Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'entrada dels animals a l'Arca de Noè" (Jan Brueghel el Vell - 1613).
L’ÚLTIM TRÀMIT
Gairebé ho aconseguim, vam estar ben a punt de reeixir. El projecte no era fàcil i el temps ens anava en contra. Havíem de recollir, embarcar i posar fora de perill tots els animals d’aquella petita illa amenaçada per la crescuda de les aigües i ho havíem de fer a correcuita. Reconec que ens hi vam posar tard perquè ens va costar adonar-nos del fet que el canvi climàtic era un perill real, vam perdre uns anys preciosos en discussions teòriques i només vam començar a actuar quan el desastre era imminent.
Així i tot, vam fer una gran feina. El projecte, que per raons òbvies havíem anomenat «Nova Arca de Noè», semblava rutllar i en cap moment vam perdre les esperances de sortir-nos-en. Teníem el lloc de destí previst i aprovat, amb totes les garanties que els animals s’hi podrien aclimatar sense problemes. Teníem l’embarcació a punt, un gran vaixell preparat per allotjar-los, alimentar-los i transportar-los en les millors condicions possibles. I, sobretot, teníem tots els animals localitzats i organitzats per ser embarcats seguint el pla establert. Aquesta última tasca era la que més ens havia fet patir, no havia estat gens fàcil aconseguir-ho. A l’Arca de Noè original van tenir l’ajuda de la divina providència i, en part almenys, nosaltres també hi comptàvem, però això no ens va fer renunciar a l’ús de les noves tecnologies. Vam atreure els animals utilitzant reclams auditius i olfactius d’última generació. Amb les aus fou relativament fàcil aplegar-les als llocs de reunió prefixats gràcies a aquests mètodes, però la cosa es va complicar una mica més pel que fa als animals terrestres. M’allargaria si us expliqués com vam aconseguir mantenir, per exemple, una parella de tigres a prop d’un ramat d’ovelles sense que passes res i, a més, seria mentida perquè de passar sí que va passar (vam haver de refer l’inventari de les ovelles més d’una vegada). Però ja hi comptàvem amb aquests imponderables i us he de dir que vam saber controlar-los i solucionar-los sense gaires problemes. El temps límit s’apropava, però estàvem preparats i ens n’hauríem pogut sortir amb èxit... si no fos perquè ens faltava un últim detall.
Si, amics, ens pensàvem que ho teníem tot a punt, però ens feia falta el més important. Un darrer tràmit sense el qual no podíem avançar. Cal dir que no vam perdre l’esperança i vam estar esperant fins a l’últim moment. Fins i tot quan l’aigua va començar a pujar i ja vèiem que tot el projecte se n’aniria en orris, no descartàvem que arribés aquella ajuda divina que us deia per tal que tot se solucionés miraculosament. No va anar així, al final no va poder ser. El necessari i obligatori permís governatiu de transport d’animals vius signat per l’inspector de ramaderia i pesca i aprovat pel ple del Departament, no va arribar a temps. Faltava una pòlissa, ens van dir, i això havia retardat la gestió. En fi, potser la culpa és nostra perquè, en aquest món on vivim, continuem esperant solucions miraculoses i ja hauríem d’haver après que davant la burocràcia ni la divina providència hi pot fer res...
Així i tot, vam fer una gran feina. El projecte, que per raons òbvies havíem anomenat «Nova Arca de Noè», semblava rutllar i en cap moment vam perdre les esperances de sortir-nos-en. Teníem el lloc de destí previst i aprovat, amb totes les garanties que els animals s’hi podrien aclimatar sense problemes. Teníem l’embarcació a punt, un gran vaixell preparat per allotjar-los, alimentar-los i transportar-los en les millors condicions possibles. I, sobretot, teníem tots els animals localitzats i organitzats per ser embarcats seguint el pla establert. Aquesta última tasca era la que més ens havia fet patir, no havia estat gens fàcil aconseguir-ho. A l’Arca de Noè original van tenir l’ajuda de la divina providència i, en part almenys, nosaltres també hi comptàvem, però això no ens va fer renunciar a l’ús de les noves tecnologies. Vam atreure els animals utilitzant reclams auditius i olfactius d’última generació. Amb les aus fou relativament fàcil aplegar-les als llocs de reunió prefixats gràcies a aquests mètodes, però la cosa es va complicar una mica més pel que fa als animals terrestres. M’allargaria si us expliqués com vam aconseguir mantenir, per exemple, una parella de tigres a prop d’un ramat d’ovelles sense que passes res i, a més, seria mentida perquè de passar sí que va passar (vam haver de refer l’inventari de les ovelles més d’una vegada). Però ja hi comptàvem amb aquests imponderables i us he de dir que vam saber controlar-los i solucionar-los sense gaires problemes. El temps límit s’apropava, però estàvem preparats i ens n’hauríem pogut sortir amb èxit... si no fos perquè ens faltava un últim detall.
Si, amics, ens pensàvem que ho teníem tot a punt, però ens feia falta el més important. Un darrer tràmit sense el qual no podíem avançar. Cal dir que no vam perdre l’esperança i vam estar esperant fins a l’últim moment. Fins i tot quan l’aigua va començar a pujar i ja vèiem que tot el projecte se n’aniria en orris, no descartàvem que arribés aquella ajuda divina que us deia per tal que tot se solucionés miraculosament. No va anar així, al final no va poder ser. El necessari i obligatori permís governatiu de transport d’animals vius signat per l’inspector de ramaderia i pesca i aprovat pel ple del Departament, no va arribar a temps. Faltava una pòlissa, ens van dir, i això havia retardat la gestió. En fi, potser la culpa és nostra perquè, en aquest món on vivim, continuem esperant solucions miraculoses i ja hauríem d’haver après que davant la burocràcia ni la divina providència hi pot fer res...
14 comentaris:
Genial!
La burocràcia és capaç de matar-nos a tots per tal de no afluixar ni un mil·límetre les seves exigències. I anem a pitjor, sumant burocràcies a diferents nivells i àmbits geogràfics.
El Noè actual ha fet una molt bona feina. Un aplaudiment per a ell.
CARME: Gràcies. La burocràcia (i per extensió, la política), amb les seves exigències i els seus terminis, és un món a part. Un món que, per desgràcia nostra, està cada vegada més apartat del món real on ens toca viure a nosaltres.
Ohhhh nooooo!!! Una feina tan ben feta, tant de temps per planificar, tanta gent treballant durament pel bé del món sencer... i el projecte falla per culpa de la burocràcia i els inepted de sempre!
Jo sóc en Noè i m'emporto els tigres al despatx del Departament i allí els deixo, amb una pòlissa enganxada al front de cada bèstia (em refereixo als tigres).
Molt bon relat, Mac!!! 👏👏👏👏Lamentablement sona mooolt possible.
També ho podrien haver fet igual saltant-se la llei i la sagrada constitució, encara que hi havia risc alt d’acabar a la presó, les ovelles no es mereixen el risc.
El món va com va. Per fer qualsevol tràmit et demanen si tens mòbil, si portes el DNI, si tens la targeta de la S.S., si tens el llibre de família, si has fet fotocòpies, fins i tot quin àpat has fet el darrer, amb cita perquè sense impossible!; mentre ells es poden permetre el luxe de passar dies i dies per donar una resposta com cal, això si no perden papers i ho has de tornar a fer tot.
Boníssim el teu relat, Mac!
Aferradetes.
ASSUMPTA: Exacte, el projecte falla per culpa d'algú que s'ho mira des de la tranquil·litat d'un despatx de l'administració i, com tantes altres vegades, és incapaç de posar-se en la pell de "l'administrat". Potser això dels tigres que dius, seria una bona manera de fer-los veure els problemes de més a prop. ;-D Moltes gràcies!!
PONS: Hem d'anar amb compte quan es tracta de saltar-nos les lleis, ho comences a fer i et pots acabar adonant que moltes d'elles potser no feien tanta falta. ;-)
SA LLUNA: És així mateix, de vegades sembla que la seva raó d'existir no sigui resoldre els problemes sinó enredar-ho tot encara més amb tràmits creixents i paperassa inacabable. El món va com va, però hauria d'anar d'una altra manera. Moltes gràcies!!
No era la tortuga de Mafalda la que es deia burocràcia?
Molt bon relat, una volta més. I terriblement real, em tem; i això que jo treballe a l'administració...
ALFREDRUSSEL: Sí que s'ho deia, es veu que en Quino també trobava que el terme "burocràcia" s'adiu molt amb el concepte "lentitud". :-D
Gràcies, m'alegro que t'hagi agradat el relat i que el trobis prou realista... tot i treballar per a l'administració. ;-)
Vaja !, van topar amb el funcionari del "vuelva Vd. mañana !"... ja és tenir pega, eh!, ni les bones intencions se salven d'aquests imprevistos !.
Bon relat !!.
ARTUR: Aniríem bé si amb bones intencions n'hi hagués prou per saltar-se les normes. Res d'això, la burocràcia afecta per igual a tothom... excepte si ets una gran corporació multinacional i et deixen tenir els teus paradisos fiscals a mida, és clar. :-P
Gràcies!!
Maleïda burocràcia!! Potser no es van poder salvar els animals, però confio que tots els buròcrates van morir ofegats en el diluvi! S'ho tenen ben merescut!
XEXU: Potser s'ho mereixerien, però dubto que anés així. Tal com està muntat tot, és molt difícil que el nivell de les aigües pugi prou per afectar segons quins despatxos...
Jo penso també que cal saltar-se la llei, fer una DUI
MANUEL: El meu relat no parla d'això, però no em fa res dir-te que coincideixo amb tu que no podem continuar tal com estem i ens cal fer alguna cosa per arreglar el problema polític al nostre país. La DUI pot ser una bona opció, sempre que abans s'hagi treballat (i molt) per aconseguir que aquesta proclamació sigui efectiva quan es produeixi (si em permets la broma, quan tornem a declarar-la, la independència ens hauria de durar més de vuit segons). És només la meva opinió, però penso que de propaganda que no ens porta enlloc ja n'hem patit massa.
Publica un comentari a l'entrada