BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dissabte, 22 d’agost de 2015

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Un any més, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS s'encarrega de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia d'un balcó carregat de torretes amb plantes i d'altres andròmines que va veure a Ramatuelle (La Provença - França).




EL BALCÓ DE LES PLANTES

Tot va començar amb la primera torreta. La Rosa, la meva dona, la va portar un dijous tornant del mercat i la va plantificar al mig del balcó. Després van anar venint-ne d'altres, no hi havia setmana que la Rosa no afegís a la seva col·lecció un nou test, una nova jardinera o qualsevol nou atuell que li servís per fer créixer alguna de les seves plantes. Es van convertir en la seva passió, en la seva vida com deia ella.
Jo la deixava fer, a la nostra edat val més estar ocupats en alguna cosa i si la meva dona era feliç cuidant les seves plantes, jo també ho era veient-la gaudir. I si la penyora que havia de pagar per aquesta felicitat era no poder sortir més al balcó prou petit i ara massa atapeït per impedir-ne un moviment normal sense malmetre alguna de les plantes, doncs la pagaria de gust. De fet la renúncia no era tal, jo mai havia estat un home de perdre el temps prenent la fresca.

Els anys van anar passant, el balcó es va anar omplint amb més plantes i amb més andròmines que la Rosa afegia al seu jardí particular: Un esquirol de plàstic que semblava que pugés per la barana, un gall de ceràmica, una nina penjada d'un dels porticons que feia una eternitat que ja no podíem tancar... Era el seu racó i ella feia i desfeia al seu gust.
Fins que es va posar malalta. Primer ens vam pensar que era una simple grip, que havia agafat fred de tantes hores passades al balcó i així també ens ho va confirmar el metge quan va venir a casa. Li va manar que s'allités: uns quants dies sense sortir de l'habitació covant el refredat i com nova, va dir. Jo li preparava cada dia per dinar, seguint també les indicacions del metge, un bon brou de gallina per afavorir la seva recuperació però aquesta no acabava d'arribar. La Rosa no es curava sinó que, ben al contrari, semblava que es fonia dia darrera dia. Jo estava amoïnat per la seva salut però ella només es preocupava de les seves plantes: Ja has regat les flors?, Vigila amb les crasses, no els hi posis massa aigua!. Jo li deia que sí, que no patís... però no ho feia. Per mi se'n podien anar a pastar fang aquelles plantes, el que m'importava era que la Rosa, malgrat les medecines, malgrat tots els meus esforços, no millorava. El metge tampoc ho entenia: És molt estrany, la seva dona s'està apagant i no sé trobar-hi la raó. Si fos una planta diria que és com si l'haguessin deixat de regar i que per això es marceix poc a poc. Ja menja com cal?.

Sí que menjava però aquesta reflexió del metge em va fer obrir els ulls. Tantes vegades que ella mateixa m'ho havia repetit i jo no n'havia fet cas: Les plantes eren la seva vida!!!. Ja em podia escarrassar cuidant-la que si descuidava el seu jardí era com si l'abandonés també a ella. Així que va marxar el metge, vaig córrer al balcó. Feia setmanes, des de que la Rosa feia llit, que no hi havia anat i esperava trobar-me més d'una planta completament seca. No va ser així, totes estaven ben esponeroses i aleshores ho vaig veure ben clar. Aquelles plantes, a falta (per culpa meva) d'aigua i d'adob, continuaven vivint xuclant-li la vida a la meva dona. Vaig intentar posar-hi remei, les vaig regar i adobar amb l'esperança de que no fos massa tard... però ja ho era i no hi va haver res a fer. La Rosa va morir aquella mateixa nit.

M'havia quedat sol en aquest món. Tornant a casa, després del funeral, només tenia un pensament al cap, havia de desfer-me'n d'aquelles maleïdes plantes i el primer que vaig fer a l'entrar al pis va ser dirigir-me al balcó amb la intenció de deixar-lo ben net. No vaig poder, elles m'ho van impedir. Com si tinguessin vida pròpia, van alçar les llargues branques contra meu, ferint-me els braços i la cara fins aconseguir que reculés cap a dins de casa. El balcó era seu i jo no hi podia entrar. No hi entraria doncs, vaig pensar que ja es moririen de set i vaig fer-me el propòsit de no regar-les mai més. Tampoc va poder ser, cada nit i demanant la seva ració d'aigua i adob, les plantes van començar a picar els vidres sense deixar-me dormir. Si volia poder descansar i no tornar-me boig havia de claudicar. Ho vaig fer. Vam arribar a un acord: jo les regaria i les cuidaria, i elles em deixarien dormir i fer la meva vida. El pis seria per a mi, el balcó però continuaria sent seu.

Des d'aleshores han passat uns quants anys més i el que era una obligació, s'ha convertit en un costum. Dedicant-lis una estona cada dia en tinc prou perquè tot continuï dins la normalitat i en certs moments fins i tot puc arribar a oblidar que realment no hi ha res de normal i que són les plantes les que manen. Elles però, ja s'encarreguen de recordar-m'ho. El Nadal passat, un dels meus nebots va aparèixer a casa amb uns llums d'aquells de l'arbre: Són per posar al balcó, em va dir, ets l'únic del carrer que no té il·luminació nadalenca. No em va desagradar la idea i, com que em va prometre que ell s'encarregaria de tot, el vaig deixar fer. Quan a mitja instal·lació, em va cridar des del balcó per dir-me que una de les torretes li feia nosa i que si m'importava que la mogués de lloc, vaig adonar-me que m'havia equivocat greument. Vaig córrer cap allà mentre li cridava que no toqués cap planta, però no vaig ser-hi a temps. Quan vaig arribar al balcó, el meu nebot ja havia caigut daltabaix i jeia mort al mig del carrer...
Un accident, van dir. Ha relliscat de la barana mentre intentava enganxar-hi els llums, van concloure. Però jo sé que no va anar així. Van ser les plantes. Van ser elles les que, com en el cas de la meva dona, van voler tornar a recordar-me qui mana a casa i el pacte que tenim: el pis és per a mi però el balcó és només seu... i sempre ho serà.


9 comentaris:

Elfreelang ha dit...

ostres Mac quasi m'has paralitzat de terror , espero que les poques palntes que tinc no siguin com aquestes ! molt bona aportació!

Carme Rosanas ha dit...

Un relat de terror... Molt ben trobat i molt ben tramat. Amb sorpresa al final perquè quan sembla que plantes i home han fet les paus.... PAM! Maten sl nebot... Quina por i jo que tinc una petita selva que sembla tan pacífica... A veure si li agafaré por. ;)

Gràcies per participar. M'enduc l'enllaç!

Assumpta ha dit...

Mare meva!!...
Si volies fer una història terrorífica ho has ben aconseguit. Podria haver sortit perfectament del cervell de la Patricia Highsmith... Quina por!!!

joan gasull ha dit...

ara si que ho tindrà clar...un bon herbicida i en pocs dies totes a les escombraries

XeXu ha dit...

Caram Mac, quin relat més intrigant, i que diferent del registre al que ens tens acostumats! Et diria que és gairebé un experiment això, però te n'has sortit amb molt bona nota, quines idees! A veure si ara t'especialitzaràs en relats de terror, que jo sóc un cagat, eh! Sort que jo tinc els ginkgos i els geranis ben cuidats. Estan creixent molt i qualsevol dia em trobo el gat penjat per allà...

McAbeu ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris. El primer que em va venir al cap al veure la imatge va ser "atapeïment" i això em va crear un cert desassossec, en el sentit que alguna cosa no ha d'anar bé per tenir un balcó en aquestes condicions. I d'aquí, el relat de terror que certament és un "experiment" en el meu cas però que també m'ha agradat de plantejar. M'alegro que us hagi agradat.

Teresa Ribera ha dit...

De plantes d' aquestes ja n'havíem vist en alguna pel·lícula. Les plantes si no les cuides et pots trobar de tot, de tot. Molt bo.

Consol ha dit...

No som prou conscients dels riscos que suposa tenir plantes al balcó.
Un bon relat de terror.

McAbeu ha dit...

TERESA, CONSOL: Gràcies també per dir-hi la vostra! :-)

Publica un comentari a l'entrada