo a continuació.
En la primera, l’efecte de l’eco es presenta només com la reiteració d’algunes rimes que fan uns suposats cors al tema principal, es tracta de la cançó «El canonge de la Seu» (Trincameron – 1975) de LA TRINCA.
En les altres dues, en canvi, aquest recurs és totalment explícit i volgudament buscat per a fer riure. Un humor, però, que és ben diferent en cadascun dels casos. Mentre que al tema «El poeta y el Eco» de LES LUTHIERS, els músics argentins fan servir l’eco per a insinuar les bromes més que dir-les, a la cançó «Eco» de MOJINOS ESCOZÍOS, trobem un clar exemple de l’estil irreverent i sovint escatològic que defineix aquest grup de rock nascut a Mollet del Vallès.

---

GLOSSARI:

• Composicions amb eco

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: