Com ja ve sent tradicional, les ressenyes al XAREL-10 tornen per l’estiu i enguany no podria ser menys. Així que cada segon dimecres de juliol, agost i setembre us comentaré algun dels llibres que he llegit il·lustrant-ho amb una "fotografia" ad hoc d’en Jan McPetit. ;-)
El 20 de juliol de 1969, els astronautes de la missió Apollo 11 de la NASA van trepitjar la Lluna per primera vegada i això vol dir que aquest 2024 es commemora el 55è aniversari d’aquella efemèride. M’ha semblat una excusa ‘immillorable’ per a dedicar les meves ressenyes estiuenques a una selecció de llibres clàssics on s’anticipaven els viatges lunars. Comencem amb el més antic...
El 20 de juliol de 1969, els astronautes de la missió Apollo 11 de la NASA van trepitjar la Lluna per primera vegada i això vol dir que aquest 2024 es commemora el 55è aniversari d’aquella efemèride. M’ha semblat una excusa ‘immillorable’ per a dedicar les meves ressenyes estiuenques a una selecció de llibres clàssics on s’anticipaven els viatges lunars. Comencem amb el més antic...
DE LA TERRA A LA LLUNA / AL VOLTANT DE LA LLUNA
[De la Terre à la Lune / Autour de la Lune]
(Jules Verne – 1865 / 1869)
[De la Terre à la Lune / Autour de la Lune]
(Jules Verne – 1865 / 1869)
Aquesta serà una ressenya doble perquè Jules Verne dedicà dos volums dels seus «Viatges Extraordinaris» a explicar com seria una hipotètica missió lunar a les acaballes del segle XIX.
El primer llibre (DE LA TERRA A LA LLUNA – 1865) narra com, un cop finalitzada la Guerra Civil dels Estats Units, els membres del «Gun-Club» de Baltimore s’han quedat sense ‘feina’ perquè els militars ja no necessiten més artilleria i, per tant, decideixen embrancar-se en un projecte civil: dissenyar i fabricar un canó gegantí que els permeti enviar un gran projectil a la Lluna. Aquesta primera part s’acaba un cop efectuat el llançament de la nau espacial (que primer havia de ser una bala de canó i acaba esdevenint una càpsula tripulada) i l’autor ho fa amb un final penjat, allò que en anglès en diuen ‘cliffhanger’, sobre el destí real dels tres astronautes i els dos gossos que els acompanyen. Serà en el segon volum (AL VOLTANT DE LA LLUNA – 1869) quan sabrem si se n’han sortit o no (que serà que sí, evidentment) i descobrirem les peripècies del viatge.
Està clar que és una obra de ciència-ficció, però Jules Verne intenta fer-la completament creïble amb tot de dades i descripcions tècniques. Així, nombroses pàgines de la primera part estan dedicades a explicar en detall com han de ser el canó, el projectil i el llançament i des d’on s’ha d’efectuar aquest perquè la missió tingui èxit (per cert, el lloc escollit per l’autor francès és a la península de Florida, el mateix estat nord-americà on es troba el cap Canaveral des d’on es van enlairar els coets del Programa Apollo). I aquest afany erudit continua en el segon llibre on dedica, per exemple, tot un capítol a desenvolupar la fórmula matemàtica que permet calcular la velocitat de sortida del projectil i, més endavant, també s’esplaia amb minucioses descripcions sobre l’aspecte de la superfície lunar (arribant a citar la longitud i la latitud on està situat cada cràter, vall o muntanya). No dic que aquesta part més teòrica no tingui el seu interès (si més no per comparar els coneixements de fa cent anys amb els actuals), però alhora provoca que la lectura es torni feixuga quan et trobes amb tants nombres i dades. Cal dir que, potser conscient d’això, l’autor ho amaneix (sobretot al primer llibre) amb algunes gotes d’humor sarcàstic que de tant en tant alleugereixen el text i fan que aquest passi millor.
El problema, però, és que aquest intent de fer-ho tot ‘científicament creïble’ no acaba de rutllar perquè el text té algunes errades bàsiques, ja de concepte, que vistes amb els coneixements d’ara criden molt l’atenció i fan que t’adonis que, malgrat tots els càlculs, l’aventura tal com ens l’estan explicant no és gens viable. Com que estem llegint ciència-ficció, que la ‘ciència’ grinyoli no ha de ser un impediment per gaudir de la narració sempre que la ‘ficció’ t’atrapi perquè és prou emocionant, però això no succeeix en aquest cas perquè l’aventura sempre queda en un segon terme superada pel devessall d’informació (fins i tot els diàlegs dels protagonistes serveixen per introduir més dades sobre els coneixements que es tenien a l’època). I això és així gairebé tota l’estona, només en comptades excepcions com el rescat final a l’oceà (perquè, en una altra ‘premonició’, la càpsula també cau al Pacífic com un segle després faria l’Apollo 11) la lectura va aconseguir atrapar-me prou. Potser quan van sortir les novel·les es considerava més necessari donar tanta informació científica, però, com a lector actual, jo hauria preferit que l’obra no s’hagués centrat tant en unes explicacions que arriben a fer-se carregoses. Crec que així hauria gaudit molt més i alhora hauria acceptat sense problemes coses com que els astronautes sobrevisquin fàcilment a l’enorme acceleració que provocaria un tret de canó d’aquestes característiques, que trobin una segona lluna orbitant la Terra o que puguin obrir una escotilla en el buit «només un moment perquè no marxi gaire aire», entre d’altres.
La conclusió és, doncs, que la lectura no m’ha fet prou el pes i que no situaria cap d’aquestes dues novel·les entre les millors de l’autor (vaig gaudir moltíssim més amb «La volta al món en 80 dies», per exemple). Però dit això, també vull deixar clar que reconec el mèrit d’haver arribat a imaginar i explicar ‘científicament’ un possible viatge lunar cent anys abans que s’efectués de veritat i, només per això, m’ha agradat haver-les pogut llegir.
El primer llibre (DE LA TERRA A LA LLUNA – 1865) narra com, un cop finalitzada la Guerra Civil dels Estats Units, els membres del «Gun-Club» de Baltimore s’han quedat sense ‘feina’ perquè els militars ja no necessiten més artilleria i, per tant, decideixen embrancar-se en un projecte civil: dissenyar i fabricar un canó gegantí que els permeti enviar un gran projectil a la Lluna. Aquesta primera part s’acaba un cop efectuat el llançament de la nau espacial (que primer havia de ser una bala de canó i acaba esdevenint una càpsula tripulada) i l’autor ho fa amb un final penjat, allò que en anglès en diuen ‘cliffhanger’, sobre el destí real dels tres astronautes i els dos gossos que els acompanyen. Serà en el segon volum (AL VOLTANT DE LA LLUNA – 1869) quan sabrem si se n’han sortit o no (que serà que sí, evidentment) i descobrirem les peripècies del viatge.
Està clar que és una obra de ciència-ficció, però Jules Verne intenta fer-la completament creïble amb tot de dades i descripcions tècniques. Així, nombroses pàgines de la primera part estan dedicades a explicar en detall com han de ser el canó, el projectil i el llançament i des d’on s’ha d’efectuar aquest perquè la missió tingui èxit (per cert, el lloc escollit per l’autor francès és a la península de Florida, el mateix estat nord-americà on es troba el cap Canaveral des d’on es van enlairar els coets del Programa Apollo). I aquest afany erudit continua en el segon llibre on dedica, per exemple, tot un capítol a desenvolupar la fórmula matemàtica que permet calcular la velocitat de sortida del projectil i, més endavant, també s’esplaia amb minucioses descripcions sobre l’aspecte de la superfície lunar (arribant a citar la longitud i la latitud on està situat cada cràter, vall o muntanya). No dic que aquesta part més teòrica no tingui el seu interès (si més no per comparar els coneixements de fa cent anys amb els actuals), però alhora provoca que la lectura es torni feixuga quan et trobes amb tants nombres i dades. Cal dir que, potser conscient d’això, l’autor ho amaneix (sobretot al primer llibre) amb algunes gotes d’humor sarcàstic que de tant en tant alleugereixen el text i fan que aquest passi millor.
El problema, però, és que aquest intent de fer-ho tot ‘científicament creïble’ no acaba de rutllar perquè el text té algunes errades bàsiques, ja de concepte, que vistes amb els coneixements d’ara criden molt l’atenció i fan que t’adonis que, malgrat tots els càlculs, l’aventura tal com ens l’estan explicant no és gens viable. Com que estem llegint ciència-ficció, que la ‘ciència’ grinyoli no ha de ser un impediment per gaudir de la narració sempre que la ‘ficció’ t’atrapi perquè és prou emocionant, però això no succeeix en aquest cas perquè l’aventura sempre queda en un segon terme superada pel devessall d’informació (fins i tot els diàlegs dels protagonistes serveixen per introduir més dades sobre els coneixements que es tenien a l’època). I això és així gairebé tota l’estona, només en comptades excepcions com el rescat final a l’oceà (perquè, en una altra ‘premonició’, la càpsula també cau al Pacífic com un segle després faria l’Apollo 11) la lectura va aconseguir atrapar-me prou. Potser quan van sortir les novel·les es considerava més necessari donar tanta informació científica, però, com a lector actual, jo hauria preferit que l’obra no s’hagués centrat tant en unes explicacions que arriben a fer-se carregoses. Crec que així hauria gaudit molt més i alhora hauria acceptat sense problemes coses com que els astronautes sobrevisquin fàcilment a l’enorme acceleració que provocaria un tret de canó d’aquestes característiques, que trobin una segona lluna orbitant la Terra o que puguin obrir una escotilla en el buit «només un moment perquè no marxi gaire aire», entre d’altres.
La conclusió és, doncs, que la lectura no m’ha fet prou el pes i que no situaria cap d’aquestes dues novel·les entre les millors de l’autor (vaig gaudir moltíssim més amb «La volta al món en 80 dies», per exemple). Però dit això, també vull deixar clar que reconec el mèrit d’haver arribat a imaginar i explicar ‘científicament’ un possible viatge lunar cent anys abans que s’efectués de veritat i, només per això, m’ha agradat haver-les pogut llegir.
16 comentaris:
Si pot ser, el segon dimecres d'agost tria un llibre que no m'interessi perquè estaré de vacances.
No soc enginyer aeroespacial, però arribar a la lluna disparat amb un canó ho veig una mica arriscat, més que res perquè has d'apuntar molt bé.
Ho trobo una mica fora de lloc omplir una novel·la de dades i xifres que saps perfectament que són poc precises quan no directament inventades. Podries haver citat alguna de les gotes d’humor sarcàstic.
I com tornen de la lluna a la terra? Fan un altre canó? O representa que la lluna està a "dalt" i, per tant, fa baixada?
La segona lluna és molt petita? O és invisible?
Vista la ressenya, 2,5 estrelles em semblen generoses.
Veig que en Jan és més espavilat i en comptes de disparat amb un canó ha anat a la lluna amb un coet
Ja saps que a mi la ciència-ficció em diu poc, per no dir res. I veig que en aquesta ocasió a tu tampoc t'ha fet el pes.
En Jan s'ha superat aquest cop, està maquíssim d'astronauta. ;-)
Aferradetes, Mac.
Quan he vist el títol dels llibres he pensat que ara no em venia gaire de gust llegir Jules Verne, però després de llegir el post, ja veig que no cal que canvïi d'opinió.
Sempre en treus algun profit de llegir aquesta mena de clàssics, això segur, però de moment els deixaré aparcats.
En Jan McPetit és un geni del transformisme. Està genial.
Moltes gràcies, Mc.
Soc la Carme, des de la tablet… ja ho veus…
A l'estiu a la claror de lluna tots plegats som una mica més llunàtics i gaudim de la seva llum.
Com diria el Feliu Ventura: "que no s'apague la llum"
PONS: Quanta teca, a veure si no em deixo res. :-)
1. Els llibres d'aquestes ressenyes estiuenques els vaig llegir a primers d'any i ja els tenia decidits amb antelació, així que la tria per a l'agost ja estava feta abans de saber res de les teves vacances. Així i tot, diria que la vaig encertar perquè es tracta d'un altre clàssic de més de 100 anys i ja sé que no hi tens gaire tirada a aquesta classe de lectures. ;-)
2. No et pensis que no apunta bé en Jules Verne. L'home fa tots els càlculs necessaris per saber quan el perigeu de la Lluna coincidirà amb el zenit per trobar així la distància de viatge mínima i també la latitud del lloc de llançament per permetre un tir vertical fins a l'objectiu que, tenint en compte el moviment dels astres, cal fer amb l'antelació exacta per a aconseguir que la nau i la Lluna coincideixin al final del trajecte.
3. Pel punt anterior, ja hauràs vist que no és que l'autor ompli la novel·la de dades poc precises o inventades. Ben al contrari, s'esforça a deixar constància que tots els càlculs i tota la informació és real d'acord amb els coneixements científics de l'època. Que alguns d'ells siguin clarament imprecisos ho sabem ara, però eren ben correctes a finals del segle XIX.
4. No acostumo a posar citacions a les meves ressenyes perquè no m'agrada gens haver de parar una lectura per prendre notes. Admeto que, de vegades, me'n penedeixo perquè reconec que m'anirien bé a l'hora de ressenyar, però quan llegeixo prefereixo no distreure'm amb aquestes coses. Dit això, també et dic que no et pensis que les 'perles d'humor' siguin grans acudits que val la pena citar, més aviat són detalls que fan somriure com quan explica que en una prova a escala del llançament disparen una petita nau amb un gat i un esquirol a dins i que, quan la recuperen, el gat surt sa i estalvi, però no hi ha ni rastre de l'esquirol... perquè el gat se l'ha menjat. O quan, en la presentació que fan per explicar que enviaran una nau tripulada en comptes d'una bala, reuneixen tal quantitat de públic que una tercera part podia veure i escoltar els oradors; un altre terç els veien, però no els sentien i la resta ni els veia ni els sentia... però que això no va impedir que aquests últims fossin els que aplaudissin amb més entusiasme.
5. Verne, en un altre error vist des dels coneixements actuals, suposa que durant el viatge la nau estarà sotmesa primer a la gravetat de la Terra que anirà disminuint fins a arribar al punt d'equilibri on comença a actuar la gravetat lunar. L'objectiu, doncs, és arribar a aquest punt i després 'caure' cap a la Lluna. Així que, relativament, sí que fa servir aquest concepte de "fer baixada". Per sortir de la Lluna, efectivament, proposen fer un altre canó que pot ser molt més petit que el de la Terra perquè aquest 'punt neutre' és molt més a prop. De totes maneres, això finalment no caldrà perquè la nau no arriba a allunar.
6. I la culpa d'això és, precisament, d'aquesta segona lluna que troben. És com un petit asteroide amb una mida que no permet que sigui vist des de la Terra, però que es veu que un científic francès va determinar que existia en observar certes pertorbacions. Això ho aprofita Verne per fer aparèixer aquest nou satèl·lit a la seva novel·la i fer-lo responsable del petit canvi de trajectòria que sofreix la nau que primer els impedeix caure a la Lluna i després els deixa en una òrbita des de la qual, amb l'ajuda d'uns coets que porten, podran arribar al punt que els permetrà 'caure' cap a la Terra i tornar a casa.
7. La meva religió (una d'elles, almenys) m'impedeix suspendre un clàssic. A mi la lectura se m'ha fet feixuga, però això no vol dir que no tingui algunes coses bones.
8. En Jan McPetit sempre a favor de les últimes tecnologies. :-DD
SA LLUNA: A mi sí que m'agrada la ciència-ficció, però en aquesta ocasió hi ha tanta 'ciència' que algunes parts de la novel·la semblen un llibre de text per a estudiants. I això se m'ha fet una mica pesat.
Gràcies de part d'en Jan McPetit. Abraçades!!
CARME: Trobo que fas bé de no canviar d'opinió respecte a aquests llibres. Si algun dia et ve de gust llegir un Verne, hi ha altres títols de la seva bibliografia molt més interessants, sens dubte.
Ara bé, és ben cert que fins i tot d'aquests que no ho són tant d'interessants en podem treure algun profit llegint-los. Un gran clàssic com Verne sempre ens pot aportar alguna cosa, la prova és que els seus llibres no han parat mai de publicar-se malgrat el pas del temps.
El fareu posar vermell a en McPetit. :-))
Gràcies a tu i ja veig que haurem d'acostumar-nos que segueixis sent 'anònima' segons des d'on et connectes. A hores d'ara, ja podem assumir que Mr. Blogger ja no té cap intenció d'arreglar-ho això.
Abraçades!!
XAVIER: Ara a l'estiu la podem gaudir més, però no es pot negar que la Lluna ens crida l'atenció sempre i que, a més, ho ha fet des de sempre. Avui comentem una novel·la on Verne la feia protagonista ja fa més cent anys, però de 'llunàtics' ja n'hi havia molt abans i n'hi continua havent ara. I malaguanyats de nosaltres si un dia s'apagués la seva llum. ;-)
1. Ara se que puc marxar de vacances tranquil. Abans no ho sabia, però hauria marxat igual de tranquil.
4. Una altra de les avantatges dels ebooks (no confondre amb ewoks) es que pots subratllar facilment trencant molt poc el ritme de lectura. Per mi la broma en si mateixa es fer una prova amb un gat i un esquirol. Què hi pinta barrejar animals? Entenc que a Verne li agradaven més els gats i els esquirols que els gossos, bé, els esquirols potser no gaire. Descobreixo que l'altaveu no es va inventar fins al 1877, per això en la presentació no es va fer servir.
7. Per mi suspendre els clàssics sol ser fins i tot més fàcil, ja que possiblement l'autor ja estarà mort i dificilment se'm queixarà.
PONS: 1. Si m'haguessis dit que la tria per part meva d'un llibre o un altre per ressenyar podria fer que perillés la tranquil·litat de les teves vacances, el que m'hauria intranquil·litzat (i molt) hauria estat jo.
4. Sé que no té gaire lògica, però fins i tot em fa mandra parar de llegir per posar un marcador al llibre electrònic. És un problema meu que hauria de solucionar, ho admeto.
4 bis. És molt necessària aquesta diferenciació entre ebooks i ewoks. Si no es té ben clar cada concepte, és possible que hi hagi gent que, volent adaptar-se a les noves tecnologies, intenti llegir un llibre de paper amb un ewok al costat. I no ho dic per experiència pròpia, però segur que això et distreu molt a l'hora de llegir... fins i tot més que extreure alguna citació de tant en tant.
4 ter. De gossos també en surten. Al viatge definitiu n'hi ha dos que acompanyen els tres protagonistes humans. No sé, però, si a en Verne li agradaven massa... perquè un se'l carrega també.
4 quater. No se'm va acudir buscar perquè no feien servir altaveus. M'alegro que ho hagis descobert tu perquè és ben cert que el fet que encara no estiguessin inventats quan Verne va escriure les novel·les és una excusa immillorable per no utilitzar-los. ;-D
7. És un altre dels meus defectes lectors, em costa molt puntuar massa baix. Sempre soc de trobar alguna cosa bona en allò que llegeixo. I amb els clàssics encara més perquè considero que el fet que una obra de fa més d'un segle continuï publicant-se li atorga un plus.
Doncs a pesar de tot, aquests llibres com d'altres del mateix autor, tenen el seu mèrit i fer aquestes prediccions a cent anys vista, no és cosa fàcil, més actual podríem trobar el mateix efecte amb George Orwell amb el seu llibre 1984. Si més no, son entretinguts i et poden sorprendre també.
M'agrada veure la imatge del Sr. Llibre dels enigmes a la capçalera ;) ....tenia ganes de reconèixer-lo, agraït !!.
Bona calor i bona setmana !!.
ARTUR: És el que dèiem, que si aquests clàssics han perdurat fins als nostres dies és perquè tenen un valor afegit que se'ls ha de reconèixer. I, malgrat que en aquest cas concret, la lectura no m'hagi resultat gens amena, això no vol dir que no li admeti aquest mèrit que comentes.
La part de les 'premonicions' també cal destacar-la i és cert que en això Jules Verne ens ha sorprès en diverses de les seves obres on fa prediccions d'enginys desconeguts a la seva època que s'han fet realitat anys després. I no és l'únic perquè, com dius, diversos altres autors també ens han ofert una 'visió del futur' que, d'una manera o altra, ha acabat fent-se realitat. És sorprenent quan t'ho trobes en algun dels seus llibres, certament.
Ha, ha. Ben vist això del "Llibre d'Enigmes" que Jan McPetit llegeix a la imatge que encapçala el post. De totes maneres, cal aclarir que aquest fou només el primer d'una llarga llista i que el que aquí anomenem el LLIBRE és la suma de tots ells. Si obres la pestanya BIBLIOGRAFIA de la part superior del blog, els trobaràs tots... també aquest de la foto. :-)
Jo trobo que de calor ja en comença a fer massa per considerar-la bona. ;-)
Salut!
Per la meva única experiència, i el que em van comentar (tu mateix també), veig que això és una constant en l'obra de l'autor. Aquesta voluntat enciclopedista que, com dius, potser es deu a que quan escrivia no era tan fàcil accedir a la informació, o potser vestia molt demostrar tants coneixements. Però al lector actual això se li fa carregós, certament. Si ho fa un autor actual sempre penso "sí, ja veig que saps consultar la viquipèdia". I quan es nota que és així, això li fa perdre molts punts al llibre.
Segurament voldré llegir més coses de Verne, si en van fent noves edicions probablement les aprofitaré. Però quedo advertit amb aquests dos. Ara en diríem ciència ficció hard, però fa gairebé gràcia dir això de Verne, hahaha. Però tenint en compte que el paio era un visionari, i com expliques encerta coses que van passar molt després (i no és només cosa d'aquests llibres), imagina de quin autor estaríem parlant si no tingués aquesta vena tan rotllera. És a dir, si hagués estat capaç d'imaginar tant i plasmar-ho d'una manera més llegidora, sense tanta explicació. Mareta, no el valoraríem mai prou.
SERGI: És ben cert que aquest afany didàctic i divulgatiu és un punt central en l'obra de Verne on les descripcions meticuloses i profusament documentades en són una part destacada. Com dius, a un lector actual això se li pot fer carregós i així m'ha passat en aquest cas, però també et dic que no va ser igual en altres de les seves novel·les on vaig trobar que aquesta part més enciclopedista quedava ben integrada en l'aventura que estava llegint, complementant-la i, fins i tot, augmentant-ne l'interès. Com dic al post, el problema d'aquest viatge a la Lluna és que aquest interès per allò que està passant es perd darrere de, a parer meu, massa càlculs i excessives dades. Només cal que et digui que fins i tot dedica un capítol a explicar la història de la pólvora...
Estic d'acord amb tu quan dius que segurament ara el valoraríem millor si no s'enrotllés tant, però també penso que quan llegim un clàssic no hem de perdre de vista el context en què va ser escrit i entendre que a la seva època això devia ser considerat un plus afegit a la lectura. La prova és que va aconseguir que el seu univers creatiu transcendís i hagi arribat en prou bona forma fins als nostres dies. Ja ho veus, aquestes dues novel·les no m'han acabat de fer el pes, però també mantinc les ganes de seguir llegint-lo de tant en tant.
He estat encantat de conèixer a tota la família del Senyor Llibre !! :)
Amb aquest "arsenal " , tenim enigmes per donar i vendre , felicitats !!.
Salut !.
ARTUR: Home, això que tenim encara "enigmes per donar i vendre" potser és un pèl exagerat. Pensa que tot aquest 'arsenal' va servir per a publicar un enigma gairebé diari al blog durant 10 anys seguits i en vam gastar molts. Però, el que sí que és cert és que encara en queda algun i, aprofitant que ara el XAREL-10 va a un altre ritme, això ens permet anar tirant... i que duri!! :-))
Salut!
Publica un comentari a l'entrada