Els misteris d'en Mac – Cas 031

031 - EL CAS DEL POSSIBLE ROBATORI A L’HOTEL

El meu col·lega que treballa de cap de seguretat en un hotel de Salou (ja el coneixeu per alguns altres casos anteriors) va tornar a contactar amb mi no fa gaire perquè l’ajudés a treure l’entrellat d’un nou problema que li havia sorgit en la seva feina. Em va explicar que un client acusava una de les cambreres de robatori, l’home deia que havia vist perfectament com ella li buidava la cartera mentre es pensava que no la veia ningú, però que malgrat haver-la enxampat in fraganti la dona havia pogut sortir de l’habitació i escapar-se-li.

Com que em va semblar que aquest relat no tenia ni cap ni peus, vaig demanar-li al meu amic que m’envies una còpia de les declaracions dels implicats per veure si m’ajudaven a aclarir les coses. Us en faig un resum:

DECLARACIÓ DEL CLIENT: Soc a Salou per negocis i aquesta tarda havia de fer un pagament en efectiu, per això després de dinar he anat a treure 600 € del caixer que he guardat a la meva cartera i, tot seguit, he pujat a la meva habitació per prendre una dutxa abans de la cita. Com que no suporto banyar-me amb aigua freda, el primer que he fet és entrar al lavabo a obrir les aixetes per eliminar aquells primers litres que sempre surten gelats, això m’ha permès adonar-me que aquell matí no m’havien canviat les tovalloles i, com que una altra cosa que no suporto és eixugar-me amb tovalloles humides, immediatament he trucat a recepció per exigir que me'n pugessin de netes. M’han dit que tardarien uns cinc minuts, així que he optat per despullar-me i començar a dutxar-me per no perdre més temps. He deixat la roba damunt del llit i he entrat al bany amb la precaució de no tancar-ne la porta tot esperant les tovalloles. Una estona després (més a prop dels deu minuts que dels cinc que m’havien promès) una cambrera ha trucat a la meva habitació i, des de la dutxa, li he dit que si portava les tovalloles que obrís ella mateixa i que les deixés sobre el llit. He vist com ho feia perquè resulta que el mirall del bany enfoca justament el llit quan el mires des de dins la dutxa i amb aquest ‘joc de miralls’ he pogut observar com la cambrera deixava les tovalloles i també com em buidava la cartera que tenia a la butxaca dels pantalons. Evidentment, quan m’he adonat del robatori l’he cridat immediatament, però nu com anava no he pogut sortir a atrapar-la i aquella lladre ha pogut fugir.

DECLARACIÓ DE LA CAMBRERA: He pujat tovalloles netes a l’habitació 509 i quan he trucat a la porta el client m’ha demanat que entrés amb la clau mestra perquè ell estava dutxant-se. Ho he fet, he deixat les tovalloles sobre una cadira a prop del bany i després he marxat sense tocar res més. No recordo si damunt del llit hi havia la roba del client; potser sí que hi era, però no m’hi he fixat. Sí que recordo que la porta del bany estava oberta, però no sé res d’això que m’expliqueu del mirall. Suposo que si ell em podia veure a mi des de dins la dutxa, jo també l’hauria vist a ell; però és que tampoc m’hi vaig fixar capficada com estava a deixar les tovalloles i marxar de seguida a continuar la meva feina. És clar que no he entrat dins del bany (per qui m’ha pres?), però de totes maneres sí que puc confirmar que el client estava dutxant-se perquè se sentia caure l’aigua i allò semblava una sauna, amb tanta humitat i calentor que hi havia. Li torno a repetir que jo només he entrat a deixar les tovalloles i he sortit de seguida, cregui'm si us plau, li reitero que NO vaig tocar la roba del client, que NO vaig robar res de la seva cartera i que NO vaig fugir perquè ell NO em va cridar en cap moment des de dins de la dutxa acusant-me de lladre, la primera notícia d’aquest embolic l’he tingut quan vostè m’ha fet venir per a aquest interrogatori.

INFORME DEL CAP DE SEGURETAT: La cambrera acusada gaudeix de la màxima confiança de l’encarregada de planta i del cap de personal perquè fa anys que treballa a l’hotel i no hi ha tingut mai cap problema. Tot i això, la meva investigació m’ha permès descobrir que últimament està passant dificultats econòmiques i ja se sap que «l’ocasió fa al lladre». El client era nou a l’hotel, però he pogut confirmar que realment és un home de negocis i m’ha presentat el rebut del caixer del banc que prova que havia tret 600 € en efectiu aquell mateix dia. Després de prendre'ls declaració a tots dos, m’he personat a l’habitació 509 per comprovar que l’explicació del client és completament certa quan afirma que, des de dins de la dutxa, el mirall del bany permet una visió perfecta del llit de l’habitació i del que passa al seu voltant.

Després de llegir tot això, he arribat a la conclusió que algun dels protagonistes no és del tot sincer i que el seu relat s’hauria d’investigar més a fons.

I a vosaltres, què us sembla?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Relats Conjunts (maig - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]» (Gerrit Albertus Beneker - 1921).

DIGUI’M?

Un estrident timbre el desperta de la migdiada. No és que dormís, que consti, però cada dia acostuma a tancar els ulls un momentet quan, després de dinar, s’asseu al sofà davant el televisor i, perquè no dir-ho, li agrada gaudir d’aquestes mini becaines d’un parell o tres d’hores. Avui, però, li han interromput la dormida (una lleugera capcinada, segons ell) quan només feia una hora i mitja que s’hi havia posat i s’aixeca confós intentant esbrinar d’on prové aquell maleït so. No pot ser del mòbil perquè el to de trucada que s’hi va instal·lar és el tema principal del cànon de Pachelbel, tampoc sembla el ding-dong de la porta ni el bip-bip d’avís del microones. El que sona és més aviat un riing-riing com si fos un telèfon. Ostres, evidentment que és el telèfon. El fix, és clar. Fa tant de temps que no l’utilitza que ja l’havia oblidat.

Es dirigeix, doncs, cap al menjador i, efectivament, a la tauleta del costat de la finestra hi ha el seu telèfon fix que truca insistentment. Se’l mira un instant, li fa gràcia veure que encara funciona i recorda amb nostàlgia quan aquell aparell era l’única eina de comunicació de les cases. El timbre, però, no para i això el torna a portar al present. Qui pot trucar a aquelles hores? No pot ser ningú conegut perquè tots ells utilitzarien el mòbil i tampoc serà cap trucada més o menys oficial perquè a l’administració pleguen tots abans de les dues i ja són quarts de cinc. L’única opció possible és que sigui una teleoperadora intentant vendre-li alguna cosa que no li interessa. N’ha sentit parlar d’aquestes trucades i ja l’han avisat que ha d’anar molt amb compte si en rep alguna, sobretot ha d’evitar donar cap dada personal i procurar no allargar massa la conversa perquè aquestes telefonistes estan perfectament entrenades per convèncer-te de qualsevol cosa enredant-te amb bones paraules. Per sort, sembla que hi ha un antídot que sempre funciona i que fa que siguin elles mateixes les que pengin; només cal parlar en català que es veu que els provoca al·lèrgia.

Ho té clar. Contestarà i escoltarà breument el que li diuen. Si no li interessa, no els deixarà continuar, els ho dirà amablement i penjarà. No farà ni dirà res més i així no el podran entabanar. Amb les ‘instruccions’ clares, doncs, despenja el telèfon, s’acosta l’auricular al rostre i pronuncia un únic monosíl·lab: «Sí?» A l’altre costat de la línia telefònica, la teleoperadora que ja havia començat a parlar calla de cop i deixa anar una riallada abans de penjar. Aleshores el nostre protagonista s’adona que l’ha cagat i molt. Mira que l’havien avisat també d’això, però no hi ha pensat fins ara. I ja ha fet tard. Quan ha pronunciat aquell «Sí» és com si hagués firmat la seva pròpia sentència a cadena perpètua. Convenientment gravat i reproduït tantes vegades com calgui, l’empresa que li ha trucat el farà servir per apuntar-lo a multitud de serveis que només necessiten una confirmació verbal per donar-los d’alta (mentre que cal fer tràmits infinits per desempallegar-te’n) i aviat començarà a rebre càrrecs inesperats al seu compte corrent. És conscient que, pel seu descuit, la seva vida s’acaba de convertir en un infern del qual li costarà sang, suor i llàgrimes sortir-ne si és que mai ho aconsegueix. I si només es queda en això, encara pot estar content perquè a Twitter va llegir que aquests «Sí» dits a la babalà també els compra la màfia russa per fer-los servir de consentiment per poder extirpar-te un ronyó i vendre’l al mercat negre. Això ell no ho suportaria, ja va patir massa quan el van ingressar per operar-li l’ungla encarnada del dit gros del peu i no vol tornar de cap manera a un quiròfan. Si no vol permetre que l’atrapi aquest malson, només li queda una única sortida. Demà mateix iniciarà els tràmits per canviar d’identitat i després deixarà la ciutat on ha viscut tota la vida per a començar de zero en un altre lloc, en una nova casa... sense telèfon fix.

CRONOGRAMA

En el camp de la ludolingüística, un CRONOGRAMA és un artifici literari pel qual les lletres numerals que conté un enunciat, reunides, expressen una data determinada.
Un exemple seria la frase: «MENTS AMB NERVI I ENGINY» que, a més de definir perfectament una de les principals característiques dels comentaristes d’aquest blog d’enigmes mentals, també amaga l’any que va ser inaugurat. Efectivament, si n’extraiem les lletres coincidents amb els nombres de la numeració romana, obtenim MMVIII = 2008, l’any que va néixer el XAREL-10.

En el nostre àmbit cultural, el més habitual és utilitzar la numeració romana que fa servir algunes lletres majúscules com a símbols per representar certs valors (I = 1, V = 5, X = 10, L = 50, C = 100, D = 500 i M = 1000), però es poden fer cronogrames en qualsevol altre sistema de numeració literal (quan les lletres corresponen a nombres) com el grec, l’àrab o l’hebreu, per exemple.

Etimològicament, el mot «cronograma» prové de les paraules gregues «chronos» (χρόνος, temps) i «grama» (γράμμα, lletra) que ens donen aquest significat d’«escriure el temps». Malgrat que se’n coneixen d’anteriors, els cronogrames van ser particularment populars a partir del Renaixement i durant el Barroc on, sobretot a Alemanya, Països Baixos i Bèlgica, van ser profusament utilitzats. Preferentment, els trobem com a inscripcions commemoratives en edificis i monuments, però també n’hi ha en làpides com a epitafis, en campanes d'esglésies, en rellotges de sol, en monedes o medalles, per assenyalar la data d’edició dels llibres, etc. El més freqüent és que estiguin escrits en llatí, usant indistintament la I i la J per al valor 1 i la V i la U per al 5.

Església de la Mare de Déu de l'Anunciació de Spalbeek (Bèlgica)
SeCUnDa DIe JUnII ConseCraVIt DoUtreLoUX
[El segon dia de juny, Doutreloux la va consagrar]
(C+U+D)+(D+I)+(J+U+I+I)+(C+C+V+I)+(D+U+L+U+X) = 1890

Pel que fa a la seva classificació i fixant-nos en algunes de les seves característiques, podem dividir aquests jocs lingüístics en tres categories diferents:

1 - CRONOGRAMA PUR o IMPUR: Un cronograma rep la denominació de PUR quan totes i cadascuna de les paraules que el formen conté un valor numèric necessari per descobrir la data amagada. En el cas que també s’utilitzin paraules que no cal fer servir per trobar la solució, l'anomenaríem IMPUR.

2 - CRONOGRAMA NATURAL o SUMAT: Un cronograma NATURAL és el que presenta les lletres numerals romanes en l’ordre exacte que permet llegir la data incògnita correctament. Aquest tipus de cronograma és el més complicat d’elaborar, per això el més habitual és trobar-nos amb cronogrames SUMATS (també anomenats SIMPLES), en els quals, per a desxifrar la solució, s’han de sumar els valors numèrics de les lletres corresponents, sense tenir en compte en quin ordre apareixen.

3 - CRONOGRAMA EXACTE o LLIURE: Un cronograma serà EXACTE quan totes les lletres amb valor numèric que conté el text són necessàries per arribar a la solució. Si, en canvi, no s’han de comptar la totalitat de les lletres numerals sinó només algunes, com per exemple únicament les inicials de cadascuna de les paraules com en els acròstics, tindríem un cronograma LLIURE.

En conseqüència, i aplicant aquesta classificació a l’exemple que hem vist al començament del post, podem afirmar que la frase «Ments aMb nerVI I engIny» és un cronograma PUR, NATURAL i EXACTE.

Monestir de Schöntal (Baden-Württemberg / Alemanya):
Cronograma al rellotge de sol de la façana sud de l'actual farmàcia del monestir.
[MDCC = 1700]

Més enllà del repte lingüístic que representa crear-ne un, els cronogrames no tenen gaire aplicació com a jocs d’enginy en el món dels enigmes i els passatemps.

Una de les opcions, seria la recerca de cronogrames d’un sol mot que ens proposa trobar paraules (i no frases) que amaguin una data o un nombre. En aquest cas, el desafiament és molt més gran si intentem crear un cronograma pur perquè les paraules que únicament continguin les lletres numerals romanes són ben escasses al diccionari (uns exemples serien: VI = 6, XIC = 111, CÍVIC = 207, IDIL·LI = 603, MIL = 1051, MIM = 2001 o XIM-XIM = 2022). En canvi, si no volem filar tan prim i acceptem usar també la resta de les lletres de l’alfabet, el ventall de possibilitats s’amplia i això ens facilita la feina. Seguint amb l’exemple d’amagar l’any de naixement del blog XAREL-10 en un cronograma que el representi, si ho volguéssim fer amb una única paraula podríem optar per l’adverbi «IMagInatIVaMent» perquè resulta que I+M+I+I+V+M = 2008.

Una altra possibilitat de joc seria plantejar endevinalles, amb l’estil de les xarades o basades en les tècniques de l’empelt i el descart, aprofitant el valor numèric d’algunes de les lletres de la solució. Us en deixo una dotzena d’exemples de collita pròpia, que segur que no us costaran gaire d’endevinar:

1
Per arribar a dalt de TOT,
ves amb calma i no pas al trot.
Perquè si quan arribis als CENT U ja no pots dir fava,
els MIL que restaran no els podràs fer a la brava.

2
Si no pares de beure’n després de les primeres sis copes;
quan n’afegeixis cent una, tindràs una addicció de les grosses.

3
Si d’aquest terreny ple de rocs,
en treus cinc-cents que no són pocs;
un arbre fructificarà
i bona fruita et donarà.

4
Amb tota la colla ho podràs ben a fons examinar;
però si te’n manquen sis, a Déu t’hauràs d’encomanar.

5
Volíem deixar la metzina en res,
restant-li onze unitats;
però el resultat fou de tant pes,
que ens va deixar aclaparats.

6
Una única acció podrà ser ben remarcable;
però si n’afegeixes mil, la pudor es farà insuportable.

7
És injust que sent innocent,
el jutge pugui expulsar-te.
Però si en sumes, de delictes, cent;
la seva obligació seria penjar-te.

8
Aquella bonica melodia que cantaven els solistes,
esdevenia ben seca quan s’hi ajuntaven cinc-cents coristes.

9
Si no hi ha ningú, podem gaudir
d’aquest berenar digne d’un lord;
però si cent convidats han de venir,
caldrà que tots ens hi posem d’acord.

10
Amb qui mana i mil més, sense guerra,
ens apoderarem d’aquesta peça de terra.

11
Estàvem gaudint de l’instant,
amb tranquil·litat fora mida;
però van venir sis bergants
que ens feren marxar de seguida.

12
De tant rebombori que fèiem, la pobra bèstia no ens entenia;
en van haver de marxar catorze, perquè comencés a fer via.

---

GLOSSARI:

• Cronograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els llibres d'en Jan McPetit - 2025 [0]

Aquest 2025, les ressenyes del XAREL-10 s’avancen a l’època estiuenca habitual perquè us vull parlar de la novetat literària d’un amic bloguer. No és el seu primer llibre, però ja havien passat molts anys des d’aquella primera novel·la i em va semblar una boníssima notícia quan vaig saber que tornava a publicar. Per tant, no me’l podia deixar perdre i vaig decidir que el seu seria un dels meus llibres d’aquest Sant Jordi tant sí com no. I gairebé va ser que no perquè malgrat tractar-se d’un autor mediàtic (és broma, Sergi) i haver publicat amb una editorial reconeguda (això sí que és ben cert), el seu recull de contes no hi era a cap de les parades de les llibreries de Vila-seca. Hi ha moltes novetats per Sant Jordi i suposo que la distribució arriba fins on pot arribar. L’hauria pogut encomanar, és clar, però com que a la tarda havia d’anar a Tarragona, vaig aprofitar per comprar-lo a una de les llibreries de la capital i aquí teniu el que m’ha semblat...

TAN LLUNY DE CASA
(Sergi Purcet – 2025)

Aquest llibre és un recull de nou relats independents entre si, però que comparteixen el fet de mostrar-nos com pot ser de complicada la vida i com qualsevol situació quotidiana més o menys anodina pot amagar alguna sorpresa que faci que deixi de ser-ho, d’anodina no de quotidiana. Els protagonistes dels relats són «gent normal» i allò que els passa també és ben normal, però Sergi Purcet sap donar una volta de rosca més a aquesta normalitat introduint en cada cas, algun nou detall que el lector no s’espera i que li fa canviar el punt de vista d’allò que està llegint. No es tracta de girs de guió espectaculars, ni tampoc de buscar uns finals abracadabrants per deixar espaterrat al lector, però sí que trobem sempre algun element que ens sorprèn (en major o menor grau) i que, en el meu cas almenys, han fet que n’hagi gaudit molt la lectura. L’he gaudit i també m’ha atrapat des del primer moment. L’estil d’en Sergi és ben directe i va de cara a barraca per a explicar-nos allò que ens vol explicar sense floritures innecessàries, es nota que els textos estan molt ben treballats. Això fa que passin molt bé i que quan acabes un relat tinguis ganes de començar-ne el següent per veure per on et sortirà l’autor aquesta vegada.

He de dir que a mi m’agraden els llibres de relats (ja sé que entre alguns «lectors de pro» sembla que queda bé menystenir aquest gènere literari, però jo no n’hi he estat mai d’acord amb això) i, per tant, sé que no és estrany que dins d’un mateix recull no tots t’agradin igual. Això també m’ha passat aquest cop i, des d’un punt de vista estrictament personal, vull explicar-vos quins tres relats faria pujar al podi dels millors i quin (això ja és menys habitual en les ressenyes) ha quedat l’últim. Aquest és, doncs, el meu rànquing:

En primera posició posaria «CONDICIONALS», la història d’una víctima d’un accident de trànsit que, des del llit de l’hospital, va tirant enrere en el temps recordant els fets que, un darrere l’altre, l’han portat a aquella situació que s’hauria pogut estalviar només que un d’ells hagués estat diferent. M’ha semblat un text molt ben lligat que acaba gairebé on ha començat tancant el cercle d’una manera que considero molt ben trobada. M'ha divertit i l’he gaudit molt.

El segon seria «LA VETLLA», el relat que encapçala el recull i que ens mostra que és ben cert allò que les aparences enganyen. En un tanatori, la viuda afligida rep el condol per la mort del seu marit tal com toca, però aviat veiem que ni totes les condolences són completament sinceres ni la viuda està tan afligida com ens pensem. M’ha agradat com el text sap deixar palès que, darrere la hipocresia social que acostuma a imperar en aquestes situacions, sempre hi ha una realitat que desconeixem o que volem fer veure que desconeixem. Molt bo, també.

El tercer lloc del pòdium se l’emporta «SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS», un matrimoni celebra el trentè aniversari de noces repetint el viatge que van fer a París quan es van casar i, com que la memòria a la seva edat ja no és el que era, quan rememoren aquell primer viatge i el comparen amb les visites que estan fent ara, els records se’ls hi acaben barrejant... amb altres visites. No sé si era la intenció de l’autor donar-li un punt d’humor, però a mi és un relat que m’ha fet somriure i m’ho he passat força bé llegint-lo.

I, com qui promet s’obliga, acabo amb el que m’ha agradat menys que ha estat «SWEET DREAMS» que parla de com la gelosia pot carregar-se una relació de parella. No és un mal relat, com cap dels del llibre, però hi ha hagut dos detalls que no m’han acabat de fer el pes quan l’he llegit. Un és que per il·lustrar els silencis dels protagonistes en els trajectes en cotxe, l’autor fa una llista de les cançons que van sonant mentre ells no es parlen. Potser algú altre ho considerarà un bon recurs, però per a mi (segurament per la meva minsa cultura musical) aquest reguitzell de títols no aporta res a la lectura, ben al contrari. Potser amb això sol no n’hauria tingut prou per «condemnar-lo» perquè la història és prou potent, però és que tampoc m’ha agradat gens el final que he trobat massa tòpic i, per tant, de menys nivell que els altres. Soc conscient que pot haver-hi lectors que no estiguin gens d’acord amb aquesta apreciació (per alguna cosa deu ser que s’hagi escollit just aquest relat per fer la il·lustració de la coberta del llibre), però no a tots ens ha d’agradar el mateix i m’ha semblat que a en Sergi li sabria greu que no deixés constància tant del bo com del dolent.

I més en aquest cas que el dolent és, simplement, menys bo perquè aquesta petita decepció de l’últim relat del llibre no m’ha fet canviar la valoració del conjunt que m’ha agradat prou per considerar-lo una bona lectura que ha valgut molt la pena llegir. Enhorabona, Sergi!

Jocs de sobretaula - 019