TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur i Sa Lluna "
EL MAGATZEM
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
divendres, 27 de febrer del 2026
divendres, 20 de febrer del 2026
Relats Conjunts (febrer - 2026)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dona espigada amb gat [Karcsú nő macskával]» (Géza Faragó – 1913).
.jpg?uselang=ca)
LLARGA I PRIMA
La Neus ha estat sempre una dona molt alta i esvelta. En edat escolar, ja passava per més d’un pam a la resta dels seus companys de classe i quan s’ha anat fent gran, això no ha canviat gens. La causa l’hem de buscar en la genètica, tot és culpa dels gens de la família. Entre els seus avantpassats trobaríem molts exemples de "gegants" que superaven l’alçada mitjana de la seva època i, fins i tot, uns quants que la superaven de molt. Només cal mirar el retrat del besavi Nicolau per comprovar-ho, aquell home era alt com un sant Pau. Per tant, sempre ha tingut clar que la seva mida no és cap maledicció, sinó una herència familiar i de les herències (de les genètiques, però també en general) no se n’ha de renegar mai. De totes maneres, i malgrat que és conscient que, en alguns casos, l’excessiva alçada es pot considerar un defecte, a ella aquest aspecte mai li ha representat cap problema ni li ha comportat cap inconvenient. La Neus té un «poder» que la fa estar per sobre de qualsevol possible defecte.
Per això, si excloem la tieta Natàlia que li diu "espigada" (però la tieta és de la família i se li pot perdonar), mai ha hagut de patir cap burla ni cap insult per la seva mida. No cal dir que ara que és adulta no els permetria pas, però fins i tot se’n deslliurava quan era petita. I no us penseu que els nens de la seva escola no fossin tan cruels com acostuma a ser la mainada habitualment. Prou que martiritzaven per portar ulleres a Oleguer "el quatre-ulls" o pel seu sobrepès a la pobra Elisa "la vaca". Però a ella, no. A la Neus ningú li deia mai res en aquest sentit... gràcies al seu «poder».
Amb tant de misteri, potser us esteu imaginant que aquest poder té alguna cosa a veure amb la màgia negra o l’esoterisme. Doncs us equivoqueu, el tema no va per aquí. És cert que fa una bona temporada que sempre se la veu acompanyada d’un gat negre com el sutge que sembla la seva ombra i no la deixa ni un instant. Però això és simplement una casualitat i en cap cas vol dir que la Neus sigui una bruixa capaç de llençar maleficis o fer pocions estranyes. Res d'això, el seu «poder» és més prosaic que totes aquestes martingales... i molt més efectiu.
Un poder, per altra banda, que malgrat que tots el voldríem perquè ha de ser un goig poder viure amb la tranquil·litat que viu la Neus, no està pas a l’abast de tothom. Només uns quants poden posseir-lo i si ella el té és perquè l’ha obtingut, precisament, gràcies al protagonista del quadre que mencionàvem abans. El besavi Nicolau Bufa fou un emprenedor que va saber convertir una rònega fira de poble en un modern parc temàtic, el famós "Bufaland Park Resort", i a continuació va fundar l’empresa familiar BUFA Entertainment S.A. que va acabar esdevenint l’actual multinacional de l’entreteniment present als cinc continents amb uns ingressos nets de centenars de milions d’euros cada any. La nostra amiga és, doncs, multimilionària i aquest és el seu «poder». Ningú se’n riu d’un multimilionari si sap el que li convé. Per molt que tothom vegi que la Neus és exageradament llarga i prima, ningú troba rellevants aquests detalls perquè l’única cosa realment important és que sigui parenta d’en Bufa.
Per això, si excloem la tieta Natàlia que li diu "espigada" (però la tieta és de la família i se li pot perdonar), mai ha hagut de patir cap burla ni cap insult per la seva mida. No cal dir que ara que és adulta no els permetria pas, però fins i tot se’n deslliurava quan era petita. I no us penseu que els nens de la seva escola no fossin tan cruels com acostuma a ser la mainada habitualment. Prou que martiritzaven per portar ulleres a Oleguer "el quatre-ulls" o pel seu sobrepès a la pobra Elisa "la vaca". Però a ella, no. A la Neus ningú li deia mai res en aquest sentit... gràcies al seu «poder».
Amb tant de misteri, potser us esteu imaginant que aquest poder té alguna cosa a veure amb la màgia negra o l’esoterisme. Doncs us equivoqueu, el tema no va per aquí. És cert que fa una bona temporada que sempre se la veu acompanyada d’un gat negre com el sutge que sembla la seva ombra i no la deixa ni un instant. Però això és simplement una casualitat i en cap cas vol dir que la Neus sigui una bruixa capaç de llençar maleficis o fer pocions estranyes. Res d'això, el seu «poder» és més prosaic que totes aquestes martingales... i molt més efectiu.
Un poder, per altra banda, que malgrat que tots el voldríem perquè ha de ser un goig poder viure amb la tranquil·litat que viu la Neus, no està pas a l’abast de tothom. Només uns quants poden posseir-lo i si ella el té és perquè l’ha obtingut, precisament, gràcies al protagonista del quadre que mencionàvem abans. El besavi Nicolau Bufa fou un emprenedor que va saber convertir una rònega fira de poble en un modern parc temàtic, el famós "Bufaland Park Resort", i a continuació va fundar l’empresa familiar BUFA Entertainment S.A. que va acabar esdevenint l’actual multinacional de l’entreteniment present als cinc continents amb uns ingressos nets de centenars de milions d’euros cada any. La nostra amiga és, doncs, multimilionària i aquest és el seu «poder». Ningú se’n riu d’un multimilionari si sap el que li convé. Per molt que tothom vegi que la Neus és exageradament llarga i prima, ningú troba rellevants aquests detalls perquè l’única cosa realment important és que sigui parenta d’en Bufa.
divendres, 13 de febrer del 2026
Els misteris d'en Mac – Cas 037
037 - EL CAS DEL MORT A LA MAR MORTA
Un investigador privat, per molt treballador autònom que sigui, també es mereix de tant en tant unes vacances i, aprofitant uns quants dies de festa, vam decidir visitar el Pròxim Orient. Aquesta regió situada en la intersecció entre l'oest d'Àsia i l'est d'Àfrica presenta, malgrat la seva proximitat amb Europa, un exotisme que el fa un destí molt atractiu i la seva història mil·lenària ofereix al visitant diverses meravelles arqueològiques d’una enorme rellevància, sent el bressol d'algunes de les civilitzacions més antigues, com la mesopotàmica i la persa. A més, és l'epicentre de tres de les principals religions monoteistes: el cristianisme, el judaisme i l'islam. No es pot demanar gaire més d’un destí turístic, teníem tots els números per gaudir d’unes vacances perfectes.
I ho van ser... gairebé. A veure no dic que no ens ho passéssim bé durant el viatge ni que no ens encantessin totes les meravelles que vam veure, però vam tenir la mala sort de trobar-nos el típic viatger pesat i setciències que acostuma a aparèixer en totes les excursions. Ja el primer dia, quan ens va sentir parlar català, se’ns va presentar (ell era de Matadepera) i vam fer-nos «amics». Des d’aleshores, ell i la seva dona no ens van deixar de petja ni un moment i se’ns van enganxar com dues paparres. No voldria que us els imaginéssiu com persones desagradables que ens van amargar les vacances, ni de bon tros. Tots dos eren molt amables i està molt bé conèixer gent nova amb qui compartir les experiències lluny de casa. En aquest sentit, la dona era una bellíssima persona i ell també ho hauria estat si no fos per la seva mania de voler demostrar sempre que ho sabia tot i que dominava qualsevol tema millor que la resta de la humanitat. Suposo que tots sabeu de quina classe de persona us parlo, són aquella gent que quan el guia explica, per exemple, que la mar Morta és un llac salat situat en el punt terrestre més baix de la Terra i que la seva concentració de sal fa que l’aigua sigui més densa que l’habitual, no poden evitar afegir que es troba a més de 400 metres sota el nivell de la mar i que conté gairebé 9 vegades més sal que els oceans. Són feliços aportant dades i demostrant la seva sapiència, no hi poden fer més. El millor en aquests casos, ho sé per experiència, és seguir-los la veta i donar-los la raó de tant en tant. No cal escoltar-los, n’hi ha prou amb fer veure que ho fas perquè acostumen a tenir la metxa curta i si els portes la contrària sempre és pitjor. Aplicant aquesta recepta, vam aconseguir gaudir de les nostres vacances i, fins i tot, vam estar contents d’haver-los conegut perquè, en el fons, no eren pas mala gent. Per això ens va saber tan greu el desenllaç de tot plegat.
Fou, precisament, el dia que visitàvem la Mar Morta quan va ocórrer l’accident. Nosaltres vam acontentar-nos banyant-nos a la mateixa vora del llac i comprovant com, efectivament, hi pots surar amb moltíssima facilitat. Els nostres nous amics, en canvi, van llogar una de les barques que et permeten anar a capbussar-te a més profunditat i, tal com després ens va explicar entre plors la seva dona, quan ell s’hi va tirar de cap des de la part més alta de l’embarcació, es va desnucar pel xoc amb l’aigua de tan densa com era. El guia ens va confirmar que malgrat no ser un accident massa habitual, no era la primera vegada que passava i que per això es considerava molt perillós tirar-se de cap en aquell mar i estava totalment desaconsellat fer-ho. Tota una desgràcia...
Sí que va ser una desgràcia, però voleu dir que realment va ser un accident? Què en penseu vosaltres?
I ho van ser... gairebé. A veure no dic que no ens ho passéssim bé durant el viatge ni que no ens encantessin totes les meravelles que vam veure, però vam tenir la mala sort de trobar-nos el típic viatger pesat i setciències que acostuma a aparèixer en totes les excursions. Ja el primer dia, quan ens va sentir parlar català, se’ns va presentar (ell era de Matadepera) i vam fer-nos «amics». Des d’aleshores, ell i la seva dona no ens van deixar de petja ni un moment i se’ns van enganxar com dues paparres. No voldria que us els imaginéssiu com persones desagradables que ens van amargar les vacances, ni de bon tros. Tots dos eren molt amables i està molt bé conèixer gent nova amb qui compartir les experiències lluny de casa. En aquest sentit, la dona era una bellíssima persona i ell també ho hauria estat si no fos per la seva mania de voler demostrar sempre que ho sabia tot i que dominava qualsevol tema millor que la resta de la humanitat. Suposo que tots sabeu de quina classe de persona us parlo, són aquella gent que quan el guia explica, per exemple, que la mar Morta és un llac salat situat en el punt terrestre més baix de la Terra i que la seva concentració de sal fa que l’aigua sigui més densa que l’habitual, no poden evitar afegir que es troba a més de 400 metres sota el nivell de la mar i que conté gairebé 9 vegades més sal que els oceans. Són feliços aportant dades i demostrant la seva sapiència, no hi poden fer més. El millor en aquests casos, ho sé per experiència, és seguir-los la veta i donar-los la raó de tant en tant. No cal escoltar-los, n’hi ha prou amb fer veure que ho fas perquè acostumen a tenir la metxa curta i si els portes la contrària sempre és pitjor. Aplicant aquesta recepta, vam aconseguir gaudir de les nostres vacances i, fins i tot, vam estar contents d’haver-los conegut perquè, en el fons, no eren pas mala gent. Per això ens va saber tan greu el desenllaç de tot plegat.
Fou, precisament, el dia que visitàvem la Mar Morta quan va ocórrer l’accident. Nosaltres vam acontentar-nos banyant-nos a la mateixa vora del llac i comprovant com, efectivament, hi pots surar amb moltíssima facilitat. Els nostres nous amics, en canvi, van llogar una de les barques que et permeten anar a capbussar-te a més profunditat i, tal com després ens va explicar entre plors la seva dona, quan ell s’hi va tirar de cap des de la part més alta de l’embarcació, es va desnucar pel xoc amb l’aigua de tan densa com era. El guia ens va confirmar que malgrat no ser un accident massa habitual, no era la primera vegada que passava i que per això es considerava molt perillós tirar-se de cap en aquell mar i estava totalment desaconsellat fer-ho. Tota una desgràcia...
Sí que va ser una desgràcia, però voleu dir que realment va ser un accident? Què en penseu vosaltres?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
divendres, 6 de febrer del 2026
PANGRAMA
Un PANGRAMA [del grec: "παν/pan" (tot) i "γραμμα/grama" (lletra)] és un text que conté totes les lletres de l’alfabet d’una llengua com a mínim una vegada.
Segons aquesta definició, qualsevol text prou extens seria un pangrama perquè, a la llarga, acabaríem trobant-hi totes les lletres. Per això, en ludolingüística, el repte és trobar el pangrama més curt possible, una frase versemblant on s’evitin al màxim les repeticions de lletres i amb l’afany d’aconseguir el pangrama perfecte que seria aquell on cadascuna de les lletres de l’alfabet aparegués una sola vegada. Tot i que, a la pràctica, aquest afany esdevingui una quimera a causa de la gran desproporció entre vocals i consonants del nostre abecedari.
En català, l’exemple més citat és:
«Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen, coi!»,
frase de 46 lletres que conté els 26 caràcters bàsics de l'alfabet llatí i la ce trencada, però no pas la ela geminada ni cap vocal accentuada o amb dièresi.
Un exemple que sí que inclou totes les anteriors seria:
«Despús-ahir el pingüí bèl·lic atenyé aïrat l'emú esquifit i menjà zelós xoriç, òvid i kiwi».
Al seu llibre MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra en recull alguns dels més destacats en diversos idiomes:
Segons aquesta definició, qualsevol text prou extens seria un pangrama perquè, a la llarga, acabaríem trobant-hi totes les lletres. Per això, en ludolingüística, el repte és trobar el pangrama més curt possible, una frase versemblant on s’evitin al màxim les repeticions de lletres i amb l’afany d’aconseguir el pangrama perfecte que seria aquell on cadascuna de les lletres de l’alfabet aparegués una sola vegada. Tot i que, a la pràctica, aquest afany esdevingui una quimera a causa de la gran desproporció entre vocals i consonants del nostre abecedari.
En català, l’exemple més citat és:
«Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen, coi!»,
frase de 46 lletres que conté els 26 caràcters bàsics de l'alfabet llatí i la ce trencada, però no pas la ela geminada ni cap vocal accentuada o amb dièresi.
Un exemple que sí que inclou totes les anteriors seria:
«Despús-ahir el pingüí bèl·lic atenyé aïrat l'emú esquifit i menjà zelós xoriç, òvid i kiwi».
Al seu llibre MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra en recull alguns dels més destacats en diversos idiomes:
En espanyol, els clàssics són: «Jovencillo emponzoñado de whisky, qué mala figurota exhibes» (cinquanta-una lletres) i «Escríbanse politiquillos zafios, con orejas kiloméricas y uñas de gavilán» (seixanta-quatre). En anglès, dos dels més ajustats són «Pack my box with [five] dozen liquor jugs» (trenta-dos lletres, «carrega’m la caixa amb cinc dotzenes de gerres de licor»), i «Waltz, bad nymph, for quick jigs vex» (vint-i-vuit lletres, «balla un vals, nimfa dolenta, que els balls ràpids molesten»). L’enigmògraf nord-americà Dimitri Borgman va trobar cinc mots anglesos que comprenen tot l’alfabet sense repeticions («phlegms», «fyrd», «wuz», «qvint», «jackbox» —vint-i-sis lletres exactes—), però no va aconseguir treure’n cap frase amb sentit. Són mots exòtics que, en alguns casos, només figuren als diccionaris d'història de la llengua. En francès, els components de l'Obrador de literatura potencial OULIPO precisen el pangrama francès més breu, que conté vint-i-nou lletres «Whisky vert: jugez cinq fox d’aplomb» i el situen al costat d’un altre exemple clàssic de tall més exòtic: «Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf» (cinquanta-sis lletres). En català, arran del comentari sobre la cita inicial del recull de contes ‘Avaria’ de Josep Maria Fonalleras (la frase clàssica dels manuals de mecanografia anglesos «the quick brown-fox jumps over the lazy dog»), vaig proposar un modest pangrama de quaranta-tres lletres: «Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d’hidrogen». És ben curiosa la importància del «whisky» en els millors pangrames; de fet és un mot òptim per accedir a tres lletres de baix rendiment w-k-y i, segons com, h.
Nota: El segon exemple de pangrama en espanyol és erroni, la versió correcta fa: "Exhíbanse politiquillos zafios, con orejas kilométricas y uñas de gavilán" (63 lletres)
Nota: El segon exemple de pangrama en espanyol és erroni, la versió correcta fa: "Exhíbanse politiquillos zafios, con orejas kilométricas y uñas de gavilán" (63 lletres)
[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]
Més enllà del pur repte ludolingüístic, els pangrames són també una eina pràctica en l’àmbit de la tipografia. Amb l’aparició de les màquines d’escriure, aquestes frases van trobar de seguida el seu lloc dins els manuals de mecanografia perquè permetien als estudiants practicar el tecleig de totes i cadascuna de les lletres. Per altra banda, també són útils quan es crea o s’avalua una font tipogràfica concreta. En aquests casos, és fonamental observar com es comporten totes les lletres dins d’un mateix context i els pangrames esdevenen imprescindibles per poder comprovar-ne la coherència formal, ja que permeten veure al primer cop d’ull les peculiaritats de cadascun dels caràcters facilitant d’aquesta manera la detecció de possibles imperfeccions de disseny, incoherències d’interlletratge o problemes de llegibilitat.
Com s’ha dit, l’exemple clàssic en anglès seria: «The quick brown fox jumps over the lazy dog» (la ràpida guineu marró salta damunt del gos mandrós). Un pangrama de 35 lletres que ja es feia servir al segle XIX per provar els aparells de telecomunicació de la Western Union i que segueix utilitzant-se avui per a mostrar les famílies tipogràfiques instal·lades als ordinadors mitjançant programes informàtics com, per exemple, el visor de fonts de MS Windows. [C:\Windows\Fonts > Visualització Prèvia]
Els usuaris en espanyol d’aquest sistema operatiu segur que en coneixen un altre: «El veloz murciélago hindú comía feliz cardillo y kiwi. La cigüeña toca el saxofón detrás del palenque de paja». Aquest pangrama de 92 lletres que inclou a més de tot l’alfabet també les vocals accentuades i, és clar, la Ñ, té més de trenta anys i el van crear els encarregats de fer la versió castellana del Windows 95 que, segons un d’ells ha explicat més tard, van dedicar una hora completa a enllestir-lo.
Com s’ha dit, l’exemple clàssic en anglès seria: «The quick brown fox jumps over the lazy dog» (la ràpida guineu marró salta damunt del gos mandrós). Un pangrama de 35 lletres que ja es feia servir al segle XIX per provar els aparells de telecomunicació de la Western Union i que segueix utilitzant-se avui per a mostrar les famílies tipogràfiques instal·lades als ordinadors mitjançant programes informàtics com, per exemple, el visor de fonts de MS Windows. [C:\Windows\Fonts > Visualització Prèvia]
Els usuaris en espanyol d’aquest sistema operatiu segur que en coneixen un altre: «El veloz murciélago hindú comía feliz cardillo y kiwi. La cigüeña toca el saxofón detrás del palenque de paja». Aquest pangrama de 92 lletres que inclou a més de tot l’alfabet també les vocals accentuades i, és clar, la Ñ, té més de trenta anys i el van crear els encarregats de fer la versió castellana del Windows 95 que, segons un d’ells ha explicat més tard, van dedicar una hora completa a enllestir-lo.
Tornant al món dels jocs de paraules, una altra possibilitat a explorar seria la recerca dins de textos prèviament escrits per extreure’n el fragment més curt possible on apareguin totes les lletres de l’alfabet. Aquest "joc" s’anomena FINESTRA PANGRAMÀTICA i admet altres variants com la FINESTRA PANALFABÈTICA (recerca d’un tram de text on puguem trobar totes les lletres en ordre alfabètic) o el PANGRAMA LIPOGRAMÀTIC (també anomenat lipograma pangramàtic que apareix quan al fragment triat s’utilitzen totes les lletres de l'abecedari excepte una).
Una modalitat més lúdica dels pangrames fou presentada a la revista estatunidenca "Word Ways: The Journal of Recreational Linguistics". Al número d’agost de 1988 (Vol. 21 – Núm. 3) d’aquesta publicació de lingüística recreativa va aparèixer l’article THE PANGRAMMATIC HIGHWAY (L'autopista pangramàtica) signat per Udo Pernisz i al número de maig de 1990 (Vol. 23 – Núm. 2), Faith W. Eckler hi va publicar REVISITING THE PANGRAMMATIC HIGHWAY (Tornant a l'autopista pangramàtica). En aquests dos textos s’expliquen les regles bàsiques d’un joc lingüístic que consisteix a trobar totes les lletres de l’alfabet mentre es viatja en cotxe; llegint els senyals de trànsit, els cartells publicitaris i qualsevol altra inscripció visible des de la carretera (només són vàlids els signes fixos, les matrícules o rètols dels vehicles no compten). El joc admet diverses variants, com ara trobar les lletres en ordre alfabètic, usar només una lletra per inscripció o limitar-se als rètols oficials, per exemple. La distància necessària per completar l’alfabet rep el nom de «distància pangramàtica» i, evidentment, la millor d’aquestes «rutes pangramàtiques» és la més curta.
Una idea similar, la trobem a la proposta "Enrichissez vos itinéraires" de Georges Perec (1936-1982). En una sèrie d’articles publicats a la revista «Télérama» entre 1980 i 1981 (que l’any 1997 van ser recopilats al llibre PEREC/RINATIONS), aquest escriptor francès membre de l’OULIPO ens oferia una manera ‘diferent’ de visitar París combinant història, jocs de paraules i descobriments inusuals. I una de les seves propostes fou, precisament, fer un itinerari lexicogràfic passant pels carrers en ordre alfabètic de la A a la Z. Tot i que ell mateix admetia que: «Dans la pratique, ces itinéraires sont extrêmement difficiles à élaborer»...
Una modalitat més lúdica dels pangrames fou presentada a la revista estatunidenca "Word Ways: The Journal of Recreational Linguistics". Al número d’agost de 1988 (Vol. 21 – Núm. 3) d’aquesta publicació de lingüística recreativa va aparèixer l’article THE PANGRAMMATIC HIGHWAY (L'autopista pangramàtica) signat per Udo Pernisz i al número de maig de 1990 (Vol. 23 – Núm. 2), Faith W. Eckler hi va publicar REVISITING THE PANGRAMMATIC HIGHWAY (Tornant a l'autopista pangramàtica). En aquests dos textos s’expliquen les regles bàsiques d’un joc lingüístic que consisteix a trobar totes les lletres de l’alfabet mentre es viatja en cotxe; llegint els senyals de trànsit, els cartells publicitaris i qualsevol altra inscripció visible des de la carretera (només són vàlids els signes fixos, les matrícules o rètols dels vehicles no compten). El joc admet diverses variants, com ara trobar les lletres en ordre alfabètic, usar només una lletra per inscripció o limitar-se als rètols oficials, per exemple. La distància necessària per completar l’alfabet rep el nom de «distància pangramàtica» i, evidentment, la millor d’aquestes «rutes pangramàtiques» és la més curta.
Una idea similar, la trobem a la proposta "Enrichissez vos itinéraires" de Georges Perec (1936-1982). En una sèrie d’articles publicats a la revista «Télérama» entre 1980 i 1981 (que l’any 1997 van ser recopilats al llibre PEREC/RINATIONS), aquest escriptor francès membre de l’OULIPO ens oferia una manera ‘diferent’ de visitar París combinant història, jocs de paraules i descobriments inusuals. I una de les seves propostes fou, precisament, fer un itinerari lexicogràfic passant pels carrers en ordre alfabètic de la A a la Z. Tot i que ell mateix admetia que: «Dans la pratique, ces itinéraires sont extrêmement difficiles à élaborer»...
Podeu provar de jugar-hi en el vostre pròxim viatge per carretera o quan aneu a passejar, però per acabar aquest text us proposo un altre entreteniment que es pot resoldre sense sortir de casa. Es tracta d’una variació d’un passatemps clàssic que ha passat pel sedàs dels pangrames per convertir-se en un ENCREUAT PANGRAMÀTIC. Com veureu, són uns mots encreuats de collita pròpia que no tenen definicions i que mostren les cinc vocals de l’alfabet (dues de cada). Per solucionar-los, haureu de completar la graella amb les vint-i-una consonants que falten (de fet, vint-i-dues perquè també he inclòs la Ç) sense deixar-vos-en cap i també sense repetir-ne cap. Aquí el teniu:
 |  |  |
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)