Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Miquel Àngel Vich on veiem, de fons, una pantalla gegant amb volutes de fum i en primer pla, una bombolla de sabó il·luminada per un raig de llum blava.
Una imatge molt 'conceptual' que, segur, dona per a diverses interpretacions. Aquesta és la meva:

SEMPRE PLOU SOBRE MULLAT

L’organització d’aquest espectacle de cultura popular ha suposat un problema darrere l’altre.

Decidits a trencar esquemes i superar estereotips obsolets (perquè no pot ser que només els concerts de rock tinguin a l’abast l’última tecnologia mentre que els recitals populars s’hagin de limitar, amb sort, a una guitarra i un parell de micròfons) vam demanar que ens instal·lessin una gran pantalla multimèdia, un potent equip de so, un parell de canons de fum, una màquina de fer bombolles i diversos llums làser. Ens semblava lògic que si havíem de fer un espectacle el féssim espectacular (si la mateixa paraula ho diu), però es veu que hi ha patrocinadors que els sembla excessiu pagar el lloguer d’un altaveu d’última generació i alta potència per a cantar corrandes i hi ha programadors que no li saben veure el sentit a muntar una lluita de «Proverbs Freestyle» enfrontant dos paremiòlegs professionals en una competició de refranys mentre, al seu voltant, esclaten bombolles de sabó plenes de fum i il·luminades amb làsers, per posar només un parell d’exemples. Solucionar el problema del finançament va ser, doncs, una odissea, però ens en vam sortir.

Un altre maldecap va ser la burocràcia. Vosaltres sabíeu que substituir els bastons del ball de bastons per nunchakus japonesos incompleix no sé quin article de la normativa de riscos laborals? Nosaltres ho desconeixíem i van estar a punt de no donar-nos els permisos per aquest motiu. A un patrocinador o a un programador els pots arribar a convèncer si els teus arguments són prou ferms, però això és impossible quan el teu interlocutor és l’administració. Així que no ho vam ni provar, simplement vam claudicar i vam renunciar als nunchakus. L’important era poder fer el recital i tirar endavant.

Amb el finançament aprovat i els permisos atorgats, ja vam poder muntar l’escenari amb tots els aparells tecnològics que havíem llogat. Encara que sembli estrany, tot va anar com una seda i no ens va sorgir ni un entrebanc malgrat la complexitat tècnica del muntatge. He de dir que una mica ja ens ho esperàvem perquè és sabut que els problemes grossos sempre apareixen quan creus que ho tens tot a punt i això va ser just el que ens va passar. Què és el pitjor que li pot passar a un aparell elèctric? Exacte, que es mulli. Doncs ahir a la nit, quan no faltaven ni vint-i-quatre hores per a l’estrena, es va posar a ploure a bots i barrals. No patiu, vam ser prou previsors i vam arribar a temps de cobrir-ho tot. Amb el que havíem hagut de superar per a arribar fins allí, no ens deixaríem vèncer per un simple xàfec. Estàvem curats d’espants i preparats per fer front a qualsevol cosa. O això ens pensàvem…

He d’admetre, però, que l’últim problema no ens l’esperàvem. Quan aquest matí s’ha presentat la policia, no per demanar-nos si estàvem al corrent de tots els permisos, sinó per a interrogar-nos sobre dos assassinats, ens ha caigut el món a sobre. Han començat explicant-nos que, feia poques hores, havien trobat mort al seu compartiment del tren un dels paremiòlegs que havia d’actuar al recital i just després havia aparegut també al mig d’un bassal de sang el propietari del bar encarregat de servir el càtering dels artistes. Per si això no fos prou gros, a continuació ens han dit que les dues víctimes havien estat apunyalades de la mateixa manera i segurament per la mateixa persona que no havia deixat cap pista ni cap empremta, indicis clars d’un possible assassí en sèrie. I per acabar de reblar el clau, ens han anunciat que els investigadors anaven tan perduts que l’únic fil que podien estirar era la relació d’ambdós morts amb el nostre recital de cultura popular i que, en conseqüència, ens havien de detenir a tots per a investigar-nos i que no ens deixarien anar fins a haver comprovat fil per randa les nostres coartades.

Fins ara ens hi han tingut. Acabem de sortir de comissaria quan no falta ni una hora per a l’estrena. El més lògic seria suspendre-ho tot, però continuar endavant ja és una qüestió d’honor i hem obert taquilles com si no hagués passat res. Doncs s’ha complert allò de «Qui està de pega, fins amb els collons ensopega» perquè aquí no s’hi ha presentat ningú. Es veu que ha corregut la veu que ronda per la ciutat un assassí en sèrie que ataca als amants de la cultura popular i no hem venut cap entrada. Menteixo. De fet, n’hem venut una. Només ha vingut una dona que quan li hem dit que li tornaríem els diners perquè per a ella sola no ens veiem en cor de posar-ho tot en marxa, ens ha contestat que no patíssim i que en tenia prou si engegàvem una estona un dels canons de fum i la màquina de fer bombolles mentre li recitàvem alguns refranys.

Doncs mireu, ha estat oli en un llum. Cal dir que en un primer moment hem tingut un fort ensurt en veure que treia un llarg ganivet de dins la seva bossa, però després ha estat molt divertit veure-la pujar a l’escenari, envoltada de fum i rient com una boja, per dedicar-se a ‘apunyalar’ una bombolla de sabó per cada refrany que se’ns acudia. Ha estat catàrtic, aquesta simpàtica escena ens ha fet adonar que els problemes sempre són relatius i això ens ha donat ànims. Com aquestes bombolles que grimpen en la incertesa per trobar una sortida a través del fum (*), hem vist que fins i tot al mig de les tenebres s’hi pot trobar un xic d'esperança (*). Aquesta vegada no ha pogut ser, però no defallirem i aprendrem d’aquesta desastrosa experiència per sortir-ne més forts. Hem d’agrair-li-ho a aquesta dona valenta i tenaç que, fins i tot ara que ja ha rebentat totes les bombolles, ens continua demanant més i més refranys sense amollar el ganivet. N’estem convençuts, gràcies a ella tirarem endavant i a partir d’ara res més ens anirà malament…

Test d'intel·ligència - 016 [E06]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Els llibres d'en Jan McPetit - 2024 [II]

Continuo amb la commemoració del 55è aniversari de la missió Apollo 11 de la NASA que el 20 de juliol de 1969 va trepitjar la Lluna per primera vegada amb la sèrie de ressenyes de llibres clàssics on s’anticipaven els viatges lunars que us vaig oferint cada segon dimecres de juliol, agost i setembre.

Avui és el torn de...

ELS PRIMERS HOMES A LA LLUNA
[The First Men in the Moon]
(H. G. Wells – 1901)

Un empresari endeutat lloga una casa al camp per poder escriure tranquil·lament una obra de teatre que l’ha de rescabalar dels seus problemes financers i en aquell petit poble coneix un científic que, amb un aliatge de metalls i heli, ha aconseguit crear un material extraordinari sobre el qual no actua la força de la gravetat. Malgrat que l’empresari hi veu de seguida aplicacions comercials, el científic prefereix assolir un objectiu de més alçada i prenen la decisió d’utilitzar la nova substància per a recobrir una gran esfera de vidre i acer que els ha de portar fins a la Lluna. Per poder dirigir la nau s’empesquen un enginyós joc de persianes que els permet, segons convingui, tapar o deixar al descobert diferents zones de l’exterior del vehicle, d’aquesta manera van modificant l’efecte antigravetat i aconsegueixen arribar al seu destí. Allí es troben amb un món glaçat i sense vida, però sortosament poc després de l’allunatge comença el dia lunar i tot canviarà a mesura que vagi sortint el Sol. La fina atmosfera de la Lluna que de nit roman congelada com si fos neu, amb la calor va recuperant el seu estat gasós i simultàniament comencen a brotar estranyes plantes que creixen amb una enorme rapidesa perquè han de completar el seu cicle vital mentre dura la llum. Les sorpreses no s’acaben aquí perquè a continuació fan acte de presència uns grans animals que s’alimenten d’aquestes plantes i que són trets a pasturar pels ‘selenites’. Aquests habitants de la Lluna semblants als insectes, viuen formant una civilització subterrània i quan es troben amb els nostres astronautes, els fan presoners enduent-se’ls cap a l’interior del nostre satèl·lit.

Ja veieu que el plantejament és tot un disbarat científic, però com vaig dir a la ressenya de «De la Terra a la Lluna» de Jules Verne (que pecava del contrari), això no és cap impediment per gaudir de la lectura d’una obra de ciència-ficció. En aquest cas, H. G. Wells aconsegueix que ens interessi l’aventura que ens està narrant, mentre llegim com se’n surten els protagonistes en el seu intent (no del tot reeixit) d’escapar d’aquella situació adversa i tornar a casa. I això no és tot, la novel·la encara ens reserva una sorpresa final que ens permetrà, en els seus darrers capítols, conèixer més detalls sobre aquella civilització lunar que resultarà ser una societat complexa i força avançada tecnològicament.

És evident que l’autor no pretén ser científicament rigorós sinó que deixa volar la imaginació per a oferir-nos una entretinguda novel·la d’aventures, però com en la majoria de les seves obres no es queda només amb això. Contraposant, per una banda, la manera d’actuar (egoista i violenta) dels protagonistes humans i per una altra el sotmetiment col·lectiu que regna en aquella societat lunar organitzada com un formiguer i on cada individu és ‘programat’ per a una tasca concreta (m’ha recordat aquell «Món Feliç» que Aldous Huxley descriuria tres dècades després) ens dona peu a reflexionar sobre certs aspectes de la nostra societat. En la bibliografia de H. G. Wells és recurrent l’afany d’utilitzar la ciència-ficció com una excusa per a reflectir com era la societat del seu temps i mostrar la inquietud que li produïa el futur, doncs aquest aspecte també el trobem en aquesta novel·la que sense ser la seva millor obra i potser no haver envellit tan bé com d’altres, també pot considerar-se un bon clàssic del gènere. A mi, m’ha agradat força.

Jocs de sobretaula - 017

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ