El 20 de juliol de 1969 la missió Apollo 11 de la NASA va trepitjar la Lluna per primera vegada i aquí hem commemorat aquest 55è aniversari publicant, cada segon dimecres de juliol, agost i setembre, algunes ressenyes de llibres clàssics on s’anticipaven els viatges lunars.
Avui toca l’última...
Avui toca l’última...
 |
|
|
 |
 |
OBJECTIU: LA LLUNA / HEM CAMINAT DAMUNT LA LLUNA
[Tintin 16: Objectif Lune / Tintin 17: On a marché sur la Lune]
(Hergé – 1953 / 1954)
[Tintin 16: Objectif Lune / Tintin 17: On a marché sur la Lune]
(Hergé – 1953 / 1954)
D’igual forma que Jules Verne gairebé cent anys abans, el dibuixant belga Georges Remi (Hergé) va dedicar dos volums de «Les aventures de Tintín» a explicar-nos un viatge a la Lluna, en aquest cas el del jove reporter intrèpid que protagonitza els seus còmics.
El primer llibre (OBJECTIU: LA LLUNA – 1953) comença quan Tintín i el capità Haddock reben un telegrama del professor Tornassol demanant-los que vagin a Sildàvia on descobriran que el seu amic està treballant en la construcció d’un coet de propulsió atòmica que ha de servir per al primer viatge tripulat a la Lluna. Es tracta d’un projecte d’alt secret i els controls d’accés al Centre de Recerques Atòmiques on els han portat són molt estrictes, però malgrat això uns espies estrangers han pogut infiltrar-s’hi i gairebé aconsegueixen que el vol del coet de prova se’n vagi en orris. Per sort i gràcies a una bona idea d’en Tintín, els espies no se’n surten i la construcció de la versió definitiva del coet pot seguir endavant fins que, finalment, s’enlairarà amb els nostres protagonistes a dins. Així s’acaba la primera part que (també com va fer Verne) ens deixa amb l’ai al cor perquè no sabem si els astronautes, que no responen a la ràdio, han sobreviscut al llançament. Serà al segon volum (HEM CAMINAT DAMUNT LA LLUNA – 1954) on comprovarem que estan tots bé i que el seu viatge continua. Els ‘dolents’, però, no s’han rendit i a mesura que avanci la trama encara podem esperar més d’una sorpresa i, fins i tot, un tràgic gir de guió.
Fa molts anys que no soc lector habitual de còmics, però em va fer gràcia recuperar aquests dos ‘Tintins’ que anticipen l’arribada de l’ésser humà a la Lluna que es produiria realment només una dècada i mitja després. Aquesta proximitat temporal permet a Hergé ser força realista en els detalls científics i, en la mesura que evita els elements més fantàstics, això augmenta la versemblança del seu viatge lunar. Segons he llegit, ell mateix va dir que havia pres la decisió de no fer-hi sortir "ni homes de la lluna, ni monstres, ni sorpreses increïbles" sinó que, al contrari, va optar per documentar-se a bastament sobre coets i viatges espacials per a garantir aquest realisme que dèiem. Així mentre gaudim d’una aventura emocionant trobem nocions de física nuclear, un disseny del coet similar al dels míssils V-2 alemanys de la Segona Guerra Mundial, l’aparició de l’asteroide Adonis que fou descobert l’any 1936 (tot i que realment aquest asteroide no orbita entre la Terra i la Lluna) o la presència de gel a la Lluna (només una suposició a l’època, però que actualment ha esdevingut una certesa), entre altres detalls ben realistes.
Naturalment, aquest afany de divulgació científica queda integrat en el món de fantasia propi dels còmics de Tintín i, per això, a més de la trama d’espies que he citat, tampoc no hi falta una bona dosi de situacions divertides a càrrec de personatges com el professor Tornassol (científic despistat i força dur d'orella), el capità Haddock (mariner amic de Tintín, molt afeccionat al whisky, a fumar en pipa i als insults grandiloqüents, que sempre acaba rebent) o els inefables Dupond i Dupont (una parella de detectius incompetents i curts de gambals). És evident que es tracta d’un còmic juvenil i que com a tal s’ha de prendre, però és aquesta barreja d’un dibuix acurat molt detallista amb una història plena d’acció i d’humor el que ha fet que «Les aventures de Tintín» sigui considerada una de les sèries de còmics més important i influent del segle XX que agrada a lectors de totes les edats. En el meu cas, no em fa res admetre que m’ho he passat prou bé llegint-ne aquests dos volums.
El primer llibre (OBJECTIU: LA LLUNA – 1953) comença quan Tintín i el capità Haddock reben un telegrama del professor Tornassol demanant-los que vagin a Sildàvia on descobriran que el seu amic està treballant en la construcció d’un coet de propulsió atòmica que ha de servir per al primer viatge tripulat a la Lluna. Es tracta d’un projecte d’alt secret i els controls d’accés al Centre de Recerques Atòmiques on els han portat són molt estrictes, però malgrat això uns espies estrangers han pogut infiltrar-s’hi i gairebé aconsegueixen que el vol del coet de prova se’n vagi en orris. Per sort i gràcies a una bona idea d’en Tintín, els espies no se’n surten i la construcció de la versió definitiva del coet pot seguir endavant fins que, finalment, s’enlairarà amb els nostres protagonistes a dins. Així s’acaba la primera part que (també com va fer Verne) ens deixa amb l’ai al cor perquè no sabem si els astronautes, que no responen a la ràdio, han sobreviscut al llançament. Serà al segon volum (HEM CAMINAT DAMUNT LA LLUNA – 1954) on comprovarem que estan tots bé i que el seu viatge continua. Els ‘dolents’, però, no s’han rendit i a mesura que avanci la trama encara podem esperar més d’una sorpresa i, fins i tot, un tràgic gir de guió.
Fa molts anys que no soc lector habitual de còmics, però em va fer gràcia recuperar aquests dos ‘Tintins’ que anticipen l’arribada de l’ésser humà a la Lluna que es produiria realment només una dècada i mitja després. Aquesta proximitat temporal permet a Hergé ser força realista en els detalls científics i, en la mesura que evita els elements més fantàstics, això augmenta la versemblança del seu viatge lunar. Segons he llegit, ell mateix va dir que havia pres la decisió de no fer-hi sortir "ni homes de la lluna, ni monstres, ni sorpreses increïbles" sinó que, al contrari, va optar per documentar-se a bastament sobre coets i viatges espacials per a garantir aquest realisme que dèiem. Així mentre gaudim d’una aventura emocionant trobem nocions de física nuclear, un disseny del coet similar al dels míssils V-2 alemanys de la Segona Guerra Mundial, l’aparició de l’asteroide Adonis que fou descobert l’any 1936 (tot i que realment aquest asteroide no orbita entre la Terra i la Lluna) o la presència de gel a la Lluna (només una suposició a l’època, però que actualment ha esdevingut una certesa), entre altres detalls ben realistes.
Naturalment, aquest afany de divulgació científica queda integrat en el món de fantasia propi dels còmics de Tintín i, per això, a més de la trama d’espies que he citat, tampoc no hi falta una bona dosi de situacions divertides a càrrec de personatges com el professor Tornassol (científic despistat i força dur d'orella), el capità Haddock (mariner amic de Tintín, molt afeccionat al whisky, a fumar en pipa i als insults grandiloqüents, que sempre acaba rebent) o els inefables Dupond i Dupont (una parella de detectius incompetents i curts de gambals). És evident que es tracta d’un còmic juvenil i que com a tal s’ha de prendre, però és aquesta barreja d’un dibuix acurat molt detallista amb una història plena d’acció i d’humor el que ha fet que «Les aventures de Tintín» sigui considerada una de les sèries de còmics més important i influent del segle XX que agrada a lectors de totes les edats. En el meu cas, no em fa res admetre que m’ho he passat prou bé llegint-ne aquests dos volums.
Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA
