BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dissabte, 16 de juliol de 2016

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Un any més, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS s'encarrega de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de la ciutat de Barcelona de nit, feta des del balcó de la cúpula de l'observatori Fabra.



L'ÀVIA PADRINA

Enguany, la padrina, nosaltres l'anomenem així a l'àvia, ha fet 80 anys però ningú ho diria. La dona viu, amb la tieta Soledat i l'oncle Sebastià, a la casa pairal de la família i, encara ara, continua fent feina com ha fet tota la vida. S'aixeca cada dia gairebé quan surt el sol, s'encarrega de donar menjar a l'aviram, cull verdura a l'hort...
I té el cap tan clar que ja el voldríem molts de nosaltres. S'adona de tot, ho veu tot... i es queixa de tot.

L'àvia no havia sortit gairebé mai del poble, segurament perquè no li ha fet mai cap falta, per aquest motiu i per celebrar el seu aniversari, els néts ens vam posar d'acord per portar-la un dia a la gran ciutat. La Maria del Pilar, que és la seva néta preferida, va ser l'encarregada de proposar-li l'excursió:

- Padrina, que us faria il·lusió passar un dia a Barcelona?.
- A Barcelona, Pilarín?. No se m'ha perdut res a mi a Barcelona...

Ja hi comptàvem que la idea no l'entusiasmaria a la primera, ja he insinuat abans que la nostra àvia és una dona que li costa trobar alguna cosa ben feta, però després d'insistir-hi una mica vam aconseguir que acceptés i vam acordar que hi aniríem l'endemà mateix, no fos cosa que canviés d'opinió.

Al matí següent la vaig anar a recollir, acompanyat de la Maria del Pilar, amb el meu cotxe. Nosaltres dos seríem els encarregats d'acompanyar-la tot el dia. Es reuniria també amb la resta de la família que viu fora del poble, però això seria només a l'hora de dinar. Vam arribar doncs al mas i, com que ja la vam trobar a punt, sense esperar més ens vam dirigir cap a la capital. Vaig agafar l'autopista per fer més via i evitar que la dona es maregés al cotxe, però tot i així no vam poder evitar l'embús del peatge de Martorell on vam perdre una bona estona esperant per pagar. L'àvia no havia dit res des de que havíem començat el viatge... fins aleshores:

- Pagar per estar aturats al mig de la carretera. Això és el món al revés!!

La Pilar i jo ens vam mirar, la cosa no començava gaire bé però ara ja estava tot muntat així que vam fer el cor fort i vaig continuar conduint mentre sentia com l'àvia remugava:

- El món està ben girat, el món està ben girat...

Per resumir-vos-ho una mica, us diré que tot el dia va ser igual. Quan va veure que a la ciutat els cotxes omplien els carrers, més pensats per a ells que per als vianants va opinar que era ben bé el món al revés que les màquines fossin més importants que les persones. Quan la vam portar al restaurant, un dels més coneguts de cuina moderna, no es va estar de dir que tot anava de cap per avall si es donava més importància a la presentació del menjar que no al que menjaves, unes minúscules porcions a preus exorbitants perdudes en mig d'uns grans plats, això sí, molt bonics. Quan la vam portar a passejar pel Port Vell i li vam explicar que no calia que saludés tothom amb qui es trobava, que a la ciutat això no es fa, ens va replicar que alguna cosa no va alhora si les persones prefereixen tractar amb les altres amorrats als seus telèfons mòbils abans de fer-ho cara a cara. I quan no es queixava de res en concret, continuava remugant:

- El món està ben girat, el món està ben girat...

La cirereta a aquesta desastrosa jornada va arribar al vespre. Vam pujar a la muntanya del Tibidabo perquè l'àvia veiés, des de dalt de l'observatori Fabra, tota la ciutat de nit. Ens pensàvem que quedaria impressionada davant aquella panoràmica de Barcelona tota il·luminada, però l'únic que la vam sentir dir va ser:

- Fins i tot aquí les coses van al revés. Mireu el cel. Tot negre perquè l'única possibilitat que deixeu a la llum és arrossegar-se per terra. Aneu dient que estimeu la natura però a l'hora de la veritat preferiu els fanals a les estrelles...

Vam tornar cap el poble en silenci. Al cotxe només s'escoltava una cosa. No ho endevineu?. Efectivament, només se sentia com l'àvia anava repetint, fluixet però ben clarament, el seu: «El món està ben girat, el món està ben girat...».

Quan em vaig acomiadar d'ella, vaig provar de disculpar-me:

- Em sap greu que no us ho hagueu passat bé, padrina. Vam pensar que l'excursió a Barcelona seria una bona idea però no se'ns va acudir que vos sou d'una altra època i que la modernitat us atabalaria. Ho sento.

- Però què dius, nen?. Si m'ho he passat la mar de bé. Quan vulgueu hi tornem, que hi ha coses molt maques a la ciutat.

- Però si us heu estat queixant tota l'estona...

- Tampoc tant. El que passa és que els urbanites us heu acostumat a unes coses que us venen imposades per la vostra manera de viure però que realment haurien d'anar al revés. O ara em diràs que no estàs d'acord que tot aniria millor si no hi hagués peatges quan l'autopista no és la via ràpida que hauria de ser?, o si la gent passés per davant dels cotxes en el moment de planificar les ciutats?, o si hom gaudís de veritat de les coses com el menjar i no ens conforméssim amb només aparentar-ho?, o si les persones deixessin d'anar cadascú per ell i interaccionessin més amb els altres?, o si a la natura se li donés la importància que realment té?...

- Sí, és clar. En tot això sí que teniu raó però és que vos no només us heu queixat d'aquestes coses. No heu trobat res bé. I ja us he dit que ho entenc, esteu acostumada a viure en una altra època que, per desgràcia, ja ha passat per això no m'estranya que hagueu estat tot el dia remugant que «el món està ben girat».

- Això he fet? De veritat?. Perdona noi, no n'era gens conscient i no era aquesta la meva intenció. Em faig vella i no m'he adonat que deia en veu alta, el que tot el dia em ronda pel cervell. Saps que ha passat?. Doncs que ahir després de repassar com cada dia el que ha estat tendència a Twitter i contestar un parell de mails, vaig entrar un moment al Facebook i m'hi vaig trobar un Youtube d'aquesta antiga cançó del Serrat. I resulta que ara no me la puc treure del cap. Si no hagués tancat el blog, que és una eina que ja s'ha quedat obsoleta davant l'auge de les xarxes socials, n'hauria fet un post. És que em fa gràcia perquè sembla que parli de mi quan diu allò de: «El món està ben girat / va remugant la padrina / a un seguici de gallines / que veuen ploure panís».
Per cert, què em deies de viure en una altra època?...



10 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Una padrina molt observadora.
La del Serrat ja deu ser molt velleta...

Glo.Bos.blog ha dit...

Quina padrina més enrotllada!
Un final sorprenent i divertit.

Elfreelang ha dit...

boníssim Mac ! comte amb les padrines que elles tornen quan nosaltres encara estem anant-hi.....

Assumpta ha dit...

Hahahaha molt bona la Padrina!!... ara bé, què és això de dir que els blogs s'han quedat obsolets? No, padrina, no... Tan sols s'ha de repartir una mica el temps entre totes les xarxes... Per cert, ja ha vist els vídeos del meu canal de YouTube? :-DDD

Carme Rosanas ha dit...

Ha, ha, ha, m'encanta aquesta padrina atòmica ... Llàstima que ja hagi tancat el blog, perquè ara mateix me'l posava a la barra lateral del meu.

Molt divertit. Gràcies, Mc, per participar!!!

XeXu ha dit...

Estic molt d'acord amb aquesta padrina, té molta raó amb tot. Menys amb això del blog, és clar. És tan moderna que l'ha deixat enrere ja. Podria repartir una mica el temps, no? Que tots ho fem, no? No em dirà que ella no pot, si està súper al dia! Això és que a més fa altres coses que no ens explica...

M. Roser ha dit...

Nosaltres a l'àvia també li dèiem padrina... I aquesta per tenir 80 anys té les coses més clares que molts joves que només es queixen, però no saben per què!!!
Bon vespre.

sa lluna ha dit...

Ens has regalat un bon gir d'aquesta història de sa padrina i sa seva primera sortida al món no virtual. ;)
Gràssis, Mac, pel somriure.
Aferradetes. :)

McAbeu ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris

Us vull explicar que aquest llarg relat va néixer com un microrelat de tres línies, més concretament les tres que la padrina diu des de dalt de l'observatori Fabra. La primera idea que em va venir al cap quan vaig veure la imatge de la CARME va ser el contrast entre el cel, tot negre, i la gran il·luminació del terra i vaig escriure aquelles tres línies deixant constància de que allò anava al revés de com havia d'anar. Aquest concepte del món al revés (del món ben girat) em va fer pensar amb la cançó del Serrat i la cançó va fer que el personatge principal fos una padrina visitant Barcelona. Imaginar una àvia que diu les veritats tal com ragen quan una cosa no li agrada perquè, com diu l'ELFREELANG, quan nosaltres anem ella ja torna i no, com es pensa el seu nét, perquè viu desconnectada del món actual em va divertir molt. M'alegro que us hagi agradat.

Per cert, com que veig que alguns de vosaltres ho remarqueu, us he de dir que en una primera versió la padrina després de repassar el Twitter i abans d'entrar a Facebook, escrivia un post al seu blog però després vaig pensar que fer-la encara més moderna proclamant que els blogs han quedat obsolets (i a més dins d'un relat publicat en un blog per a un joc blogaire) us faria més "gràcia". ;-)

Laura T. Marcel ha dit...

Molt bo! M'ha agradat molt. M'ha recordat la meva mare que en té 87, i que menys en la part final, perquè ella si que està renyida amb la tecnología tot i que diu que si fos més jove hauria anat a caçar fins i tot pokémons d'aquets, s'hi assembla força a la teva padrina.

Publica un comentari a l'entrada