025 - EL CAS DE LA MORT DEL SOCI EXTRAVAGANT
Mentre em dirigia a la cita que tenia amb un dels directors d’una coneguda empresa de la ciutat, pensava que aquests encàrrecs empresarials solen ser força avorrits. O impliquen llargs seguiments a empleats que volen acomiadar o, encara pitjor, suposen tedioses hores repassant arxius. En aquest cas, però, m’equivocava. El tema anava per tota una altra banda, com va començar a explicar-me el meu client quan vaig arribar al seu despatx:
- Necessito que trobi al meu soci, ens cal la seva firma per uns afers urgents i no sabem on és.
- Tem que sigui un accident o tal vegada un segrest? -vaig replicar jo, potser amb massa entusiasme pel gir que havia fet el cas-.
- Tant de bo! Ho sento, no ho volia dir així. És que el meu soci és, per dir-ho d’alguna manera, força extravagant i, de tant en tant, li agafen rampells estranys. Fa uns dies em va dir que per entendre millor les necessitats dels nostres possibles clients de baix poder adquisitiu, li calia viure com ells i va decidir instal·lar-se una temporada en un barri de l’extraradi. El problema és que no ens va informar d’on seria i, fins i tot, va deixar el seu mòbil aquí. Es veu que pensa que ser pobre també vol dir estar incomunicat. Bé potser m’he passat, em torno a disculpar, és que em fa perdre els nervis aquest home. Provi de trobar-lo, si us plau, em cal contactar amb ell...
No era una feina senzilla, però almenys no m’hi avorriria. Estirant el fil, vaig aconseguir refer els passos dels últims dies del ‘fugitiu’ i, finalment, vaig aconseguir localitzar-lo en un pis de lloguer d’un vell edifici de la perifèria. Vaig anar a visitar-lo i li vaig comentar que el seu soci el buscava per fer-li firmar uns papers de l’empresa. Però l’home, que realment semblava estar com un llum de ganxo, em va dir que ell no podia marxar d’allí ni un moment i que si de cas que fos el seu soci qui li portés els papers. Vaig tornar, doncs, a la seu de l’empresa i els vaig passar l’encàrrec junt amb la factura dels meus honoraris.
Però, malgrat el que jo em pensava, la meva feina encara no s’havia acabat. L’endemà mateix fou el meu client qui es presentà al meu despatx de forma inesperada:
- M’ha de tornar a ajudar, -em va dir-. Acabo de portar els documents per firmar a l’adreça que em va donar i he parlat amb el meu soci. Bé, de fet hem discutit. Jo li he tirat la cavalleria per sobre per les seves bogeries que fan anar malament tota l’empresa. Ell no s’ha quedat enrere i també me les ha dit ben grosses. Ha arribat a amenaçar-me que es mataria si l’obligava a estar tancat en un despatx, cridant que ell era un esperit lliure i no sé quantes bestieses més. No he volgut baixar del burro i, amenaçant-lo que parlaria amb el consell d’administració per fer-lo fora, he marxat ben emprenyat.
- I què hi puc fer? -vaig afegir jo-.
- Li demano que m’acompanyi a parlar amb ell. Quan m’he calmat una mica, he tornat per fer les paus, però no m’ha volgut obrir. El sentia moure’s per dins el pis, però no m’ha contestat en cap moment tot i que jo m’intentava disculpar a través de la porta. És un home de reaccions imprevisibles i ara em preocupa que compleixi la seva amenaça de suïcidar-se...
Vaig acompanyar-lo tal com em demanava i només arribar al nostre destí vam veure que alguna cosa no anava bé. Els veïns estaven alarmats per una forta pudor de gas que semblava sortir del pis en qüestió. En aquests casos, cal actuar ben de pressa i, d’un cop de peu, vaig forçar la porta per entrar. La pudor de gas omplia tot el pis i li vaig demanar al meu client que obrís les finestres mentre jo anava cap a la cuina on, amb el cap dins el forn, vaig trobar el cos sense vida del seu soci. Per sort, els comandaments de la cuina estaven tancats i això havia evitat una excessiva concentració de gas que hagués convertit el pis en un polvorí. Amb les finestres obertes, aviat es va esbandir la pudor i també la preocupació dels veïns. El cas, ara, passava a mans de la policia que es faria càrrec del suïcidi d’aquell pobre desgraciat.
Si és que havia estat un suïcidi, perquè jo en tenia els meus dubtes...
I vosaltres, què en penseu de la mort del soci extravagant?
- Necessito que trobi al meu soci, ens cal la seva firma per uns afers urgents i no sabem on és.
- Tem que sigui un accident o tal vegada un segrest? -vaig replicar jo, potser amb massa entusiasme pel gir que havia fet el cas-.
- Tant de bo! Ho sento, no ho volia dir així. És que el meu soci és, per dir-ho d’alguna manera, força extravagant i, de tant en tant, li agafen rampells estranys. Fa uns dies em va dir que per entendre millor les necessitats dels nostres possibles clients de baix poder adquisitiu, li calia viure com ells i va decidir instal·lar-se una temporada en un barri de l’extraradi. El problema és que no ens va informar d’on seria i, fins i tot, va deixar el seu mòbil aquí. Es veu que pensa que ser pobre també vol dir estar incomunicat. Bé potser m’he passat, em torno a disculpar, és que em fa perdre els nervis aquest home. Provi de trobar-lo, si us plau, em cal contactar amb ell...
No era una feina senzilla, però almenys no m’hi avorriria. Estirant el fil, vaig aconseguir refer els passos dels últims dies del ‘fugitiu’ i, finalment, vaig aconseguir localitzar-lo en un pis de lloguer d’un vell edifici de la perifèria. Vaig anar a visitar-lo i li vaig comentar que el seu soci el buscava per fer-li firmar uns papers de l’empresa. Però l’home, que realment semblava estar com un llum de ganxo, em va dir que ell no podia marxar d’allí ni un moment i que si de cas que fos el seu soci qui li portés els papers. Vaig tornar, doncs, a la seu de l’empresa i els vaig passar l’encàrrec junt amb la factura dels meus honoraris.
Però, malgrat el que jo em pensava, la meva feina encara no s’havia acabat. L’endemà mateix fou el meu client qui es presentà al meu despatx de forma inesperada:
- M’ha de tornar a ajudar, -em va dir-. Acabo de portar els documents per firmar a l’adreça que em va donar i he parlat amb el meu soci. Bé, de fet hem discutit. Jo li he tirat la cavalleria per sobre per les seves bogeries que fan anar malament tota l’empresa. Ell no s’ha quedat enrere i també me les ha dit ben grosses. Ha arribat a amenaçar-me que es mataria si l’obligava a estar tancat en un despatx, cridant que ell era un esperit lliure i no sé quantes bestieses més. No he volgut baixar del burro i, amenaçant-lo que parlaria amb el consell d’administració per fer-lo fora, he marxat ben emprenyat.
- I què hi puc fer? -vaig afegir jo-.
- Li demano que m’acompanyi a parlar amb ell. Quan m’he calmat una mica, he tornat per fer les paus, però no m’ha volgut obrir. El sentia moure’s per dins el pis, però no m’ha contestat en cap moment tot i que jo m’intentava disculpar a través de la porta. És un home de reaccions imprevisibles i ara em preocupa que compleixi la seva amenaça de suïcidar-se...
Vaig acompanyar-lo tal com em demanava i només arribar al nostre destí vam veure que alguna cosa no anava bé. Els veïns estaven alarmats per una forta pudor de gas que semblava sortir del pis en qüestió. En aquests casos, cal actuar ben de pressa i, d’un cop de peu, vaig forçar la porta per entrar. La pudor de gas omplia tot el pis i li vaig demanar al meu client que obrís les finestres mentre jo anava cap a la cuina on, amb el cap dins el forn, vaig trobar el cos sense vida del seu soci. Per sort, els comandaments de la cuina estaven tancats i això havia evitat una excessiva concentració de gas que hagués convertit el pis en un polvorí. Amb les finestres obertes, aviat es va esbandir la pudor i també la preocupació dels veïns. El cas, ara, passava a mans de la policia que es faria càrrec del suïcidi d’aquell pobre desgraciat.
Si és que havia estat un suïcidi, perquè jo en tenia els meus dubtes...
I vosaltres, què en penseu de la mort del soci extravagant?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "
18 comentaris:
Penso que o bé no ha estat un suïcidi o algú altre havia entrat al pis abans que el detectiu per alterar l'escena.
PONS: Els trets van per aquí, efectivament. Has fet una gran deducció, ara només ens falta una bona explicació i ja ho tindríem. ;-)
Estic al mateix punt que el Pons. Com és que "els comandaments de la cuina estaven tancats"??
Un suicidat no els pot haver tancat ell mateix. Sospito del soci però no trobo les proves per acusar-lo.
Amb els comandaments de la cuina tancats, com sortia el gas? Crec que algú (el mateix soci) va alterar les proves, després de matar-lo.
Aferradetes, Mac.
Doncs quin repte, McAbeu! Ja no recordava que de tant en tant hi poses enigmes, al teu blog. Em sap greu, si no és el que ha dit el Pons, no en tinc ni idea. Però tornaré d'aquí a uns dies perquè l'investigador privat m'ho expliqui.
M'agrada molt aquest carnet!
Amb un soci extravagant i un altre assassí, aquesta empresa no podia anar bé de cap manera... Jo crec que els morts no apaguen els comandaments del gas, per tant algú l'havia matat abans. L'autòpsia hauria de dir com l'han matat, perquè possiblement l'assassí l'ha posat de cap al forn ja mort i només ha deixat anar el gas una estona, per no fer saltar tot l'edifici en una explosió. I perquè semblés un suicidi.
Abraçades, Mc!
Ara em direu que un forn tan modern, ho dic perquè funciona amb gas, no pot tenir un temporitzador automàtic per tal que s'apagui sol al cap d'unes horetes, per evitar que la peça quedi massa resseca, rotllo la televisió que et pregunta si encara la mires. Pensar que els vells edificis de la perifèria no poden tenir electrodomèstics moderns és tenir una mentalitat classista.
XAVIER: Estàs en el mateix punt que en PONS perquè aquests enigmes no donen per anar més enllà. Tot i que m'enrotllo tant com puc per intentar amagar les pistes :-D, les 'proves' per acusar que demanes no caben en l'enunciat d'un enigma. Ja les trobarà el detectiu si algun dia s'escriu la novel·la del cas, aquí la vostra feina és només identificar aquestes possibles pistes i explicar-les en un comentari. I això és justament el que fas tu.
Efectivament, el detall que ens fa dubtar de la hipòtesi del suïcidi és que els comandaments del forn estiguessin tancats. Aquesta és l'explicació que ens mancava i que, com has estat el primer a dir-la, et fa mereixedor del rètol vermell d'avui. Felicitats!
SA LLUNA: Correcte. Per força algú altre va haver d'aturar la sortida de gas perquè algú que se suïcida posant el cap dins del forn no pot pas fer-ho després de mort. Si ho va fer el soci (que en té tota la pinta) o no, ja ho descobrirà el nostre detectiu. :-)
Abraçades!!
TERESA: Tot i que ara ja no en publico tan sovint com abans, els enigmes mentals continuen sent la 'raó de ser' del XAREL-10 i us en vaig proposant de tant en tant... per no perdre els bons costums. ;-)
Sí, la solució que buscàvem és la que apunta en PONS i a continuació expliquen XAVIER, SA LLUNA i després la CARME. L'enigma s'acaba aquí perquè, com he dit abans, per conèixer les proves i les motivacions de l'assassí caldria escriure la novel·la del cas, però no crec que m'hi posi... em sabria greu fer la competència a la Mimí Vidal. :-DD
Gràcies. És un carnet homologat, com ja deus suposar. ;-)
CARME: Exacte. Trobes també el detall que ens permet solucionar l'enigma i hi afegeixes una hipòtesi que podria ser ben versemblant per explicar com va anar tot. Si es confirmés, també tindries raó en què aquesta empresa té mala peça al teler, amb un soci mort i l'altre a la presó no li auguro gaire bon futur. :-))
Abraçades!!
PONS: Déu me'n guard de tenir mentalitat classista, però com a autor de l'enigma et puc dir que el forn que m'he imaginat és prou modern per a tenir temporitzador automàtic, però que aquest no es posa en marxa sol sinó que l'ha d'activar l'usuari. M'explico, per fer un capó farcit de Nadal has de posar el capó dins el forn, obrir el gas i encendre'l, moure el comandament de la temperatura fins als 180° i també el comandament del temps calculant 3/4 d'hora per quilo de capó (trobaràs la recepta completa AQUÍ), però en el nostre cas no volem enfornar cap capó (que sapiguem almenys) i, per tant, els comandaments de temps i temperatura no els toquem perquè només cal obrir el gas i prou. Es tracta d'ofegar la víctima... rostir-la trobo que ja seria excessiu.
Ah, d'acord, com que no hi ha cap capó per enlloc, llavors no solament descartem el suïcidi sinó que també descartem l'accident culinari.
PONS: Diria que sí, que l'accident culinari es pot descartar sense problemes. Entre altres coses perquè encara falta més d'un mes per poder fer un capó farcit de Nadal... ^_^
Un nou relat i bó, de les peripècies del investigador McAbeu :)
També m'he fixat en lo dels comandaments de la cuina tancats que fan que el cas generi sospites i llegint després els comentaris , he vist que las sospites son ben generalitzades. Així que només em queda felicitar a qui arribat primer a la solució i també a la resta !.
Salutacions ;)
ARTUR: Moltes gràcies, m'alegro que t'agradin les historietes que m'empesco per embolcallar aquests "misteris". :-)
Uns misteris que, per altra banda, no us costen gens de desxifrar ni de treure'n l'entrellat. M'uneixo a les teves felicitacions generalitzades, tots us les mereixeu de sobres.
Salut!!
Vaja, vaja! O sigui que ens proposes els enigmes per fer-nos pensar! I jo que em pensava que tornaria al lloc del crim i una inspectora trempada em donaria la resposta. La Mimí Vidal? La Mimí Vidal depén de la Teresa, tot i que a vegades se li escapa, i ja vas veure que la Teresa no rascava bola. Sí que vaig pensar que el forn apagat ho esgavellava tot... I doncs... No pot ser que després que el soci quedés rostit, s'espatllés el forn? Ah, els comandaments tancats... També podria ser un forn modern, tipus Pons, programat perquè quan tingui la peça cuita, els comandaments tornin al seu lloc. Com ho veus?
TERESA: Els enigmes sempre són per fer pensar, justament aquesta és la seva gràcia. Fa temps que m'hi "dedico" a això de proposar enigmes mentals i des de sempre he defensat que és molt més important (i divertit) rumiar per trobar la solució que no trobar-la. El plaer de jugar-hi és buscar la solució perquè l'enigma deixa de tenir interès un cop l'hem trobat.
Per tant, i contestant la teva pregunta, t'he de dir que m'encanten aquestes noves propostes que van més enllà de l'enunciat i que donen una mica (o molt) més de joc a l'enigma. De totes maneres, deixa-m'hi posar un però: La víctima no ha mort rostida... només l'hem asfixiat (que també és prou gros, però no tant). ;-D
Publica un comentari a l'entrada