Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Crani fumant un cigarret» (Vincent van Gogh – 1886).
EL PINTOR FAMÓS QUE NOMÉS VA VENDRE UN QUADRE
L’artista del qual parlarem avui no necessita gaires presentacions. La seva obra és admirada arreu i tothom coneix detalls de la seva extraordinària biografia. Tant és així que només dient-vos que es tracta del pintor conegut per haver venut un únic quadre en la seva vida, estic segur que tots ja heu endevinat el seu nom. Efectivament, avui us vull parlar del gran i inimitable Vicenç Vall Gorg.
És sabut que en Vicenç es va voler dedicar a la pintura des de ben jove. Al principi, però, no ho va tenir gens fàcil. Com ja he dit, els seus quadres no es venien i això l’obligava a buscar contínuament noves fonts d’ingressos que li permetessin seguir amb la seva afició. Va ser per aquest motiu que es va apuntar a un concurs de pintura organitzat per la regidoria de salut del seu ajuntament en el marc d’una campanya antitabac. Es tractava de fer una obra que mostrés els perjudicis del tabaquisme i el premi era de 500 €. Aquesta quantitat no li solucionaria la vida, però almenys sí que li permetria poder pintar durant una bona temporada i, per això, en Vicenç Vall Gorg es va prendre l’encàrrec molt seriosament. El resultat, com tothom sap, va ser «Crani fumant un cigarret». No hi ha dubte que una calavera amb un cigarret als llavis era una imatge punyent que mostrava sense pal·liatius els efectes nocius del tabac. En Vicenç estava convençut que guanyaria... però no va ser així.
La seva obra va ser rebutjada pel jurat sense gaires explicacions i aquest fet va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’artista. Va decidir que ja havia aguantat prou i que deixaria la ciutat per anar al camp. Li havien parlat dels meravellosos paisatges de la Provença francesa, però, és clar, per anar-hi també necessitava diners i no en tenia. Desesperat, va fer venir un nou possible comprador al seu estudi amb la intenció, si hagués calgut, de malvendre els seus quadres per obtenir els diners per poder marxar. L’expert en art es va mirar les pintures i, com tots els altres abans que ell, no se’n va voler quedar cap. En Vicenç Vall Gorg es va enfonsar, es va deprimir tant amb aquest nou fracàs que gairebé va deixar d’escoltar el que li estava dient el marxant: «Mira, Vicenç, els teus quadres no valen res. Pintes molt "raro", noi. Com a galerista no m’interessen gens, però ja saps que també treballo en una agència de publicitat. Doncs un dels nostres clients principals és una empresa tabaquera internacional i estic segur que els agradarà molt aquest últim quadre que has fet. Te n’ofereixo 10.000 €».
La resta de la història també és ben coneguda. En Vicenç potser no va sentir l’oferta que li feien, però el seu germà Teodor que sempre l’acompanyava no en va perdre detall i va negociar un contracte que a més dels deu mil euros incloïa també un percentatge sobre totes les reproduccions futures. Quan poc temps després, el quadre «Crani fumant un cigarret» va ser escollit com la imatge corporativa dels Cigarrets Skeleton, el tabac que fumen els homes de veritat que no tenen por de res i va començar a aparèixer en tots i cadascun dels paquets d’aquesta marca, en Vicenç Vall Gorg es va convertir en multimilionari. Avui en dia continua pintant, instal·lat còmodament a la seva finca de luxe de la Camarga francesa, però no ha volgut vendre cap més quadre. Ara no li cal i cada vegada que algú li proposa fa aquell gest tan típic de tallar-se una orella, com volent dir: «Ni t’escolto, ni et vull escoltar». Repeteix que actualment ja no busca cap reconeixement i que els seus quadres ja es vendran quan es mori. És una llàstima perquè no pinta gens malament el paio, el vaig visitar fa pocs dies i em va enamorar amb la seva última pintura: un paisatge d’una nit estrellada que és tota una obra d’art mereixedora de ser exposada al MoMA de Nova York, per citar un gran museu a l’atzar.
És sabut que en Vicenç es va voler dedicar a la pintura des de ben jove. Al principi, però, no ho va tenir gens fàcil. Com ja he dit, els seus quadres no es venien i això l’obligava a buscar contínuament noves fonts d’ingressos que li permetessin seguir amb la seva afició. Va ser per aquest motiu que es va apuntar a un concurs de pintura organitzat per la regidoria de salut del seu ajuntament en el marc d’una campanya antitabac. Es tractava de fer una obra que mostrés els perjudicis del tabaquisme i el premi era de 500 €. Aquesta quantitat no li solucionaria la vida, però almenys sí que li permetria poder pintar durant una bona temporada i, per això, en Vicenç Vall Gorg es va prendre l’encàrrec molt seriosament. El resultat, com tothom sap, va ser «Crani fumant un cigarret». No hi ha dubte que una calavera amb un cigarret als llavis era una imatge punyent que mostrava sense pal·liatius els efectes nocius del tabac. En Vicenç estava convençut que guanyaria... però no va ser així.
La seva obra va ser rebutjada pel jurat sense gaires explicacions i aquest fet va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’artista. Va decidir que ja havia aguantat prou i que deixaria la ciutat per anar al camp. Li havien parlat dels meravellosos paisatges de la Provença francesa, però, és clar, per anar-hi també necessitava diners i no en tenia. Desesperat, va fer venir un nou possible comprador al seu estudi amb la intenció, si hagués calgut, de malvendre els seus quadres per obtenir els diners per poder marxar. L’expert en art es va mirar les pintures i, com tots els altres abans que ell, no se’n va voler quedar cap. En Vicenç Vall Gorg es va enfonsar, es va deprimir tant amb aquest nou fracàs que gairebé va deixar d’escoltar el que li estava dient el marxant: «Mira, Vicenç, els teus quadres no valen res. Pintes molt "raro", noi. Com a galerista no m’interessen gens, però ja saps que també treballo en una agència de publicitat. Doncs un dels nostres clients principals és una empresa tabaquera internacional i estic segur que els agradarà molt aquest últim quadre que has fet. Te n’ofereixo 10.000 €».
La resta de la història també és ben coneguda. En Vicenç potser no va sentir l’oferta que li feien, però el seu germà Teodor que sempre l’acompanyava no en va perdre detall i va negociar un contracte que a més dels deu mil euros incloïa també un percentatge sobre totes les reproduccions futures. Quan poc temps després, el quadre «Crani fumant un cigarret» va ser escollit com la imatge corporativa dels Cigarrets Skeleton, el tabac que fumen els homes de veritat que no tenen por de res i va començar a aparèixer en tots i cadascun dels paquets d’aquesta marca, en Vicenç Vall Gorg es va convertir en multimilionari. Avui en dia continua pintant, instal·lat còmodament a la seva finca de luxe de la Camarga francesa, però no ha volgut vendre cap més quadre. Ara no li cal i cada vegada que algú li proposa fa aquell gest tan típic de tallar-se una orella, com volent dir: «Ni t’escolto, ni et vull escoltar». Repeteix que actualment ja no busca cap reconeixement i que els seus quadres ja es vendran quan es mori. És una llàstima perquè no pinta gens malament el paio, el vaig visitar fa pocs dies i em va enamorar amb la seva última pintura: un paisatge d’una nit estrellada que és tota una obra d’art mereixedora de ser exposada al MoMA de Nova York, per citar un gran museu a l’atzar.
10 comentaris:
«Ni t’escolto, ni et vull escoltar» diu el pintor Vicenç Vall Gorg. Potser com un altre pintor de nom casualment semblant tenia problemes auditius seriosos a una de les orelles.
Si vols viure com a pintor està escrit per llei que et moriràs de gana, ara bé, quan et moris llavors seràs apreciat, per tant, el millor no és fer-se pintor, sinó tenir un parent (millor si pot ser ja vell) que sigui pintor.
Mac! M'agradaria molt conèixer més de l'obra d'en Vall Gorg!
Saps si en algun museu es poden veure altres obres seves?
Aquest gest de tallar-se l'orella en senyal de no voler escoltar es molt curiós. . Què intelligent havia de ser aquest home i quina sort tenir un germà que toqués de peus a terra com en Teodor!
En fi, si saps més coses d'ell o en coneixes alguna bona biografia m'ho dius.
Per cert els de cigarretes Skeleton, quina barra!!! Segur què la gent fa més cas a la publicitat que als metges...
**************
M'ha agradat MOLT!!!!
Vols dir que en Lewandowski quan va fer el seu gest tocant-se el nas no volia dir alguna cosa semblant a en Vall Gorg?
No et vull olorar que aquest arbitratge fa pudor ..
Espero que no tingués més interessats en la seva obra, perquè orelles només en tenia dues i, almenys, n'havia de protegir una.😉
Ben pensat!.
Aferradetes, Mac.
XAVIER: Un pintor amb problemes a una orella? No sé ben bé a qui et refereixes, però si dius que té un nom semblant al nostre protagonista pot ser que sigui un possible imitador del gran Vall Gorg. Molts ho han provat, malgrat que com ja dic al primer paràgraf el nostre Vicenç és inimitable. :-D
PONS: Bé, sembla que a en Vicenç Vall Gorg li ha anat prou bé amb l'únic quadre que ha venut. ;-)
ASSUMPTA: Gràcies!
No, no la pots veure a cap museu, com dic al relat té prou diners perquè no li calgui desprendre's de cap quadre fins que es mori.
És clar que és molt intel·ligent, sempre és millor fer el gest de tallar-se l'orella que no tallar-se-la de veritat, no trobes?. :-))
És el mateix cas d'en Lewandowski que també va ser prou intel·ligent per fer aquell gest en comptes de trencar-li la cara a l'àrbitre que és el que es mereixia...
En conec força detalls de la seva biografia, però no sé si estic autoritzat a revelar-la completament. Només em deixa divulgar-ne algun detall com, per exemple, que la família Vall Gorg prové del Vallès Oriental, de Vallgorguina per ser més exactes. :-)
I pel que fa als cigarrets, és evident que els fumadors sempre han fet més cas a la publicitat tabaquera que no als metges. No és res estrany això. :-P
SA LLUNA: No dona, que d'això de tallar-se l'orella només en fa el gest. En Vicenç té ben clar que ha de protegir les seves dues orelles. :-))
Ha, ha, ha... m'has fet riure amb això "d'aquell gest tan típic de tallar-se una orella..." sempre és assenyat que sigui només un gest i no pas un fet literal.
Jo trobo que fa molt bé de no voler vendre els seus quadres... oi que quan necessitava vendre'ls, ningú els hi comprava? Doncs ara que ja no ho necessta, no vol. Em sembla just. Menys feina i menys impostos a pagar.
Molt bona la història, espero que algun dia podrem veure seva la nit estrellada a algun museu important del món...
CARME: Jo penso que gairebé qualsevol cosa és més assenyada que tallar-se una orella. Com menys mal prenguem, millor. :-DD
Exacte, si ara que és famós tothom li va al darrere és just que els hi faci gruar. Estic d'acord amb tu amb això i també amb què, un dia o altre, la seva nit estrellada s'hauria de veure en algun museu. ;-))
Gràcies, m'alegro que t'hagi agradat. :-)
Per què serà que els "col·laboradors" i "familiars" sempre en treuen més profit que els propis artistes ?? :DD ai ai ai .... no obstant , m'aniria bé conèixer aquest galerista... si em saps i vols passar-me el contacte...!! hehehe Gracies !!. Molt ben trobat ;)
ARTUR: És cert que sovint els artistes estan rodejats per gent que s'aprofita de la seva fama, però en aquest cas en Vicenç sort n'ha tingut del seu germà Teodor que li ha aconseguit un sucós contracte que potser, deprimit com estava, ell no hauria sabut negociar tan bé. ;-)
Fa temps que he perdut la pista d'aquest marxant, però si el torno a veure pots estar segur que li diré que el busques. :-DD
Gràcies!!
Publica un comentari a l'entrada